Economia de guerra o economia de pau?
Article publicat a Público el 10 de desembre de 2010
L'anomenada guerra contra el terrorisme iniciada pels EUA després de l'11-S, primer a l'Afganistan i després a l'Iraq ha costat fins avui una quantia de 1,1 bilions de dòlars a l'erari públic dels EUA.
Aquesta xifra va disparar a l'alça el pressupost del Departament de Defensa passant de 380 mil milions en 2001 (3,1% del PIB), a 663 mil milions de dòlars constants el 2009 (4,3% del PIB). És a dir, els EUA han dut a terme un enorme esforç en economia de guerra sostraent-lo de l'economia de pau, o dit d'una altra manera, de l'economia productiva.
A Europa no s'ha arribat tan lluny, però si s'observen els pressupostos de defensa dels diferents països en aquesta mateixa etapa, aquests han augmentat per sobre dels PIB nacionals amb una mitjana del 5% anual. L'arribada de la crisi a partir de 2009 va empènyer els estats europeus a retallar les despeses militars per fer front als dèficits dels seus pressupostos nacionals. Observem com l'han dut a terme alguns d'aquests països.
Grècia és el país més militaritzat de la UE, dedica un 3,6% del PIB a despesa militar i ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial de compradors d'armes. Ara, amb la greu crisi econòmica que travessa i per poder rebre ajudes de la UE, va ser pressionat perquè reduís el seu dèficit públic. Entre les mesures anunciades pel govern figuraven retalls en la despesa militar, en concret per reduir 1.000 milions d'euros del pressupost de defensa d'aquest any i, per anys successius, continuar les retallades fins rebaixar el percentatge militar del PIB fins a un 1,7%. Entre els països afectats per la reducció d'inversions en armes es trobaven França i Alemanya, que havien signat recentment importants contractes amb Grècia. En el cas d'Alemanya, s'havien contractat dos submarins i hi havia quatre més en negociació, amb un cost final de 1.800 milions d'euros. En el cas de França, es contractaren sis fragates, helicòpters i avions de combat Mirage i Rafale per un import de 3.000 milions d'euros. Davant la possible anul·lació dels contractes, la reacció dels governs d'Angela Merkel i Nicolas Sarkozy va ser de pressionar el govern grec per impedir-ho, avisant que podrien posar en perill les ajudes de la UE per reflotar la seva economia.
A Espanya, en el pressupost de defensa per a l'any 2011 es proposa una reducció de 1.000 milions d'euros, amb un estalvi del 7% respecte a l'any anterior. L'estalvi més cridaner sorgeix de la reducció de 3.000 efectius de les forces armades. Però el més significatiu, és que el govern espanyol no ha anul·lat cap dels seus grans projectes industrials d'armament, en els que encara falta invertir en els pròxims anys al voltant de 15.000 milions d'euros, limitant-se a dilatar la seva realització per a anys posteriors. La qual cosa significa refinançar els projectes amb les indústries militars i acabar pagant més interessos i encarint el preu final de les armes.
Al Regne Unit s'ha proposat una reducció de 42.000 efectius, així com disminuir un 8% la despesa militar en 3.600 milions de lliures en quatre anys. Però no s'anul·la construcció prevista de dos nous portaavions. Ni tampoc els seus programes de modernització d'armament nuclear, sinó que s'ha arribat a un acord amb França per compartir les despeses i continuar tots dos amb el seu desenvolupament.
Alemanya ha anat aparentment més lluny en la reducció de la seva despesa militar i ha proposat disminuir en 70.000 soldats les seves forces armades. Però en realitat, això obeeix al trànsit d'un exèrcit de reclutament a un professional. Amb la qual cosa, no es pot assegurar que al final el pressupost en defensa disminueixi, sinó que fins i tot pot acabar augmentant.
Aquests casos fan témer que les reduccions anunciades pels diferents governs només obeeixin a la conjuntura actual de la crisi i, en canvi, no serveixin per abordar el problema de fons que subjau darrere de la despesa militar, que no és altre que la ineficiència per a l'economia productiva.
S'accepta de manera generalitzada des de l'àmbit polític i econòmic més ortodox, que l'augment de recursos destinat a la despesa militar és una inversió productiva en termes d'eficiència econòmica. La qual cosa és falsa, ja que la despesa militar entorpeix el creixement de l'economia productiva. Primer, perquè els recursos monetaris, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra que consumeixen els exèrcits i la producció d'armaments, si són destinats al sector civil generarien majors beneficis a través dels anomenats "costos d'oportunitat". És a dir, dedicar recursos a un sector amb major productivitat. Segon, perquè el comerç d'armes no es regeix per les lleis del mercat ja que no facilita l'intercanvi en ser adquirides directament pels estats. Aquesta dependència empeny les empreses a no exercir control sobre els costos del preu final de l'arma, no produint economies d'escala i encarint el seu preu final, ja que de tota manera també és adquirida per l'estat. Fet que converteix a les indústries militars en paràsits de l'economia real.
La crisi econòmica actual hauria de ser una oportunitat per als governs per trobar solucions socialment avançades per superar la crisi. Una d'elles seria reduir recursos de la despesa militar per destinar-los a l'economia realment productiva. Per exemple, només caldria anular algunes de les despeses militars més inútils, sobretot les destinades a inversions en nous armaments per fer front al dèficit públic dels estats i impulsar la creació d'ocupació en el sector civil. Això seria treballar per una economia de pau.
