Drets humans: nous aires, nova voluntat?

Les Nacions Unides posen fi a la seva Comissió de Drets Humans i creen un nou òrgan anomenat Consell de Drets Humans. Què hi ha darrera d'aquesta reforma?
Sabina Puig. Materials de Treball, núm. 28 (març de 2006)

Darrerament, ningú semblava satisfet amb la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, creada el 1946 i mare de la Declaració Universal dels Drets Humans i de tantes altres normes i mecanismes internacionals de protecció dels drets humans.

Els Estats integrants de l’anomenat like-minded group(1) es queixaven que només s’hi criticaven els països pobres. Els representants diplomàtics més compromesos es desesperaven en veure que els seus esforços no servirien per canviar l’actitud dels Estats, poc disposats a fer valer els principis bàsics dels drets humans. Els experts independents lamentaven no disposar de més espai per exposar les seves observacions i recomanacions. Els països examinats (entre ells l’Estat espanyol, l’any 2004) desqualificaven sense cap escrúpol els informes que assenyalaven la seva responsabilitat en violacions dels drets humans. Les ONG intentaven trobar sentit en aquest circ en què interessos, sovint aliens als drets humans, determinaven les preses de posició dels Estats. El públic, en general, es preguntava com podia ser que països com Líbia presidissin el principal òrgan internacional de protecció dels drets humans.

En definitiva, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides estava debilitada. Es feia urgent i indispensable la introducció de canvis profunds en el funcionament de la Comissió de Drets Humans perquè aquest òrgan no acabés perdent tota la credibilitat merescudament guanyada anys enrere. Perquè, no ho oblidem, la Comissió de Drets Humans ha assolit moltes fites i el nou òrgan que la substituirà haurà d’heretar les seves bases més sòlides.

El primer èxit que ningú pot retreure a la Comissió és l’elaboració de nombrosos tractats internacionals que codifiquen el conjunt dels drets humans. Fins i tot en èpoques de gran tensió internacional, com la Guerra Freda, en el si de la Comissió es va adoptar el que avui constitueix el nucli del dret internacional dels drets humans: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Si bé en la codificació de normes internacionals la Comissió ha avançat lentament i s’ha paralitzat bastant en les dues últimes dècades, no ha deixat mai de treballar en aquest sentit. Així, si encara està pendent l’adopció d’instruments importants, com el Protocol Facultatiu al PIDESC, el 2005 es van adoptar els Principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions.

Un segon èxit de la Comissió ha sigut la creació de tota una sèrie de mecanismes de protecció i promoció dels drets humans, coneguts com a mecanismes temàtics i mecanismes geogràfics. Es tracta d’experts independents que treballant individualment o en grups de treball (el Relator Especial contra la tortura, la Representant Especial sobre els defensors dels drets humans, el Relator Especial sobre el dret a un habitatge adequat, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries, l’Expert Independent sobre la situació dels drets humans a Somàlia, són alguns dels més de 40 mecanismes especials) han denunciat públicament casos individuals i situacions generals de vulneracions dels drets humans arreu del món, han contribuït al desenvolupament del dret internacional i han realitzat visites d’investigació a un gran nombre de països. Si bé s’ha retret a la Comissió, i amb molta raó, ser un òrgan polititzat, els seus mecanismes han treballat amb independència i eficàcia i han portat a l’agenda internacional problemàtiques oblidades, siguin qui siguin els seus responsables.

En tercer lloc, el modus operandi de la Comissió ha creat un espai que, tot i que reduït, ha donat a ONG de tots els àmbits i països la possibilitat de reunir-se i participar, aïlladament o en accions conjuntes, en sessions de debat de les Nacions Unides, un espai que rarament es reprodueix en altres parts del sistema de les Nacions Unides.

En definitiva, la Comissió ha contribuït a que els drets humans deixin de ser una qüestió interna sobre la qual els Estats proclamaven sobirania nacional per transformar-se en objecte de debat i control universal.

Lamentablement, el funcionament de la Comissió s’ha anat viciant en els últims anys i aquests successos s’han anat tenyint de fracàs i frustració. El Secretari General i l’Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans van expressar la necessitat de reformar-la fa un any, i la constitució d’un nou òrgan de drets humans ha sortit vagament reflectida en els últims informes del Sr. Annan sobre la reforma de les Nacions Unides. Tanmateix, no es tractava d’una proposta detallada, només es parlava de canvis. Es va pensar que a la cimera de les Nacions Unides del 2005 la proposta es clarificaria, però tampoc va ser així.

No va ser fins al 16 de març de 2006 que l’Assemblea General va aprovar la creació del Consell de Drets Humans, el nou òrgan que substituirà la Comissió. La resolució que estableix aquest nou òrgan no va ser aprovada per unanimitat. Els Estats Units i tres dels seus fidels aliats - Israel, les Illes Marshall i Palau – van votar en contra. Bielorússia, Iran i Veneçuela es van abstenir. D’acord amb el que es va aprovar, els nous membres del Consell seran elegits el proper mes de maig i aquest es reunirà per primer cop el 19 de juny de 2006.

Els principals elements que diferenciaran el nou Consell de Drets Humans de la Comissió de Drets Humans són els següents:

- Tindrà 47 països membres enlloc de 53, i seran elegits per majoria absoluta a l’Assemblea General. Fins ara, els membres de la Comissió eren elegits a l’ECOSOC en base a criteris geogràfics.
- Els membres ho podran ser durant períodes de tres anys renovables un sol cop.
- Es controlarà la situació dels drets humans de tots els membres del Consell, així com el comportament de la resta dels 191 Estats membres de les Nacions Unides.
- Els membres podran ser expulsats per decisió d’una majoria qualificada (dues terceres parts) de l’Assemblea General si cometen violacions greus i sistemàtiques dels drets humans.
- El Consell es reunirà com a mínim durant tres sessions anuals que tindran una durada global no inferior a 10 setmanes. Fins ara, la Comissió es reunia un cop l’any durant sis setmanes a Ginebra. A més, el Consell podrà reunir-se en sessions especials per respondre a emergències. Val a dir que la Comissió també tenia la possibilitat de reunir-se en sessions extraordinàries.

Es perillós voler eliminar un mecanisme de defensa dels drets humans quan encara no es té una alternativa satisfactòriament definida. De moment, el 62è període de sessions de la Comissió de Drets Humans no s’ha celebrat i la consideració de tots els informes presentats pels mecanismes especials de la Comissió ha quedat en un suspens indefinit. Entre aquests molts informes es troba l’informe referent a la visita del Relator Especial sobre la Tortura a Xina, visita que el Govern xinès va tardar 10 anys en autoritzar. També s’hi troba l’informe de diversos mecanismes especials sobre les condicions de detenció a Guantànamo i que tant ha molestat a les autoritats dels Estats Units. Informes molt esperats que enmig de tanta reforma quedaran desapercebuts, o fins i tot ignorats. També queden en l’ambigüitat la continuïtat de molts mecanismes especials.

Malgrat el caos i els inconvenients d’aquest procés, hem de creure que la substitució de la Comissió de Drets Humans per un Consell de Drets Humans constitueix un pas endavant significatiu. La resolució finalment aprovada no conté totes les garanties que les ONG de defensa dels drets humans i el propi Kofi Annan esperaven. Per exemple, no s’ha elevat el nou òrgan al mateix nivell que el Consell de Seguretat, com es va suggerir en un inici, per tal de fer dels drets humans un dels pilars estructurals de les Nacions Unides.

Tot i així, la creació del Consell de Drets Humans aporta un canvi necessari, un aire fresc de legitimitat que hauria d’enfortir els mecanismes internacionals de protecció dels drets humans. Proposa una manera de sortir de l’estancament i la debilitat en què les crítiques dels últims anys havien deixat la Comissió de Drets Humans. Esperant que aquests canvis siguin suficients per evitar que aquest nou òrgan es polititzi i degeneri com ho va fer la Comissió, ens hem de felicitar per l’aprovació quasi unànime del nou Consell que reflecteix les ganes de molts actors de seguir treballant amb transparència i eficàcia pel respecte universal dels drets humans. Hem fet bé de canviar les regles del joc, esperem ara que hi hagi una voluntat real de ser fair-play.

Tinguem també ben present però que això només és un principi i que l’objectiu final d’aquesta reforma és construir un sistema que aporti una diferència palpable a les víctimes de violacions dels drets humans. A totes. Ja siguin periodistes empresonats a Tunísia, dones violades a Myanmar, presos en condicions inhumanes als Estats Units, nens del carrer a Hondures, indígenes expulsats de les seves terres a Xile, joves objecte de tràfic il·legal de persones a Itàlia, opositors polítics assassinats a la República Democràtica del Congo, defensors dels drets humans amenaçats a Colòmbia, immigrants discriminats a Espanya, demòcrates torturats a la Xina, grups minoritaris perseguits a Rússia, refugiats polítics expulsats d’Austràlia o poblacions senceres a les quals se’ls hi neguen els drets socio-econòmics més bàsics. El nou òrgan ha de donar veu a totes aquestes persones i contribuir a que les violacions que es cometen contra elles no segueixin sent ignorades, negades i impunes.


(1)Integrat per Cuba, Egipte, Pakistan, Xina, Índia, Malàisia, Indonèsia, Síria, Algèria, Nigèria i Tunísia