La seguretat ciutadana a Barcelona

Pere Ortega – Revista CARRER de la FAVB – 20.01.2017

El govern de l’Ajuntament de Barcelona ha proposat un Pla Local de Prevenció i de Seguretat Ciutadana, acompanyat d’un Pla Director (PD) per a la Guàrdia Urbana (GU), amb els que proposa donar un gir important a la política de seguretat de la ciutat.
Un i altre document pretenen millorar els serveis de seguretat de la ciutat, amb la voluntat d’avançar en una reforma de la GU que permeti implementar un canvi estructural intern i que serveixi per germinar una política de “proximitat” entre la GU i la ciutadania, i ajudi a implantar el guàrdia de barri. Una proposta carregada de bones intencions i en aquest sentit cal tenir-la en consideració com un pas important per pacificar la ciutat.

Ara bé, la lectura d’aquests documents també provoca alguna prevenció. Per exemple, no queda clar com s’implementarà, perquè no s’expliquen els passos que es faran per a la seva aplicació, en especial en el cos de la GU. Tots hem conegut plans estratègics i directors fets amb les millors intencions que no s’han pogut implementar, han quedat a mig fer o simplement han quedat abandonats perquè no existien els mitjans per fer-los possibles, ja fossin humans o materials. Eren documents fets per experts, molt lloables des del punt de vista teòric i tècnic però patien d’un defecte que acostuma a ser general en molts plans estratègics, que el personal encarregat d’implementar-lo no el sentia seu perquè no havia participat en l’elaboració i es resistia a aplicar-lo perquè representava canviar la inèrcia del funcionament intern.

No sembla ser aquest el cas del PD de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, ja que ha estat posat en consideració del conjunt del personal de la GU. Però malgrat això, cal fer algunes advertències generals sense les quals es veu difícil que aquest Pla acabi d’implementant-se en els tres anys que falten d’aquesta legislatura, que evidentment seria el desitjable.

La primera, és que en els documents apareix la tendència de recerca d’indicadors per aconseguir objectius, o si més no, no s’indica el contrari. En aquest sentit, cal fer-li una crítica severa: no està demostrada l’eficiència de que treballar  per objectius sobre la base d’indicadors sigui un bon mètode per guiar la política d’actuació d’una administració pública. La  metodologia de treballar per objectius ha estat molt utilitzada en l’empresa privada per a optimitzar recursos i guanyar competitivitat. I l’hem vist com s’implementava en diverses administracions locals sense massa èxit. Metodologia denunciada per alguns sindicats perquè poden distorsionar la realitat i ocasionar efectes perversos contraris als desitjats. Així el funcionari es pot veure impulsat a aconseguir uns indicadors òptims que justifiquin el seu treball i actuació en el nombre d’expedients, denuncies, ... Per exemple, una pujada o baixada dels indicadors en denúncies no demostren una major eficiència del servei. És a dir, una cosa són les estadístiques, imprescindibles per saber el funcionament d’un servei i una altra cosa és voler convertir-les en indicadors d’eficiència.

La més lloable de les propostes del PD és la creació d’una GU de proximitat, de barri. Però en canvi no s’explicita com es farà. Resulta evident que mentre el guàrdia urbà  no sigui reconegut com a interlocutor i mediador pel veïnatge i comerciants no s’avançarà en la resolució dels problemes de convivència, ni tampoc en la prevenció i transformació dels conflictes. Aquí la dificultat primera és trencar amb la cultura del patrullatge en cotxe pel d’anar a peu. Es indubtable que una proposta d’aquest tipus produirà moltes resistències a l’interior de la GU, i per tan caldrà ser curosos i no precipitar-se. Per exemple, es podria provar, de forma provisional, en un o dos barris que serveixin per experimentar els èxits i dèficits de la proposta. Una major proximitat en les relacions entre la GU i la ciutadania facilitaria que el veïnat percebi protecció i cura en aquest cos. Això, al seu torn, facilitaria que els conflictes tinguin un abordatge més immediat en mediació i resolució.

Una altra qüestió important i relacionada amb el guàrdia urbà de barri, és la relacionada amb les armes de foc (pistoles). El guàrdia urbà de proximitat hauria de patrullar  no armat, donat que les armes de foc produeixen un efecte contrari al que se les suposa i són percebudes per la població com un risc de violència. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, per aquesta funció estan habilitats altres cossos de la GU que sí patrullen en cotxe i van armats. La GU de proximitat ha d’inspirar confiança, i les armes ben al contrari creen desconfiança. També seria recomanable canviar la denominació actual de policia, que en termes genèrics presenta un perfil <<securitari>> inquietant, i recuperar el de guàrdia urbà de tants bons en la memòria ciutadana.

També és important la proposta de la creació de Taules de barri on es pugui abordar la prevenció i transformació dels conflictes. Aquestes Taules, per complir amb aquesta funció, haurien de tenir prevista la presència de tots els agents socials actius del barri i amb la presència imprescindible de la Guardia Urbana del Districte. Amb la funció de detectar els riscos i perills per a la convivència; millorar la gestió en la prevenció i transformació dels conflictes; així com per poder avaluar les actuacions portades a terme.

La ciutadania, en general, percep la seguretat des de l'àmbit personal a no sofrir violència física, motiu de gran preocupació entre la població, com ho revelen les enquestes d'opinió, malgrat que en realitat hauria d'ocupar un lloc secundari com ho demostren els baixos índexs de delictes comesos a la ciutat de Barcelona. Però la seguretat també cal associar-la a tenir les necessitats més elementals cobertes en termes de dignitat, tals com disposar de seguretat econòmica que prové de tenir un treball assalariat, un habitatge on protegir-se, seguretat sanitària, educativa, alimentària i mediambiental.

Partint d'aquest concepte de seguretat més àmplia i plural que incorpora la cura a les persones com a eix principal de preocupació, tant els cossos de seguretat tradicional (guàrdia urbana i policia); com de la resta de serveis que operen per salvaguardar la cura de les persones: serveis socials, culturals, sanitaris, educatius i mediambientals; la funció d’aquests cossos hauria d’anar destinada a prioritzar la cura d'aquells sectors de la ciutadania que no tenen cobertes aquestes necessitats i es troben en una situació de major vulnerabilitat. En aquest sentit, per tant, cal entendre que la seguretat ciutadana no es pot equiparar només a un problema d'ordre públic i de mesures per evitar el delicte, sinó que ha de tenir una visió social integradora de preservar el bè comú per a tota la població de la ciutat.

Sota aquesta nova concepció, és llavors imprescindible ampliar els actors que participen en la gestió del cuidat/seguretat, a més dels tradicionals: guàrdia urbana, policia i bombers; a la resta de serveis socials, culturals, urbanisme, mobilitat, educatius i sanitaris. Polítiques de gestió que han de fomentar la participació de la ciutadania creant espais en els barris en el que intervinguin a més dels serveis municipals, les diferents associacions i entitats cíviques per millorar els serveis de cura. Un Pla de cura/seguretat ciutadana d’aquesta magnitud no es podrà implementar en una sola legislatura, però es poden començar a donar passos en aquesta direcció.