Sarkozy, Black Block i violència en la cimera de l’OTAN
Durant la cimera de l'OTAN celebrada a Estrasburg els dies 3 i 4 d'abril de 2009 va estar presidida per la violència, una la desplegada pel govern de Sarkozy per impedir les manifestacions dels moviments socials desplaçats de tota Europa, i una altra la del grup Black Block que es va dedicar a practicar el vandalisme i va perjudicar greument les protestes pacífiques previstes.
Estrasburg 3 i 4 d’abril de 2009. Autors: Tica Font i Pere Ortega
La violència desfermada durant la cimera de caps d’estat de l’OTAN celebrada a Estrasburg i Khel els dies 3 i 4 d’abril de 2009 han estat una experiència sobre la qual cal reflexionar. Violència conduïda per dos agents de diferent nivell i responsabilitat, la desenvolupada per l’Estat francès i la del grup Black Block, que va generar una gran frustració entre la gent que s’havia desplaçat a Estrasburg per protestar contra l’OTAN. La violència exercida per aquest grup va esdevenir el centre d’atenció dels mitjans de comunicació, la imatge que s’ha transmès a la població ha estat la cremada d’un hotel, però en canvi no ha arribat el missatge antimilitarista ni contra l’OTAN que els organitzadors pretenien.
Era previsible que davant la visita de Barack Obama i de caps d’Estat europeus a la celebració del 60 aniversari del naixement de l’OTAN a Estrasburg es preparés una gran protesta contra l’organisme militar més representatiu del militarisme dels països rics que, amb Estats Units al cap, ostenten el domini del món.
Era normal, doncs, que es preparés una contraconferència, accions pacífiques de bloqueig a la cimera i una gran manifestació de protesta contra l’OTAN per part d’entitats de pau, socials i partits situats a l’esquerra de la socialdemocràcia. També era normal que l’Estat francès i l’alemany preparessin dispositius de seguretat perquè els ciutadans d’Estrasburg i de Khel, els manifestants i els assistents oficials a la cimera de l’OTAN poguessin exercir el seu dret a circular i assistir lliurement a cadascuna de les seves respectives convocatòries. Dret que sí que van exercir els assistents a la cimera de l’OTAN, la resta no. El descomunal dispositiu repressiu desplegat pel president Nicolás Sarkozy ho va impedir: 25.000 policies francesos van impossibilitar que els ciutadans d’Estrasburg i els manifestants vinguts d’arreu d’Europa poguessin exercir els seu dret d’expressió i circulació.
En primer lloc es va suspendre el tractat de Schengen per impedir el pas per les fronteres franceses de persones. Ho vam poder comprovar a la frontera de la Jonquera les quaranta persones que viatjàvem a Estrasburg en autocar des de Barcelona, on vam ser aturats i durant una hora i quart ens van prendre la documentació i ens van escorcollar minuciosament. A més, la policia francesa, des del dia 30 de març, havia iniciat el tancament de la ciutat d’Estrasburg. Es tractava d’impedir l’arribada de persones a Estrasburg. L’accés per carretera era gairebé impossible; 10 km abans les carreteres i l’autopista estaven tallades i la ciutat d’Estrasburg estava bloquejada i paralitzada. El centre de la ciutat havia estat declarat zona vermella i durant els dies 3 i 4 d’abril solament podien creuar les barreres de policies els ciutadans que acreditessin la residència a la zona. Així, el centre històric es va transformar es un espai deshabitat amb les botigues, bars, restaurants... tancats. Durant els dos dies es va interrompre el transport urbà. S’intimidava els ciutadans de manera arbitrària demanant la identificació. Veïns que van posar la bandera de la pau en els seus balcons van ser igualment intimidats per la policia i obligats a retirar-la. És a dir, en un clima de repressió sense precedents, en un estat suposadament de dret, el govern de Sarkozy, amb la col·laboració del govern alemany d’Àngela Merkel, que va tallar la frontera el dia 4 d’abril, van retallar les llibertats de la població. La finalitat era crear una sensació d’inseguretat i por en els veïns d’Estrasburg i de passada impedir el desplaçament de ciutadans als espais de reunió de la contraconferència i de manifestació contra l’OTAN.
En aquest clima repressiu els organitzadors de la contestació a l’OTAN van acceptar unes condicions molt poc favorables perquè les diverses manifestacions preparades es poguessin realitzar amb normalitat. El campament que havia d’allotjar els vinguts d’arreu d’Europa estava situat a 15 quilòmetres del centre d’Estrasburg; el poliesportiu de la contracimera on tenien lloc les conferències, a 10 km del campament i a 4 km del centre de la ciutat. Però el pitjor va ser el lloc imposat per la policia i acceptat per l’organització per a la manifestació del dia 4 d’abril. L’espai de concentració i manifestació era fora de la ciutat, a 6 km del centre, al Pont d’Europa, molt a prop de la frontera alemanya. Era un lloc inhòspit, una illa on hi ha una zona industrial del port d’Estrasburg i un petit barri deprimit. El lloc estava situat entre dos ponts, un canal, una via de tren i el riu Rin que fa de frontera. Un lloc que un cop van començar els incidents es va convertir en una ratera sense sortida per als manifestants.
Aquest espai va permetre a la policia tenir-nos tancats i controlats. Solament tancant els ponts ens tenien confinats en aquell espai. Era evident que no volien que la manifestació transcorregués per Estrasburg i no estaven disposats que cap manifestant entrés a la ciutat.
Els incidents
El divendres 3 d’abril en el campament es van produir els primers incidents. Dels quatre o cinc mil acampats, ben bé la meitat eren membres del Black Block. La seva indumentària era ben peculiar, tots ells anaven vestits de color negre, pantalons, polars, passamuntanyes que cobrien el cap, una braga els tapava la cara, guants i ulleres negres. Es van dedicar a practicar el vandalisme, van arrencar i destruir mobiliari urbà, van formar barricades amb tota mena d’estris en la carretera d’accés al campament i les van incendiar, mentre llançaven pedres contra els periodistes i la policia que es va acostar a l’entrada del campament. Era un avís del que passaria l’endemà.
El dissabte dia 4 al matí estaven programades les accions directes no violentes de bloqueig de la cimera oficial de l’OTAN. Havien estat prèviament assajades i coordinades per membres de la International War Resisters, en la qual van participar membres del MOC que s’havien desplaçat amb nosaltres des de Catalunya i altres llocs de l’Estat espanyol. A les vuit del mati, unes 1.200 persones dividides en tres grups van portar a terme el bloqueig de tres punts estratègics d’entrada a la ciutat per impedir el pas a les comitives oficials. Durant dues hores van aconseguir el seu propòsit i es va poder col·lapsar la circulació d’accés al Parlament d’Estrasburg. Finalment van ser desallotjats per la força, però no hi va haver cap ferit i, fora de les identificacions pertinents, no hi va haver detinguts. És a dir, s’havia aconseguit el propòsit de portar a terme un cert bloqueig.
Però la manifestació massiva prevista no va tenir la mateixa sort. Vegem perquè: els accessos al Pont d’Europa on s’havia de fer la manifestació estaven tallats per la policia. Segurament no per casualitat, sinó que de ben segur es tractava d’enervar els membres del Black Block que van llançar pedres i alguns còctels Molotov contra les barreres de policia. Darrere dels Black Block i a una distància que els permetia certa seguretat, es trobava la majoria de la gent que pacíficament volia accedir al lloc de la manifestació. Això va durar un parell d’hores. Finalment, la policia es va retirar i la gent va poder accedir al lloc on s’havia de fer la manifestació autoritzada. Però barrejats els Black Block amb la resta de gent. Com que es tractava d’una zona despoblada, a mesura que els uniformats de negre avançaven, entre tres o quatre mil, anaven destrossant les poques coses que trobaven, les parades d’autobús van quedar fetes miques. Però mentre avançàvem cap a la frontera, una farmàcia, un lloc de rentat de cotxes, una gasolinera, un hotel Ibis i unes dependències de duanes van ser assaltats i destrossats, i la gasolinera, l’hotel i la duana van ser cremats davant els nostres ulls. Els periodistes i altres persones que feien fotos o filmaven van ser amenaçats i en alguns casos agredits pels Black Block. Els manifestants, en veure el que estava passant, es van refugiar en el recinte en què estava instal·lat l’escenari central, on havien de tenir lloc els concerts i els mítings previstos. Va haver de transcórrer una hora i quart des de l’inici de l’incendi de l’hotel perquè arribessin els bombers custodiats per policies per apagar tots els incendis.
L’única presència policial a la zona eren dos helicòpters que sobrevolaven els Black Block llançant-los bombes de fum i lacrimògenes, els quals en veure’s atacats van optar per refugiar-se en el camp on es trobaven els pacifistes. Els organitzadors van intentar fer cordons de seguretat per impedir que els uniformats de negre entressin al recinte de l’escenari. Va ser impossible, eren massa. Mentrestant la policia des dels helicòpters va començar a llançar pots de fum i gas on érem nosaltres. Aleshores es va optar per començar la manifestació pel recorregut acordat, però, és clar, barrejats amb els Black Block. Aviat ens vam adonar que allò havia estat un error. El trajecte transcorria entremig de magatzems de la zona portuària, per un carreró estret al final del qual ens esperava la policia amb una forta barrera que impedia el pas. El desconcert va ser general, no se sabia què fer. Barrejats amb els Black Block allò podia acabar molt malament. Mentrestant, aquests, per barrar el pas i impedir un atac de la policia per la part del darrere de la manifestació, van creuar dos vagons en una via de tren que havíem travessat, mentre uns altres es dedicaven a destrossar una oficina de correus que hi havia a prop. Uns vam retrocedir i vam retornar als ponts d’entrada al recinte per fugir d’aquella ratera, però els ponts estaven tancats per fortes barreres de policia, no es podia abandonar l’espai on ens vam confinar els aproximadament 15.000 manifestants que érem allà.
Mentrestant, la gent que s’havia quedat barrejada entre els Black Block eren bombardejats amb gasos lacrimògens i pots de fum pels helicòpters. El desconcert era general, tothom intentava retrocedir per trobar una sortida, menys els Black Block, és clar, que van continuar fent destrosses durant un parell d’hores. Hi va haver ferits, no sabem quants. La policia no va carregar mai, afortunadament, perquè es podia haver produït una tragèdia. Finalment, derrotats i frustrats, els pacifistes ens vam retirar i com la resta de gent vam abandonar el recinte per una carretera oberta al costat d’un dels ponts controlats per la policia, que obligava a donar una volta de vuit quilòmetres, ja que els accessos a la ciutat continuaven tancats. Els Black Block que coneixien perfectament l’espai se’n van saber sortir per algun indret no controlat per la policia.
Més tard ens vam assabentar que, moments desprès d’iniciar-se els incendis de l’hotel i les duanes, la frontera amb Alemanya havia estat tancada i uns 10.000 manifestants alemanys que volien unir-se a la concentració d’Estrasburg van quedar aïllats i sense poder traspassar-la.
Valoració final
Resulta evident que tot plegat va estar perfectament estudiat i planificat per la policia. I que els organitzadors van caure en el parany d’acceptar un espai tan reduït i fàcilment controlable en el qual els manifestants vam estar a mercè de la violència que podia exercir tant la policia com els Black Block. Malgrat que els manifestants ens vam passar el dia intentant separar-nos d’uns i altres, resulta ben evident que l’estratègia del govern Sarkozy era dificultar la manifestació i que la violència dels Black Block permetés criminalitzar aquells que dissentim de les polítiques militars de l’OTAN. I, de passada, desprestigiar els pacifistes i la resta d’organitzadors, entre d’altres els partits d’esquerra presents. Cosa que es va aconseguir: l’endemà els mitjans de comunicació, de manera majoritària (amb l’excepció d’alguna premsa escrita, com Le Monde i La Vanguardia) només oferien les imatges dels incendis i en responsabilitzaven els manifestants sense cap anàlisi objectiva dels fets.
Tampoc és descobrir res de nou pensar que els Black Block, vist l’anonimat que els proporciona la indumentària i la seva estratègia violenta, són un grup de fàcil manipulació per provocadors o per la mateixa policia. Coneixent altres actuacions dels Black Block a Europa, la seva presència en les manifestacions d’Estrasburg era fàcilment evitable. Només calia una posició ferma per part dels organitzadors de no deixar participar els grups que practiquen la violència per evitar un desenllaç de fracàs o, pitjor, tràgic. A més, hi havia l’antecedent del que havia succeït a Gènova el 2001 contra les protestes de la cimera del G-8, on l’aparell repressiu muntat pel govern Berlusconi va costar la vida d’un jove italià. I on també havien actuat els Black Block. Representants d’aquests grups van estar presents en les reunions preparatòries finals i s’hi va negociar i contemporitzar, quan de bon tros es podia pensar que no acceptarien cap compromís de no violència. Aquí volem introduir una reflexió que apunta al moll de l’os del problema: la tolerància amb la violència entre els grups de l’esquerra tradicional. Bona part d’aquesta esquerra no es vol distanciar de la cultura de la violència perquè la considera un mitjà lícit de transformació social.
Els grups que van portar el pes de l’organització van pecar d’innocents o van ser presoners d’aquests tipus de plantejaments, si no no s’explica el que va succeir. No es van atrevir a suspendre la convocatòria de la contraconferència i la manifestació per no ser criticats de feblesa davant les dificultats que el govern Sarkozy va imposar. El balanç final és insatisfactori i frustrant. Sobretot per la mala imatge transmesa i el retrocés que pot representar per al moviment per la pau.
És cert que les manifestacions d’Estrasburg han servit per posar al descobert el veritable rostre de les polítiques repressives sobre seguretat del govern Sarkozy, dissenyades per desprestigiar i criminalitzar els moviments socials que protestaven contra l’OTAN. També és ben cert que els bloqueigs previstos per obstaculitzar la cimera de l’OTAN es van saldar amb èxit. I és en aquest punt que volem finalitzar. Fixem-nos que les accions no violentes portades a terme pels pacifistes han estat útils, encara que no mediàtiques. I la lliçó hauria de servir per a futures mobilitzacions. Transformar els conflictes amb mètodes no violents dóna més bons resultats que la violència. Les lluites contra l’OTAN, les organitzacions mundials que governen la globalització, les polítiques neoliberals, les violències dels estats o la mateixa lluita per arribar a una societat emancipada donen més fruits transformadors amb mètodes pacífics.
