Dones, conflictes armats i construcció de la pau

Dones, conflictes armats i construcció de la pau.  
Elia Susanna (febrer 2002), Quaderns per a la solidaritat, Justícia i Pau, núm 15.

1. Introducció


L’objectiu d’aquest quadern és donar a conèixer un tema de gran importància que malauradament té molt poc ressò a la nostra societat: les experiències de les dones a la guerra i què representa aquesta per a elles.

El text està dividit en dos grans blocs: en el primer s’intentarà explicar què els passa a les dones que viuen en zones de guerra, mentre que el segon justificarà la necessitat d’ajudar aquestes dones de manera específica.

El primer bloc recollirà tant les experiències que coneixem o podem intuir a través dels mitjans de comunicació (la vida als camps de refugiats, deportacions, abusos sexuals, etc.), com aquelles situacions de les quals no se’n diu mai res (dificultats per mantenir l’estructura familiar, la social, etc.). Conèixer aquestes experiències és imprescindible per saber quines són les necessitats de les dones a les postguerres i perquè és tan important tenir-les en compte i ajudar-les. Serà en el segon bloc quan s’intentarà explicar per què cal que les dones deixin de ser les grans oblidades de les postguerres.

A primer cop d’ull, aquest pot semblar un tema menor. Però hem de tenir present que, com a mínim, les dones són la meitat de la població. A més, sovint són les encarregades d’educar les futures generacions. Per tot plegat esdevé tan important conèixer les vivències de les dones durant les guerres i les seves necessitats un cop el conflicte ha acabat.

Amb tot, només una petita part dels projectes i de les inversions d’ajut humanitari es destinen a les dones. Mentre la majoria d’homes reben tot tipus d’ajuts per desmobilitzar-se (és a dir, per viure com a no-soldats, sense violència), per aprendre nous oficis o per recuperar-se psicològicament, encara és molt difícil trobar finançament per a projectes destinats a dones. Intentarem demostrar fins a quin punt aquesta discriminació pot perjudicar el futur de la societat en la postguerra.




2. L’impacte dels conflictes armats en la vida de les dones


En l’actualitat més de cent estats viuen conflictes violents o­n s’exerceix violència específica contra les dones. Aquesta violència de gènere ha anat augmentant tot al llarg del segle XX. Durant els darrers cent anys, la manera de fer la guerra s’ha transformat de manera molt significativa. Això, entre altres coses, ha modificat també les experiències de les dones que viuen aquests conflictes A la Segona Guerra Mundial, un 50% de les víctimes eren soldats i l’altre 50% població civil. Avui dia, en canvi, trobem conflictes en què la població civil pot representar fins al 90% del total de les víctimes. Tenint en compte que la població civil està formada principalment per dones, infants i gent gran, la majoria de víctimes dels conflictes actuals per força han de ser les dones i aquests grups de població que estan sota la seva responsabilitat directa (infants i gent gran). Aquesta victimització de les dones a la guerra és una conseqüència de considerar objectius militars els pobles i ciutats. Si durant la guerra la majoria d’habitants de les poblacions són dones, nens i vells, encara que les dones no fossin l’objectiu directe, que també ho són, igualment en serien les víctimes principals. Per exemple, l’extensa destrucció de la ciutat de Sarajevo va tenir com a víctimes moltíssimes dones desesperades que es jugaven la vida a diari només per trobar menjar i refugi per a elles i les seves famílies. Tal com veiem, no cal que les dones participin i s’involucrin obertament en el conflicte, ja que facin el que facin n’acabaran sent víctimes. És imprescindible tenir en compte aquest fet, perquè serà un dels principals motius de l’oblit a què les dones es veuran sotmeses en la postguerra, quan la seva lluita per la supervivència no serà tan valorada com la lluita que s’ha dut a terme al front.

Entrem així en un altre punt molt significatiu: la divisió dels rols sexuals durant els conflictes bèl·lics. Si pensem en les imatges que tenim d’homes i dones en una guerra, ens imaginem els primers en situacions de combat, amb tancs, obusos i fusells. En canvi les dones ens les imaginem en llargues cues de refugiats, amb criatures a coll, ajudant la gent gran a continuar el camí o fent cua per aconseguir una mica de pa. Tot i que no sempre és així, gairebé sempre homes i dones viuen experiències molt diferents a les guerres. La majoria dels homes són al front, mentre que les dones es queden a la rereguarda. Però malgrat que entre les dones també es visquin experiències molt diverses, totes elles tendeixen a compartir una sèrie de vulnerabilitats. Les dones acostumen a compartir l’experiència de viure els conflictes amb el perill de la violència de gènere, tant física com psicològica o material.

La violència de gènere ha existit des de Iugoslàvia fins a Sri Lanka, a l’Afganistan o a Palestina, llocs o­n les violacions dels drets humans contra les dones han inclòs tota mena de manifestacions: detenció il·legal, tortura, desaparicions, treballs forçats, exili forçat, agressions sexuals, etc. I en molts casos, fruit només de la filiació política del pare o marit. Per altra banda, la violència també pot expressar-se de forma més subtil. No es poden menysprear els canvis experimentats en la vida quotidiana d’aquestes dones a la rereguarda. La marxa dels marits, la inseguretat col·lectiva, la devastació econòmica de la comunitat o el trencament de les tradicions socials i culturals fan que les responsabilitats de les dones augmentin considerablement, tant pel que fa referència a la família com pel que toca a la comunitat. Aquestes situacions són en molts casos totalment noves per les dones i, a més a més de fer-les més vulnerables, comporten un important augment de la inseguretat per a elles, ja que els és molt més difícil poder complir amb èxit totes les seves tasques.

Així, doncs, quan parlem del paper de les dones en els conflictes bèl·lics, hem de considerar-ne totes les facetes, tant les derivades de la seva participació directa, com les relatives al manteniment de la vida a la rereguarda.


2.1. La participació en el conflicte


La participació de les dones en la guerra i la seva identificació amb les causes del conflicte depenen molt de la naturalesa del conflicte que visquin. Hi ha casos en què les dones no s’identifiquen amb el conflicte i, en conseqüència, no s’integren a la lluita. Un exemple d’aquesta manca d’identificació seria Uganda, o­n les dones van entendre la guerra com una lluita sense sentit protagonitzada per homes que volien el poder. Les dones ugandeses afirmen que s’hi van trobar al mig i van ser víctimes de tots dos bàndols. La fortalesa psicològica i la capacitat de reconciliació eren molt escasses a la fi del conflicte. Per a elles la guerra només havia suposat patiment, havien suportat una guerra inútil.

Però les dones també han participat com a activistes en els objectius de les seves comunitats o ideologies. Aquest és el cas de les somalis que han lluitat de forma no violenta pels seus drets de justícia i llibertat. Elles van veure la guerra com una lluita justificada contra l'opressió, i van participar-hi en molt diverses formes no violentes. Succeeix normalment que aquestes dones participen en l’activisme de les seves comunitats compaginant-ho amb les seves responsabilitats com a mares.

En d’altres casos la implicació de les dones en la lluita ha arribat a la participació violenta. El moviment rebel de Tigraya, a Etiòpia, va permetre a les dones combatre al costat dels homes i fins i tot les hi va encoratjar, demostrant la ideologia igualitària del moviment. Lluitaven contra el govern etíop per aconseguir justícia política i social i també per la seva pròpia igualtat com a dones. En aquest cas, el reconeixement assolit per les dones amb la lluita, així com el sentiment d’orgull que sentien elles davant els resultats obtinguts, els va donar una major fortalesa psicològica i moral per a la reconciliació a la postguerra. En canvi, en el cas d’El Salvador, força dones s’implicaren en la lluita armada, també per justícia política i social, però el moviment de guerrilles no va representar cap canvi clar en relació al progrés social de les dones.

En els casos en què els conflictes són principalment ètnics o religiosos, les poblacions es veuen obligades a posicionar-se ràpidament. En aquestes situacions serà més fàcil que les dones prenguin partit i sentin la lluita com a seva, arribant, fins i tot, a induir fills i marits a lluitar per la causa ètnica o religiosa. De tota manera no sempre és així. Optar per un o altre bàndol també pot ser una decisió molt traumàtica, sobretot a les comunitats o­n s’havia mantingut una existència multiètnica harmoniosa. De tota manera, acostuma a succeir que les dones, fins i tot quan s’identifiquen clarament amb una comunitat o una causa, només participen en el conflicte directament si les seves famílies són posades en perill.

En general les dones s’organitzen més per reivindicar els seus drets o lluitar per les seves necessitats, tant en comunitats atacades directament per la guerra com en camps de refugiats. Aquest és el cas d’una gran part dels grups de dones durant les guerres. El seu activisme té més relació amb la lluita per la pau, la negativa d’enviar els seus fills a lluitar, aturar els conflictes o mantenir xarxes intercomunitàries que no pas en la lluita ideològica, encara que com acabem de veure no sempre és així.

En resum: la diversitat és tan gran que resulta molt difícil treure’n conclusions. Sí que podem afirmar, però, alguna cosa. Segons el que assenyalen les xifres, només un petit nombre de dones s’uneix als homes en la lluita violenta i la majoria ha exercit rols organitzatius o d’activisme per la seva comunitat i família i ha patit la violència. Si això és així perquè la societat no accepta que les dones siguin violentes o perquè ser mares els desenvolupa capacitats menys agressives és un altre debat, però la veritat és que les seves experiències acostumen a tenir un denominador comú no violent. Tot i això, una dona que ha patit els llargs anys de conflicte al Líban declarava: "Jo mai no em creuria algú que digués ‘jo no podria matar mai ningú’. Hi ha hagut moments en què hauria disparat a persones si hagués tingut una arma a les mans."


2.2. Les dones i la família


Una de les experiències més comunes -i també més importants- de les dones que viuen una guerra és fer-ho des del seu paper de mares, preocupades per mantenir les seves famílies. Les dones pateixen molt en aquestes situacions. Perden el suport del marit i fills adults, que se’n van al front, i veuen com els més petits i els avis pateixen fam perquè no hi ha queviures, i necessitats bàsiques com el pa no es poden cobrir. Inevitablement, es descuiden elles mateixes, es deixen de banda per donar més als altres. Davant d’aquesta situació tendeixen a assumir la responsabilitat de totes les tasques relacionades amb la família, començant per tenir cura dels supervivents i dels fills, alimentar-los i protegir-los. Responsabilitats que abans es compartien amb els marits, ara són només de les dones. Aquesta càrrega les fa més vulnerables perquè han d’arriscar constantment la seva seguretat per la dels altres. Per exemple, si un membre de la família mor, és ferit o es posa malalt, la responsabilitat recaurà en la dona. Aquest pes suposa per a elles un esforç físic i psicològic i, així, es veuen obligades a amagar els seus sentiments per protegir i donar suport als altres. Es neguen l’oportunitat d’encarar els seus propis traumes que, pel fet de quedar amagats, seran molt difícils de superar en la postguerra.

Sovint moltes dones que no poden suportar aquesta càrrega de responsabilitats decideixen anar a les grans ciutats, o­n pensen que hi haurà més recursos per a elles. Però aquesta no acostuma a ser una bona solució, perquè les dades assenyalen que els desplaçaments, exilis forçats i desubicacions en general acaben representant un augment de la violència cap a les dones, augmentant-ne la vulnerabilitat. Desplaçar-se a ciutats desconegudes o a camps de refugiats augmenta la desprotecció de les dones: l’ambient és hostil i estrany, i aconseguir recursos és realment difícil. En el millor dels casos, al cap de ben poc temps, les dones es veuen obligades a demanar caritat i pidolar menjar. Sense terres per conrear ni recursos depenen d’altres per subsistir. En moltes ocasions l’única possibilitat de sobreviure, elles i els que en depenen, passa per prostituir-se. Aquestes dones per subsistir seran víctimes de múltiples agressions, tant per part de militars com per part de civils.

Aquest va ser el cas de Bòsnia, o­n més d’un milió de persones (atenció: un terç de la població!), dels quals més de la meitat eren dones, van ser forçades a marxar de casa seva durant la guerra. Amb la desubicació les víctimes ho són per partida doble: primer, perquè han hagut de fugir de la violència; segon, perquè tant en la seva fugida com als camps de refugiats la seva esdevé una situació de total desprotecció i depenen dels altres per a qualsevol.

Per això el desplaçament forçat ha estat considerat també una arma de guerra, i és una arma que afecta majoritàriament les dones. L’augment de la violència vers les dones desplaçades als camps o­n, en el total del món un 80% són dones i nenes, encara avui és una de les principals fonts de sofriment d’aquestes. A més, la vida als camps de refugiats té efectes desastrosos per a la salut física i mental de la societat i la família.

Les responsabilitats que les dones assumeixen cap a les seves famílies les fa vulnerables, però al mateix temps és una de les fonts de la seva supervivència, fortalesa i capacitat de tirar endavant en els moments de més estrès. Podem resumir que igual que la majoria d’homes lluiten al front, la lluita de les dones és la de mantenir l’organització familiar i, per tant, de donar un possible futur a una societat desestructurada per la guerra. L’estructura familiar pot ser l’única estructura social que es mantingui quan la guerra s’acabi i, mentrestant, dins la família s’han anat conreant els valors d’ajut als altres gràcies als esforços de les dones.


2.3. Les dones i la comunitat


Un cas molt diferent és el de les responsabilitats que les dones exerceixen vers la comunitat. En algunes guerres, moltes dones descobreixen que, fins i tot dins l’horror del conflicte, hi ha moments d’alliberament respecte del vell ordre social. Amb la nova situació, apareix la necessitat de continuar amb l’organització de la comunitat que fins llavors havien fet uns homes que ara ja no hi són. En aquests casos les dones "superen" el seu anterior rol social (aquell que les confinava a la família) i aprenen a dirigir la vida pública de la comunitat. Així, amb la guerra, la comunitat ha quedat plenament en mans de les dones, que desenvolupen capacitats que fins a aquell moment no havien tingut la possibilitat d’exercir. Moltes dones afirmen que amb la guerra han experimentat la descoberta d’aquestes capacitats, i que això els ha augmentat molt la confiança en elles mateixes.

Amb tot, aquests canvis acostumen a ser conseqüència directa de la guerra i malauradament, quan arriba la pau, la societat en general i els governs en especial fan que aquestes dones hagin de tornar enrere. Es perden totes aquestes llibertats assolides amb el conflicte, com si aquest no hagués canviat res. Poques vegades les noves responsabilitats de les dones són assumides culturalment i acceptades per la societat. Per exemple, a les comunitats indígenes del Perú, durant el procés de pau s’ha reconegut que el paper de les dones a les comunitats havia canviat de forma substancial durant el conflicte, quan van jugar papers públics importants. Durant la reconstrucció, però, no es va tenir en compte la divisió tradicional del treball per gèneres. Si això s’hagués dut a terme hauria possibilitat incorporar les dones i les seves labors dins els programes de crèdits, mantenint així aquestes posicions públiques assolides. En canvi, aquests programes només van incloure aquelles feines que tradicionalment feien els homes. Així, amb el retorn de la pau, les dones van tornar a quedar relegades a un segon pla a l’hora de contribuir a la recapitalització de la societat. No tan sols la mateixa societat, sinó també els programes de les o­nG, poden representar una discriminació important, quan haurien de vigilar que les víctimes de la guerra no siguin també les víctimes de la pau.


3. VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES EN TEMPS DE GUERRA


Les violacions i els abusos sexuals són l’exemple que millor explica les diferències entre les experiències de les dones i les dels homes com a víctimes de les guerres. Només amb l’arma de l’abús sexual n’hi ha hagut prou per afirmar que moltes guerres han estat també guerres contra les dones. Desgraciadament la comunitat internacional no ha pres consciència dels perills específics que les guerres presenten per les dones fins fa ben poc. Prova d’això és que fins al 21 de febrer de l’any 2001 els abusos sexuals no han estat considerats crims de guerra. És a dir, fins a aquesta data els criminals han restat impunes, i no s’ha fet justícia a les dones.

A les guerres l’abús sexual ha existit sempre, fet que demostra que la guerra és una activitat eminentment masculina. Aquesta forma de violència confirma el tractament de les dones com a objectes sexuals durant els conflictes i la violació no deixa de ser una de les expressions més extremes d’aquesta dominació masculina. Les diferents formes d’agressió sexual que es consideren en l’actualitat crims contra la humanitat inclouen l’esclavatge sexual, les violacions massives, els embarassos forçats, la prostitució obligatòria i les violacions amb l’objectiu del genocidi.

Històricament l’abús sexual s’havia utilitzat com una eina de tortura per aconseguir informacions i confessions (cas del Xile de Pinochet), o també per castigar territoris que suposadament donen suport al bàndol enemic. Un altre tipus d’abús sexual força comú és el consistent a crear xarxes de prostitució amb presoneres, tal i com succeí a la Segona Guerra Mundial amb les dones coreanes a mans de l’exèrcit japonès.

Però en els darrers anys totes aquestes pràctiques han anat perdent protagonisme a favor de les violacions massives, el nombre de les quals ha augmentat de forma important. Hi ha dos motius essencials: el primer és l’augment de la presència d’armes lleugeres (pistoles, fusells, etc.), que fa que sigui molt més difícil resistir-se a un agressor que porta una arma a les mans. El segon motiu essencial, més important encara, és que en els darrers temps s’ha produït un canvi respecte les raons que indueixen a la violació. Violar s’ha transformat en una arma més de neteja ètnica i s’executa de forma deliberada. És una més de les armes de guerra destinades a l’objectiu final del genocidi. Aquesta "arma", l’amenaça i l’acte de violar, s’utilitza principalment contra la identitat de les comunitats, sobretot en conflictes o­n la lluita es pot definir com a "lluita d’identitats". En aquests casos les dones presenten una important càrrega simbòlica: són les encarregades del futur de l’ètnia, engendradores de la generació futura i responsables de la puresa de la sang, l’honor de la família i el de la comunitat. Si la lluita és ètnica, si és tan important mantenir les especificitats del grup, la violació passa a ser molt més que una agressió sexual, ja que suposa el trencament de la barrera més important de l’enemic. És una doble arma: per una banda l’ètnia deixa de ser pura, i per l’altra es perjudica la moral de les famílies i la dels homes que lluiten. És un atac contra tots, encara que aquelles que pateixen l'agressió física i les conseqüències socials són les dones. Per tot això les dones s’han transformat en objectius militars estratègics, tal com es desprèn dels casos més recents de Rwanda i Bòsnia. La principal característica d’aquesta forma de violència sexual que creix en importància en l’actualitat és que s’infligeix de forma intencionada i programada, amb l’objectiu inequívoc de destruir la identitat d’un grup, el genocidi.

Les conseqüències de les violacions són moltes i molt destructives: rebuig social, seqüeles físiques i psicològiques, malalties sexuals i naixement de fills engendrats fruit de violacions. El rebuig social pot arribar a ser molt important, tal com demostra l’exemple de Bòsnia, quan l’imam de la ciutat de Zenica es va veure obligat a difondre una fatwa demanant a la població respecte i ajut per a les dones que havien patit violacions. Les seqüeles físiques i psicològiques, que tindran un protagonisme fonamental a la postguerra, poden continuar presents dècades després. Exactament el mateix succeeix amb els naixements de fills fruit de violacions (un 50% de les dones violades a Bòsnia van engendrar un fill), ja que aquests representaran per sempre més el record de les agressions patides. Si les afectades no reben tractament psicològic, una part molt important d’elles poden arribar a rebutjar els seus nadons.

Però tot i la gran quantitat de seqüeles existents, les violacions en massa no havien estat mai considerades crims de guerra fins al Tribunal Penal Internacional de Crims de Guerra i Contra la Humanitat de Rwanda i de Bòsnia. Pel que fa a Bòsnia, les primeres sentències van decidir-se el 21 de febrer del 2001, i la principal dificultat no va ser denunciar les violacions, sinó el pànic de les dones davant el requeriment d’haver de parlar públicament, fins i tot sabent que els seus propis agressors les escoltaven a poca distància. En el cas de Rwanda, tot i que el tribunal va afirmar que jutjaria molt fermament aquest tipus de crim, molt poques demandes han arribat als tribunals, malgrat saber-se del cert que desenes de milers de ruandeses van patir abusos sexuals. Aquesta manca de denúncia respon al rebuig social que els pot provocar haver estat violades, a l’hora que demostra el trauma psicològic que suposa per a elles.



El Tribunal Penal Internacional de Crims de Guerra contra l’ex-Iugoslàvia, va sentenciar el 23 de Febrer del 2001 que:

Tres serbis de Bòsnia han estat finalment els primers homes a ser condemnats per haver utilitzat la violació en massa i l’esclavatge com una arma de terror, quan van ser considerats culpables per torturar nenes i noies, la més jove de 12 anys.

La jutgessa Florence Mumba va sentenciar ‘que l’exercit serbi de Bòsnia havia usat la violació com un instrument de terror’ afirmant que ‘l’evidència afirma que mares i filles juntes, robant-los l’últim vestigi de dignitat humana eren tractades com a animals’.

Les dones testimonis del judici havien estat agredides sexualment per alguns dels acusats. Moltes patien seqüeles psicològiques i físiques, i una d’elles mai més podrà tenir fills. Altres dones violades van ser venudes, i no se n’ha sabut mai més res. Finalment es va fer una guspira de justícia per a aquelles dones, especialment després de l’esforç que van fer elles d’encarar-se als seus violadors, a la seva societat, i declarar públicament.


Que mai fins al 2001 s’haguessin jutjat les violacions com a crims de guerra demostra que el patiment de les dones durant els conflictes bèl·lics no havia estat considerat seriosament.


4. LES DONES A LA POSTGUERRA: INVISIBILITAT I RECUPERACIÓ


Tal com hem vist, les dones es veuen específicament afectades per la guerra i s’han d’enfrontar als seus efectes, tant els directes com els indirectes, al capdavant de les seves comunitats i famílies. Durant la guerra, l’esforç per la supervivència deixa en segon terme el turment del conflicte, però amb la fi d’aquest s’adonen que elles també n’han estat víctimes directes. Elles en patiran les conseqüències en la pròpia pell, però sembla que ningú més s’adoni d’aquest sofriment.

A la postguerra, les dones pateixen en dos sentits. Per una banda, els aflora el patiment de les experiències viscudes a la guerra, sobre tot en forma de seqüeles físiques i psicològiques; per l’altra, són víctimes de la nova estructura social i de les relacions de poder instaurades amb la postguerra: la viduïtat, els abandonaments, noves formes de violència domèstica, a més d’una creixent marginació en relació als recursos econòmics i la capacitat política.


4.1. Les conseqüències directes de la guerra


Les principals conseqüències directes de la guerra són les ferides físiques i psicològiques, agreujades pel fet que les dones s’han dedicat en primer terme a pensar en els altres més que no pas en elles mateixes. Cynthia Cockburn, parlant del cas de Bòsnia, explica que alguns dels traumes psicològics més importants són els relatius a la incertesa: no saber què passarà, l’angoixa de ser conscient que és impossible tornar al passat, l’ansietat per no saber res de persones estimades i els greus sentiments de culpa pels familiars morts o desapareguts. Per altra banda també presenten les ferides que els són pròpies i específiques: les provocades per les agressions sexuals, amb els embarassos i les malalties de transmissió sexual corresponents. Per tots aquests trastorns i lesions pateixen una greu discriminació a l’hora d’obtenir el tractament mèdic necessari.

Les dones que més necessiten tractament psicològic i físic són aquelles que han estat violades, però en canvi, malgrat haver estat les víctimes, no són perdonades en la majoria de casos i carreguen l’estigma social tota la vida, perquè les societats conservadores acostumen a considerar una dona que ha estat violada "incasable". Això demostra fins a quin punt la societat no s’adona que les dones també són víctimes de la guerra.

Amb aquestes pressions de l’entorn cultural es fa molt difícil que les dones rebin ajut i se sentin reconegudes. A més, davant d’aquestes pressions, les dones agredides sexualment no fan pública l’agressió, no la denuncien. Per tant, descobrir-ho i ajudar-les és una tasca només a l’abast d’aquells que poden donar seguretat i confiança a les dones. Un cas exemplar és el de Medica, un centre de teràpia mèdica i psicològica per a dones de Bòsnia. Allí una psicoterapeuta s’encarregava del contacte directe amb les refugiades que anaven arribant a la ciutat de Zenica, o­n s’ubicava el centre, per poder ajudar les que havien patit abusos sexuals. A Bòsnia, la meitat de dones que rebien tractament psicològic havien estat violades. En canvi, a Rwanda, l’any 1994 les violacions també foren massives, però gairebé no hi hagué denúncies. Les dones ruandeses no han tingut la mateixa sort que les bosnianes, ja que no han rebut els ajuts necessaris, ni morals ni mèdics.

L’ajut a les dones violades ha pres diferents formes: per exemple, dones bosnianes, sèrbies i croates de la ciutat de Zenica crearen i dirigiren, ja durant la guerra, un centre mèdic per a dones traumatitzades per la guerra, violades i torturades. S’adonaren que aquestes dones refugiades necessitaven un ambient exclusivament femení, o­n les víctimes poguessin explicar les seves històries, i ajudar-les a recuperar-se. Les professionals del centre, també víctimes de la guerra, donaren a aquestes dones el que més necessitaven: que algú les escoltés i poguessin sentir-se acceptades. El centre ha tingut èxits en l’àmbit de la recuperació psicològica i l’acceptació de fills fruit de violació, i encara avui segueix funcionant. Aquest tipus de projectes són d’una transcendència importantíssima perquè les dones es recuperin i desenvolupin totes les seves capacitats conciliadores a la postguerra.

Però també cal actuar en altres àmbits de la societat. En aquest sentit, s’han engegat projectes per intentar que la societat reconegui l’abús sexual com una agressió de guerra i el consideri un problema general, de tota la societat, a l'igual que altres conseqüències de la guerra. Aquesta és l’única manera d’aconseguir que les dones violades siguin acceptades, en lloc de ser estigmatitzades per les seves societats. Al Kashmir s’han fet importants esforços per aconseguir superar aquests silencis. Amb l’ajut de vídeos i reportatges testimonials s’ha mirat de fer públic el trauma d’aquestes dones. Amb tot, no s’ha aconseguit que el problema de les violacions arribi a ser un tema de discussió política com ho puguin ser altres problemes generals de la societat. Aquest objectiu és l’única manera d’aconseguir que l’estigma per la violència sexual damunt la dona desaparegui a la postguerra.


4.2. La invisibilitat de la postguerra


La nova situació producte de la fi de la guerra tampoc no comporta una millora essencial en el nivell de vida i el respecte pels drets de les dones, ans al contrari. En tornar de la guerra, els homes són considerats els herois, i reben tota mena de reconeixements. Com a recompensa assumeixen càrrecs polítics i se’ls ofereixen llocs de treball; com a excombatents, reben tractament mèdic i formació que els ajudi a integrar-se a la societat. Les dones, que no són el centre de l’atenció nacional i internacional perquè no han lluitat amb armes, queden altre cop relegades a un segon terme i pateixen dues formes de marginació essencials. La primera marginació és l’econòmica, amb una reducció manifesta dels recursos disponibles per a elles. La segona és una greu marginació a la vida pública i política, o­n perden tot el terreny que havien guanyat amb la guerra. Tot això farà que els seus patiments i les seves necessitats quedin invisibles per a la societat.


4.2.1. Esborrant esforços

Amb la postguerra, les dones deixen de tenir les responsabilitats polítiques i socials que havien exercit durant la guerra. Aquesta marginació és una clara representació de la manca de reconeixement pels seus esforços, i demostra la poca importància que es dóna al paper que elles han jugat mantenint la societat i la família durant el conflicte.

Això succeeix perquè les noves responsabilitats assumides durant la guerra no havien estat planejades, eren conseqüència del desordre econòmic i social provocat per la mateixa guerra. Es considera que les dones les assumien només perquè els homes havien marxat. Ara, amb la fi del conflicte i l’intent de tornar a la normalitat, els governs i la mateixa societat els neguen les noves llibertats i responsabilitats polítiques assumides durant el conflicte. Per això la postguerra suposa sempre per a les dones un important pas enrere. Les seves contribucions i els seus esforços són esborrats com si mai no haguessin existit, com si tot fos igual que abans de la guerra i les dones no haguessin ocupat mai posicions de presa de decisions en la societat.

El problema de la marginació política no és només un problema de frustracions personals, de les quals trobem molts exemples, ja que moltes dones gaudien amb aquestes responsabilitats socials. També és un problema perquè la vida pública queda exclusivament en mans dels homes i les dones perden la seva veu. No tan sols no veuran reconeguts els seus esforços, sinó que tampoc aconseguiran tenir un mitjà públic per explicar les seves noves necessitats de postguerra, en molts casos imprescindibles per tirar endavant.

La creació del Parlament de Palestina és un exemple d’aquesta marginació:

Després dels Acords de Pau d’Oslo (1992), les dones palestines han estat lluitant perquè es reconeguin els seus esforços i puguin participar en la nova Palestina en pau. Tot i els seus esforços les dones han quedat excloses dels llocs de presa de decisions per construir el nou estat.

Durant les darreres dècades, les dones palestines han anat augmentant les seves possibilitats d’accedir a l’educació, fins al nivell universitari. Però des de l’inici de l’intifada, la imatge de les dones ha anat canviant. En aquest conflicte, la imatge de qui lluita és la d’homes i nens tirant pedres contra soldats israelians així, els esforços de les dones a la rereguarda han quedat totalment en segon terme. Aquesta imatge ha suposat molts problemes per als moviments de dones que intentaven assolir la participació femenina en la presa de decisions. Els esforços femenins han quedat esborrats.

Amb aquesta situació, l’arena política fou ocupada al 1992 exclusivament per homes. Davant d’això, les dones palestines van haver d’organitzar-se per aconseguir fons, i amb moltes dificultats per aconseguir-ne, van preparar vint dones per poder prendre part en l’activitat política de la nova autoritat. L’objectiu era que totes aquelles dones que havien estat preparades per a la participació política es presentessin a les eleccions com a líders. Només cinc van ser elegides per al Parlament.

La realitat és que hi ha una imatge social que afirma que pel fet de ser els homes els que lluiten al front, ells són els que després poden decidir què fer dels beneficis de la victòria. Les dones no són reconegudes, encara que els seus esforços hagin estat igual d’imprescindibles.


Finalment, a tot això cal afegir-hi que les estadístiques demostren que amb el retorn dels homes a casa es produeix un notable augment de la violència domèstica. L’home, al front, ha après a conviure amb la violència, a fer-la quotidiana. Aquestes actituds no desapareixen d’un dia per l’altre quan s’acaba la guerra, i les principals receptores d’aquestes noves formes d’agressió i abusos són les seves pròpies mullers o filles. La manca de veu i la invisibilitat femenina farà que sigui molt difícil ajudar aquestes dones.


4.2.2. La lluita per la subsistència

La marginació econòmica és també una font important de patiment per les a dones, especialment durant els primers anys de la postguerra. En aquesta etapa les dones representen molts papers diferents i viuen experiències diverses. Malgrat això, en totes les seves vivències acostumen a compartir un seguit de vulnerabilitats. Elles continuen portant la càrrega dels supervivents i els fills, i per tant, com que l’economia dels estats, tot i la pacificació, està molt desestructurada, continuen patint dificultats econòmiques. La competència pels recursos econòmics augmenta, ja que els pocs llocs de treball existents tendeixen a ser per als homes que tornen del front. Les dones tenen tantes o més dificultats que abans per aconseguir recursos per sobreviure, sobretot les vídues. Això s’agreuja en societats o­n estar casada suposa tenir més drets. En aquests casos, l’accés als títols de la terra, l’obtenció de crèdits o la recepció de l’herència del marit constitueix una dificultat essencial per a les dones que han quedat vídues. Aquestes situacions poden portar a la pobresa més extrema, però com que les dones han perdut la seva veu els és molt difícil lluitar perquè les situacions canviïn. El resultat és que els arriba molt poc ajut i passen misèria crònica elles i les seves famílies.

Així doncs, el que es troben les dones durant la primera postguerra, a més d’un alt risc d’abusos, violència domèstica i problemes per veure ateses les necessitats bàsiques de salut, és una creixent dificultat per sobreviure i mantenir les seves famílies, de les quals continuen sent les responsables. És difícil que un procés de pau construït sobre aquestes mancances garanteixi un futur a la societat, quan aquelles que eduquen, alimenten i organitzen famílies i infants gairebé no reben ajut.

Un dels motius principals de la marginació econòmica de les dones en la postguerra és que govern i societat es plantegen la pacificació com un retorn a la normalitat d’abans de la guerra, oblidant que del conflicte n’ha sortit una nova societat amb unes noves necessitats. Un exemple representatiu d’això és la concessió dels títols per posseir terres. Les terres per conrear, a banda de ser una bona manera d’oferir feina, són bàsiques en molts casos per regenerar l’economia d’una societat de postguerra. Aquests títols sempre es donen als homes perquè, com abans de la guerra, se’ls considera caps de família. Se suposa que els guanys d’aquestes terres seran per a la subsistència familiar, però si les encarregades de la subsistència familiar són majoritàriament dones, i a més moltes ara són viudes, per què es continua donant la terra als homes? Tal com explicava una dona d’El Salvador, elles no són tingudes en compte tot i ser les responsables d’aquesta subsistència. Aquesta dona deia: "M’heu d’incloure a mi com a propietària de la terra, perquè ell avui és aquí, però demà potser no hi serà. En canvi, jo sempre seré aquí tenint cura dels meus fills". Els estudis demostren que aquesta dona tenia raó, que ella serà la que durà la càrrega més important en el manteniment de la família. Tot i això, els governs, les organitzacions d’ajut i la comunitat internacional que col·laboren i inverteixen en la reconstrucció de les societats en la postguerra tenen poc en compte aquesta realitat.

Un altre aspecte problemàtic és que els projectes per ajudar les dones tenen moltes dificultats per aconseguir recursos. Aquests projectes sorgeixen normalment de les mateixes dones de la comunitat que han patit el conflicte. Elles s’adonen de problemes que viuen com a dones, tant econòmics com físics i psicològics. En aquest sentit, la majoria de projectes plantegen solucions per a problemes bàsics de la vida diària i tenen com a objectiu fer més fàcil la vida diària de les dones, donar-los recursos i així facilitar-los la participació en projectes per construir la pau. En poques paraules, treure-les de l’exclusió social. Les institucions que proveeixen de fons econòmics aquestes organitzacions, en canvi, exigeixen actuacions visibles i resultats espectaculars, aparadors visibles a ulls públics, però pel lloc que ocupen les dones a les seves comunitats els resulta molt difícil oferir aquests resultats, en canvi les organitzacions poden facilitar la vida de moltes dones. Com que la feina d’aquests grups de dones es caracteritza pels projectes relacionats amb la vida diària, elles mateixes els consideren una extensió de les seves activitats domèstiques. Per tant, la participació i els esforços d’aquestes organitzacions es donen per entesos, la societat considera normal que les dones els facin, i així se’ls buida del seu valor, i no són reconegudes. Per tant, no hi ha recursos econòmics per als projectes de dones i destinats a dones. Tal com explicava una dona bosniana referint-se al cas del seu país, "després d’ocupar-se de tots els altres, es van ocupar de les dones".

Els recursos educatius són un altre exemple de marginació. Les mancances en inversió educativa per a dones durant la postguerra fa que quedin allunyades del teixit social. Mentre les iniciatives per construir la pau dirigides a excombatents són nombroses, especialment en relació a minimitzar l’ús de la violència, les dones reben molt menys suport per integrar-se a la nova societat sorgida de la postguerra. Es pregunta als homes què volen aprendre per reintroduir-se en el món laboral, però no es fa el mateix amb les dones. Es pressuposa que elles ja en tenen prou amb les obligacions familiars, com abans de la guerra, i que només cal que aprenguin en relació a feines de casa. Difícilment se les ajuda a alliberar-se de les seves funcions familiars perquè puguin integrar-se al teixit social i laboral, i encara menys se’ls concedeixen ajuts perquè es puguin dedicar a construir la pau d’una manera que no sigui des de l’àmbit familiar. Amb això s’aconsegueix que moltes dones no sàpiguen ni tan sols que tenen uns drets, i per tant no els poden reivindicar. Això és especialment dramàtic en casos com el de Rwanda, o­n el 70% de la població supervivent han estat dones.


5. ASSOLIR VISIBILITAT


5.1. Els fonaments de la marginació


Com que la lluita de les dones es dóna majoritàriament en l’àmbit de la vida privada (sobretot com a mares) o en l’activisme públic però sense violència, el procés de pau no les té en compte ni en reconeix els seus esforços. Això és el que s’ha definit com una "pau de gènere". En una pau d’aquest tipus, els governs i les parts en litigi emprenen processos pacificadors i estableixen noves constitucions en què es margina les dones i les seves necessitats. I no perquè siguin menys importants, sinó perquè normalment no són líders i no tenen veu pública. També hi ha un altre motiu: la guerra crea societats militaritzades, i a moltes societats militarisme va lligat a masculinitat. La guerra dóna preeminència als valors culturals que representen la masculinitat, glorificant agressivitat o violència, i aquí hi ha l’arrel de la marginació de les dones. Vegem-ho.

Alguns analistes afirmen que separar els valors humans en les categories masculina i femenina és una manera de distingir socialment i culturalment homes i dones, i que aquesta és una de les arrels que perpetuen la violència. Aquesta separació fa que homes i dones tinguin veus morals distintes i que desenvolupin uns valors diferents segons el sexe. Això s’expressa en la seva vida i els seus comportaments diaris. En aquest sentit, moltes societats encoratgen les dones a ser dependents i submises, mentre animen els homes a ser dominants i agressius. En situacions de pau, en la vida quotidiana, aquests valors apareixen més desenvolupats en unes persones que en d’altres, però amb l’escalada bel·licista i la guerra aquests valors constitueixen un dels pilars clau per organitzar la societat de conflicte. Trobem molts casos de ciutadans i ciutadanes que, en època de pau, no havien desenvolupat massa aquests valors, però que amb l’escalada bèl·lica i la guerra posterior se senten obligats pel seu entorn social a abandonar aquelles pràctiques que no són prioritàries segons el seu gènere. Per exemple, a Croàcia, poc abans d’iniciar-se la guerra, es donaven ajuts econòmics a les dones que deixaven les seves feines i tornaven a casa a tenir fills o a tenir-ne cura. A Sèrbia, a les primeres eleccions que va guanyar Milosevic, les dones parlamentàries van passar de ser un 20% del total a ser únicament un 2%. La guerra polaritza aquests valors i en fa una base organitzadora de la societat.

La guerra és per tant una situació que té molta relació amb el gènere. Les idees de masculinitat i feminitat s’utilitzen amb la guerra per promoure, legitimar i aprovar socialment l’ús de la violència.

La glorificació de la violència, per tant, la preeminència de la masculinitat suposa la denigració dels punts de vista femenins, i perpetua l’estatus de les dones com a ciutadanes de segona categoria. Si es deixen en segon terme les dones, s’estan malbaratant les capacitats més valuoses que podem trobar a la societat per construir la pau. Entre aquestes actituds les dones demostren més capacitat per pensar les coses de forma real i concreta, deixant de banda tot tipus d’abstracció, o altres capacitats, com més disponibilitat per reconciliar visions oposades, o considerar com les decisions afectaran els altres. Aquestes virtuts podrien ser molt útils a l’hora de construir la pau.



5.2. La importància dels esforços de les mares

Sembla evident que en la majoria de casos les dones tenen unes capacitats especials que, degudament potenciades, poden ser molt útils per a la societat. Elles, a través del seu rol de mares i esposes, es troben en una posició privilegiada per incidir en la reconciliació social. Des de la seva posició poden promoure valors que fomentin la prevenció de futurs conflictes violents. Per una banda, poden encoratjar els seus fills i marits a tornar a la guerra, especialment si no se les ajuda a superar els seus traumes. De la mateixa manera, si se les ajuda a superar els trastorns i se’ls dóna oportunitats per creure en el futur, poden ser uns agents reconciliadors de primer ordre. L’exemple d’una dona bosniana demostra fins a quin punt és important que les dones prenguin consciència de les seves possibilitats a l’hora de transmetre valors per construir la pau. Rada, una treballadora de la clínica Medica de Bòsnia, va aprendre amb la guerra que ella podia fer alguna cosa per lluitar contra l’odi interètnic. Com a mare podia contribuir a canviar les categories de valors patriarcals que la societat imposava als seus fills i filles: "Si les mares tenen un esperit cosmopolita i democràtic, independentment dels seus marits, o si són religioses, poden ensenyar als seus fills que les altres religions tenen el mateix valor. Si se’ns dona la confiança i el coratge necessaris per fer-ho, les dones no som impotents dins societats patriarcals." Aquest exemple demostra que les dones, per la seva posició, poden desenvolupar papers reconciliadors importants si reben el suport necessari.


5.2.2. Formes de mobilització, lluites

Les principals formes de mobilització de les dones són de dos tipus: com a mares i com a esposes. La més important, sens dubte, és la primera, tant pels resultats i la repercussió com pel seu grau d’involucrament (és obvi que la primera preocupació de les dones com a mares, i per tant també dels moviments de mares, són els fills). Ser mares els dóna legitimitat social, i d’aquesta manera poden arribar a tenir una veu dins la societat. A més, aquesta preocupació pels fills els dóna un fons comú amb les dones dels altres bàndols que facilita la reconciliació i crea un pont entre mares de diferents ideologies. Com a mares que pateixen la mort de fills i marits, s’adonen del que això suposa, i entenen amb més facilitat el patiment del bàndol oposat. La seva lluita en favor de la pau, tant durant com després de la guerra, és un clar intent de prevenir que els seus fills siguin posats en perill. Aquest és el cas de les Dones Negres de Belgrad. Aquest grup ha estat l’única oposició pública que ha existit a Belgrad durant el conflicte de l’ex-Iugoslàvia o­n, a l’inici de la guerra, la majoria de membres d’organitzacions pacifistes eren dones. La tasca de les Dones Negres durant la guerra fou manifestar-se públicament dient: ‘No volem que els nostres fills morin per Milosevic’. A la postguerra, amb les refugiades i els seus fills i filles, es basà en el fet d’encoratjar-les a recordar, escriure o enregistrar exemples de relacions positives que s’haguessin donat en el passat amb les altres comunitats ètniques. Amb aquestes històries personals pretenien posar les bases d’un treball més ampli de reconciliació. Un treball que partia dels rols tradicionals de les dones com a mares però que portava la seva resistència a un nivell públic i en feia una opció política conscient.

Cal no oblidar tampoc la importància d’altres casos en què la preocupació de grups de mares pels seus fills o marits s’ha traduït en opcions polítiques estables. Dos exemples d’això serien Las Madres de la Plaza de Mayo i la Coordinadora Nacional de Viudes Guatemalenques.

Així, doncs, queda clara la paradoxa que suposa que les dones, que tendeixen a desenvolupar un paper conciliador dins les seves societats, siguin les grans oblidades de la postguerra, just quan la societat està més desestructurada i més necessita la participació d’aquells que poden aportar valors pacificadors. Però si la seva participació queda limitada a grups majoritàriament femenins o­n la principal preocupació són els fills, les seves contribucions continuaran sent considerades fruit del seu rol natural, i així les dones mai assoliran veu pública.


5.3. Per un canvi social

Si per construir la pau és essencial desenvolupar projectes que persegueixin una pau de llarga durada, l’objectiu ha de ser una societat normalitzada, o­n els conflictes d’interessos, com el xoc d’identitats, es resolguin sense violència. Per tant, cal minimitzar la violència, canviant les actituds existents per unes altres que tendeixin a crear una societat igualitària basada en interrelacions democràtiques. Si aquest és l’objectiu, les actituds que la majoria de les dones del món conreen en la seva vida diària haurien de ser, en la postguerra, les preeminents, tant en la vida pública com en la vida privada.

Per obtenir una pau de llarga durada i un bon procés de reconciliació, hi ha dos factors que es consideren essencials. En primer lloc, si les característiques de les dones són tan necessàries, cal ajudar-les a superar els seus traumes. El suport psicològic i la comprensió poden retornar-los la confiança i el respecte. Sense això difícilment tiraran endavant i, encara menys, ajudaran els altres. En segon lloc, com que el potencial de les dones a la postguerra està limitat per les convencions socials i per la necessitat de supervivència, més que no pas per la manca d’idees, primer de tot cal ajudar-les en les seves obligacions de la vida diària, és a dir, en la subsistència i cura de la família. En altres paraules, alliberar-les de les càrregues que els impedeixen participar en els projectes de reconciliació. No hem d’oblidar tampoc la necessitat de donar veu als seus testimonis.

Les organitzacions internacionals i o­nG que desenvolupen projectes per a les dones han de treure a la llum pública totes aquestes aportacions i donar-los rellevança. Al mateix temps també han de preparar i ajudar les dones per assumir rols públics des d’on puguin prendre decisions que afectin el conjunt de la societat. Són imprescindibles projectes destinats a donar recursos a les dones, ajudar les seves organitzacions i reconèixer-les, donar-los veu, etc., perquè invertir en dones és invertir en els valors que han de transformar la societat a llarg termini.

Donar recursos a les dones és important, però no suficient. Habitualment, tant les cultures tradicionals com les societats de postguerra no tenen canals públics o­n les dones puguin expressar-se. També és necessari que les perspectives femenines de la postguerra i les seves aportacions a la nova societat formin part de la vida pública. Aquesta és l’única manera que les actituds, els seus punts de vista en relació a les seves experiències, i per tant els canvis que les dones poden aportar tinguin una traducció directa en les decisions que construeixen el nou procés de pau. Així, doncs, és essencial que les dones tinguin veu.

Per exemple, cal crear espais que incloguin les perspectives de les dones, cal que la seva experiència sigui present en la memòria que la societat tindrà del conflicte. Això permetrà que les experiències de les dones com a víctimes siguin percebudes com a part de la lluita global de la comunitat i que puguin influir amb valors diferents als dels homes, les experiències dels quals són les que històricament han dominat la memòria dels conflictes.

Per tant, podem pensar que l’increment de la presència de dones en la vida pública i en els organismes de decisió del procés i construcció de la pau implicarà un millor posicionament social respecte de la guerra. Però no n’hi ha prou amb una presència testimonial, ja que aquesta no garanteix que les dones, com a col·lectiu, tinguin veu, com tampoc garanteix que els seus valors siguin determinants en la construcció d’una pau de llarga durada. En qualsevol cas, hem de pensar que la presència de dones en aquests nivells portarà, a mitjà i curt termini, una major inclusió d’altres dones, transformant a la llarga una societat que, fins ara, només ha viscut des de l’òptica masculina.

Però la realitat és que encara no hi ha hagut mai una estratègia d’inclusió de dones prou important. No podem saber amb certesa què passaria si això succeís, però davant del dubte, i partint del que asseguren molts analistes, valdria la pena intentar-ho. Angela King, consellera especial de Gènere i Desenvolupament de les Dones de les Nacions Unides, descrivia els canvis que la integració de les dones en òrgans públics havia produït: "La presència de les dones sembla que és un component important en la creació i manteniment de la confiança entre la població local. En desenvolupar les seves tasques amb companys masculins, les dones són més conciliadores, menys amenaçadores i molt menys propenses a optar per la força i la confrontació en lloc de conciliar els punts de vista. També són menys egocèntriques i estan més disposades a escoltar i aprendre, tot i que no sempre, contribuint a un ambient d’estabilitat que ajuda a desenvolupar el procés de pau."

Després de pensar tant en els patiments, l’horror i les dificultats de la guerra, sembla difícil treure’n alguna conclusió positiva. Però en podem trobar d’importants, com a mínim una. En la postguerra ens trobem davant la construcció d’una nova societat, gairebé es comença de zero. Hem d’aprofitar l’ocasió per desenvolupar una nova societat que tingui com a base uns valors tan pacificadors com sigui possible. Això, que tindrà conseqüències molt positives tant a curt com a llarg termini, comença per la inclusió de les dones, encarregades de dur a terme la que es pot considerar la revolució essencial: la transformació dels valors de la societat.

BIBLIOGRAFIA

Anderson, Sh. ‘Women’s many Roles in Reconciliation’, in People Building Peace. 35 Inspiring Stories from Around the World.
Bennett, O. Bexley, J. Warnock, K. Armas para luchar, brazos para proteger: las mujeres hablan de la guerra. Barcelona. Icaria antrazyt. DL. 1995.
Boutros-Ghali, B. Agenda for Peace. 1992.
Cockburn. The Space between us. Negotiating Gender and National Identities in Conflict. Zed Books. Londres. 1998
Galtung, J. ‘Twenty-Five years of Peace Research: Ten Challenges and responses’ Journal of Peace Research, 22, 1995.
Holt, M. ‘Violence and the Peace Process’. Conferència llegida a Women, War and Peacebuildin Conference. Universitat de York. 1 i 2 de febrer 2001.
International Alert. Women, Violent Conflict and Peacebuilding: Global Perspectives. International Alert, International Conference. Londres, Maig 5-7. 1999.
Pankhurst, D. Women, Gender and Peacebuilding. Center for Conflict Resolution. Department of Peace Studies. Working Paper 5. Agost 2000. University of Bradford. Bradford.
Pearce, J. i Pankhurst, D. ‘Engendering the Analysis of Conflict: Perspectives from the South’, a Afsher, H. (ed.) Women and Empowerment, Zed Press. 1998.
Vickers, J. Women and War. Zed Books. London. 1993.
Turshem, M. i Twagiramariya, C. (eds.). What Women Don in Wartime. Zed Books. Londres. 1998.