"El camí de la violència és el fracàs de la política"

Entrevista a Pere Ortega, publicada a la Directa núm. 164 del 9 de desembre de 2009

Un informe recent del Centre d’Estudis per la Pau JM Delàs posava en evidència les argúcies que empra el govern espanyol per amagar la despesa militar real de l’Estat. Pere Ortega, activista i investigador del centre, sosté que tot i que aquest armament són la màxima expressió de la violència, la meta del pacifisme s’endinsa, també, dins les societats sense conflictes armats.

Donant un cop d’ull a la història de la humanitat i al mapa actual de conflictes, la pau mundial sembla una utopia.

És una utopia, però l’abolició de l’esclavitud també ho era. La pau és equiparable a les grans utopies que han mogut la humanitat en el passat i en el present. Però no només hem d’entendre la pau com l’absència de guerra. Per aconseguir una pau integral, necessitem acomplir altres requisits, com un ple desenvolupament dels Drets Humans, assolir una democràcia més participativa i ampliada –sense els reductes no democràtics que encara existeixen– i un cert desenvolupament econòmic. Tampoc tindrem pau sense eradicar la violència estructural, la que crea les desigualtats –tant polítiques,com socials i econòmiques– i sense justícia social: és a dir, igualtat de drets.

Aquest concepte integral de pau implica un canvi estructural del sistema.

En certa manera. S’associa la revolució a la violència armada, però Martin Luther King i Gandhi també van ser uns revolucionaris. Tot i així, m’agrada més la paraula transformació perquè, de vegades, les revolucions canvien radicalment l’ statu quo, però després s’han de mantenir a través de la força. Llavors, ens trobem amb persones vençudes, no convençudes. En canvi, les transformacions que es donen per la força de les idees són lentes, però quallen en la societat. El camí de la violència és el fracàs de la política. Històricament, els moviments socials han buscat més sortides a través de la via pacífica que no pas de la violenta –recordem les vagues a les fàbriques o les manifestacions al carrer. A més a més, disposem d’una altra eina, la desobediència.

Com es pot aturar la xarxa d’interessos que hi ha darrere les guerres?

És molt difícil, però no impossible. Darrere tenim un enorme poder, que és el que anomenem complex militar industrial. Un poder fàctic dins dels estats, que aquests són incapaços d’afrontar. L’Estat és el primer i únic client de la indústria militar, però aquests interessos només responen a un determinat grup de persones. Així doncs, la feina consisteix a convèncer els estats per reduir una despesa que va en detriment del desenvolupament humà i social de la població. Les armes només serveixen per protegir-nos davant d’una inseguretat, però les inseguretats que té la població espanyola són militars? Llavors, per què l’Estat destina 52 milions d’euros diaris a armament? És pura inèrcia del passat.

Com mobilitzar la població?

A l’Estat espanyol, la població està en contra del militarisme per una qüestió històrica, una dictadura militar que va durar 40 anys. El problema, ara, és que els mitjans convencionals es fan poc ressò de la despesa militar real. Si la ciutadania conegués tots els recursos que es destinen a les forces armades i sabés que l’Estat ven armes a països que cometen violacions massives dels Drets Humans... Per altra banda, els estats ja es preocupen que no és publicitin gaire aquestes qüestions. Així, les intervencions que es fan a l’exterior es venen sota l’epígraf d’operacions de pau o missions de reconstrucció, però en realitat amaguen una guerra oberta. És el cas de l’Afganistan, un país que viu una guerra il•legítima, il•legal i immoral des de fa vuit anys i on el 95% dels recursos destinats a reconstruir el país van a parar a mantenir la guerra.

Mentrestant, els tractats contra l’ús de determinades armes resulten ser lletra morta.

No del tot, són petits avenços que demostren que el desarmament és possible. Haver aconseguit que 155 països signessin el tractat que prohibeix la fabricació, exportació i emmagatzematge de mines antipersona és una victòria. És clar que encara en falten 45 més per firmar, entre ells els primers fabricants mundials –com sempre, els EUA, Rússia i Israel. Ha passat el mateix amb les bombes de dispersió.

A més, l’any vinent es presenta la renovació del tractat de no proliferació d’armes nuclears.

El tractat ha demostrat ser un fracàs. Les grans potències no s’han desarmat, només han reduït l’estoc d’armes obsoletes i han continuat investiganti fabricant-ne nous tipus. A més, des que es va començar a aplicar, tres països nous –l’Índia, el Pakistani Israel– han desenvolupat armes nuclears i se sumen als EUA, Rússia, la Xina, el Regne Unit i França. Ara, el tema de l’Iran es tracta amb una doble moral, però el millor camí per convèncer-los que no desenvolupin l’arma nuclear –si el seu objectiu és aquest– és el desarmament de la resta. D’altra manera, la cursa armamentista no s’aturarà i com més estats disposin d’armes nuclears, hi haurà més risc que les usin. Per tant, l’objectiu del nou tractat hauria de ser l’eliminació d’aquest tipus d’armament, el paradigma de la inutilitat de les armes, l’arma genocida per excel•lència.

Quin paper ha jugat l’OTAN en aquesta cursa armamentista?

És el factor principal del militarisme al món, el braç armat dels EUA. En un principi, va servir per sotmetre Europa i, un cop acabada la guerra freda, la resta del món. Els EUA són presents a 140 països amb bases militars i 350.000 soldats, mai no cediran el control de l’OTAN. Els aliats només són els seus peons. Pertànyer a l’Aliança Atlàntica vol dir que tots els socis han de disposar d’un armament compatible amb el de la primera potència mundial, amb els esforços i la despesa que això implica. La dependència dels Estats Units és total.

I què passa amb l’ONU?

L’ONU és una esperança i, alhora, un fracàs. Es considera un embrió de govern mundial, però l’assemblea que formen tots els estats no és democràtica. El Consell de Seguretat és presoner de les cinc potències mundials que tenen dret de vet, que usen en funció d’interessos particulars. Tanmateix, les grans potències són deutores de l’ONU, no paguen la seva contribució i, d’aquesta manera, poden mantenir-la escanyada. Per tant, si no aconseguim reformar aquesta ONU difícilment acabarem amb la guerra. Tot i així, l’ONU ha obtingut petites victòries, com el cas de les mines antipersona. Les agències també fan una bona feina, que el Consell de Seguretat obvia. Per exemple, un informe del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament diu que, si la despesa militar mundial es reduís només un 3% anual (uns 1,5 bilions de dòlars, el 2,5% del PIB mundial), al cap de deu anys hauríem acabat amb la fam al món.