Les armes no eduquen, les armes maten
(Article publicat a La Directa)
Un any més, coincidint amb la celebració del Saló de l’Ensenyament en Barcelona, la Campanya Desmilitaritzem l’Educació ha tornat a denunciar la creixent presència de l’exèrcit a determinats espais públics i, de forma més preocupant, als espais educatius.
Més de quaranta entitats, entre associacions que treballen pel foment de la pau, AMPAS i sindicats educatius, donen suport a aquesta campanya amb l’objectiu d’impedir la presència de les institucions militars als espais educatius.
Tal i com s'afirma en el manifest de la campanya, la missió de les institucions i els agents educatius ha de ser el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat; per tant, “exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics”. És per això que cada any les entitats que formen part de la campanya posen de manifest la incoherència de governs que, per una banda, s'omplen la boca amb lleis de “foment de la pau” i, per l'altra, continuen intentant convèncer-nos que els exèrcits són ONGs d'ajuda humanitària, amb la petita diferència de l'ús de la maquinària militar. Lamentablement, són vells coneguts els valors que emanen d'aquesta institució, i no ve de nou si diem que poc tenen a veure amb els valors que pretenia promoure Nacions Unides quan va declarar, el 2001, la Dècada per a la Cultura de la Pau. Quin sentit té parlar de pau i promoure la “Cultura de la defensa” com fa el Govern català i l'espanyol?
Com a conseqüència de la fi del servei militar obligatori i amb la professionalització de l'exèrcit el 2001, el Ministeri de Defensa s'ha vist obligat a destinar entre 10 i 20 milions d'euros en publicitat a l'any. Segons aquestes dades, la campanya de publicitat de l'exèrcit seria la segona més cara de l'estat, amb 10 milions d'euros l'any 2010, tot i les restriccions aplicades a la despesa pública. Com veiem, el Ministeri de Defensa no té problemes pressupostaris quan de fer proselitisme es tracta. Aquest any, Defensa destinarà quasi 7 milions d'euros en dos concursos per a la “campanya de proximitat” de les Forces Armades i recolzament al reclutament. Evidentment, aquesta reducció no respon sinó a una qüestió conjuntural, com ara l'agudització de l'actual crisi econòmica. Tal i com ha estat demostrat en altres ocasions, en moments de crisi com l'actual, el Govern necessita de menys recursos publicitaris per captar nous i enganyats adeptes per enviar, abans o després, a alguna de les nombroses guerres en les que Espanya està ficada.
D'una altra banda, i amb la mateixa intenció de millorar la imatge de l'exèrcit, el Ministeri de Defensa va publicar recentment una convocatòria de subvencions, de 645.370 euros, per a projectes educatius de primària, secundària i universitat per explicar les bondats de l'exèrcit i per promoure una “Cultura de la Defensa”, terme que podríem considerar un bon exemple d'oxímoron. A més, durant l'any 2010 es van concedir un total de 115.800 euros en premis a través de diferents convocatòries. Altres premis han estat guardonats amb viatges i estàncies en Canàries o visites al buque-escola “Juan Sebastián el Cano” per a grups d'escoles de secundària i de formació professional.
Probablement, seran molts els que posin de manifest l’escàs impacte que té dir que Defensa dedica deu o vint milions d’euros a l’any per promoure la “Cultura de la Defensa” o per promoure activitats relacionades directa o indirectament amb les Forces Armades. No obstant això, el que volem denunciar aquí és l'esforç destinat a millorar la imatge de les Forces Armades amb una publicitat intencionadament enganyosa sobre el que suposa la vida militar, així com la contradicció dels governs que per una banda diuen voler caminar cap a la pau i per un altra financen la militarització de la vida. És vergonyós que en plena època de retallades pressupostàries, en la qual s'eliminen ajudes socials i es redueix el ja de per sí limitat estat del benestar que tantes lluites socials van suposar a aquest país, estiguem dedicant encara que solament sigui un euro a despeses no totalment prescindibles sinó no desitjables des d'un punt de vista ètic, com és el cas de les despeses de publicitat i marketing de l’exèrcit.
