El comerç d'armes a la regió dels Grans Llacs

El comerç d'armes a la regió dels Grans Llacs.
Verònica Puigjaner Molina, (novembre 1998). Quaders de solidaritat, Justícia i Pau, núm 3.

La regió dels grans llacs ha estat i és, per raons intrínseques, un polvorí de conflictes. Els esdeveniments salvatges ocorreguts a Ruanda van tenir un efecte dòmino en altres països confrontants com Burundi o Zaire, o­n els clans perjudicats per la distribució ètnica del poder es van llançar a la conquesta militar de les estructures de l’Estat. Aquesta vasta regió ha acusat des de fa dècades una escassetat important de recursos naturals que es va accentuar amb l’explosió demogràfica de Ruanda i Burundi (vegeu annex 1), encara que no de Zaire.1 Aquestes característiques han permès que els integrismes ètnics hagin alimentat l’odi entre tribus amb l’objectiu de fer-se amb el control dels recursos disponibles i han propiciat l’eliminació física dels competidors considerats estrangers. Idea que ha fet forat en la població civil a causa dels discuros populistes dels principals dirigents polítics d’un i altre bàndol.

La intenció d’aquest treball és aclarir les posicions dels principals actors implicats en la trama d’aquest conflicte que la regió arrossega des de fa uns quants anys. L’objectius és, doncs, definir qui en són els protagonistes, amb qui es relacionen, amb quins mitjans compten, quines són les seves metes, quin paper representen les potències occidentals... I també denunciar un negoci trist, el de la venda d’armes a països en peu de guerra, que lamentablement es repeteix en totes les confrontacions malgrat els embargaments d’armes que puguin decretar les Nacions Unides. Per a això tenim poques fonts a causa del secretisme oficial que empara aquest tipus d’indústria, encara que des d’aquí destaquem la labor de la Campanya per la Transparència d’Armes que porten a terme les o­nG Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón, Metges sense Fronteres i el Centre Unesco. Les xifres que donem aquí no són de procedència oficial i, per tant, no coneixem el veritable abast del comerç legal i il·legal d’armes amb aquests països.

Finalment volem explicar que només mencionem quatre dels països de la regió dels Grans Llacs per tal d’acotar el camp d’estudi i perquè considerem que són els més íntimament relacionats amb l’esclat de la violència de 1994 i la posterior de 1996/97. Encara que Tanzània, Congo-Brazaville o Angola, entre d’altres, formen part d’aquesta regió i tenen una trajectòria semblant.

A continuació farem un recorregut pels successos més importants dels països del nostre estudi: Ruanda, Burundi, Uganda i Zaire.

Ruanda

L’abril de 1994 s’enduria la guerra civil2 a Ruanda entre les dues ètnies principals del país, tutsis i hutus, que des del final del període colonial han presentat diversos signes de tensió i violència. Encara que els tutsis —aproximadament entre el 15 el 20% de la població— han format part de l’estructura dirigent des de la seva arribada al país al segle XV, a partir de les primeres eleccions de 1960 la majoria hutu es fa amb el poder i desbanca la monarquia feudal tutsi i instaura una dictadura de partit únic. Al voltant de 300.000 tutsis s’exilien principalment a Uganda, i des d’allí tracten de reconquistar el lideratge perdut mitjançant incursions guerrilleres, que continuen amb esclats de violència a l’interior del país que es cobren la vida dels tutsis que encara romanen a Ruanda.

El 1993 hi ha un cop d’Estat protagonitzat pel general Juvenal Habyarimana, que anys després varia la gestió del seu govern i inicia una certa obertura política de llibertats democràtiques amb la pretensió d’acabar amb els enfrontaments i modernitzar el país. Per exemple, el 1991 es va firmar una nova constitució que establia la separació de poders i la llibertat de premsa i d’associació política. Però, anys després, els tutsis armats amb l’ajuda del govern ugandès envaeixen la zona nord del país i, malgrat les negociacions de pau, el president Habyarimana és assassinat.3 Aquest fet va desencadenar la matança sistemàtica de tutsis el 1994 i l’èxode massiu posterior d’hutus cap a Tanzània, Zaire i Burundi després de l’entrada a Kigali de les forces del Front Patriòtic Ruandès (tutsis).

Les negociacions de pau es van veure trencades com a conseqüència de les accions bèl·liques constants que potaven a terme els grups ultres d’ambdues ètnies. Aquests grupuscles radicals veien una solució al conflicte: l’exclusió total de la vida política de l’altra ètnia. Per això els acords d’Arusha, negociats a Tanzània durant el transcurs de 1993, recollien el propòsit de desmilitaritzar les zones més perilloses del país, però aquestes mesures només es reflectiren sobre el paper i a la pràctica els grups paramilitars van continuar reclutant nois joves en les seves files. Al mateix temps, es podien trobar armes a cases de civils amb gran facilitat o es podien comprar a preus accessibles en els mercats de la ciutat (N. Lauzirika, 1994). La situació ruandesa és molt difícil de resoldre ja que l’odi ètnic està arrelat profundament en la classe política i no permet una convivència pacífica, la confrontació és a mort.

Els esdeveniments brutals de 1994 van portar les NU a establir un embargament d’armes a tota la zona el 17 de maig i va ser retirat aproximadament dos anys després, l’abril de 1996, davant les pressions de Ruanda per defensar-se de les incursions d’alguns refugiats armats en el seu territori. De tota manera, ni l’embargament decretat per l’ONU ni els compromisos internacionals que tracten d’harmonitzar criteris comuns per a les exportacions d’armes (com per exemple valorar la situació interna i el respecte als drets humans en el país comprador) no impedeix als països exportadors haver alimentat el conflicte amb la venda d’armament abans i després de l’esclat del conflicte. Així semblen indicar-ho les contínues acusacions d’organitzacions com Amnistia Internacional i també l’informe de les NU filtrat a la premsa que es refereix al tràfic d’armes durant l’embargament de 1994, que implica un total de 18 països.

Com ja havien advertit algunes o­nG amb presència a la zona, el conflicte torna a esclatar a final de l996 a causa de la inexistència de converses de pau i d’un tribunal que delimiti les responsabilitats del genocidi; del retorn dels exiliats tutsis a Ruanda que troben les seves cases ocupades; de la lluita per la propietat en un país o­n la població és elevada i el sòl està sobreexplotat; de les venjances dels tutsis, i de l’establiment de campaments de refugiats en els països veïns.

Burundi

Per la seva banda, Burundi té una composició ètnica similar a la de Ruanda, amb la diferència que els tutsis es mantenen governant també durant tot el període postcolonial i els hutus, malgrat ser l’ètnia majoritària, queden marginats de les estructures de l’Estat i sotmesos a represàlies contínues. Aquestes condicions de vida empenyen molts d’ells a emigrar o exiliar-se a països fronterers fins que unes eleccions democràtiques permeten l’accés a la presidència del govern a l’hutu Melchior Ndiadiaye, del partit Frodebu (Front per la Democràcia de Burundi), d’electorat majoritàriament moderat i hutu. De tota manera, aquest executiu només resistirà en el seu lloc uns quants mesos, ja que l’octubre de 1993 el president i altres alts càrrecs són assassinats. La immediata mobilització de la població hutu contra els insurrectes permet reorganitzar el govern sorgit de les urnes fins que el nou president Ntaryamira, juntament amb Habyarimana, és el blanc d’un atemptat el juliol del 94. I els tutsis dirigits per l’antic dictador, Pierre Buyoya, recuperen el poder perdut i la situació de partida en la qual l’exèrcit sotmet el grup predominant.

Tant Burundi com Ruanda comparteixen els mateixos problemes de superpoblació perquè es tracta de dos petits estats, i de la mateixa manera veuen amb bons ulls un cert expansionisme territorial tutsi cap al Zaire (en referència a la província de Kivu).4 Després de la mort del president hutu i les matances sistemàtiques dels tutsis, la comunitat internacional va sancionar Burundi, es va implantar un embargament econòmic i va sofrir un cert aïllament polític regional. No obstant això, davant dels esdeveniments dels països veïns s’ha oblidat que al voltant d’unes 200.000 persones ja han mort en els quatre anys d’enfrontaments entre l’exèrcit governamental i la guerrilla hutu (Milícia del Consell Nacional per la Defensa de la Democràcia) que continua fustigant algunes províncies del nord-est de Burundi.

Uganda

El seu actual cap d’Estat Yoweri Museveni, d’origen tutsi, ha participat activament en el desenvolupament dels destins dels seus veïns, ja que la multitud de refugiats recollits en terres ugandeses els han empès a actuar. En primer lloc, va utilitzar els guerrillers tutsis per arribar al poder el 1986 prometent-los a canvi ajuda per fer possible el seu retorn i, al mateix temps, protegir-los dels recels dels ugandesos que, durant molts anys, han vist com els envahïen les seves terres.

Les pressions perquè Habyarimana acollís els desplaçats novament a Ruanda van fracassar i Uganda va maniobrar cap a altres estratègies. Sota el seu empar es va crear l’FPR i va contribuir a fomentar el desequilibri de tota la regió; per exemple, hi ha clars indicis que el primer atac de l’FPR va sortir de terres ugandeses amb el suport del seu Exèrcit Nacional de Resistència. De seguida, Zaire va córrer a ajudar el seu aliat ruandès i va oferir el seu suport al moviment rebel ugandès de Ruenzururu per castigar el govern de Kampala, d’orientació esquerranosa.

A partir d’aquest moment Zaire i Uganda es converteixen en rivals per aconseguir l’hegemonia regional, i neix en Musevini el desig de contribuir a la creació d’un imperi tutsi que englobi tots els països de l’àrea dels Grans Llacs (Kabunda, 1997).

Zaire

Tradicionalment, aquest país centreafricà de grans dimensions i ric en recursos naturals ha donat suport a les dictadures de dretes del seu entorn, com la de Ruanda o Kènia. Així mateix, és conegut per la repetida violació dels drets humans. Un exemple d’això el constituí l’aixafament del moviment d’estudiants de la universitat de Lubumbashi el maig de 1990. Aquests fets van suscitar el rebuig general de la comunitat internacional i fins i tot va merèixer la condemna dels seus aliats occidentals quan es va negar al procés de democratització i a l’obertura política del país. Per tot això se li va aplicar un embargament d’armes que poc a poc va deixar desprovistes de material adequat les forces armades de Zaire.5 Però aquesta potència regional, a més, soportava uns altres problemes greus: la descomposició del règim a causa de la rebel·lió d’algunes de les províncies per raons ètniques; un estat en bancarrota que no podia pagar el seu exèrcit, per la qual cosa es comportava com un grup de saquejadors davant dels seus conciutadans, als quals en teoria havia de protegir (vegeu annex 2); una important oposició interna al règim dictatorial; la presència de milions de refugiats, i la malaltia del seu president que el va mantenir allunyat del govern durant llargs períodes, que va crear un buit de poder aprofitat pels enemics del règim.

En resum, aquestes característiques van impedir que el govern del Zaire pogués fer front a l’atac posterior del líder de l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire (Kabila) i va resultar impossible recuperar les posicions perdudes.

Anteriorment, a Zaire, la política del seu president, Mobutu Sese Seko, va consistir a fomentar les neteges ètniques en diverses províncies del seu país dominades per tribus minoritàries i oposades al règim, com el Shaba-Katanga i el Kivu. A la primera hi vivien els kasaians o balubes, i a la segona els banyaruandes. Igual que en els altres països de la regió, la possessió de la terra, i sobretot la fràgil situació econòmica que travessava Zaire, va enfrontar els nadius amb els emigrants ruandesos tutsis i hutus que vivien allà des de feia generacions i que tenien una posició econòmica més benestant que les tribus nadiues (hunda, nande i nyanga). A causa d’aquestes persecucions internes, les tribus buscarien diverses formes d’autoprotecció. En el cas dels balubes van institucionalitzar una mena de gestió autònoma respecte del govern de Kinshasa, i els banyaruandes (molt més nombrosos) van optar per la defensa armada fustigats per l’exèrcit de Zaire i els clans locals.

La situació empitjoraria encara més amb l’arribada dels hutus de Burundi i Ruanda després de les represàlies tutsis per les matances de 1994. Aquesta nova o­nada de refugiats va portar al voltant de dos milions de persones que es van concentrar a l’est de Zaire. Justament en aquests camps de refugiats hi havia les milícies hutus, conegudes com els interhamwes i els impuzamugamdis,6 que juntament amb les forces armades zairenyes i les derrocades de Ruanda, així com les ètnies oriündes de Zaire que desitjaven l’expulsió dels tutsis, van atacar les posicions banyaruandes amb la intenció d’exterminar-los. Aquests sol·licitarien el suport militar de Ruanda, ara sotmesa a l’FPR, al qual també interessava una aliança amb ells, ja que considerava perillós que els autors del genocidi continuessin lliures i conspirant contra el govern en un país tan proper. Com assenyala en el seu article el professor Kabunda (1997), l’objectiu perseguit per Ruanda era crear una zona tampó a la frontera amb Zaire controlada per les forces rebels, i empenyent així cap a l’interior els hutus amb aspiracions de reconquesta del poder. No cal dir que el plan es va portar a terme a la perfecció.

Aquest nou esclat de violència previsible va tenir lloc al cap de dos anys de calma aparent després de les matances, concretament a final de 1996. Com ja s’ha dit, els campaments d’exiliats hutus situats al voltant de les fronteres de Zaire amb Ruanda eren vistos com una amenaça latent per l’administració de Kigali. Per altra banda, prop d’aquests camps de refugiats hi havia els banyamulenges,7 tutsis als quals es va retirar la ciutadania zairenya el 1981 amb la intenció d’expulsar-los cap a Burundi i Ruanda i al·legant que l’havien adquirida il·legalment. Davant de la descomposició del règim de Mobutu, els banyamulenges van crear la seva pròpia autoritat política, que va propagar l’ordre de no obeir les institucions locals, i van iniciar una ofensiva per fer-se amb el control del llac Kivu davant l’amenaça d’una expulsió forçosa imminent o la seva exterminació si no abandonaven el país. Així mateix, no és estrany que no els resultés molt complicat armar-se en una regió o­n el comerç d’armes floria sense problemes, proveït per països del primer món.

El novembre del mateix any, l’avançament tutsi va provocar una fugida dels hutus8 que, finalment, van decidir tornar a casa seva sense cap garantia d’una bona rebuda i davant d’una comunitat internacional que es va desentendre dels esdeveniments enutjosos que tenien lloc en aquesta regió africana. De fet, l’FPR sempre s’ha mostrat reticent a la seva tornada i no ha tractat d’evitar les represàlies cap a ells perquè el seu retorn suposa un increment de la superioritat numèrica hutu i l’agudització del problema demogràfic. De tota manera, ha intentat donar una imatge de reconciliació a fi de frustrar la intervenció internacional i atraure els fons que estaven disposats per a aquesta operació.

El retorn dels refugiats no solament tenia com a destinació Ruanda, sinó també Burundi, Tanzània, Uganda i Zàmbia. Quant als burundesos repatriats, i malgrat que no han cridat tant l’atenció de la premsa internacional, s’han comès múltiples assassinats per tal d’acabar amb el potencial hutu del país. Per la seva banda Tanzània ha aprofitat la conjuntura per expulsar els refugiats que es protegeixen a les seves terres al·legant problemes de medi ambient (Cadenas i Gilabert, 1997).

L’enfonsament del règim mobutista va ocórrer en pocs mesos, encara que després de 32 anys de dictadura es pogués creure que havia de resistir una mica més. La direcció de l’aixecament rebel era a càrrec de Laurent-Desiré Kabila, opositor de Mobutu des de feia temps i amb aspiracions més nacionals que ètniques, ja que encapsalava un moviment d’alliberament nacional en el qual es va invitar a adherir-se tots els grups que desitgessin la democràcia. Aquestes condicions de partida han permès presentar el desintegrament de Zaire com una qüestió interna i no com una ingerència dels països veïns. Pel seu cantó, Kabila sempre ha desaprovat una intervenció multilateral, sobretot de forces franceses que en última instància intentarien salvar novament la situació a favor del president malalt, i per això va facilitar la sortida del país de més d’un milió de refugiats amb el propòsit de fer innecessari el corredor Goma-Ruanda planejat per l’ONU.

Abans de la caiguda final de Zaire a mans de les tropes de Kabila, Mobutu va llogar els serveis de grups mercenaris i va sol·licitar l’ajuda d’altres estats, cosa que hagués pogut desembocar en un conflicte molt més complicat de solucionar a curt termini. Mentrestant Sud-àfrica va intentar mediar entre les dues parts enfrontades darrere la proposta de pau plantejada per les NU, i els EUA també van oferir la seva ajuda diplomàtica per a qualsevol esforç de pacificació. No obstant això, la superioridad militar dels rebels tutsis els va portar a refusar una possible solució negociada.

El nou president congolès no trigà a assumir per decret tots els poders de l’Estat, executiu, legislatiu i militar, fins a l’aprovació de la nova Constitució i a marginar totalment l’oposició civil d’Étienne Tshisekedi —líder carismàtic que en el moment oportú va intentar pressionar Mobutu per democratitzar el país i no ho va aconseguir— en considerar que només l’acció militar havia permès alliberar un poble resignat. Per tant, es minimitza el treball de set anys d’oposició o la cooperació d’altres focus independentistes en el triomf de l’Aliança. Des del començament es neguen les aportacions de la Conferència Nacional Sobirana que establia els mecanismes de transició a un sistema demòcrata i aviat se suprimeix la lliure expressió quan es prohibeixen les manifestacions i les activitats polítiques. També les queixes o les opinions crítiques d’alguns mitjans de comunicació han rebut respostes contundents. Per tot això, aquest nou règim no dóna grans esperances de canvi respecte de les pràctiques tiràniques del passat. De fet, encara que al principi es van prometre eleccions per a l’abril de 1999, cada vegada s’allarga més el suposat període de transició que ha passat de tres anys a set i fins i tot s’ha parlat d’entre deu i vint anys. Sense comptar que la població civil no ha vist millorada la seva penúria ni un mil·límetre i l’alegria popular per l’arribada del salvador Kabila ha desaparegut en pocs mesos.

El comerç d’armes

La regió dels Grans Llacs ha estat sempre un territori cobejable gràcies a les immenses riqueses que posseeixen països com Zaire, entre d’altres, abundants reserves minerals sense explotar com gas, petroli i magnesi. Per això algunes potències s’han establert a la zona i han contribuït al genocidi pel fet d’ajudar amb armes i entrenar de forma directa membres de les forces armades d’un i altre bàndol. Aquest és el cas de països com EUA, i en menor grau Gran Bretanya, que socorren els tutsis a través dels països anglòfons (Kènia, Tanzània i Uganda). I per altra banda França, que col·labora amb els hutus a través dels països francòfons (Ruanda i Zaire). Els seus respectius objectius són estendre l’àrea d’influència als països africans a causa d’interessos econòmics i geoestratègics clars.

Durant el període colonitzador, les diferències socials entre les dues ètnies ruandeses es van accentuar a causa de la imposició de les potències, primer Alemanya i després Bèlgica, que tutsis i hutus juguessin rols diferents en l’estructura política. La independència va arribar el 1962, encara que Bèlgica va continuar com a principal soci comercial seu, i també com a aliat polític i pauta militar, funcions que va passar a representar França un cop iniciada la confrontació bèl·lica. La expotència va concedir ajuda militar a Ruanda fins al 1992, consistent en entrenament i equip militar no letal; a partir d’aquest any la legislació belga és l’única entre els membres de l’OTAN que prohibeix de manera explícita el subministrament d’armes a un país en guerra. De totes maneres, volem apuntar que la base estadística de la Unió Europea sobre comerç exterior (EUROSTAT) mostra alguns moviments entre el 93 i el 95 referents a vendes d’armes destinades a la regió dels Grans Llacs per valor d’uns cinc milions i mig de pessetes.

Quant a França, ja el 1990 i a conseqüència d’una ofensiva de l’FPR, va introduir tropes a Ruanda per protegir els seus ciutadans però, posteriorment, aquestes van romandre en el país per assistir l’exèrcit ruandès. Així ho demostren els Acords d’Assistència Militar Tècnica firmats el 1991 entre tots dos països, que perjudicaven les negociacions de pau en curs que mantenien les ètnies. Del conjunt de l’ajuda francesa als hutus s’ha de destacar la col·laboració d’un gran nombre d’auxiliars militars, el subministrament de munició, el suport aeri i l’entrenament d’oficials ruandesos en les escoles franceses. En milions de francs, l’assistència militar s’ha anat incrementant progressivament des dels anys 70, i ha passat dels quatre milions anuals als gairebé dotze milions el 1992 (Fisas, 1995).

El diari Le Figaro9 també ha aportat informació detallada del comerç d’armes francès a les autoritats hutus mentre es perpetrava el genocidi de milers de tutsis; concretament es parla de vuit milions de dòlars com a pagament d’armament pesat i munició, incloses dotze mil granades i vint mil descàrregues de morter. Aquestes últimes notícies afecten tant el govern de Mitterrand com els més recents executius nomenats per J. Chirac, tot i que el Ministeri d’Afers Estrangers insisteix que la comanda atribuïda a Sofremas (Societat francesa d’exportació de material i sistemes d’armament) mai no va ser enviada. De tota manera, dos informes militars, un del 2n Regiment de Marina i l’altre del 17è Regiment de Paracaigudistes confirmen les investigacions del diari gal, ja que revelen que el lliurament d’armes només es va suspendre un mes abans de l’Operació Turquesa del 23 de juny de 1993.

Els motius de França s’expliquen pels seus desigs d’expandir la seva influència a Àfrica després de la independència de les seves colònies; per això manté efectius militars en els països de parla francesa,10 dóna suport als dictadors que els dirigeixen i es mostra favorable a una intervenció militar el 1994 i el 1996. La seva primera actuació sota l’Operació Turquesa11 va originar moltes crítiques i França va ser directament acusada de sostenir el règim de Mobutu utilitzant com a excusa una operació humanitària. És per això que el 1996 va abandonar la idea d’una intervenció en solitari i va tractar de convèncer alguns dels seus socis europeus. En ambdues ocasions és l’avanç de la influència anglòfona12 la que l’empeny a no voler reduir la seva presència en aquests territoris. Tampoc aquesta línia d’actuació és contradictòria amb la seva política exterior de reafirmar la seva capacitat per portar a terme accions unilaterals en l’àmbit internacional.

Unes altres dades recollides en el cens d’EUROSTAT indiquen que Alemanya, Itàlia, el Regne Unit, Portugal i Espanya també han col·laborat a proveir d’armes les parts enfrontades. Fins a l’any 1994 ressalten les vendes portugueses a quatre dels països de la regió —Ruanda, Burundi, Uganda i Zaire— que sumen al voltant de 290 milions de pessetes en munició, accessoris i armes. Quantitats menors però importants són les italianes (gairebé 190 milions) i les espanyoles (132 milions de la venda d’explosius a Uganda el 1988). A partir del genocidi i de l’embargament decretat per les NU, els principals exportadors són el Regne Unit, Alemanya i Itàlia, mentre que Portugal i Espanya no comptabilitzen cap transacció.

Algunes d’aquestes informacions s’han descobert en documents trobats entre les pertinences abandonades en els camps de refugiats dels antics soldats ruandesos. Arran d’una denúncia feta pública pel diari britànic The Times, el govern d’aquest país es va comprometre a una investigació per esbrinar les suposades vendes d’armes i municions de l’empresa Mil-Tec Corporation per valor de 600 milions de pessetes a les autoritats hutus de Ruanda després de l’embargament de les NU. Aquests mateixos documents també esquitxaven l’empresa francesa Sofrenas, país que actualment té un judici i un debat públic entorn de la implicació de França en el conflicte africà. Finalment, a Bèlgica també s’han dut a terme investigacions sobre les responsabilitats de la exmetròpoli en els esdeveniments ocorreguts a la seva antiga colònia.

Un vol comunitari és, precisament, el que va relacionar Espanya amb el tràfic d’armes a la regió en l’informe de l’ONU donat a conèixer, en part, per la premsa. Un mes després de la matança, un avió nigerià amb matrícula B-707 de la companyia Overnight Cargo Limited, ja denunciada el 1955 per un possible tràfic d’armes, es va enlairar de l’aeroport de Barajas amb una càrrega de 30 tones en la qual s’incloïa una partida de fusells d’assalt G-3 alemanys de segona mà procedents de Portugal. La seva destinació va ser Malta, país en el qual el carregament va augmentar 9 tones i o­n va pujar a l’avió un passatger especial, el coronel Theoreste Bagosera, excap del gabinet del ministeri de defensa de Ruanda acusat de la mort de deu cascos blaus el 1994. La documentació de l’avió presentava una càrrega d’aliments i els països implicats en aquest afer han mantingut silenci.

Els Estats Units també van participar en la venda d’armament a aquests països: entre els anys 1980-1992 les exportacions es xifren en 10 milions de dòlars a Uganda i una quantitat inferior però significativa de 2,3 milions a Ruanda. A més de proporcionar assistència gratuïta, els EUA van contribuir a finançar les vendes d’armes mitjançant una sèrie de préstecs. Quan hi va haver la matança de l’any 94, els EUA van continuar prenent part en el conflicte i en el seu Programa d’Assistència per a la Seguretat s’incloïa una partida de 400.000 dòlars per a l’entrenament de militars ruandesos, burundesos i ugandesos (Fisas, 1995). De la mateixa manera, actualment, el vicepresident i ministre de defensa de Ruanda manté un acord de cooperació militar amb els EUA, mitjançant el qual membres d’EUA dels cossos militars especials ensenyen tècniques de contrainsurgència a l’exèrcit patriòtic ruandès (Cadenas i Gilabert, 1997).

En la participació d’EUA pesa un factor important: les crítiques suscitades a l’interior del país arran del fracàs de la intervenció a Somàlia. L’operació Restaurar l’Esperança va comportar la baixa de 30 marines americans i la guerra va continuar malgrat la seva presència. Aquest record va frenar la participació d’EUA en una possible actuació d’aquest tipus quan, a més, el país estava en plena campanya electoral per la presidència. Aquestes raons l’empenyen a retardar constantment la decisió de l’ONU de crear una força d’intervenció fins que aquesta ja no és necessària, o bé a proposar una solució només amb tropes africanes. En qualsevol cas, el desenvolupament dels esdeveniments contribueixen al seu desig d’aïllar el règim islamista de Sudan i són favorables als seus interessos en la regió, que no han arribat a ser de l’envergadura dels que mantenen al pròxim Orient o a Europa oriental.

Això sí, la influència galopant dels EUA es fa cada cop més present en el continent africà just en el moment en què s’han descobert nous jaciments de petroli. En el Zaire, fa poc més d’un any o dos, no hi havia empreses americanes explotant els seus recursos. Ara controlen les mines de cobalt, or i diamants. Amb la relaxació de les tensions Est-Oest, els EUA no dubten a donar suport a moviments abans marxistes per tal que aconsegueixin el poder encara que no sigui a través de les urnes.13 I d’aquesta manera dibuixen el nou mapa africà responent als seus interessos.

A més d’aquests hi ha altres països que han participat en la venda d’armes als sectors en conflicte:

l Algunes fonts mostren els antics membres del Pacte de Varsòvia com a subministradors d’armes lleugeres provinents dels arsenals acumulats al llarg de la guerra freda: Albània, Bulgària, l’ex-Iugoslàvia, la república Txeca, Rumania i Rússia són països que travessen dures crisis econòmiques i el comerç d’armes significa per a ells una injecció de divises important. Així, es xifra en un 80% el percentatge de Kalashnikov fabricats a Rumania utilitzats per les guerriles de l’FPR (Smith, 1994).

l El 1992 Egipte va firmar un acord de venda d’armes amb Ruanda per valor de 6 milions de dòlars. Dos anys després eren els tutsis els qui denunciaven noves transaccions d’armament dirigides a les forces armades ruandeses (hutus). Aquests compromisos van comptar amb l’aval d’un banc francès —o com a mínim hi ha aquesta sospita—, el Crédit Lyonnais, que en aquells moments era encara part de la banca francesa nacionalitzada.

l Sud-àfrica també és a la llista de països exportadors. El 1992 les vendes d’armes lleugeres, granades, morters i munició, van ascendir a 5,9 milions de dòlars (Fisas, 1995/Smyth, 1994). El govern de Nelson Mandela ha continuat la política iniciada durant el règim de l’apartheid, que en els anys 80 va desenvolupar una important indústria armamentista arran de les sancions internacionals que li prohibien adquirir armament a l’exterior. Anys enrere aquest sector tenia com a objectiu equipar l’exèrcit contra els opositors al règim de segregació racial, però actualment s’ha convertit en una indústria que aporta uns guanys de 1.000 milions de francs l’any i que reuneix el 30% del pressupost de l’Estat destinat a investigació. Aquesta indústria no s’ha adaptat de manera suficient als principis democràtics com per impedir transaccions d’armament per un muntant de 100 milions de francs a un país, cas de Ruanda, que passa per una situació regional delicada. La justificació sud-africana ha consistit a afirmar que el govern tutsi havia de defensar-se dels atacs procedents de Zaire.

Davant les pressions d’algunes organitzacions humanitàries i alguns països africans, i sobretot per la mala propaganda que atorga al país les crítiques de prendre part en un conflicte veí, el govern Mandela ha decidit, segons indiquen fonts periodístiques especialitzades, suspendre el contracte. És interessant apuntar que l’antic règim de l’apartheid ja s’havia encarregat d’armar els hutus i hi ha sospites que aquests continuen beneficiant-se de l’antiga xarxa de subministradors sud-africans.

També s’han denunciat països i contactes africans que han fet possible el transport de material al conflicte mitjançant una ruta que passava per Goma i Rushashi per arribar finalment a Kigali. La comissió d’investigació de l’ONU per al tràfic d’armes a la zona disposa de diversos informes sobre vols realitzats el 1994 que comptaven amb la complicitat de Zaire a l’hora de rerarmar les milícies hutus. Un altre exemple és el d’un vol d’Air Zaire que va recollir una càrrega de fusells i munició a les illes Seychelles el 15 de juliol del mateix any. El govern de Zaire ha representat un paper destacat en el rearmament i l’entrenament de grups insurgents de Ruanda i Burundi en el seu territori i ha participat en el tràfic il·legal provinent d’alguns països de l’Est, Regne Unit, Itàlia i Bèlgica. El mateix paper que en el moment oportú va protagonitzar Uganda amb els tutsis quan aquests es van refugiar a les seves terres, a partir d’aquest moment l’objectiu que es va fixar l’executiu ugandès va ser fer possible el retorn a casa seva al més aviat possible, ja que un nombre tan elevat de refugiats comporta greus problemes al país d’acollida quan la situació temporal sembla prolongar-se indefinidament. Entre altres coses, la població ugandesa i zairenya és tan pobra com els exiliats acabats d’arribar, però els únics que reben ajuda oficial humanitària són els que viuen en els camps de refugiats. També es produeixen baralles per l’explotació de la terra i dels recursos, factors que poden desestabilitzar l’equilibri social d’aquests països.

Finalment, Israel, Corea del Nord, Angola, Xina, Xipre, Gabon, Ghana, Kènia, Xile, Zàmbia i Suïssa també s’han vist implicats en aquestes operacions d’una manera o altra segons informacions de la Campanya per la Transparència del Comerç d’Armaments. D’aquests països, alguns han aportat armes, altres han recaptat fons o han permès l’ús dels seus ports, aeroports o bancs (el cas de Suïssa). És especialment rellevant el carregament que la Xina va facilitar al govern burundès el 1995.

La venda d’armament ha estat indiscriminada de tots els productors a qualsevol dels bàndols o països involucrats en el conflicte. Ressalta de manera sorprenent que fins i tot aquelles potències occidentals amb interessos a la zona tampoc no hagin pensat a qui proveïen d’armes. Sens dubte l’única resposta possible siguin els substanciosos beneficis que els ha donat aquest negoci. Confrontacions bèl·liques com la dels Grans LLacs, paratges del planeta o­n el Primer Món sempre ha actuat a caprici i sense preocupar-se de les seqüeles que podrien portar als habitants d’aquests llocs, són perfectes per a nodrir les parasitàries indústries armamentístiques que, encara que de manera encoberta, compten amb el suport dels governs de llurs països.

A l’últim, les principals exportacions d’armament a aquesta regió consisteixen en armes lleugeres i munició, com fusells d’assalt Kalashnikov AKM (AK-47), llançacoets múltiples Katyuska, mines antipersona, explosius plàstics, llançagranades, morters de llarg abast de 12 mm, obusos de 122 mm, fusells d’assalt R-4, canons sense retrocés, reactors de càrrega AH-72, bales, cartutxs, granades o material de camuflatge. Encara que les xifres de vendes que es coneixen no són en general molt altes, s’ha de tenir en compte el caràcter secret d’aquesta indústria que compta amb la protecció de governs, el tipus de material militar sol·licitat pels països en conflicte (normalment no es tracta de contractes d’armes pesants sinó d’armes molt mortíferes) i la facilitat de la població per adquirir fusells i bales en el mercat. Alguns autors han xifrat en 200 dòlars, menys de 30.000 ptes., el preu d’un fusell Kalashnikov.

Les Nacions Unides

i la comunitat internacional

L’actuació de les Nacions Unides ha estat insuficient i decebedora, a més que arran del conflicte en els Grans Llacs han sortit a la llum moltes de les seves deficiències més greus. Com diversos autors conclouen, el sistema de seguretat col·lectiva que representa l’ONU ha resultat un desengany de resposta lenta i ineficaç.

La seva actuació es va fer anecdòtica conforme avançava el conflicte. Si bé en un principi es va discutir elaborar una operació d’assistència humanitària i obrir corredors per protegir els refugiats, la decisió final va consistir a llançar ajuda des d’avions sense preocupar-se de qui eren els qui la rebien i què en feien. A la pràctica i com ja havia passat en els camps de refugiats de l’est de Zaire, gran part de l’ajuda va anar a parar a les milícies hutus que en lloc de repartir-la la venien en el mercat negre per obtenir armes i fer noves incursions en territori ruandès o burundès.

A final de 1994, el secretari general de l’ONU del moment, Boutros Ghali, va proposar el desplegament d’efectius militars per separar els elements armats dels refugiats civils, però el cost d’una operació d’aquestes característiques no va convèncer molts dels seus membres. Resulta una mica ingenu creure que altres missions, com per exemple les que les NU i després l’OTAN estan portant a terme a Bòsnia amb molta diligència, no siguin costoses. Ho són, però la categoria del territori ha variat; no és el mateix un conflicte en el vell continent (focus de dues guerres mundials) que en l’Àfrica llunyana i desconeguda (justament un dels escenaris utilitzats per les dues superpotències de la guerra freda per descarregar les seves tensions). Per altra banda, l’opinió pública ha reaccionat molt bé als actes de solidaritat promoguts des de les o­nG.

La cursa per obtenir quotes d’influència més grans entre França i EUA i, en el fons, la profunda indiferència internacional demostrada cap a aquesta èrea del món han permès la desintegració d’un país sencer sense mostrar cap preocupació per les noves estructures que s’implantaven a la República Democràtica del Congo, el rebatejat Zaire. Igualment s’ha consentit posar en dubte les fronteres traçades a Àfrica durant la Conferència de Berlín de 1885, que fixaven els límits d’acord amb els interessos de les potències colonitzadores, ja que la comunitat internacional ni ha rebutjat ni ha avalat els desigs ruandesos d’annexionar-se le província zairenya de l’est. Atès que el mapa d’aquest continent respon a realitats artificials, qüestionar les fronteres a qualsevol dels seus països pot obrir una capsa de Pandora a tot Àfrica, cosa que suposaria nous focus de desestabilització. De tota manera, s’ha de destacar que el territori del Kivu pertanyia antigament al regne de Ruanda fins que el 1911 un acord entre les metròpolis va modificar la frontera com la coneixem actualment.

Una altra crítica molt comuna que s’ha fet a la comunitat internacional és que les autoritats de diversos estats i fins i tot l’ONU coneixien els plans hutus del genocidi. Així ho denuncia un membre de l’ONG Metges sense Fronteres14 respecte a l’administració belga, que l’abril de 1994 va fer una campanya per convèncer les NU de retirar la seva missió a Ruanda, la MINUAR, deixant desemparats els tutsis. Les veus d’alarma d’algunes de les o­nG amb presència a la zona van ser constantment desateses i els informadors van quedar desatesos.

Quant al treball que està desenvolupant el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPR) tampoc no es lliura de les reprovacions. Per un costat, només han estat portats davant de la justícia 21 acusats de les matances i la major part d’aquests encara esperen el judici. Per l’altre, els tutsis, juntament amb el president ugandès Musevini, exigeixen que la cadena perpètua no és suficient i reclament la pena de mort. Així ho van demostrar el 23 d’abril passat quan van executar en públic, com si fos un espectacle, vint condemnats pel genocidi. Hi ha 130.000 persones de gran majoria hutu que malviuen tancades a les presons de Ruanda esperant ser jutjades per la seva presumpta participació a les matances col.lectives. Només n’han jutjades 330, de les quals 116 han estat condemnades a mort, algunes en processos tan ràpids que no han durat ni un dia. Mentrestant, el TPR situat a Arusha no ha pronunciat ni una sola sentència.15

Conclusions

Després d’intentar analitzar les relacions més importants i les raons que mouen els actors del conflicte, arribem a la conclusió que es tracta d’alguna cosa més que un problema racial. És més, l’odi ètnic és en part conseqüència de la lluita pel poder dels dirigents polítics i causa directa de la situació miserable que travessa la població civil mentre una petita minoria s’enriqueix il·lícitament; és per tant també una guerra oberta per la possessió de la terra. Tampoc no poden oblidar-se els interessos de les potències per controlar els rics recursos d’Àfrica central en la que s’anomena era del neocolonialisme.

Encara que l’actual ministre de cooperació francès va expressar fa poc que «no eren els francesos els qui portaven els matxets que van matar centenars de milers de tutsis»,16 tampoc no podem oblidar que aquests matxets eren de fabricació francesa, americana, britànica... I sobretot que moltes de les tensions que hi ha actualment a Àfrica són conseqüència directa del quefer irresponsable dels occidentals. Per exemple, quan belgues i francesos varen empènyer molts ruandesos a afincar-se en territori de Zaire com a mà d’obra barata per explotar les mines i es van descuidar d’indicar l’estatus que tindrien. O bé quan alemanys i belgues van

decidir que una de les ètnies estava més capacitada per portar les regnes de l’administració que l’altra, i en conseqüència van relegar els hutus a un segon pla. De tota manera, el més greu va ser que aquesta mesura no va permetre la integració de les ètnies en un mateix país i va dinamitar les bases d’una possible convivència pacífica en el futur.

Ara ha tornat a la regió dels Grans Llacs una calma relativa, encara que no exenta d’amenaces i de nous brots de violència a l’interior dels països que hem citat aquí o d’altres com el Congo-Brazaville, que l’hivern passat va inquietar l’estabilitat de tota la regió. Sense descartar que en el Congo-Zaire encara no s’ha dit l’última paraula, l’Aliança de Forces Democràtiques d’Alliberament que van aixecar el comandant Kabila fins a la presidència s’esquerda a causa de les divergències internes entre els diferents grups que la formen. L’origen de la seva unió va ser desbancar el dictador i ara ja no tenen cap raó per continuar vinculats, però necessiten poder expressar-se lliurement perquè les seves demandes no caiguin en el mateix sac foradat del desaparegut Mobutu. Una altra disjuntiva del govern actual és la qüestió dels banyamulenges. Si se’ls integra i se’ls garanteix un estatus jurídic, Kabila gratificaria l’ajuda determinant de Ruanda i Burundi i els lliuraria d’un problema enutjós, però toparia amb l’oposició d’altres tribus que desitgen la seva expulsió i no veuen amb bons ulls la notable relació que manté l’administració amb els tutsis. També queden pendents els deutes amb Angola i Zàmbia per la seva col.laboració.

I encara un interrogant més: ¿què planegen els hutus radicals que es van escapar de les últimes baralles i es van amagar a la República Centreafricana o als boscos de l’interior del Zaire? Aquesta pregunta ens recorda que les arrels del problema entre hutus i tutsis encara no s’han solucionat. Els règims de Ruanda i Burundi continuen ofegant les veus de la majoria numèrica hutu, i és segur que els ultres no s’hi conformen per molt allunyats que estiguin ara de Kigali; possiblement en aquests moments tracten de reorganitzar-se i armar-se per tornar a atacar. Les violacions dels drets humans continuen repetint-se i la comunitat internacional sembla emmudida, encara que s’hagi creat una comissió per investigar les venjances que es van produir en les últimes ofensives contra els camps de refugiats. Missió a la qual Kinshasa no ha donat llum verda per esborrar les proves que els assenyalen i davant la seguretat que els atorga tenir com a aliat els EUA.

Finalment, no cal recordar que la indústria armamentista legal està emparada pel secret oficial i només es coneixen unes poques dades sobre aquest tipus de vendes. Per tot això és lamentable que una institució com les NU creada per facilitar el manteniment de la pau i la seguretat internacionals amagui el contingut d’un informe sobre tràfic il·legal d’armes a la regió dels Grans Llacs. Gràcies a una filtració oportuna sabem que 18 països s’han vist implicats per les sospites de la comissió que investigava les violacions de l’embargament d’armes decretat per l’ONU el 1994. De tota manera, aquest silenci no té cap tipus de justificació, ja que permet que els actors beneficiaris de la venda d’armes, i per tant de l’existència de conflictes bèl·lics, continuïn actuant impunement, i fins i tot podria dir-se que amb l’aprovació de la comunitat internacional. En aquest punt, els principis que haurien de regir les NU i la seva actitud real es converteixen en una contradicció que perverteix l’esperit que va fer possible el seu naixement.

Els resultats d’aquest informe es van conèixer justament quan es discutia la creació d’una força multinacional que permetés un passadís d’ajuda humanitària fins a la població civil. Això no obstant, encobrir els països que havien de fer possible aquesta missió no era una raó suficient per a deixar sense càstig la transgressió d’una resolució obligatòria per a tots els estats. Hauríem de reflexionar sobre els mecanismes emprats actualment per les NU per preservar la pau, com els embargaments, que no semblen ser molt eficaços, i sobretot la carència de sancions per a qui decideix trencar la llei. Són igualment còmplices els governs dels estats que es resisteixen a fer públic el contingut i la destinació d’aquestes exportacions, no compleixen els compromisos internacionals i a més manipulen l’ONU quan consideren que els seus interessos estan en joc. La conclusió que es pot treure del cas concret de Ruanda és que l’existència d’aquest embargament no ha impedit, i potser ni ha dificultat, l’arribada d’armes al país.

Bibliografia

Braeckman, Colette: «Comment le Zaïre fut liberé» (Le Monde Diplomatique, juliol 1997).
Cadenas, Sofia, i Gilabert, Maria: «Zaire y las guerras en los Grandes Lagos» (Anuario CIP 1997, Madrid).
Fisas, Vicenç: «La compasión no basta» (Editorial Icària, col·lecció Más Madera, Barcelona, maig 1995).
Kabunda, Mbuyi: «El drama de la región africana de los Grandes Lagos: orígenes, causas, protagonistas y perspectivas» (África América Latina, quaderns núm. 27/28, gener 1997).
Iniesta, Ferran: «Convulsión en los Grandes Lagos» (Política Exterior núm. 55, IX, gener/febrer 1997).
Lauzirika, Nekane: «África en el corazón de la pobreza. El continente de las mujeres y los niños» (Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco, Vitoria-Gasteiz, abril 1994).
Leymari, Philippe: «Sous le choc de la révolution congolaise» (Le Monde Diplomatique, juliol 1997).
Pardo de Santayana, José: «El centro de África sin horizonte de paz» (Política Exterior, núm. 55, IX, gener/febrer 1997).
Smyth, Frank, i Brittain, Victoria: «Ruanda: guerra, dinero e intervención» (Revista Papeles, núm. 51, Edit. CIP, Madrid 1994).
Butlletins informatius sobre el conflicte de les organitzacions Intermón i Fundació per la Pau.
EUROSTAT, cens de dades de comerç exterior dels països membres de la Unió Europea.
Dades sobre la venda d’armes facilitades per la «Campaña por la transparencia del comercio de armamentos» (Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón, Metges sense Fronteres i Centre Unesco).
Dades de la campanya «Hay secretos que matan» (Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón, Metges sense Fronteres i Centre Unesco).
«Armament, Disarmament and International Security» (SIPRI Yearbook 1997, Oxford University Press).
Revista Jane’s Defence Weekly.
El Estado del Mundo, anuari econòmic i geopolític mundial (Edit. Akal, anys 1995, 1996, 1997 i 1998).
I diverses notícies publicades en els diaris següents: La Vanguardia, El País, El Periódico de Catalunya, Avui, Le Monde, Le Figaro, Diario de Noticias, La Nueva España, El Norte de Castilla i La Mañana.

Annex 1

La situació econòmica de Ruanda

Un 97% de la població ruandesa es dedica a l’agricultura i a la ramaderia com a petits propietaris, ja que hi ha una distribució social de la terra important en parcel·les minúscules que permeten l’autoabastiment alimentari de la majoria de les famílies. Aquesta situació és molt millor que el panorama desolador de gana que reflecteixen altres països fronterers. Ara bé, també les dimensions escasses de les propietats agrícoles es converteixen en la causa principal de la falta d’incentius per a fer possible la venda d’excedents (inexistents) i un comerç incipient. Aquesta realitat impedeix, juntament amb la falta de matèries primeres, la diversificació de l’economia i la creació d’indústries i estructures de servei, el desenvolupament econòmic.

Malgrat això, els últims anys s’ha pogut constatar que aquest repartiment de la terra també té els seus riscs a causa de la sobreexplotació, la utilització massiva de fertilitzants químics i la plantació extensiva d’espècies de creixement ràpid (és el cas de l’eucaliptus) que esgoten la fertilitat del sòl agrícola i ramader. A això s’hi ha de sumar la cremada d’alguns terrenys per acabar amb les restes perilloses de la guerra civil: mines i altres tipus d’explosius.

Una altra qüestió relacionada amb aquests problemes és el creixement demogràfic accelerat de Ruanda, un dels països amb un índex més elevat de natalitat (encara que també acompanyat d’un terrible percentatge de mortalitat infantil, 20%), i que només ocupa una extensió de 26.000 km2. Actualment s’hi comptabilitzen 8 milions d’habitants i entra dintre dels càlculs que aquesta xifra es dupliqui en poc més de deu anys, i posi en dubte la capacitat del sistema per alimentar tota la població com s’havia fet fins ara.

La població actual de Ruanda es va formar arran de successives migracions que es van superposar a la raça pigmea original. No solament es compon de les dues ètnies que coneixem a causa del conflicte: els hutus (tribu del tronc bantú), que es xifren aproximadament en un 84% de la població; els watusis (més coneguts com a tutsis i procedents del tronc ètnic camític), un 15% de la població, i els twas (l’ètnia pigmea autòctona), un 1% de la població. Aquestes proporcions es mantenen al llarg del temps perquè els clans no es barregen i, a més, hi ha grans diferències economicosocials entre ells. La minoria aristocràtica, els comerciants i els millor situats són els tutsis, mentre que els estrats més baixos de l’escala social els formen els hutus, que a més, fins a la dècada dels seixanta, es van mantenir allunyats dels càrrecs del govern.

També es culpa l’Església de fer créixer aquestes diferències perquè només va escolaritzar al principi una de les ètnies. Més tard va rectificar i els ensenyaments cristians van contribuir a despertar la consciència nacional i el sentiment de subordinació dels hutus. Per altra banda, els belgues són el grup estranger més nombrós, com a conseqüència de la seva tutela anterior, i per això mateix el francès era l’idioma oficial juntament amb el kinya-ruanda, tot i que també es parla el suahili i el watusi i, últimament, l’anglès.

Finalment, és important mencionar els grups desplaçats procedents de països veïns, ja que tota la regió està amenaçada contínuament per confrontacions que esclaten periòdicament. Per exemple, fins als esdeveniments de 1994, s’ha de sumar als mateixos ruandesos desplaçats que malvivien en els camps de refugiats la xifra de milers de persones fugides de Burundi després del cop militar de 1993. Per altra banda, les condicions de vida d’aquests camps són molt miserables i fan créixer un dels problemes de salut més greus que arrossega Ruanda: la sida. Una malaltia que pateixen molts ruandesos —per fer-nos-en una idea, al voltant del 33% de la població en edats compreses entre els 14 i els 35 anys són seropositius. (N. Lauzirika, 1994; pàg. 122)

Annex 2

L’ascens de Mobutu al poder

L’actual República Democràtica del Congo, anteriorment República del Zaire i antiga colònia belga, va adquirir la independència a principi de la dècada dels 60 i aviat va estar sotmesa a la severa dictadura de Mobutu Sese Seko, que va accedir al govern mitjançant un cop d’Estat el 1965. L’objectiu principal d’aquest president va ser acumular el màxim de riqueses possible per al seu patrimoni personal, com demostra la seva immensa fortuna.17 Lamentablement no pot dir-se el mateix del nivell de vida de la seva població.

Un dels requisits fonamentals per poder sostenir durant tans anys un règim usurpador d’aquest tipus consisteix a no permetre la democratització del país i acabar amb tots els signes d’oposició o intents de transparència, i sens dubte també cal un cert laissez faire de la comunitat internacional. En aquest sentit i encara que en els últims anys Mobutu hagués perdut el suport de països com els EUA, durant molt de temps va aconseguir representar el paper de garant de la seguretat a la regió i, per tant, semblava un actor imprescindible.18

La situació va començar a canviar amb el final de la guerra freda, igual que en altres llocs, i es van fer habituals les denúncies per les violacions dels drets humans, la corrupció i la manipulació, quan abans havia gaudit d’impunitat total. Mobutu va ser pressionat llavors perquè iniciés l’obertura política del país sense massa èxit19, i la comunitat internacional el va sancionar durament paralitzant tot tipus d’ajuda fins que l’esclat de violència de 1994 li va tornar el protagonisme com a interlocutor necessari.

Quant a la situació econòmica, Zaire travessa una forta crisi que ha afectat sobretot els índexs d’inflació, la devaluació de la moneda (tant la vella com la que es va crear el 1993) i el col·lapse de l’agricultura que obliga a la importació d’aliments. Per altra banda, en el 92 la comunitat internacional va començar a tallar la seva ajuda financera, els EUA primer i després l’FMI i el BM en el moment en què es van retardar en el pagament del deute. El pas següent d’aquesta caòtica economia va ser suspendre els salaris dels funcionaris, que a partir d’aquest moment van buscar vies alternatives per completar les seves retribucions, inclòs l’exèrcit, que es va dedicar al tràfic d’armes requisades a l’anterior exèrcit ruandès.

La presència de milers de refugiats en territori de Zaire suposava per al desprestigiat Mobutu una restitució de la seva influència regional i nous ingressos per a la seva malparada economia. Per altra banda, aquestes característiques i l’aixafament de qualsevol brot independentista espatllava la fràgil convivència ètnica del país dia a dia i va fer més ferotge la lluita pel control de la terra.

Notas:
1. Zaire és un país ric en recursos naturals i només l’habiten de 15 a 20 persones per quilòmetre quadrat. De tota manera, les contínues invasions de refugiats a la zona més pròspera d’aquest país fa créixer el temor dels nadius de perdre el control de l’explotació de la terra.
2. Tres anys abans esclatava la guerra quan es produïa el primer atac seriós del Front Patriòtic Ruandès (FPR) des d’Uganda, que els hutus van poder aturar gràcies a l’ajuda francesa.
3. El professor Kabunda (1997) ens indica que el 1990 el règim de Kigali rebutjava el principi de retorn de refugiats, principalment d’Uganda i Zaire, per raons demogràfiques i polítiques, i la integració s’havia de produir en el lloc d’acollida. Els tutsis es van prendre aquest missatge com una oposició al seu retorn pacífic i van reemprendre la via militar sense fer cas de les converses de pau.
4. Ambdós països donen suport als rebels tutsis banyamulenges a fi de protegir les seves fronteres, i es repeteixen les ofertes d’acollir els seus refugiats només en el cas que vagin acompanyats de les terres que ara ocupen.
5. A excepció de la guàrdia personal del president, que va continuar cobrant el seu salari i que finalment era l’única formació militar operativa al país.
6. Així denomina el professos Kabunda els joves hutus membres del partit MRND i altres extremistes com el CDR, milícies encarregades de l’autodefensa i convertides en esquadrons de la mort sanguinaris.
7. Els banyamulenges i també els bangimilas són d’origen tutsi i formen part dels ja anomenats banyaruandes. Aquest últim terme engloba els ruandesos de qualsevol de les ètnies afinca desde terres de Zaire i que durant molts anys van conviure pacíficament.
8. Quan van fugir els membres de les FAR i de les milícies cap a posicions més internes del Zaire, molts civils es van veure lliures per tornar a casa seva, que van abandonar també coaccionats, ja que durant tot el seu exili van ser utilitzats pels més extremistes per obtenir aliments i amagar-se de la justícia internacional.
9. Aquestes informacions formen part d’un conjunt d’articles sobre la implicació de França en el conflicte que van començar a aparèixer a partir del 12 de gener de 1998 en el diari Le Figaro.
10. Aquesta presència militar es xifra entorn als nou mil soldats destinats a diversos països de forma permanent.
11. Hi ha sospites que aquesta operació va se utilitzada per recuperar l’armament prestat als hutus ruandesos i esborrar les proves de la ingerència en un conflicte exterior (Kabunda, 1997). Estava formada per 3.000 efectius que incloïen tropes del Senegal, Guinea-Bissau, Txad-Mauritània, Níger i el Congo.
12. Un exemple clar d’això és la instauració de l’anglès com a llengua oficial de Ruanda després de l’arribada de l’FPR.
13. Respecte a aquest tema és molt interessant l’article de R. Domènech «El nou ordre africà», publicat a El Periódico de Catalunya el 21 de desembre de l997.
14. Declaracions extretes de l’article de Merchet, J.D. i Smith, S.: «La guerra secreta de França a Ruanda», publicat a El Periódico de Catalunya el dia 8 de febrer de 1998.
15. Informació extreta del diari Avui del 23 d’abril de 1998.
16. Informació extreta del diari Le Figaro del 12 de gener de 1998.
17. Segons Cadenas i Gilabert (1997), aquesta fortuna arribava als 5.000 milions de dòlars el 1993 i era superior al deute extern del seu país. Per la seva banda, el Financial Times va fer públic l’escàndol del desviament de fons procedents del BM i l’FMI que, malgrat conèixer la corrupció que assolava el país, van continuar enviant ajuda financera. De totes maneres, és difícil fer un càlcul exacte dels seus béns perquè estaven escampats per diversos països i comptes corrents.
18. Per exemple, per frenar l’expansió del comunisme a través de la propera Angola durant l’època de l’enfrontament entre blocs.
19. Per a més informació sobre el procés de democratització, vegeu l’article de Cadenas i Gilabert (1997).