El risc de militaritzar els conflictes laborals
La intervenció de l'exèrcit per a resoldre un conflicte laboral és la pitjor de totes les solucions possibles. I més a Espanya. Des de, com a mínim, els temps de la Restauració, el recurs als militars com a esquirols o com a repressors de treballadors en vaga forma part de les pàgines més negres de la història d'Espanya dels segles XIX i XX.
Declarar l'estat d'alarma per esclafar un col•lectiu de vaguistes és una decisió greu. Recórrer als militars per fer-ho efectiu és encara més greu, sobretot si es té en compte que la legislació vigent no obligava pas a prendre aquesta decisió (era una opció legal entre d’altres possibles). I el que ja directament clama al cel –i és a més contrari a la legislació vigent– és prorrogar ambdues coses, estat d'alarma i militarització, amb l'única finalitat d'impedir que els controladors poguessin exercir el seu dret constitucional a la vaga durant les vacances de Nadal.
Militarització que per altra banda podia comportar judicis militars i presó per alguns anys. El qual ens obliga a preguntar-nos: quina mena de democràcia és aquesta que permet acusar de sedició uns treballadors pel fet d’abandonar el seu lloc de treball? Pensem que demà la mateixa mesura es podria aplicar, i també per raons de “seguretat”, a altres col•lectius de treballadors, per exemple els dels ferrocarrils, metro, autobús o personal d’aeroports perquè impedeixen igualment el transport de persones.
El govern es va atrevir a adoptar aquestes mesures després de constatar la debilitat política i la pèssima imatge social dels controladors. I no solament perquè es tracta d'un col•lectiu que cobra sous astronòmics, sinó també pel seu aïllament social producte del seu elitisme i corporativisme. Els 2.500 controladors tenen dos sindicats propis que mai no han volgut saber res dels anomenats “sindicats de classe”. Reiterades vegades s'han mostrat insensibles als problemes d'altres col•lectius d'assalariats de dintre i de fora dels aeroports. Sense anar més lluny, la USCA (Unió Sindical dels Controladors Aeris) es va negar a sumar-se a la vaga general del passat 29 de setembre.
Ara bé, el més preocupant en tot aquest assumpte és el gran suport social que ha obtingut la declaració de l'estat d'alarma. En aquest suport pot haver-hi la llavor d'una nova majoria social i electoral que, entre altres coses, estigui convençuda que a partir d’ara els conflictes laborals han de ser tractats bàsicament com a problemes d'ordre públic que se solucionen cridant la policia o l’exèrcit. Esperem que no es converteixi en costum enviar els militars al carrer així com així, si no aquest país semblarà el d'altres temps.
