MADE IN E.U.: armes europees a l'Àfrica

Àfrica continua sent el continent amb la major part dels conflictes de llarga durada, concentrats sobre tot a l'Àfrica subsahariana. Entre els anys 2002 i 2010 Àfrica va rebre armes europees per valor d'uns 5.000 milions d'euros.

Àfrica continua sent el continent amb la major part dels conflictes armats de llarga durada, concentrats sobretot a l'Àfrica subsahariana. D'altra banda, el darrer any hem pogut presenciar l'esclat de les denominades “revoltes àrabs”. Tant els conflictes armats com la repressió de les revoltes s'han dut a terme amb la utilització d'armes procedents de l'exterior.¹

Una anàlisi dels informes de la Comissió Europea sobre les exportacions europees de tecnologia i equipaments militars des de l'any 2002 fins al 2010² mostra que en aquest període Àfrica ha importat una quantitat superior als 5.000 milions d'euros en armes procedents de països europeus. A més a més, les dades mostren un augment del valor de les importacions durant aquests anys, passant dels 86 milions d'euros l'any 2002 als 694 milions d'euros l'any 2010.

Cal assenyalar que aquests informes no inclouen dades sobre les exportacions d'Alemanya i Regne Unit, països que segons el SIPRI han estat el 3è i el 5è exportadors mundials per als període 2006-010. I que alguns estats europeus, com l'espanyol, s'abstenen de fer públiques certes exportacions que, basant-se en criteris de seguretat nacional, són catalogades com a secret d'estat.

Tot i així, en principi, totes les exportacions són autoritzades (o denegades) per cada govern basant-se en una sèrie de vuit criteris recollits en la Posició Comuna 2008/944/PESC, per la qual els estats membres regulen les exportacions de tecnologia i equipaments militars.

Principals importadors

Segons els informes de la Comissió Europea, els principals importadors de tecnologia i equipament militar del continent africà per al període comprès entre l'any 2002 i l'any 2010 han estat, ordenats de major a menor: Sud-àfrica (2.400 milions d'euros), Marroc (655 milions d'euros), Algèria (652 milions d'euros), Egipte (544 milions d'euros), Líbia (333 milions d'euros), Nigèria (147 milions d'euros) i Tunísia (106 milions d'euros). Tots aquests països comparteixen la característica de tenir un PIB per càpita superior a la mitjana dels països africans. No és, doncs, estrany que siguin justament aquests països, amb un desenvolupament econòmic més alt que la mitjana africana, els que més armes comprin.

És interessant notar, un cop més, que els mateixos països africans que han viscut les revoltes àrabs durant el darrer any han estat importants importadors d'armament europeu. Així, doncs, el Govern de Ben Ali a Tunísia, el de Hosni Mubarak a Egipte o el de Gaddafi a Líbia van ser receptors de tecnologia i equipament militar dels mateixos països europeus que arran de l'esclat de les revoltes demanaven la dissolució d'uns règims que qualificaven de dictatorials. En diversos casos, i especialment en el cas de Líbia, s'ha pogut comprovar que aquest armament ha estat utilitzat en les revoltes per a reprimir una població que els governs europeus han dit després defensar.³

Pel que fa al cas de Nigèria, el Programa sobre Conflictes de la Universitat d'Uppsala, de Suècia, (UCDP, per les seves sigles en anglès) constata que el país viu un conflicte intern d'intensitat menor des de l'any 1966 i va patir dos conflictes menors l'any 2004, un al Delta del Níger i l'altre a la regió nord del país (criteri 3). A més a més, segons l’Escola de Cultura de Pau de Barcelona (ECP), el país ha estat escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans en el mateix període (criteri 2). Finalment, com ja hem apuntat anteriorment, cal dir que segons dades del PNUD, l'any 2010 Nigèria tenia un IDH baix (criteri 8).

La Universitat d'Uppsala també apunta l'existència d'un conflicte armat internacionalitzat d'alta intensitat a Argèlia, iniciat  l'any 1991 i encara actiu (criteri 3). A més a més, el país té tensions amb Marroc a causa dels refugiats sahrauís instal•lats en territori argelí a la zona de Tindouf (criteri 4). El problema del Sàhara Occidental, que reclama la seva independència des de la independència d’Espanya l'any 1975, també ha comportat l'existència d'importants episodis de repressió interna al Marroc (criteri 2) .

Exportacions especialment controvertides

A banda dels principals països importadors, cal assenyalar en el període comprès entre els anys 2002 i 2010 que 49 dels 53 països que en aquell moment conformaven el continent africà (l'any 2010 Sudan del Sud encara no s'havia constituït com un estat independent) van rebre tecnologia i equipament militar procedents de països europeus.

A continuació destaquem alguns casos que posen en dubte l'aplicació real dels criteris de la Posició Comuna o la seva utilitat en el control de les exportacions d'armes europees i que, en tot cas, apunten sobre la (ir)responsabilitat dels governs europeus en la perpetuació dels conflictes armats africans.

Angola. En el període comprès entre els anys 2002 i 2010, ambdós inclosos, va importar tecnologia i equipament militar procedent de països europeus per valor d'uns 44 milions d'euros.  Segons la Universitat d'Uppsala, des de 1991 Angola viu un conflicte armat intern d'intensitat menor, i l'any 2002 finalitzava un conflicte intern internacionalitzat d'alta intensitat que havia començat l'any 1975 (criteri 3). En aquest període, a més, l'ECP senyala l'existència greus vulneracions dels drets humans. D'altra banda, segons el PNUD, la despesa en defensa d'Angola de l'any 2008 va representar un 3% del PIB, superior al 2,6% i al 2% que Angola va destinar l'any 2007 a educació i sanitat, respectivament. A més, segons el PNUD, l'any 2010 Angola tenia un Índex de desenvolupament (IDH) dels més baixos, 146 en una escala de l'1 al 169 (criteri 8).

Etiòpia. De 2003 a 2010, Etiòpia va importar armes per valor d'uns 37 milions d'euros. Des de 1964 Etiòpia viu un conflicte armat en la zona d'Ogadén, i la zona d'Oromiya encara és l'escenari de greus tensions que continuen malgrat el conflicte armat, iniciat l'any 1977, va finalitzar l'any 2009 segons la Universitat d'Uppsala (criteri 3). A més, segons l'ECP, a dia d'avui continuen les tensions amb el veí Eritrea, amb qui va tenir conflicte armat entre els anys 1998 i 2000 (criteri 4). El mateix centre també constata que en tot aquest temps Etiòpia ha estat l'escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans (criteri 2). A tot això cal afegir-hi dades del PNUD, segons el qual l’IDH d'Etiòpia l'any 2010 era dels més baixos (157) i l'any 2009 el seu PIB per càpita era de 344 dòlars corrents (criteri 8).

República Centreafricana. Entre els anys 2006, 2008 i 2010, la República Centreafricana va importar tres milions i mig d'euros en armes provinents de països europeus. Segons la Universitat d'Uppsala, des de 2001, el país viu un conflicte armat intern d'intensitat menor (criteri 3). En aquest període, l'ECP hi ha constatat l'existència de greus violacions de drets humans (criteri 2). D'altra banda, la seva despesa en defensa de l'any 2008 va representar un 1,6% del PIB, una xifra superior a la d’educació, 1,3% del PIB, o a la de sanitat, 1,4% del PIB, per a l'any 2007. A més, el seu IDH per a l'any 2010 era dels més baixos (159) i el PIB per càpita l'any 2009 va ser de 454 dòlars corrents (criteri 8).

República Democràtica del Congo. Entre els anys 2003 i 2008, i l'any 2010, la RD Congo va importar armes per valor 1,2 milions d’euros. Segons la Universitat d'Uppsala, el país va viure un conflicte intern menor des de l'any 1964 fins a l'any 2008, que l'ECP encara considera actiu (criteri 3). Pel que fa al respecte dels drets humans, el centre assenyala l'existència de vulneracions sistemàtiques dels drets humans en el país (criteri 2). D'altra banda, segons dades del PNUD, la despesa en defensa amb relació al PIB per a l'any 2008 va ser 1,4%, mentre que la despesa pública en sanitat per a l'any 2007 era l’1,2% del PIB.

Txad. De 2002 a 2010 el Txad va rebre tecnologia i equipaments militars procedents de països europeus per valor d'uns 24 milions d'euros. En aquest mateix període va ser l'escenari d'un conflicte armat intern menor, que segons Uppsala va finalitzar l'any 2010 i que segons l'ECP encara és actiu avui en dia (criteri 3). A això cal sumar l’existència de greus violacions de drets humans (criteri 2). D'altra banda, segons el PNUD la despesa en defensa l'any 2008 representava un 6,6% del PIB mentre que en educació i en sanitat representaven l'any 2008 un 1,9% i un 2% del PIB, respectivament. A més a més, l'any 2010 el Txad tenia un IDH dels més baixos (163) i el seu PIB per càpita l'any 2009 era de 163 dòlars corrents (criteri 8).

Uganda. Entre els anys 2003 a 2006 i 2008 a 2010 Uganda va importar armament europeu per valor d'uns dos milions i mig d'euros. En el mateix període i segons dades de la Universitat d'Uppsala, el país ha viscut un conflicte intern internacionalitzat a la zona nord del país, un conflicte que es va iniciar l'any 1971 i que continua actiu avui en dia (criteri 3). A més a més, segons l'ECP el país ha estat l'escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans (criteri 2). Finalment, segons el PNUD, el PIB per càpita de l'any 2009 era 490 dòlars corrents i l'any 2010 tenia un IDH baix (143).

Les dades recollides posen en dubte l'aplicació dels criteris de la Posició Comuna en el control de les exportacions europees de tecnologia i equipament militars o, en tot cas, l'eficàcia real de la legislació europea en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans. Les exportacions d'armes a països en conflicte on no es respecten els drets humans o amb IDH baixos mostren la part de responsabilitat dels governs europeus del nord amb relació a la manca d'oportunitats de les poblacions del sud per optar a una vida digna, en què les necessitats bàsiques estiguin cobertes i les persones visquin lliures de les violències i dels temors derivats de la guerra.

 

1. África no compta amb una producció pròpia d'armament, excepte una petita producció d'armas lleugeres a  Sudàfrica.

2. Comissió Europea: Annual Report according to operative provision 8 of the EU Code of Conducte on Arms Exports, n.5-13

3. Ver: Font, T. (2011): “Armas que reprimeixen revoltes”. Barcelona: Centre Delàs. Disponible a: http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&;view=article&id=762%3Aarmas-que-reprimen-rebeliones&catid=43%3Aindustria-i-comerc-darmes&Itemid=64&lang=ca, consultat el 18/02/2012