El Cicle Econòmic Militar

Els estats, generalment, creuen que la millor manera de donar seguretat a la població i afermar la seva sobirania és a través de mitjans militars. Aquesta concepció de la seguretat es basa en la idea que l'acumulació d'armes i l'increment de soldats poden proporcionar major seguretat.

Sota el concepte de Seguretat, els estats inverteixen en formar persones i adquirir mitjans per a preparar la seva defensa. Sovint, el cost de la seguretat militar és el preu que ha de pagar l'Estat per a mantenir un nivell d'intimidació suficient sobre altres països. Es tracta de mostrar a la pròpia població i a la resta de països el poder de destrucció que posseïx l'Estat i dissuadir-los d'utilitzar la violència.

Però la violència no és únicament un acte de voluntat, sinó que necessita d'uns instruments (armes) per a portar-la a terme. És a dir, no és suficient l'impuls bèl•lic per a fer la guerra. Es necessita destinar recursos per a preparar-la, un exèrcit, fer infraestructures i dotar-lo d'armes, es necessita destinar inversions i fomentar la investigació militar per a dissenyar noves armes, actualitzar-ne d’altres i, posteriorment, fabricar-les. És el denominat cicle armamentista. Un Cicle econòmic militar que engloba tots els aspectes que envolten la despesa militar: manteniment de l'exèrcit, la I+D de noves armes, la indústria militar, i les exportacions d'armes. Un cicle econòmic que sorgeix gairebé en la seva totalitat de la despesa militar que porten a terme els Estats, doncs són escasses les empreses privades militars que sense contar amb suport governamental arrisquen en I+D per a fabricar noves armes. Un cicle que es retroalimenta, que sorgeix de l'Estat mitjançant recursos a les indústries perquè aquestes subministrin armes al propi Estat.

Un cicle econòmic que a causa dels enormes recursos que consumeix, obliga a preguntar-se sobre quina classe de béns són les armes i el paper que juguen en el desenvolupament productiu de l'economia, tant dels països productors com dels consumidors d'aquest tipus d'artefactes.

L'economia en la qual vivim es basa en produir per a consumir, en canvi, produïm uns artefactes com les armes que confiem mai seran utilitzats. És per aquest motiu que les armes no es consideren béns productius, ja que amb elles no es poden satisfer necessitats bàsiques per a les persones (menjar, salut, roba...), ni tampoc són un instrument per a produir o fabricar productes de consum o serveis (un ordinador, una grua, un tractor...). Si un arma, una vegada fabricada, és utilitzada, coneixem quins poden ser les seves conseqüències: mort de persones, destrucció d'infraestructures..., i si no s'utilitzen, han acaparat coneixement, investigació, recursos naturals, diners, persones i instal•lacions. Tampoc són béns de consum, doncs en la seva immensa majoria no es regeixen per les lleis del mercat. És a dir, no es compren i venen en els comerços, no entren en les xarxes d'intercanvis i no arriben a les mans de la gent i, quan arriben, no proporcionen o cobrixen cap necessitat vital, material o de cap altra índole. Aquest és l'argument per a no considerar-les béns productius doncs no tenen cap valor social. Fixem-nos que la immensa majoria de vegades, les armes no seran utilitzades, solament seran emmagatzemades amb costoses mesures de seguretat, i quan acabi la seva vida útil hauran de ser destruïdes. Amb l'excepció d'un petit percentatge, les quals entren en les xarxes de l'economia informal que van a parar a les mans de grups armats i alimenten conflictes.

A més, les armes representen altres perversions, doncs obliguen a fer una disminució de la inversió pública productiva, ja que aquests mateixos recursos: monetaris, de materials, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra improductiva que consumeixen els exèrcits i la producció d'armaments, destinats a altres sectors de la producció civil generarien majors beneficis. A part d'altres inconvenients no menys importants, com el fet que exèrcits i armaments generen un efecte inflacionista sobre les economies dels estats, doncs la despesa que ocasionen en les arques públiques no es veu compensat amb ingrés algun, generant al seu torn dèficit públic.

A més de tot això cal afegir la dependència i subordinació de la indústria militar al Ministeri de Defensa dels estats, la qual cosa fa que les indústries militars no desenvolupin preocupació pel control de costos, no produint economies d'escala i encarint el preu final de l'arma, que sigui el que sigui el seu cost acabarà sent igualment adquirida per l'estat. En aquest sentit, les economies militars són dirigides generalment per tecnòcrates al servei dels interessos del complex militar-industrial.

Más altres no menys greus, com les derivades de les exportacions d'armaments cap als països no industrialitzats, on a part de la possibilitat d'alimentar guerres, contribuïxen a augmentar el seu deute exterior i afeblir les seves economies no desenvolupades. Economies que es veuen privades d'uns béns de capital molt necessaris per al desenvolupament humà en educació i sanitat.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se: val la pena l'esforç i l'enorme sacrifici que els pobles han de realitzar per a la consecució d'uns mitjans tan destructius per a les seves pròpies economies i que possiblement conduiran a noves guerres?