L’oportunisme del complex militar-industrial en temps de crisi

Publicat a Directa

Molt malament s’està planificant l’economia sostenible si per substituir l’economia de la “totxana”, donem més importància i més pes en el futur a l’economia del “canó”

El passat mes de gener es va fer pública la trobada que va protagonitzar la Ministra de Defensa, Carme Chacón amb el Ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, en la qual es va demanar a aquest darrer que les drassanes de construcció de naus militars Navantia; el programa de l’avió de transport militar A400M; i altres programes de desenvolupament espacials fossin incorporats al Plan Integral de Política Industrial 2020 que està elaborant el Govern Espanyol en referència a les actuacions emmarcades en la Estratègia de Economía Sostenible 2020.

El Plan, liderat pel Ministeri d’Indústria, està orientat a reestructurar els components de l’economia espanyola augmentant el pes de l’activitat industrial, i pretén impulsar mesures en àmbits com la regulació, la logística, la formació, el disseny, la innovació industrial, l’obertura de nous mercats, la millora de la sostenibilitat ambiental, i el foment dels processos de consolidació i creixement de les Petites i Mitjanes Empreses industrials.

A més de parlar dels programes militars que Defensa vol que es beneficiïn de les mesures d’impuls industrial esmentades, els dos Ministres van posar sobre la taula els mecanismes disponibles ara i en el futur per recolzar i millorar la capacitat d’exportació de la indústria de defensa espanyola “degut a l’important paper que aquesta juga en el total de la balança comercial”.

Dies enrere, la premsa es feia ressò dels gravíssims problemes econòmics pels quals passa la construcció i entrega dels esmentats avions de transport militar A400M. El consorci industrial europeu EADS –responsable de la seva fabricació- demanava als estats que havien fet la comanda d’aquestes aeronaus 5.300 milions d’euros més a afegir als 20.000 que ja es van pactar el 2003 per la entrega de les 180 unitats acordades. La petició d’aquesta ampliació es feia sota l’amenaça de suspendre tot el programa de fabricació amb la corresponent pèrdua dels llocs de treball.

Els fets anteriors resulten molt significatius per visualitzar l’estratègia clarament oportunista que, com en altres situacions del passat, ha desplegat el complex militar-industrial amb els seus mecanismes de lobby envers els governs de torn. No seria molt difícil demostrar com la major part dels grans programes de fabricació de material de defensa en l’Estat Espanyol han estat grans generadors de pèrdues econòmiques i al mateix temps, grans consumidors de recursos públics provinents de les arques de l’estat més o menys dissimulats en programes de I+D, o en mesures d’interès nacional. En aquest sentit poden servir com a exemple la venda de Santa Bárbara a General Dynamics al 2001, o bé el cas de la crisi de les drassanes IZAR –ara re-anomenada Navantia- al 2004.

Per tant, no és la primera vegada que els governs es veuen coaccionats pels lobbys de la indústria militar, i, desafortunadament, no és la primera vegada que els governants, siguin del signe que siguin, deixen passar l’oportunitat d’iniciar una reconversió del sector de la indústria militar –amb el seu caràcter inherentment deficitari- en indústria civil que sigui veritablement un ciment d’aquesta economia sostenible que s’està reconstruint.

El contrari, és a dir, la complicitat que estan mostrant els dos ministres en aquests afers aboca a aquest intent de reestructuració de la base industrial al manteniment d’un llast que fa que la qualificació de “sostenible” sigui quasi paradoxal. En conclusió, molt malament s’està planificant l’economia sostenible si per substituir l’economia de la “totxana”, donem més importància i més pes en el futur a l’economia del “canó”.