Les trampes de la despesa militar
Article publicat en Público el 12 de noviembre de 2008
En el tema de la despesa militar existeixen dos grans tòpics. El primer, utilitzat pels estats per justificar la inevitable -segons diuen- existència dels exèrcits, es basa en la creença que aquests ofereixen seguretat als ciutadans, quan realment els conflictes armats i les guerres no han amainat en tot el plantea.
El segon tòpic, estès entre la població, és el que rebutja la despesa militar per considerar-la improductiva i supèrflua. Per contrarrestar aquesta opinió pública desafavorable, els governs recorren a minimitzar, tant com poden, la despesa militar i intenten camuflar-la mitjançant fórmules de comptabilitat creativa dins dels pressupostos de l’Estat. Aquesta tasca no és gaire difícil, es destina una menor quantitat a algunes partides militars, i després, durant el transcurs de l’exercici, es complementen. També es poden assignar partides militars a altres ministeris que no són el de Defensa. Aquesta pràctica és molt estesa tant als Estats Units com en alguns països europeus, tal i com ho podem veure en el cas que he estudiat, el de l’Estat espanyol.
L’article “Gasto militar y otros tópicos” de Jesús Cuadrado (Público, 12-11-08), sosté que Espanya, segons la OTAN, manté una despesa que representa l’1,2% del PIB. Aquesta afirmació és certa si se circumscriu exclusivament a la despesa del Ministeri de Defensa. Però si es té en compte que l’OTAN recomana que els estats han d’incloure com a despesa militar totes aquelles partides relacionades amb la defensa, llavors, en el cas espanyol observem que hi ha diverses despeses militars repartides entre altres ministeris. Aquestes són: la I+D militar, les contribucions a organismes internacionals militars, les pensions i mútues militars, o la Guàrdia Civil (un cos que hauria de ser civil, tal i com reclamen els seus integrants, però que en canvi es regeix pel codi militar). Si aquestes despeses fossin comptabilitzades com a militars, el percentatge se situaria a l’1,7% del PIB de l’any 2008.
Però encara hi ha més. Aquest càlcul s’estableix sobre els pressupostos incials, quan tot just s’han aprovat al Congrés dels Diputats. Però si observem la liquidació dels pressupostos al finalitzar l’exercici, trobem que respecte del pressupost incial existeixen desviacions que oscil•len, segon l’any, entre un 15% i un 20%. El 2007 la desviació va ascendir a 1.500 milions d’euros, de manera que el percentatge respecte del PIB augmentà fins a situar-se al voltant del 2%.
En posarem alguns exemples. Aquest any, les missions militars a l’exterior han estat pressupostades en 17,36 milions d’euros. Però segons va declarar el secretari d’Estat per a la Defensa, davant la Comissió de Defensa, en el transcurs d’aquest any ja s’han gastat 688 milions d’euros.
La I+D és una altra de les trampes pressupostàries: cada any s’atorguen, des del Ministeri d’Indústria, crèdits a les indústries militars per dur a terme nous prototips d’armament. Com que es tracta de crèdits iniciats el 1997, s’ha acumulat un deute amb el Ministeri de Defensa de 13.245 milions d’euros. Aquest any se n’han atorgat 1.308 milions. El 23 de juny passat es respongué a una pregunta parlamentària d’IC-EUiA afirmant que s’han retornat 81,45 milions des del 1997. Hi ha esperança de recobrar aquests crèdits? O es tracta d’una despesa militar camuflada? Jo em temo que, més d’hora que no pas tard, aquest deute serà condonat, convertint-se en despesa militar.
Un altre cas és el de les pensions dels militars jubilats o en reserva, que són abonades des de la Seguretat Social; també ho són les contribucions a organismes internacionals en assumptes militars (tractats de de desarmament i OTAN) que emanen del Ministeri d’Exteriors; o la part dels interessos del deute de l’Estat que, en el cas de les intervencions militars, van arribar al 16% del total de totes les inversions d’Espanya.
Per últim, Jesús Cuadrado acusa de mandra intel•lectual i moral a la gent d’esquerres que qüestiona als exèrcits, les intervencions militars a l’exterior i la despesa militar. Jo aniria més lluny i estendria aquesta acusació de mandra a la dreta i al centre de l’arc polític, donat que la majoria de la classe política se situa en la inèrcia de mantenir la seguretat a través dels exèrcits, quan sembla que no han aconseguit disminuir els conflictes armats al planeta.
De manera que actualment tenim a 25 milions de soldats repartits per tot el món, dos milions a la UE, però mentrestant no arriba el govern mundial necessari que pogués regir mitjançant un contracte de mínims la salvaguarda de la pau. És a dir, l’ONU continua en una situació de manca de recursos, entre els quals hi trobem uns cossos propis pel manteniment de la pau, cossos que avui (cascos blaus) són cedits en funció dels interessos particulars de cada estat.
I és que l’ONU continua presonera de la colla dels cinc (EUA, Rússia, Xina, França i Regne Unit) que, mitjançant el dret de veto, impedeixen qualsevol intent de democratització de l’organisme. Tant de bo que disposés d’aquests recursos, així tindria més salut democràtica, més autonomia poítica i millor disposició per fer front a catàstrofes humanitàries, naturals i crims de contra la humanitat. Llavors podríem començar a disminuir o eliminar aquests 25 milions de soldats nacionals, ja que la seva missió quedaria reduïda a assegurar la pau interior dels estats, perquè de l’exterior ja se n’encarregaria l’ONU. I de passada, reduiríem la despesa militar que, segons les dades oficials dels governs, és de 1.350 bilions de dòlars a l’any, o sigui, el 2,5% del PIB mundial.
Pere Ortega és investigador en pau i desarmament del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs (Justícia i Pau).
