La fallida del ministeri de Defensa
L'anunci per part dels responsables del Ministeri de Defensa de les greus dificultats econòmiques que travessa el Ministeri agraven la crisi del deute i el dèficit de l'Estat espanyol.
Article aparegut al diari ARA el 5/12/2011
“No hauríem d'haver adquirit sistemes que no hem d’utilitzar, per a escenaris de confrontació que no existeixen i amb uns diners que no teníem llavors ni ara”. Aquesta frase pronunciada per Constantino Méndez, Secretari d'Estat del Ministeri de Defensa, en la seva compareixença davant la Comissió de Defensa del Congrés (6/10/2011), va deixar clar que aquest Ministeri travessa una situació crítica. Qüestió que posteriorment es va aclarir quan Defensa van fer públics els comptes, advertint que el Ministeri no tenia recursos suficients per a fer front al pagament de 26.692 milions d'euros compromesos en l'adquisició dels 19 Programes Especials d'Armaments: els avions de combat EF-2000, les fragates F-100, els carros de combat Lleopard i Pizarro, els helicòpters Tigre, els avions de transport A400-M, els submarins S-80 i diversos bucs de guerra, més els míssils, torpedes i sistemes de comunicació associats. I afegint que, com no quedarà altre remei que renegociar els pagaments amb les empreses militars, la projecció de despesa era de 36.876 milions € per a l'any 2015.
Agradi o no, el Ministeri de Defensa està en suspensió de pagaments i el pròxim Govern haurà d'enginyar-se-les per a trobar fórmules per a salvar del col•lapse al Ministeri. Aquesta situació pot sorprendre a qui no estigui al cas de les inversions en Defensa. Però no pels que seguim de prop les polítiques de defensa, ni tampoc pels tècnics del propi Ministeri.
Aquest garbull va començar en 1996 amb l'arribada del Partit Popular al govern que va iniciar d'una sèrie de grans projectes en armes, alguns ja procedents de l'etapa anterior del govern del PSOE que requerien incrementar de manera important el pressupost militar. Però això tenia un elevat cost polític per al PP, per allò d'iniciar un nou periple augmentant la despesa militar, la qual cosa no seria ben acollit per l'opinió pública espanyola. La solució la va trobar la Gerència de Cooperació del Ministeri de Defensa mitjançant una fórmula d'enginyeria financera, que consistia a concedir préstecs per a R+D des del Ministeri d'Indústria a zero interès a retornar en 20 anys per a les indústries militars a compte de les compres d'armes. Es va signar un conveni entre ambdós ministeris (Indústria i Defensa), segons el qual, Indústria avançava els diners en concepte de R+D que les empreses retornarien a Defensa quan aquesta portés a terme el pagament de les armes.
D'aquesta manera s'aconseguien dos propòsits: no incrementar massa la despesa militar del Ministeri de Defensa; i una segona, la indústria militar veia satisfetes les seves demandes d'ajuda per a finançar la recerca i desenvolupament dels nous prototips d'armes. Però el problema de fons persistia. Algun dia Defensa hauria de retornar els diners de R+D a Indústria. I, transcorreguts setze anys es deuen ni més ni menys que 15.000 milions € avançats a les empreses militars.
Així amb el pas del temps els problemes del Ministeri de Defensa s'han anat incrementant degut al fet que aquests grans programes tenien un desenvolupament de 25 a 30 anys, i els compromisos de despesa en l'horitzó de l'any 2025 es xifren en la colossal xifra de 40.000 milions €. Llavors es comprèn que ara, el Ministeri, avisi que no disposa de suficients mitjans per a pagar la factura dels terminis anuals, sobretot després de les retallades pressupostàries iniciades amb l'arribada de la crisi en 2008 i que també afecten a Defensa.
Davant aquests fets, no hi ha més solució que, o incrementar el capítol d'inversions per a pagar les factures; o ajornar i refinançar les inversions fins a l'any 2040 o més, a l'espera que desaparegui la crisi. Encara que això últim representarà incrementar el cost final de les armes a xifres inversemblants. O bé al contrari, racionalitzar la despesa en defensa reduint alguns programes d'armes i anul•lat altres (Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Grècia han anunciat la suspensió de diversos programes d’armes). Sobre tot tenint en compte el que diuen els experts militars, que una vegada finalitzats, molts d'ells no tindran cap aplicació pràctica en la defensa del territori ni en els escenaris que intervenen les forces armades espanyoles, perquè bona part van ser dissenyats per a repel•lir atacs aeris i invasions terrestres propis de l'etapa de la Guerra Freda.
Inversions militars que, per molt que cridin els seus defensors, solament contribueixen a la ineficiència de la nostra economia a causa dels costos d'oportunitat perduts en l'economia productiva. A més, de contribuir a l'endeutament i l'increment del dèficit de l'Estat espanyol. És a dir, aprofundir l'actual crisi.
