Dolguts per la guerra, implicats per la pau
El dolor causat per la guerra i la voluntat d’evitar-la ens obliga a trobar-ne les seves raons. L’existència de la guerra i de la seva preparació no significa, ni de lluny, que la pau no sigui possible.
Arcadi Oliveres (octubre de 2003). Lliçó inaugural de la Universitat Ramon Llull
Voldria abans que res expressar el meu agraïment a la rectora, a l’Equip de Govern i a tota la comunitat de la Universitat Ramon Llull per l’honor que m’han concedit en encomanar-me la lliçó inaugural del curs 2003-2004 i per haver-me proposat la temàtica de la guerra i de la pau.
Certament, en un any en què el soroll de les armes s’ha barrejat constantment amb els reclams de la no violència, em sembla ben suggeridor que la Universitat proposi una reflexió al respecte. Tinguem present que tal preocupació queda justificada, a més a més, pels aproximadament cinc milions de morts originats pels conflictes armats que tingueren lloc durant la darrera dècada de1 segle XX, pel fet que el 95% de tals víctimes fossin civils i, a més a més, perquè encara a hores d’ara es pot parlar duna vuitantena de situacions bèl•liques latents. Si a tot això afegim el trencament dels principis reguladors dels conflictes internacionals que s’ha produït amb motiu de la guerra a l’Iraq i l’enorme feblesa en què ha quedat el sistema de les Nacions Unides, resulta evident que la preocupació s’haurà de transformar en neguit.
EL PERQUÈ DE LA GUERRA
El dolor causat per la guerra i la voluntat d’evitar-la ens obliga a trobar-ne les seves raons. Caient en l’evident error de la simplificació, podem dir que darrera de qualsevol guerra s’hi troben interessos econòmics, desavinences geopolítiques i, duna manera ben particular, la seva pròpia preparació.
Considerem, en primer lloc, els interessos econòmics. La recent guerra de l’Iraq ens els ha evidenciat amb claredat, però no n’és pas l’única mostra. La guerra del Golf (Pèrsic), l’any 1991, fou de les mateixes característiques, com també ho han estat les guerres d’Angola, de Sierra Leone, del Congo Democràtic i tantes d’altres, que no amagaven altra cosa que la voluntat de consecució de diamants, fusta, petroli, minerals escassos, etc. Al cap i a la fi, ara fa nou-cents anys, les creuades sota l’excusa de retornar als cristians la Terra Santa no foren altra cosa que un seguit de ràtzies permanents al llarg de la Mediterrània.
Resulta, però, que fins i tot conflictes que aparentment es mostren sota un altre caire acaben fent palesos els interessos econòmics. Tal és el cas, per exemple, de la guerra geogràficament més propera a casa nostra, la d’Algèria, que des de 1991 ha causat més de cent mil morts i que se’ns presenta normalment com un conflicte entre els fonamentalistes islàmics i el govern constitucional. La realitat ha demostrat, però, que es tracta de la por del poder militar algeriá a perdre els privilegis que els atorga, des de la independència, 1’explotació dels recursos petroliers i de gas natural del país.
En segon lloc cal parlar de les desavinences geopolítiques, que poden tenir orígens molt variats: disputes frontereres, voluntat d’autodeterminació, majories i/o minories que oprimeixen minories i/o majories, etc. El conflicte entre Palestina i Israel, el del Sàhara Occidental, el de l’antiga Iugoslàvia, el del Sudan, el de l’Ulster i el d’Euskadi els podríem catalogar perfectament dins d’aquest grup.
La tercera raó de les guerres cal trobar-la en la seva pròpia preparació, que presenta facetes molt variades però que podríem sintetitzar en la despesa de defensa, l’entrenament de les forces armades, l’existència de blocs militars, la recerca científica amb finalitats bèl•liques, la indústria de guerra i el comerç d’armaments. Val la pena que ens entretinguem en aquesta tercera raó, tota vegada que és la més palpable i aquella en què, d’una manera directa o indirecta, existeix una participació nostra.
Pel que fa a la despesa militar, les darreres estimacions de 1’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) ens parlen, per a l’any 2002, d’un import mundial equivalent a uns 900.000 milions de dòlars, és a dir, unes divuit vegades més de l’import de 51.000 milions de dòlars que, l’any 2001, es destinaren a l’Ajut Oficial al Desenvolupament. En el cas espanyol, i fent les estimacions de despesa militar d’acord amb els criteris de l’OTAN, resulta que, per a l’any 2002, el pressupost de defensa fou de 40 milions d’euros -o si es vol, 6.650 milions de pessetes- al dia.
Quant a les forces armades, les dades dels anuaris especialitzats ens parlen d’uns vint-i-sis milions de persones enrolades en les forces armades -no pas guerrilles ni paramilitars- dels diferents països del món. En els països occidentals, com és el cas d’Espanya, i d’una manera especial des de la fi de la Guerra Freda, la justificació de la dimensió dels exèrcits s’ha basat en la necessitat d’accions humanitàries, de forces d’interposició, i de tasques de pacificació. Tanmateix, diferents estudis de les Nacions Unides creuen que amb mig milió de «cascs blaus» n’hi hauria més que suficient per poder assumir aquestes responsabilitats, tenint en compte, a més a més, que moltes d’elles haurien de correspondre a forces de protecció civil de caire no militar. Altrament sembla reiteratiu dir que, en aquestes circumstàncies i fent l’esmentat encàrrec a les Nacions Unides, l’existència dels blocs militars perd tota mena de sentit, si és que mai l’ha tingut.
La recerca científica amb finalitats bèl•liques, a la qual es dediquen més de mig milió d’investigadors en el món, sol gaudir duna certa bona premsa per raó dels seus suposats aprofitaments civils. Certament, els aprofitaments civils existeixen però resulten minoritaris. Una part important de la innovació militar no es fa pública per raons de secretisme, i de la que sí que es registra només un escàs percentatge –d’entre un 15 i un 20%- és reclamada per la indústria civil. Si es pretén el progrés tecnològic civil, el més aconsellable resulta anar-hi
directament. És precisament el que feren Alemanya i el Japó després de la Segona Guerra Mundial, si no de grat per força, quan, com a vençuts, se’ls obligà a reduir al màxim la seva despesa militar i, a canvi, obtingueren les indústries més competitives de l’època. Justament el contrari del que aconseguí l'antiga Unió Soviètica amb la seva obsessió pel creixement nuclear. Convé constatar, a més a més, la perversitat que implica a moltes de les investigacions militars, com la que recentment ha originat una campanya de protesta als Estats Units per denunciar la fabricació de les anomenades armes no letals que pretenen deixar cecs i sords, i no pas morts, per tal d’originar més despeses i obligacions als contrincants.
La indústria de guerra no només es dedica a la preparació de ginys per a la mort, sinó que, tal com ja va assenyalar 1’any 1961 el general Eisenhower, antic president dels Estats Units, el «complex militar industrial» amaga una xarxa d’interessos en la qual es veuen implicats els fabricants d'armes i els seus subministradors, 1’exércit i 1’administració civil de la defensa, les universitats i els centres de recerca, els traficants, un bon nombre de militars retirats, parlamentaris, etc. Serveixi d’exemple un informe preparat fa un cert temps per un professor nord-americà, on s’explicava que la totalitat dels congressistes i senadors dels Estats Units, adscrits a les respectives comissions de defensa, gaudien tots ells, sense ni una sola excepció, d’un doble sistema d’ingressos: els que els correspondrien per la seva condició electa i els que rebien puntualment d’alguna de les grans indústries d’armament del país, variant segons els casos, per tal que defensessin els seus interessos en les decisions pressupostàries pertinents.
Finalment, és públic i notori l’escàndol del comerç d’armes. La seva primera característica es la dimensió Nord-Sud, és a dir, que es tracta d’armes que es fabriquen i que lucren els països del Nord, i maten i endeuten els del Sud. El tràfic d’armes resulta, d’altra banda, invers al de drogues que, com és ben sabut, revesteix una dimensió Sud-Nord en la mesura que les drogues d’origen vegetal es conreen al Sud i es consumeixen preferentment al Nord. Això ens permet pensar, amb força fonament, que moltes drogues es paguen amb armes i que moltes armes es paguen amb droga. D’altra banda, el mercat d’armes és un mercat eminentment opac on s’acostuma a amagar o bé el tipus de producte o bé la destinació del mateix. Si no fos per l’opacitat, l’engany les operacions triangulars, resultaria incomprensible que s'eternitzin guerres en països sobre els quals ha estat decretat un embargament per part de les Nacions Unides o de la Unió Europea. Complementàriament, cal lamentar-se del tristíssim paper d’Espanya, exportador per excel•lència envers els països del Sud, més duna vuitantena dels quals gaudeixen d’una bona panòplia d’armes espanyoles per tal de dur a terme les seves sovintejades guerres.
ALGUNS CAMINS PER LA PAU
L’existència de la guerra i de la seva preparació no significa, ni de lluny, que la pau no sigui possible. La pau és un bé de segon nivell i la seva consecució implica, com a mínim, l’existència de justícia social, desenvolupament econòmic, vigència dels drets humans, respecte pel medi ambient i desarmament generalitzat. Tanmateix, i en l’àmbit d’aquesta exposició, em limitaré a parlar, en un sentit ampli, d’aquest darrer element. El desarmament generalitzat significa deixar de preparar la guerra, però alhora comprèn altres actituds mentals, informatives, polítiques, socials, educatives i, sobretot, ètiques.
Des del punt de vista mental, cal adoptar la màxima preconitzada per la Unesco, segons la qual la guerra ha de desaparèixer primerament de les nostres ments. En efecte, hem de creure que cap guerra té sentit, que mai resol res i que sempre és evitable. Els recents resultats de les guerres al Salvador, Rwanda, Angola, la República Democràtica del Congo, Sierra Leone, etc. així ens ho han demostrat. Però cal creure també que tota guerra és evitable i que mai hem de parlar de darreres negociacions i d’ultimàtums, sinó potser de penultimàtums. I, d’altra banda, ens hem de convèncer que en una guerra en marxa sempre hi cap una resolució pacífica. Pensem, per exemple, en el cas de l’Ulster, on una llarga i encarcarada conflictivitat armada fou resolta per la voluntat política que, a diferència de la dels seus antecessors, va demostrar el govern britànic actual.
Informativament parlant ens hem de reclamar absolutament exigents amb la veritat. Les mentides que envoltaren la guerra del Golf l’any 1991, la de l’Afganistan l’any 2002 i la recent de l’Iraq, són del tot inacceptables en les societats que s’anomenen democràtiques. Tergiversar dades per tal de poder actuar en favor dels propis interessos és, per desgràcia, moneda corrent, però no per això vàlida. Tanmateix, també caldria veure què i qui s’amaga darrera el control dels grans mitjans per tal de perdre la ingenuïtat i augmentar la indignació al respecte.
Desarmar-se significa també, i d’una manera òbvia, destruir els arsenals d’armes, reduir la dimensió dels exèrcits, tancar les bases i els camps de maniobres, dissoldre els blocs militars, reorientar la recerca amb finalitats bèl•liques i transformar la indústria militar en civil. Pot semblar un catàleg ampli i difícilment assolible, però resulta que hi ha possibilitats clarament establertes i fets que ho avalen: Alva Myrdal, investigadora sueca, va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una remarcable proposta de desarmament mundial escalonat i multilateral; l’antiga Alemanya Oriental ha tancat totalment les seves bases militars després de la reunificació; una bona part de la indústria bèl•lica dels Estats Units fou convertida en civil en acabar la Segona Guerra Mundial; i el Tractat de Varsòvia es va dissoldre l’any 1991.
Complementàriament al desarmament, resulta necessari i urgent un progrés en les formes de governabilitat mundial. Es tracta duna reforma completa del sistema de les Nacions Unides que li permeti sortir de la feblesa actual mitjançant la seva més gran democratització amb l’adquisició de capacitats executives polítiques i econòmiques i amb la real posada en marxa del Tribunal Penal Internacional, la creació del qual hem de reconèixer com una de les millors noticies que, amb rellevància mundial, s’han produït en els darrers anys.
Educar per la pau és fonamental en un món on els mitjans de comunicació desborden violència. Un món en què un noi o una noia d’uns setze anys als Estats Units, i a raó d’una mitjana habitual de dues hores de televisió diària, haurà pogut presenciar més de 35.000 assassinats. La televisió, les consoles de jocs, els ordinadors i els còmics es troben farcits d’accions de força que ens fan pensar en una quotidianitat de la violència. Recentment, dues nenes nord-americanes de sis anys, que jugaven a casa d’una d’elles en sortir de l’escola, es barallaren per una qüestió nímia, i la que es trobava a casa seva va anar a cercar el rifle a la cambra dels seus pares, va disparar contra l’amigueta i la va matar. Tot seguit continuà jugant normalment. És feina dels pares i educadors, però evidentment no només d’ells, presentar la no violència, la cooperació i l’afecte com els sistemes de relació normal entre les persones. Afortunadament, i des de fa anys, un dels millors actius en aquest àmbit és l’extraordinària quantitat de propostes educatives vigents i ben encoratjadores. Però també és responsabilitat dels ciutadans reclamar dels diferents sistemes audiovisuals i de ràdio i televisió una programació digna i allunyada de la banalitat i bel•licositat dels estereotips d’una bona part de la filmografia de Hollywood. Com a conseqüència de tot l’explicat, és constatable que si demanem a una nena o a un nen de set o vuit anys una redacció o un dibuix sobre la guerra i la pau, la guerra obté un nivell d’imaginació i de plasticitat molt per damunt de la pau.
El reforçament dels moviments per la pau constitueix una altra excel•lent eina per tal d’avançar cap al desarmament generalitzat. Probablement ha passat ja l’època d’esplendor dels anys cinquanta del segle XX quan Bertrand Russell, al capdavant de la Campaign of Nuclear Disarmament, omplia la ciutat de Londres. O també la dels anys seixanta i setanta, quan milions de ciutadans nord-americans exigien la fi de les hostilitats al Vietnam. Segurament, avui en dia, el moviment per la pau ha quedat difús dins de les organitzacions i mobilitzacions anomenades antiglobalitzadores, o potser més ben dit, altermundistes. Tanmateix, les seves activitats continuen essent ben profitoses, com ens ho han demostrat en els darrers anys les campanyes per tal d'aconseguir una interdicció total de les mines antipersones, les «dones de negre» a Palestina, Israel i l’antiga Iugoslàvia, les Brigades de Pau actuant en diferents països del món i, ben recentment, les extraordinàries mobilitzacions en contra de la guerra de l’Iraq. Objectius concrets, treball ben organitzat i la col•laboració de la xarxa informàtica serveixen per donar vida a les campanyes dels ciutadans en favor de la pau.
Les accions de rebuig individual o col•lectiu a la preparació de la guerra són també un bon instrument en els camins que ens condueixen cap a la pau. L’objecció de consciència al servei militar i la posterior insubmissió, de llarga tradició a casa nostra, han tingut un pes fonamental per tal d’aconseguir l’abolició de la conscripció. La campanya «prou a la investigació militar " representa la resposta de molts científics, centres de recerca, departaments universitaris i universitats senceres que s’han compromès a eliminar dels seus objectius de desenvolupament tecnològic tots aquells elements que puguin coadjuvar en el progrés armamentista. L’objecció de consciència de caràcter fiscal, especialment punyent en el món anglosaxó, representa la negativa dels contribuents a participar amb els seus impostos al finançament de la preparació de la guerra, malgrat la manca de recolzament legal que doni suport a aquesta actitud, i procedint, per tant, a una clara acció de desobediència civil. L'objecció laboral es mou en un ampli context que va des de la negativa a treballar en la indústria d’armament fins a la no participació en qualsevol servei de subministrament als exèrcits. Especialment interessant en el context educatiu resulta igualment el «programa d’escoles objectores» que, a hores d’ara, reuneix més de dues-centes escoles catalanes que, per un acord de claustre, rebutgen la presència en les seves aules de qualsevol document o conferència que tingui per objectiu el de la incorporació a 1’exércit.
Tota aquesta negativa a la preparació de la guerra Convé, no obstant, que sigui complementada amb una bona rebuda a aquells que, fugint de la mort, de la violència i de la persecució ideològica, arriben a casa nostra a la recerca d’asil i/o de refugi. Malauradament, la legislació espanyola i europea es van tancant cada cop més a aquest tipus d’acolliment del qual gaudírem els catalans arran de l’exili motivat per la Guerra Civil.
Resulta, doncs, que a l’evidència de la guerra, hi podem contraposar l’existència de molts camins cap a la pau. Avui dia, el nostre Planeta disposa de recursos naturals, tècnics i, sobretot, humans que permeten, ben administrats, cobrir les necessitats de tota la Humanitat sense que ens calgui gens ni mica atacar el nostre proïsme. Per tal d’aconseguir-ho no ens ha de fallar evidentment l'esperança. I l’esperança ens la dóna Joan XXIII, del qual enguany celebrem el quaranta aniversari del seu traspàs, que, en el seu magnífic testament representat per l’encíclica «Pacem in Terris», ens diu, en el seu paràgraf 113: «Cal però reconèixer que la frenada en la cursa d’armaments, la seva reducció efectiva i, més encara, la seva total eliminació, són gairebé impossibles si no es procedeix alhora a un desarmament integral, és a dir, si no es desarmen també els esperits amb l’esforç sincer per a fer-hi desaparèixer la psicosi bèl•lica. Això suposa, al seu torn, que el criteri de la pau, fonamentat en l'equilibri dels armaments, sigui substituït pel principi que la pau veritable només es pot assentar damunt la confiança recíproca. Nosaltres mantenim que es tracta d’un objectiu que pot ser assolit. Ja que és reclamat per la recta raó; és summament desitjable i és de la màxima utilitat».
Moltes gràcies.
