Militarisme i crisi econòmica

(Article aparegut a  War Profiters News de War Resisters International, desembre 2010)

Va ser després l'11-S de 2001 i la posterior guerra contra el terrorisme internacional ( Afganistan i Iraq) iniciada per EEUU amb l'ajuda de la majoria dels països europeus, quan les ja de per sí importants despeses militars dels diferents països aliats d'EEUU van començar a augmentar de manera significativa.

Així, EEUU porta gastats en les guerres d'Iraq i Afganistan 1,100 bilions $. A Europa,  no es va arribar tant lluny, però si s'observen els pressupostos de defensa dels diferents països, aquests van augmentar per damunt dels PIB nacionals, amb una mitjana del 5% anual.
Les coses van canviar de cop a mitjans de 2009 amb l'arribada de la crisi econòmica. Crisi que va tenir la seva principal causa en la manca de regulació estatal del sistema financer, doncs va permetre l'emissió d'uns productes d'alt risc basats en sistemes piramidals molt especulatius, els found hedge, que sumats a una enorme bombolla inflacionista immobiliària va enfonsar els crèdits hipotecaris i de retruc les borses de tot el món. Però també hi havia una altra causa, que pocs analistes han assenyalat, que entre els diversos motius d'aquesta catàstrofe econòmica va ser que va empènyer a l'atur i a la exclusió a milions de persones, comportant més pobresa i misèria en tot el món, potser la guerra i la seva preparació també havien complert una important funció.

És a partir de l'arribada de la crisi que els estats europeus comencen a retallar la despesa militar per fer front als dèficits dels seus pressupostos. Observem alguns casos. Grècia, el país més militaritzat de la UE, dedica un 3,6% del PIB a despesa militar i ocupa el cinquè lloc en el ranking mundial de compradors d'armes. Ara, amb la greu crisi econòmica que travessa i per a poder rebre ajudes de la UE, Grècia ha estat pressionada per a que redueixi el seu dèficit públic. Entre les mesures anunciades per el govern, figuren retallades en la despesa militar, en concret es reduirà 1 bilió € del pressupost del Ministeri de Defensa d'aquest any i, per a anys successius es continuarà amb retallades fins rebaixar el percentatge militar del PIB fins un 1,7%. Entre els països afectats per la reducció d'inversions en armes es trobaven França i Alemanya, que havien firmat recentment importants contractes amb Grècia. En el cas d'Alemanya, s'havien contractat dos submarins i hi havia quatre més en negociació, amb un cost final de 1,8 bilions €. En el cas de França, sis fragates, helicòpters i avions de combat Mirage i Rafale per un import de 3 bilions €. Davant la possible anul·lació dels contractes, la reacció dels governs d'Angela Merkel i Nicolàs Sarkozy ha estat la de pressionar al govern grec per impedir-ho, avisant que podrien posar en perill les ajudes de la UE per a reactivar l'economia grega.

A Espanya, en el pressupost per l'any 2011 es proposa una reducció d' 1 bilió €, un estalvi del 7% respecte l'any anterior. Així com es preveu reduir en 3.000 soldats els seus 134.000 efectius. Però,
el més significatiu, és que el govern espanyol no ha anul·lat cap dels seus grans projectes industrials d'armaments en els que ha d'invertir al voltant de 15 bilions €, limitant-se a dilatar la seva realització per anys posteriors. El que significa refinançar els projectes amb les indústries militars i acabar pagant més interessos, encarint el preu final de les armes.   

El Regne Unit ha proposat una reducció de 42.000 efectius així com reduir en un 8% la seva despesa militar, 3,6 bilions de lliures en quatre anys. Però no anul·la la construcció prevista de dos nous portaavions. Per a reduir la seva despesa en els projectes d'armament nuclear, ha firmat amb França un acord militar per a compartir les seves despeses i així poder ambdós de continuar amb el seu desenvolupament.

Alemanya, aparentment ha anat més lluny en la reducció de la seva despesa i va proposar disminuir en 70.000 soldats les seves forces armades. Però en realitat, això obeeix al trànsit d'un exèrcit de conscripció a un de professional. Amb el que no es pot assegurar que al final el pressupost de defensa disminueixi, sinó que fins i tot pot acabar augmentant.

Aquests casos, fan témer tot i les reduccions anunciades pels diferents governs, que totes elles obeeixen a la conjuntura actual de la crisi, i no es veu en les decisions adoptades, cap voluntat de tractar el problema de fons que radica darrera la despesa militar, que no és altre que la ineficiència per l'economia productiva.

Una qüestió que s'accepta de manera generalitzada des de l'àmbit polític i econòmic més ortodox, és que l'augment de recursos destinat a despesa militar és una inversió productiva en termes d'eficiència econòmica. Fals, la despesa militar dificulta el creixement de l'economia productiva. D'una part, per què genera endeutament públic, el que comporta inflació al impedir que es generin ingressos en les arques públiques. Per altra, perquè impedeix que recursos monetaris, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra improductiva que consumeixen els exèrcits i la producció d'armaments, destinats al sector civil generaria majors beneficis, a través dels denominats “ costos d'oportunitat”. A de més, els productes civils faciliten l'intercanvi de béns en els mercats, el que no succeeix amb els armaments, doncs no es regeixen per les lleis del mercat, ja que són adquirits directament pels estats sense entrar en els circuits d'intercanvi. Recordem que les indústries militars tenen un tracte de favor per part dels estats. Aquesta dependència empeny a les empreses a no exercir control sobre els costos del preu final de l'arma, no produint economies d'escala i encarint el preu final de l'arma, que sigui quin sigui el seu cost, acabarà essent igualment adquirit per l'estat. Fet que converteix a les indústries de guerra en paràsits de l'economia real.

La crisi econòmica actual és una oportunitat per als governs per a trobar solucions socialment progressistes a la crisi. Una d'elles, entre altres possibles, seria reduir recursos de la despesa militar per a destinar-los a l'economia realment productiva, aquella que està lligada al desenvolupament humà, a través de la salut, l'educació i el creixement econòmic. Per exemple, només faria falta anular algunes de les despeses militars més inútils, sobre tot lo destinar a inversions en nous armaments per fer front al dèficit públic dels estats així com per crear ocupació.