*

*

Per subscriure-vos-hi o donar-vos-en de baixa envieu la petició a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. posant a l'assumpte: SUBSCRIPCIÓ A PAU GLOBAL. .Demanem que ens feu suggeriments i opinions; així mateix, també demanem que feu circular la informació. Els articles publicats són l'opinió dels seus autors i no representen, si no s'indica el contrari, l'opinió del Centre Delàs. Us oferim la versió en català i en castellà

Para subscribirse o darse de baja envie la petición a Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la. indicando en el asunto: SUBSCRIPCIÓN A PAU GLOBAL Pedimos que nos hagan llegar sugerencias y opiniones; así mismo, solicitamos que hagan circular esta información. Los artículos publicados son la opinión de sus autores y no representan, si no se especifica lo contrario, la opinión del Centre Delàs. Les ofrecemos la versión en catalán y en castellano.

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Ribadeneyra, 6, 10è- 08002 Barcelona T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
www.justiciaipau.org/centredelas

Notícies Breus
Centre Delàs.

Notícies del C3A

Justícia Militar: Vigilar que els soldats no s'escapin

Resulta interessant repassar la Memòria 2005 de la Fiscalia General de l'Estat. En ella podem veure que la principal feina de la Justícia Militar és la de perseguir la tropa que vol fugir de l'exèrcit. En aquesta memòria venen recollides les diligències per delictes penals iniciades durant l'any 2004 en l'àmbit de la jurisdicció militar. El 77% dels procediments iniciats el 2004 ho va ser contra persones que van intentar abandonar l'exèrcit sense esperar a acabar el seu contracte. Van ser 993 casos, que abasten els delictes d'abandonament de destí i de deserció. És a dir, un de cada 70 soldats va ser processat el per intentar deixar l'exèrcit abans d'hora.

La resta de la feina de la Justícia Militar no és menys altruista, els següents delictes que li donen més feina són els delictes contra la disciplina militar, un 14% del total.

El paper de la jurisdicció militar i la seva contribució a la "defensa nacional" no és altre que perseguir la fuga de soldats i mantenir-ne la disciplina, tasques que ocupen el 91% de la seva activitat.

Augmenten els pressupostos de R+D per al 2006

La inversió a l'Estat espanyol destinat a R+D ha passat dels 291 milions d'euros el 1996 als actuals 1.683,9 milions d'Euros per al 2006. Segons el Ministeri de la Guerra dirigit per l'inefable i gran patriota José Bono, avui dia ja no hi ha frontera entre la R+D de defensa i la civil, però, mentre que el pressupost destinat a la protecció i recerca en salut humana ha augmentat en els últims nou anys un 50%, en el cas militar l'augment ha suposat un 150%, és a dir, el triple, i un 27% respecte del 2005. En essència, això suposa que aquest any 2006 les empreses dedicades a la fabricació d'armament rebran els 1.683,9 milions citats anteriorment, mentre que la investigació sanitària rebrà 287 milions. En contrast amb altres àmbits, l'Estat espanyol gastarà en R+D militar, el 2006, 34 vegades més que en recerca oceanogràfica i 27 vegades més que en recerca agrícola.

Campanya perquè el conjunt dels estats africans donin suport al Tractat sobre el comerç d'armes

Durant el pròxim mes de juny de 2006 se celebrarà a Nova York la segona gran conferència de les Nacions Unides sobre armes petites. Una crònica publicada per AfrolNews (6/12/2005) es fa eco d'una crida perquè els països africans s'uneixin per demanar controls mes estrictes en el comerç d'armes.

Es calcula que als països de l'Àfrica Subsahariana hi ha 30 milions d'armes petites. Segons els càlculs, només a Àfrica occidental més de dos milions de persones han mort per armes curtes des del 1990.

Països africans com Mali, Ghana, Senegal i Kenya, com dèiem en l'anterior butlletí, ja han prestat el seu suport al tractat que prohibiria qualsevol transferència d'armes que tingués probabilitats de generar abusos contra els drets humans. La campanya a escala internacional està promoguda per Amnistia Internacional, la Xarxa Internacional d'Acció sobre Armes Petites (IANSA) i Oxfam Internacional.

Armes de destrucció massiva

En relació amb la notícia anterior, IANSA, una de les xarxes esmentades, introdueix en la seva pàgina web (www.iansa.org) una reflexió que és molt important tenir en compte. Aquesta reflexió argumenta que no només hem d'entendre per armes de destrucció massiva aquelles que maten més en menys temps. Les armes lleugeres, petites, maten centenars de milers de persones en el món cada any.

Fabricar i vendre armes lleugeres és un negoci mundial a costa de la mort en països en guerra però no només en aquests països. Prop de set milions d'armes curtes i llargues són produïdes anualment en el món, de les quals el 75% es fabriquen a EUA i la Unió Europea.

Coses de la globalització i de la falta d'escrúpols

En aquests moments ja pot ser cosa normal que un soldat USA que vagi a matar o a que el matin a l'Iraq, i que dugui un llibre de butxaca per passar l'estona, produeixi beneficis econòmics, tant en la cosa militar com en la compra del llibre, que vagin a parar a la mateixa butxaca. Resulta que el grup econòmic internacional d'origen francès Lagardère, un dels més grans fabricants d'armes del món, és alhora propietari del grup editorial Hachette, que controla la major quantitat de premsa escrita a França (Paris Match…) -que alhora té interessos editorials a Espanya (Diez Minutos…) a través d'Anaya. Doncs bé, Lagardère acaba de comprar Time Warner Book, una de les més importants editorials de llibre de masses nord-americanes. Negoci rodó.

Rússia s'acosta a l'extinta URSS en la venda d'armes

Segons informen diverses agències internacionals, Rússia va marcar un rècord de vendes d'armes el 2006. Diu Mijail Dimitriyev, titular del Servei Federal per a Cooperació Militar i Tècnica: "A partir de 2006 les vendes reals d'armament rus a l'exterior superaran els 7.000 milions de dòlars anuals, amb una cartera de comandes actual de 23.000 milions de dòlars". Els principals clients de la indústria armamentística russa, com de l'antiga URSS, segueixen sent Índia i Xina, amb un 70% de les exportacions d'armes russes. Índia, en els últims cinc anys, ha adquirit més de 7.000 milions de dòlars en armes fabricades a Rússia, i actualment està considerant la compra de míssils russos com a part d'un nou sistema de defensa.

Però com en tots el negocis, es van obrint nous mercats. Fa uns mesos, el govern de Veneçuela va comprar a Rússia un total de 100.000 fusells d'assalt Kalashnikov, i es troben en negociacions, segons Dimitriev, per a la compra d'avions de combat MIG.

La Corona espanyola i les exportacions d'armes

Els reis d'Espanya Juan Carlos i Sofia són de viatge oficial per Vietnam i Tailàndia, els acompanyen quaranta empresaris espanyols. És a dir, es tracta d'un viatge reial per ajudar les empreses espanyoles a obrir mercats a l'exterior. Entre els directius que acompanyen els reis hi ha representants de tres importants fabricants d'armes espanyoles: CAF, EADS-CASA i INDRA. La Corona ajuda les indústries militars espanyoles a exportar armes. Si vendre armes ens sembla una immoralitat, més reprovable és que les possibles vendes estiguin suportades amb ajuda oficial espanyola per al desenvolupament, ja que Vietnam figura al capdavant entre els destinataris d'ajudes, amb un import de 53 milions d'euros (20/2/06).

EUA: més despesa militar i menys despesa social

La proposta de pressupost militar d'Estats Units presentada per George Bush per al pròxim exercici de 2007 ascendirà a 439.300 milions de dòlars. En aquestes despeses no s'inclouen les partides destinades a la "guerra contra el terrorisme" referents a les forces militars destinades a l'Iraq i l'Afganistan, amb un pressupost extraordinari de 120.000 milions. El pressupost del Pentàgon en inversions augmenta un 8% fins a arribar a 84.200 milions, dels quals 73.200 es destinaran a R+D militar per a nous projectes i 10.000 milions a l'adquisició de nous ginys militars. Des de l'11 de setembre de 2001 en què la Casa Blanca va iniciar la denominada "guerra contra el terrorisme", EUA duu invertits 331.000 milions de dòlars en aquesta croada.

Alhora, els mateixos pressupostos proveeixen retallades de 36.000 milions en despeses socials, especialment els de sanitat per a la tercera edat, discapacitats i persones sense recursos. La raó esgrimida pel president Bush per a la reducció de les despeses socials és reduir el dèficit públic. La pregunta del milió per a qualsevol babau en economia és la següent: quina és la causa principal del dèficit públic als Estats Units, la despesa social o la despesa militar? (7/1/06).

El cost de la Guerra de l'Iraq

A l'inici de la invasió de l'Iraq, l'assessor de George Bush per a assumptes econòmics, Larry Lindsey, va dir que el cost de la guerra podia arribar als 200.000 milions de dòlars. La Casa Blanca va respondre que es tractava d'una sobreestimació precipitada. El sotssecretari de Defensa Paul Wolfowitz va afegir llavors que una vegada acabada la guerra l'Iraq podria finançar-se la reconstrucció amb les vendes del petroli. Transcorreguts tres anys del començament de la guerra a l'Iraq, la professora de d'Harvard Bufona Bilmes i el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz han elaborat un ampli informe que tracta d'establir una estimació contrastada dels costos econòmics reals que la guerra tindrà per als Estats Units. La seva estimació xifra els costos directes en 839.000 milions de dòlars, i en un bilió de dòlars la suma total d'aquests i els costos macroeconòmics. Altres estimacions calculen en 1,2 bilions de dòlars els costos directes de la guerra i en 2,2 bilions si s'hi sumen costos indirectes i altres xifres macroeconòmiques.

Espanya participarà en un nou avió de combat

L'Europa militar segueix avançant en la seva ambició de convertir-se en potència. La Delegació General d'Armament francesa ha presentat un nou programa militar europeu. Es tracta del Neuron, un avió de combat no tripulat que serà desenvolupat per l'empresa aeronàutica francesa Dassault Aviation. Al costat de França, són cinc els països que participaran en el projecte: Espanya, Itàlia, Suècia, Grècia i Suïssa, i possiblement més endavant Bèlgica. El Neuron tindrà un cost de 400 milions d'euros, i França aportarà 80 milions inicials. La resta de països encara no han concretat la quantia ni el percentatge de la seva participació en el projecte. Es tracta de la versió europea de l'avió no tripulat Predator utilitzat per Estats Units en les guerres d'Afganistan i Iraq. Un avió tripulat a distància dotat d'un radar furtiu, infrarojos, i amb capacitat per disparar míssils. Està cridat, segons els promotors del programa, a prestar grans serveis en la lluita antiterrorista (18/1/06).

S'Apropen Guerres per Recursos
Michael T. Klare

És oficial: l'era de les guerres pels recursos s'apropa. En una important declaració pública, el secretari de Defensa britànic, John Reid, va advertir que en combinar-se els efectes del canvi climàtic global i els minvats recursos naturals s'incrementa la possibilitat de conflictes violents per terres, aigua i energia. El canvi climàtic, va indicar, "farà més escassos els recursos i l'aigua neta, i la terra agrícola en bon estat serà més escassa. Això generarà que l'emergència per conflictes violents sigui més probable".

Encara que hi ha precedents, la predicció d'un sorgiment de conflictes pels recursos, en paraules de Reid, és significativa a causa de l'alt rang oficial que protegeix les seves expressions i la vehemència d'aquestes. "La crua veritat és que la falta d'aigua i de terra de sembrat és un factor significatiu que contribueix al tràgic conflicte que es desenvolupa a Darfur", va declarar. "Hem de prendre'l com a senyal d'alerta."

És més fàcil que sorgeixin aquests conflictes per recursos en països en desenvolupament, va indicar Reid, però els països avançats i acabalats no necessàriament se salvaran dels efectes dolents i desestabilitzadors del canvi climàtic global. En un moment en el qual puja el nivell del mar, quan l'aigua i l'energia comencen a ser més i més escasses, quan les fèrtils però escasses terres de labor es tornen deserts, les guerres mortíferes per l'accés als recursos vitals acabaran sent un fenomen global.

El discurs de Reid, pronunciat en la prestigiosa Chatham House de Londres (equivalent britànic del Consell de Relacions Exteriors), és l'expressió més recent d'una tendència, creixent en cercles estratègics, que considera els efectes per desajustaments en l'ambient i els recursos (no l'orientació política o la ideologia) com la font més gran de conflictes armats futurs.

El moment en què creix la població mundial, es disparen les taxes de consum, desapareixen ràpidament les fonts d'energia, i el canvi climàtic eradica valuoses terres de cultiu i fixa l'escenari per a lluites persistents pel món darrere dels recursos vitals. La lluita política o religiosa no desapareixerà de l'escenari, però serà canalitzada a la competència per aigua, aliments i energia.

Abans del discurs de Reid, l'expressió més significativa d'aquesta perspectiva va ser l'informe preparat l'octubre de 2003 per una consultora, amb seu a Califòrnia, per al Departament de Defensa nord-americà. Amb el títol Un escenari d'abrupte canvi climàtic i les seves implicacions per a la seguretat nacional dels Estats Units, l'informe adverteix que són àmplies les probabilitats que aquest fenomen generi sobtats successos ambientals cataclísmics per sobre d'un increment gradual (per tant manejable) de les temperatures a terme mitjà. Aquests successos podrien incloure un increment substancial del nivell del mar, intenses tempestes i huracans i regions en sequera, amb grans ventades de pols a escala continental. Això dispararia agudes batalles entre els supervivents d'aquests efectes per l'accés a menjar, aigua, terra habitable i fonts d'energia.

"La violència i la pertorbació originades per les tensions que creen els abruptes canvis del clima impliquen un tipus diferent d'amenaça a la seguretat nacional del que coneixem avui", s'anota en l'informe. "Poden sorgir confrontacions militars a causa de la necessitat imperiosa de recursos naturals com l'energia, l'aliment o l'aigua, i no tant per conflictes ideològics, religiosos o d'honor nacional."

Fins a ara, aquest tipus d'anàlisi no ha captat l'atenció dels qui dissenyen les polítiques nord-americanes o britàniques. La majoria insisteix que les diferències ideològiques i polítiques -el xoc entre els valors de la tolerància i la democràcia, d'una banda, i les formes extremistes de l'Islam, de l'altra- segueixen sent els principals motors de conflicte internacional. No obstant això, el discurs de Reid suggereix que es gesta un viratge important en el pensament estratègic. Els perills ambientals poden dominar aviat l'agenda mundial de la seguretat.

Aquest viratge es deu en part al creixent pes de les evidències que assenyalen el paper humà en l'alteració dels sistemes climàtics bàsics del planeta. Estudis recents mostren una reducció ràpida de les capes de gel polar, fosa accelerada de glaceres a Amèrica del Nord, major freqüència d'huracans, entre altres efectes, però tot preveu que ja van començar els dramàtics canvis del clima, potencialment dolents. El més important, conclouen els estudis, és que la conducta humana -sobretot la utilització de combustibles fòssils en fàbriques, plantes d'energia i automotors- és la causa més probable d'aquests canvis. Aquesta avaluació pot no haver penetrat encara a la Casa Blanca i altres baluards d'un pensament "que té el cap a la sorra", però és clar que cobra força entre els científics i analistes del món.

Perill social del canvi climàtic

En gran mesura, la discussió pública del canvi climàtic tendeix a descriure els seus efectes com un problema ambiental -una amenaça contra l'aigua segura, la terra fèrtil, els boscos temperats, certes espècies. Per descomptat, el canvi climàtic és una gran amenaça per a l'ambient; de fet és la major amenaça imaginable. Però considerar el canvi climàtic únicament com un problema ambiental no fa justícia a la magnitud dels perills que entranya. Com ho esclareixen el discurs de Reid i l'estudi del Pentàgon, el perill més gran no és la degradació dels ecosistemes per se, sinó la desintegració de societats senceres, cosa que produiria una fam descomunal, migracions massives i recurrents conflictes pels recursos.

"A mesura que les malalties, la fam i els desastres relacionats amb el clima copegin, a causa de l'abrupte canvi climàtic -anota l'informe del Pentàgon-, moltes necessitats dels països excediran la capacitat de bregar-hi, és a dir, la capacitat de proporcionar requisits mínims per a la supervivència humana." Això "crearà un sentit de desesperació, que molt probablement conduirà a l'agressió ofensiva" contra els països que comptin amb un abastament més gran de recursos vitals. "Imaginin els països d'Europa oriental que lluiten per alimentar les seves poblacions davant la caiguda dels subministraments de menjar, aigua i energia: mirin-los vigilar Rússia, la població de la qual descendeix, per tenir accés a grans, minerals i fonts energètiques."

Escenaris semblants es repetiran pel planeta a mesura que aquells que no compten amb els mitjans per sobreviure envaeixin o migrin a llocs de més abundància -cosa que produirà lluites interminables entre els qui "tenen" i els qui "no tenen" recursos.

És aquesta perspectiva, principalment, el que preocupa John Reid. En particular, va expressar preocupació per la inadequada capacitat dels països pobres o inestables per bregar amb els efectes del canvi climàtic, i pel risc resultant de col·lapses estatals, guerres civils i migració massiva. "Més de tres-cents milions de persones a l'Àfrica no tenen actualment aigua segura", va observar, i "el canvi climàtic agreujarà aquesta situació", cosa que generarà guerres com a Darfur. Àdhuc en el cas que aquests desastres socials tinguin lloc en els països en desenvolupament, els països rics també es veuran atrapats, sigui per participar en operacions de manteniment de la pau o d'ajuda humanitària, per frenar els migrants indesitjats o per lluitar per accedir a fonts estrangeres d'aliment o petroli.

Quan un llegeix sobre aquests escenaris de malson és fàcil convocar imatges de gent famolenca, desesperada, que es mata amb ganivets, estaques o garrots -com va ocórrer en el passat i com podria ocórrer. Però aquests escenaris també consideren l'ús d'armes letals. "En aquest món d'estats guerrejadors", l'informe del Pentàgon prediu: "és inevitable la proliferació d'armes nuclears." Conforme desapareguin el petroli i el gas natural, més països confiaran en l'energia nuclear per respondre als seus requeriments -i això "accelerarà la proliferació nuclear a mesura que els països desenvolupin capacitats de reprocessament i enriquiment de metalls per garantir la seva seguretat".

Malgrat ser especulatius, els informes deixen alguna cosa en clar: quan es pensi en els efectes del canvi climàtic s'ha d'emfasitzar en les seves conseqüències socials i polítiques tant com en els seus efectes ambientals. Una sequera, una inundació o una tempesta poden matar-nos, segurament ho faran, però també les guerres entre supervivents de les catàstrofes quan es barallin per les sobres de menjar, aigua i refugi. Com indica Reid, per acabalada que sigui una societat, no escaparà a aquestes formes de conflicte.

Podem respondre a aquestes prediccions de dues maneres: confiant en les fortificacions i la força militar per comptar amb un cert grau d'avantatge en la lluita global pels recursos, o donant els passos significatius per reduir el risc d'un canvi climàtic cataclísmic.

Sens dubte hi haurà molts polítics i experts -especialment als Estats Units- preocupats a impulsar la superioritat de l'opció militar, emfasitzant la preponderància de la força amb què compta aquest país. Argumentaran que fortificant les fronteres i costes per frenar l'entrada de migrants indesitjables i lluitant per les fonts de cru necessàries podrem mantenir el nostre privilegiat nivell de vida durant més temps que altres països menys dotats d'instruments de poder. Potser així sigui. Però la penosa guerra a l'Iraq, que no sembla concloure, i la fallida resposta davant l'huracà Katrina mostren com són d'ineficients aquests instruments quan es confronten amb la dura realitat d'un món que no perdona. I, com ens recorda l'informe del Pentàgon, "les batalles constants per recursos que disminueixen reduiran els recursos encara més del que es redueixin pels efectes climàtics".

La superioritat militar pot donar-nos una il·lusió d'avantatge en les lluites esdevenidores, però no pot protegir-nos dels estralls del canvi climàtic. Encara que estiguem millor que Haití o Mèxic, també sofrirem les tempestes, les sequeres i les inundacions. A mesura que els socis comercials se submergeixin en el caos, les nostres importacions d'aliments, matèria primera i energia també desapareixeran. És cert, podem establir punts militars en alguns llocs per garantir el flux de materials crítics, però el preu sempre anirà en augment en sang i recursos necessaris per pagar aquesta empresa i eventualment ens ultrapassarà i destruirà. En última instància, la nostra única esperança per a un futur segur i garantit rau en una substancial reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i en el treball amb el món per frenar el ritme del canvi climàtic global.


Michael T. Klare és professor d'estudis sobre la pau i la seguretat mundials a l'Hampshire College, i és autor dels llibres Resource wars i Blood and oil.

Traducció: Ramón Vera Herrera
La Jornada, 19 març 2006.

Drets Humans: Nous Aires, Nova Voluntat?
Sabina Puig

Darrerament, ningú semblava satisfet amb la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, creada el 1946 i mare de la Declaració Universal dels Drets Humans i de tantes altres normes i mecanismes internacionals de protecció dels drets humans.

Els Estats integrants de l'anomenat like-minded group es queixaven que només s'hi criticaven els països pobres. Els representants diplomàtics més compromesos es desesperaven en veure que els seus esforços no servirien per canviar l'actitud dels Estats, poc disposats a fer valer els principis bàsics dels drets humans. Els experts independents lamentaven no disposar de més espai per exposar les seves observacions i recomanacions. Els països examinats (entre ells l'Estat espanyol, l'any 2004) desqualificaven sense cap escrúpol els informes que assenyalaven la seva responsabilitat en violacions dels drets humans. Les ONG intentaven trobar sentit en aquest circ en què interessos, sovint aliens als drets humans, determinaven les preses de posició dels Estats. El públic, en general, es preguntava com podia ser que països com Líbia presidissin el principal òrgan internacional de protecció dels drets humans.

En definitiva, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides estava debilitada. Es feia urgent i indispensable la introducció de canvis profunds en el funcionament de la Comissió de Drets Humans perquè aquest òrgan no acabés perdent tota la credibilitat merescudament guanyada anys enrere. Perquè, no ho oblidem, la Comissió de Drets Humans ha assolit moltes fites i el nou òrgan que la substituirà haurà d'heretar les seves bases més sòlides.

El primer èxit que ningú pot retreure a la Comissió és l'elaboració de nombrosos tractats internacionals que codifiquen el conjunt dels drets humans. Fins i tot en èpoques de gran tensió internacional, com la Guerra Freda, en el si de la Comissió es va adoptar el que avui constitueix el nucli del dret internacional dels drets humans: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Si bé en la codificació de normes internacionals la Comissió ha avançat lentament i s'ha paralitzat bastant en les dues últimes dècades, no ha deixat mai de treballar en aquest sentit. Així, si encara està pendent l'adopció d'instruments importants, com el Protocol Facultatiu al PIDESC, el 2005 es van adoptar els Principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions.

Un segon èxit de la Comissió ha sigut la creació de tota una sèrie de mecanismes de protecció i promoció dels drets humans, coneguts com a mecanismes temàtics i mecanismes geogràfics. Es tracta d'experts independents que treballant individualment o en grups de treball (el Relator Especial contra la tortura, la Representant Especial sobre els defensors dels drets humans, el Relator Especial sobre el dret a un habitatge adequat, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries, l'Expert Independent sobre la situació dels drets humans a Somàlia, són alguns dels més de 40 mecanismes especials) han denunciat públicament casos individuals i situacions generals de vulneracions dels drets humans arreu del món, han contribuït al desenvolupament del dret internacional i han realitzat visites d'investigació a un gran nombre de països. Si bé s'ha retret a la Comissió, i amb molta raó, ser un òrgan polititzat, els seus mecanismes han treballat amb independència i eficàcia i han portat a l'agenda internacional problemàtiques oblidades, siguin qui siguin els seus responsables.

En tercer lloc, el modus operandi de la Comissió ha creat un espai que, tot i que reduït, ha donat a ONG de tots els àmbits i països la possibilitat de reunir-se i participar, aïlladament o en accions conjuntes, en sessions de debat de les Nacions Unides, un espai que rarament es reprodueix en altres parts del sistema de les Nacions Unides.

En definitiva, la Comissió ha contribuït a que els drets humans deixin de ser una qüestió interna sobre la qual els Estats proclamaven sobirania nacional per transformar-se en objecte de debat i control universal.

Lamentablement, el funcionament de la Comissió s'ha anat viciant en els últims anys i aquests successos s'han anat tenyint de fracàs i frustració. El Secretari General i l'Alta Comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans van expressar la necessitat de reformar-la fa un any, i la constitució d'un nou òrgan de drets humans ha sortit vagament reflectida en els últims informes del Sr. Annan sobre la reforma de les Nacions Unides. Tanmateix, no es tractava d'una proposta detallada, només es parlava de canvis. Es va pensar que a la cimera de les Nacions Unides del 2005 la proposta es clarificaria, però tampoc va ser així.

No va ser fins al 16 de març de 2006 que l'Assemblea General va aprovar la creació del Consell de Drets Humans, el nou òrgan que substituirà la Comissió. La resolució que estableix aquest nou òrgan no va ser aprovada per unanimitat. Els Estats Units i tres dels seus fidels aliats - Israel, les Illes Marshall i Palau - van votar en contra. Bielorússia, Iran i Veneçuela es van abstenir. D'acord amb el que es va aprovar, els nous membres del Consell seran elegits el proper mes de maig i aquest es reunirà per primer cop el 19 de juny de 2006.

Els principals elements que diferenciaran el nou Consell de Drets Humans de la Comissió de Drets Humans són els següents:

- Tindrà 47 països membres enlloc de 53, i seran elegits per majoria absoluta a l'Assemblea General. Fins ara, els membres de la Comissió eren elegits a l'ECOSOC en base a criteris geogràfics.
- Els membres ho podran ser durant períodes de tres anys renovables un sol cop.
- Es controlarà la situació dels drets humans de tots els membres del Consell, així com el comportament de la resta dels 191 Estats membres de les Nacions Unides.
- Els membres podran ser expulsats per decisió d'una majoria qualificada (dues terceres parts) de l'Assemblea General si cometen violacions greus i sistemàtiques dels drets humans.
- El Consell es reunirà com a mínim durant tres sessions anuals que tindran una durada global no inferior a 10 setmanes. Fins ara, la Comissió es reunia un cop l'any durant sis setmanes a Ginebra. A més, el Consell podrà reunir-se en sessions especials per respondre a emergències. Val a dir que la Comissió també tenia la possibilitat de reunir-se en sessions extraordinàries.

Es perillós voler eliminar un mecanisme de defensa dels drets humans quan encara no es té una alternativa satisfactòriament definida. De moment, el 62è període de sessions de la Comissió de Drets Humans no s'ha celebrat i la consideració de tots els informes presentats pels mecanismes especials de la Comissió ha quedat en un suspens indefinit. Entre aquests molts informes es troba l'informe referent a la visita del Relator Especial sobre la Tortura a Xina, visita que el Govern xinès va tardar 10 anys en autoritzar. També s'hi troba l'informe de diversos mecanismes especials sobre les condicions de detenció a Guantànamo i que tant ha molestat a les autoritats dels Estats Units. Informes molt esperats que enmig de tanta reforma quedaran desapercebuts, o fins i tot ignorats. També queden en l'ambigüitat la continuïtat de molts mecanismes especials.

Malgrat el caos i els inconvenients d'aquest procés, hem de creure que la substitució de la Comissió de Drets Humans per un Consell de Drets Humans constitueix un pas endavant significatiu. La resolució finalment aprovada no conté totes les garanties que les ONG de defensa dels drets humans i el propi Kofi Annan esperaven. Per exemple, no s'ha elevat el nou òrgan al mateix nivell que el Consell de Seguretat, com es va suggerir en un inici, per tal de fer dels drets humans un dels pilars estructurals de les Nacions Unides.

Tot i així, la creació del Consell de Drets Humans aporta un canvi necessari, un aire fresc de legitimitat que hauria d'enfortir els mecanismes internacionals de protecció dels drets humans. Proposa una manera de sortir de l'estancament i la debilitat en què les crítiques dels últims anys havien deixat la Comissió de Drets Humans. Esperant que aquests canvis siguin suficients per evitar que aquest nou òrgan es polititzi i degeneri com ho va fer la Comissió, ens hem de felicitar per l'aprovació quasi unànime del nou Consell que reflecteix les ganes de molts actors de seguir treballant amb transparència i eficàcia pel respecte universal dels drets humans. Hem fet bé de canviar les regles del joc, esperem ara que hi hagi una voluntat real de ser fair-play.

Tinguem també ben present però que això només és un principi i que l'objectiu final d'aquesta reforma és construir un sistema que aporti una diferència palpable a les víctimes de violacions dels drets humans. A totes. Ja siguin periodistes empresonats a Tunísia, dones violades a Myanmar, presos en condicions inhumanes als Estats Units, nens del carrer a Hondures, indígenes expulsats de les seves terres a Xile, joves objecte de tràfic il·legal de persones a Itàlia, opositors polítics assassinats a la República Democràtica del Congo, defensors dels drets humans amenaçats a Colòmbia, immigrants discriminats a Espanya, demòcrates torturats a la Xina, grups minoritaris perseguits a Rússia, refugiats polítics expulsats d'Austràlia o poblacions senceres a les quals se'ls hi neguen els drets socio-econòmics més bàsics. El nou òrgan ha de donar veu a totes aquestes persones i contribuir a que les violacions que es cometen contra elles no segueixin sent ignorades, negades i impunes.

Materials de Treball,Núm. 28, abril de 2006

Noticias Breves
Centre Delàs

Noticias del C3A

Justicia Militar: Vigilar que los soldados no se escapen

Resulta interesante repasar la Memoria 2005 de la Fiscalía General del Estado. En ella podemos ver que el principal trabajo de la Justicia Militar es la de perseguir a la que tropa que quiere huir del ejército. En esta memoria se recogen las diligencias por delitos penales iniciadas en el año 2004 en el ámbito de la jurisdicción militar. El 77% de los procedimientos iniciados los fueron contra personas que intentaron abandonar el ejército sin esperar a que finalizara su contrato. Fueron 993 casos, que abarcan los delitos de abandono de destino y de deserción. Es decir, uno de cada 70 soldados fue procesado por intentar dejar el ejército antes de tiempo.

El resto del trabajo de la Justicia Militar no es menos altruista, los siguientes delitos que le dan más trabajo son los delitos contra la disciplina militar, un 14% del total.

El papel de la jurisdicción militar y su contribución a la "defensa nacional" no es otro que perseguir la fuga de soldados y mantener la disciplina, tareas que ocupan el 91% de su actividad.

Aumentan los presupuestos de I+D para el 2006

La inversión en el Estado español destinado a I+D ha pasado de los 291 millones de euros en 1996, a los actuales 1.683.9 millones de euros para 2006. Según el Ministerio de la Guerra dirigido por el inefable y gran patriota José Bono hoy en día ya no existe frontera entre la I+D de defensa y la civil, pero, mientras que el presupuesto destinado a la protección e investigación en salud humana ha aumentado en los últimos nueve años un 50%, en el caso militar el aumento ha supuesto un 150%, es decir, el triple, y un 27% respecto al 2005. En esencia, esto supone que este año 2006 las empresas dedicadas a la fabricación de armamento recibirán los 1.683,9 millones citados anteriormente, mientras que la investigación sanitaria recibirá 287 millones. En contraste con otros ámbitos, el Estado español gastará en I+D militar en 2006, 34 veces más que en investigación oceanográfica y 27 veces más que en investigación agrícola.

Campaña para que el conjunto de los estados africanos apoyen el Tratado sobre el comercio de armas

Durante el próximo mes de junio de 2006 se celebrará en Nueva York la segunda gran conferencia de las Naciones Unidas sobre armas pequeñas. Una crónica publicada por AfrolNews (6/12/2005) se hace eco de un llamamiento para que los países africanos se unan para pedir controles más estrictos en el comercio de armas.

Se calcula que en los países del África subsahariana hay 30 millones de armas pequeñas. Según los cálculos, sólo en África occidental más de dos millones de personas han muerto por armas cortas desde 1990.

Países africanos como Malí, Ghana, Senegal y Kenia, como decíamos en el anterior boletín, ya han prestado su apoyo al tratado que prohibiría cualquier transferencia de armas que tuviera probabilidades de generar abusos contra los derechos humanos. La campaña a nivel internacional está promovida por Amnistía Internacional, la Red Internacional de Acción sobre Armas pequeñas (IANSA) y Oxfam Internacional.

Armas de destrucción masiva

En relación con la noticia anterior, IANSA, una de las redes mencionadas introduce en su página web (www.iansa.org) una reflexión que es muy importante tener en cuenta. Esta reflexión argumenta que no sólo debemos entender por armas de destrucción masiva aquellas que matan más en menos tiempo. Las armas ligeras, pequeñas, matan centenares de miles de personas en el mundo cada año.

Fabricar y vender armas ligeras es un negocio mundial a costa de la muerte en países en guerra pero no sólo en ellos. Cerca de siete millones de armas cortas y largas son producidas anualmente en el mundo, de las cuales, el 75% se fabrican en EEUU y la Unión Europea.

Cosas de la globalización y de la falta de escrúpulos

En estos momentos ya puede ser cosa normal que un soldado USA que vaya a matar o a que lo maten en Irak y que se lleve un libro de bolsillo para pasar el rato, produzca beneficios económicos, tanto en lo militar como en la compra del libro, que vayan a parar al mismo bolsillo. Resulta que el grupo económico internacional de origen francés Lagardère, uno de los mayores fabricantes de armas del mundo es a la vez propietario del grupo editorial Hachette, que controla la mayor cantidad de prensa escrita en Francia (Paris Match…) -que a su vez tiene intereses editoriales en España (Diez Minutos…) a través de Anaya-. Pues bien, Lagardère acaba de comprar Time Warner Book una de las más importantes editoriales de libro masivo estadounidenses. Negocio redondo.

Rusia se acerca a la extinta URSS en la venta de armas

Según informan diversas agencias internacionales Rusia marcó un récord de ventas de armas en 2006. Según Mijail Dimitriyev, titular del Servicio Federal para Cooperación Militar y Técnica: "A partir de 2006 las ventas reales de armamento ruso al exterior superarán los 7.000 millones de dólares anuales, con una cartera de pedidos actual de 23.000 millones de dólares". Los principales clientes de la industria armamentística rusa, como de la antigua URSS, siguen siendo India y China, con un 70% de las exportaciones de armas rusas. India, en los últimos cinco años ha adquirido más de 7.000 millones de dólares en armas fabricadas en Rusia, y actualmente está considerando la compra de misiles rusos como parte de un nuevo sistema de defensa.

Pero como en todos los negocios, se van abriendo nuevos mercados. Hace unos meses el gobierno de Venezuela compró a Rusia un total de 100.000 fusiles de asalto Kalashnikov y se hallan en negociaciones, según Dimitriev para la compra de aviones de combate MIG.

La Corona española y las exportaciones de armas

Los reyes de España Juan Carlos y Sofía se encuentran de viaje oficial por Vietnam y Tailandia, les acompañan 40 empresarios españoles. Es decir, se trata de un viaje real para ayudar a las empresas españolas a abrir mercados en el exterior. Entre los directivos que acompañan a los reyes se encuentran representantes de tres importantes fabricantes de armas españolas: CAF, EADS-CASA e INDRA. La Corona ayuda a las industrias militares españolas a exportar armas. Si vender armas nos parece una inmoralidad, más reprobable es que las posibles ventas estén apoyadas con ayuda oficial española para el desarrollo, puesto que Vietnam figura a la cabeza entre los destinatarios de ayudas con un importe de 53 millones de euros (20/2/06).

USA: más gasto militar y menos gasto social

La propuesta de presupuesto militar de Estados Unidos presentada por George Bush para el próximo ejercicio de 2007 ascenderá a 439.300 millones de dólares. En estos gastos no se incluyen las partidas destinadas a la "Guerra contra el Terrorismo" referentes a las fuerzas militares destinadas en Irak y Afganistán con un presupuesto extraordinario de 120.000 millones. El presupuesto del Pentágono en inversiones aumenta un 8% hasta llegar a 84.200 millones, de los cuales 73.200 se destinarán a I+D militar para nuevos proyectos y 10.000 millones a la adquisición de nuevos ingenios militares. Desde el 11 de septiembre de 2001 en que la Casa Blanca inició la denominada "Guerra contra el Terrorismo", USA lleva invertidos 331.000 millones de dólares en esta cruzada.

A su vez, los mismos presupuestos prevén recortes de 36.000 millones en gastos sociales, en especial los de sanidad para la tercera edad, discapacitados y gentes sin recursos. La razón esgrimida por el presidente Bush para la reducción de los gastos sociales es reducir el déficit público. La pregunta del millón para cualquier lerdo en economía es la siguiente: ¿Cuál es la principal causa del déficit público en Estados Unidos: el gasto social o el gasto militar? (7/1/06).

El coste de la Guerra de Irak

Al inicio de la invasión de Irak el asesor de George Bush para asuntos económicos, Larry Lindsey, dijo que el coste de la guerra podía llegar a alcanzar los 200.000 millones de dólares. La Casa Blanca respondió que se trataba de una sobreestimación apresurada. El subsecretario de Defensa Paul Wolfowitz añadió entonces que una vez acabada la guerra Irak podría autofinanciar su reconstrucción con las ventas del petróleo. Transcurridos tres años del comienzo de la guerra de Irak, la profesora de Harvard, Linda Bilmes y el premio Nobel de economía Joseph Stiglitz han elaborado un amplio informe que trata de establecer una estimación contrastada de los costes económicos reales que la guerra tendrá para los Estados Unidos. Su estimación cifra los costes directos en 839.000 millones de dólares, y en un billón de dólares la suma total de éstos y los costes macroeconómicos. Otras estimaciones calculan los costes en 1,2 billones de dólares los costes directos de la guerra y en 2,2 billones si se suman los costes indirectos y otras cifras macroeconómicas.

España participará en un nuevo avión de combate

La Europa militar sigue avanzando en su ambición de convertirse en potencia. La Delegación General de Armamento francés ha presentado un nuevo programa militar europeo. Se trata del Neurón, un avión de combate no tripulado que será desarrollado por la empresa aeronáutica francesa Dassault Aviation. Al lado de Francia, son cinco los países que participarán en el proyecto: España, Italia, Suecia, Grecia y Suiza, y posiblemente más adelante, Bélgica. El Neurón tendrá un coste de 400 millones de euros, y Francia aportará 80 millones iniciales. El resto de países aún no han concretado la cuantía y el porcentaje de su participación al proyecto. Se trata de la versión europea del avión no tripulado Predator, utilizado por Estados Unidos en las guerras de Afganistán e Irak. Un avión tripulado a distancia dotado de un radar furtivo, infrarrojos, y con capacidad para disparar misiles. Está llamado, según los promotores del programa, a prestar grandes servicios en la lucha antiterrorista (18/1/06).

Materiales de Trabajo, Núm. 28

Se Avecinan Guerras por Recursos
Michael T. Klare

Es oficial: la era de las guerras por los recursos está próxima. En una importante declaración pública, el secretario de Defensa británico, John Reid, advirtió que al combinarse los efectos del cambio climático global y los mermados recursos naturales, se incrementa la posibilidad de conflictos violentos por tierras, agua y energía. El cambio climático, indicó, "hará más escasos los recursos y el agua limpia, y la tierra agrícola en buen estado será más escasa". Esto generará que la emergencia por conflictos violentos sea más probable".

Aunque existen precedentes, la predicción de un surgimiento de conflictos por los recursos, en boca de Reid, es significativo, debido al alto rango oficial que respalda sus expresiones y a la vehemencia de éstas. "La cruda verdad es que la falta de agua y de tierra de sembradío es un factor significativo que contribuye al trágico conflicto que se desarrolla en Darfur", declaró. "Debemos tomarlo como señal de alerta".

Es más fácil que surjan estos conflictos por recursos en países en desarrollo, indicó Reid, pero los países avanzados y acaudalados no necesariamente se salvarán de los efectos dañinos y desestabilizadores del cambio climático global. En un momento en el que sube el nivel del mar, cuando el agua y la energía comienzan a ser más y más escasos, cuando las fértiles pero escasas tierras de labor se vuelven desiertos, las guerras mortíferas por el acceso a los recursos vitales terminarán siendo un fenómeno global.

El discurso de Reid, pronunciado en la prestigiosa Chatham House, de Londres (equivalente británico del Consejo de Relaciones Exteriores), es la más reciente expresión de una tendencia, creciente en los círculos estratégicos, que considera a los efectos por desajustes en el ambiente y los recursos (no la orientación política o la ideología) como la mayor fuente de conflictos armados futuros.

El momento en el que crece la población mundial, se disparan las tasas de consumo, desaparecen rápidamente las fuentes de energía y el cambio climático erradica valiosas tierras de cultivo, fija el escenario para luchas persistentes por el mundo en pos de los recursos vitales. La lucha política o religiosa no desaparecerá del escenario, pero será canalizada a la competencia por agua, alimentos y energía.

Antes del discurso de Reid, la expresión más significativa de esta perspectiva fue el informe preparado en octubre de 2003 por una consultora, con sede en California, para el Departamento de Defensa estadounidense. Con el título de Un escenario de abrupto cambio climático y sus implicaciones para la seguridad nacional de Estados Unidos, el informe advierte que son amplias las probabilidades de que este fenómeno genere repentinos sucesos ambientales cataclísmicos por encima de un incremento gradual (por tanto manejable) de las temperaturas promedio. Dichos sucesos podrían incluir un incremento sustancial del nivel del mar, intensas tormentas y huracanes, y regiones en sequía, con grandes ventarrones de polvo a escala continental. Esto dispararía agudas batallas entre los supervivientes de estos efectos por el acceso a comida, agua, tierra habitable y fuentes de energía.

"La violencia y perturbación originadas por las tensiones que crean los abruptos cambios del clima implican un tipo diferente de amenaza a la seguridad nacional de lo que conocemos hoy", se anota en el informe. "Pueden surgir confrontaciones militares debido a la necesidad imperiosa de recursos naturales tales como energía, alimento o agua, y no tanto por conflictos ideológicos, religiosos o de honor nacional".

Hasta ahora, este tipo de análisis no ha captado la atención de quienes diseñan las políticas estadounidenses o británicas. La mayoría insiste en que las diferencias ideológicas y políticas -el choque entre los valores de la tolerancia y la democracia, por un lado, y las formas extremistas del Islam, por el otro- siguen siendo los principales motores de conflicto internacional. Sin embargo, el discurso de Reid sugiere que se gesta un viraje importante en el pensamiento estratégico. Los peligros ambientales pueden dominar pronto la agenda mundial de la seguridad.

Este viraje se debe en parte al creciente peso de las evidencias que señalan el papel humano en la alteración de los sistemas climáticos básicos del planeta. Estudios recientes muestran una reducción rápida de las capas de hielo polar, acelerado derretimiento de glaciares en América del Norte, mayor frecuencia de huracanes, entre otros efectos, pero todo prevé que ya comenzaron los dramáticos cambios del clima, potencialmente dañinos. Lo más importante, concluyen los estudios, es que la conducta humana -sobre todo la utilización de combustibles fósiles en fábricas, plantas de energía y automotores- es la causa más probable de tales cambios. Esta evaluación puede no haber penetrado aún en la Casa Blanca y otros bastiones de un pensamiento "que tiene la cabeza en la arena", pero es claro que cobra fuerza entre los científicos y analistas del mundo.

Peligro social del cambio climático

En gran medida, la discusión pública del cambio climático tiende a describir sus efectos como un problema ambiental -una amenaza contra el agua segura, la tierra fértil, los bosques templados, ciertas especies-. Por supuesto, el cambio climático es una gran amenaza para el ambiente; de hecho es la mayor amenaza imaginable. Pero considerar el cambio climático sólo como problema ambiental no hace justicia a la magnitud de los peligros que entraña. Como lo esclarecen el discurso de Reid y el estudio del Pentágono, el mayor peligro no es la degradación de los ecosistemas per se, sino la desintegración de sociedades enteras, lo que produciría una hambruna descomunal, migraciones masivas y recurrentes conflictos por los recursos.

"Conforme las enfermedades, la hambruna y los desastres relacionados con el clima golpeen, debido al abrupto cambio climático -anota el informe del Pentágono-, muchas necesidades de los países excederán la capacidad de lidiar con ellos, es decir, la capacidad de proporcionar requisitos mínimos para la supervivencia humana. Esto "creará un sentido de desesperación, que muy probablemente conducirá a la agresión ofensiva" contra los países que cuenten con un abasto mayor de recursos vitales. "Imaginen a los países de Europa oriental que luchan por alimentar a sus poblaciones ante la caída de los suministros de comida, agua y energía: mírenlos vigilar a Rusia, cuya población va en descenso, para tener acceso a granos, minerales y fuentes energéticas".

Escenarios semejantes se replicarán por el planeta conforme aquellos que no cuentan con los medios para sobrevivir invadan o migren a lugares de mayor abundancia -lo que producirá luchas interminables entre quienes "tienen" y quienes "no tienen" recursos.

Es esta perspectiva, más que nada, lo que preocupa a John Reid. En particular, expresó preocupación por la inadecuada capacidad de los países pobres o inestables para lidiar con los efectos del cambio climático, y por el riesgo resultante de colapsos estatales, guerras civiles y migración masiva. "Más de 300 millones de personas en África carecen actualmente de agua segura", observó, y "el cambio climático agravará esta situación", lo que generará guerras como en Darfur. Aun en el caso de que estos desastres sociales ocurran en los países en desarrollo, los países ricos también se verán atrapados, sea por participar en operaciones de mantenimiento de la paz o de ayuda humanitaria, por frenar a los migrantes indeseados o por luchar para acceder a fuentes extranjeras de alimento o petróleo.

Cuando uno lee sobre estos escenarios de pesadilla es fácil convocar imágenes de gente hambrienta, desesperada, que se mata con cuchillos, estacas o garrotes -como ocurrió en el pasado y como podría ocurrir-. Pero estos escenarios también avizoran el uso de armas letales. "En este mundo de estados guerreadores", el informe del Pentágono predice: "es inevitable la proliferación de armas nucleares". Conforme desaparezca el petróleo y el gas natural, más países confiarán en la energía nuclear para responder a sus requerimientos -y esto "acelerará la proliferación nuclear conforme los países desarrollen capacidades de reprocesamiento y enriquecimiento de metales para garantizar su seguridad".

Pese a ser especulativos, los informes dejan algo claro: cuando se piense en los efectos del cambio climático debemos enfatizar sus consecuencias sociales y políticas tanto como sus efectos ambientales. Una sequía, una inundación o una tormenta pueden matarnos, seguramente lo harán, pero también las guerras entre supervivientes de las catástrofes cuando peleen por las sobras de comida, agua y refugio. Como lo indica Reid, no importa qué tan acaudalada sea una sociedad, no escapará a estas formas de conflicto.

Podemos responder a estas predicciones de dos formas: confiando en las fortificaciones y la fuerza militar para contar con cierto grado de ventaja en la lucha global por los recursos, o dando los pasos significativos para reducir el riesgo de un cambio climático cataclísmico.

Sin duda habrá muchos políticos y expertos -especialmente en Estados Unidos- preocupados en impulsar la superioridad de la opción militar, enfatizando la preponderancia de la fuerza con que cuenta ese país. Argumentarán que fortificando las fronteras y costas para frenar la entrada de migrantes indeseables y luchando por las fuentes de crudo necesarias, podremos mantener nuestro privilegiado nivel de vida durante más tiempo que otros países menos dotados de instrumentos de poder. Tal vez así sea. Pero la penosa guerra en Irak, que no parece concluir, y la fallida respuesta ante el huracán Katrina muestran qué tan ineficientes son estos instrumentos cuando se confrontan con la dura realidad de un mundo que no perdona. Y como nos recuerda el informe del Pentágono, "las batallas constantes por recursos que disminuyen, reducirán los recursos todavía más de lo que se reduzcan por los efectos climáticos".

La superioridad militar puede darnos una ilusión de ventaja en las luchas venideras, pero no puede protegernos de los estragos del cambio climático. Aunque estemos mejor que Haití o México, también sufriremos las tormentas, las sequías y las inundaciones. Conforme los socios comerciales se sumerjan en el caos, nuestras importaciones de alimentos, materia prima y energía desaparecerán también. Es cierto, podemos establecer puestos militares en algunos sitios para garantizar el flujo de materiales críticos, pero el precio siempre irá en aumento en sangre y recursos necesarios para pagar esta empresa y eventualmente nos rebasará y destruirá. En última instancia, nuestra única esperanza para un futuro seguro y garantizado yace en una sustancial reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero y en trabajar con el mundo para frenar el ritmo del cambio climático global.


Michael T. Klare es profesor de estudios sobre la paz y la seguridad mundiales en el Hampshire College, y es autor de los libros Resource wars y Blood and oil.

Traducción: Ramón Vera Herrera
La Jornada, 19 marzo 2006

Derechos Humanos: Nuevos Aires, ¿Nueva Voluntad?
Sabina Puig

Últimamente nadie parecía satisfecho con la Comisión de Derechos Humanos de las Naciones Unidas, creada en 1946 y madre de la Declaración Universal de los Derechos Humanos y tantas otras normas y mecanismos internacionales de protección de los derechos humanos.

Los Estados integrantes del denominado like-minded group se quejaban de que sólo se criticaba a los países pobres. Los representantes diplomáticos más comprometidos se desesperaban al ver que sus esfuerzos no cambiarían la actitud de los Estados poco dispuestos a hacer valer los principios básicos de los derechos humanos. Los expertos independientes lamentaban no disponer de más espacio para exponer sus observaciones y recomendaciones. Los países examinados (entre ellos el Estado español, en el año 2004) descalificaban sin ningún escrúpulo los informes que señalaban su responsabilidad en violaciones de derechos humanos. Las ONG intentaban encontrar sentido en este circo donde intereses a menudo ajenos a los derechos humanos determinaban las tomas de posición de los Estados. El público en general se preguntaba cómo podía ser que países como Libia presidieran el principal órgano internacional de protección de los derechos humanos.

En definitiva, la Comisión de Derechos Humanos de las Naciones Unidas estaba debilitada. Se hacía urgente e indispensable la introducción de cambios profundos en el funcionamiento de la Comisión, para que este órgano no acabara perdiendo toda la credibilidad merecidamente ganada años atrás. Porque no lo olvidemos, la Comisión de Derechos Humanos, méritos ha tenido muchos y el nuevo órgano que la sustituirá tendrá que heredar de sus bases más sólidas.

El primer éxito que nadie puede reprochar a la Comisión es la elaboración de numerosos tratados internacionales que codifican el conjunto de los derechos humanos. Incluso en épocas de gran tensión internacional, como durante la Guerra Fría, fue en el seno de la Comisión donde se adoptó el que hoy constituye el núcleo del derecho internacional de los derechos humanos: el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos y el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC). Si bien en la codificación de normas internacionales la Comisión ha avanzado lentamente y se ha paralizado bastante en las dos últimas décadas, no ha dejado nunca de trabajar en este sentido. Así, y aunque quedaba todavía pendiente la adopción de instrumentos importantes, como el Protocolo Facultativo al PIDESC, en 2005 se adoptaron los Principios y directrices básicos sobre el derecho de las víctimas de violaciones de las normas internacionales de derechos humanos y del derecho internacional humanitario a interponer recursos y obtener reparaciones.

Un segundo éxito de la Comisión ha sido la creación de toda una serie de mecanismos de protección y promoción de los derechos humanos, conocidos como mecanismos temáticos y mecanismos geográficos. Se trata de expertos independientes que, individualmente o en grupos de trabajo (el Relator Especial contra la Tortura, la Representante Especial sobre los Defensores de los Derechos Humanos, el Relator Especial sobre el Derecho a una Vivienda Digna, el Grupo de Trabajo sobre Detenciones Arbitrarias, el Experto Independiente sobre la Situación de los Derechos Humanos en Somalia, son algunos de los más de 40 mecanismos especiales), han denunciado públicamente casos individuales y situaciones generales de vulneraciones de los derechos humanos en cualquier parte de mundo, han contribuido al desarrollo del derecho internacional y han realizado visitas de investigación a un gran número de países. Si bien se ha reprochado a la Comisión, y con mucha razón, ser un órgano politizado, sus mecanismos han trabajado con independencia y eficacia y han incluido en la agenda internacional problemáticas olvidadas, sean quienes sean sus responsables.

En tercer lugar, el modus operandi de la Comisión ha creado un espacio que, aunque reducido, ha proporcionado a ONG de todos los ámbitos y países la posibilidad de reunirse y participar, de manera aislada o en acciones conjuntas, en sesiones de debate de la ONU, un espacio que raramente se reproduce en otras partes del sistema de las Naciones Unidas.

En definitiva, la Comisión ha contribuido a que los derechos humanos dejen de ser una cuestión interna sobre la cual los Estados proclamaban soberanía nacional para transformarse en objeto de debate y control universal.

Lamentablemente, el funcionamiento de la Comisión ha ido viciándose en los últimos años y estos sucesos se han ido tiñendo de fracaso y frustración. El Secretario General y la Alta Comisionada de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos expresaron la necesidad de reformarla hace un año, y la constitución de un nuevo órgano de derechos humanos ha sido vagamente reflejada en los últimos informes del Sr. Annan sobre la reforma de las Naciones Unidas. Aun así, no se trataba de una propuesta detallada, sólo se hablaba de cambios. Se pensó que durante la cumbre de las Naciones Unidas de 2005 la propuesta se clarificaría, pero tampoco fue así. No fue hasta el 16 de marzo de 2006 que la Asamblea General aprobó la creación del Consejo de Derechos Humanos, el nuevo órgano que sustituirá a la Comisión.

La resolución que estableció este nuevo órgano no fue aprobada por unanimidad. Estados Unidos, y tres de sus fieles aliados - Israel, las Islas Marshall y Palau - votaron en contra. Bielorrusia, Irán y Venezuela se abstuvieron. De acuerdo con el texto aprobado, los nuevos miembros del Consejo serán elegidos el próximo mes de mayo y éste se reunirá por primera vez el 19 de junio de 2006. Los principales elementos que diferenciarán el nuevo Consejo de Derechos Humanos de la extinta Comisión de Derechos Humanos son los siguientes:

- Tendrá 47 países miembros en vez de 53 y estos serán elegidos por mayoría absoluta en la Asamblea General. Hasta ahora, los miembros de la Comisión eran elegidos por el ECOSOC, y en base a criterios geográficos.
- Los miembros podrán serlo durante periodos de tres años renovables una sola vez.
- Se controlará la situación de los derechos humanos de todos los miembros del Consejo, así como el comportamiento del resto de los 191 países miembros de las Naciones Unidas.
- Los miembros podrán ser expulsados por decisión de una mayoría cualificada (dos terceras partes) de la Asamblea General, si cometen violaciones graves y sistemáticas de los derechos humanos.
- El Consejo se reunirá como mínimo durante tres sesiones anuales que tendrán una duración global no inferior a 10 semanas. Hasta ahora la Comisión se reunía una vez al año durante seis semanas en Ginebra. Además, el Consejo podrá reunirse en sesiones especiales para responder a emergencias. La Comisión también tenía la posibilidad de reunirse en sesiones extraordinarias.

Es peligroso querer eliminar un mecanismo de defensa de los derechos humanos cuando todavía no se tiene una alternativa satisfactoriamente definida. Por el momento, el 62º periodo de sesiones de la Comisión de Derechos Humanos no se ha celebrado, y la consideración de todos los informes presentados por los mecanismos especiales de la Comisión ha quedado en un suspenso indefinido. Entre estos muchos informes se encuentra el informe de la visita del Relator Especial sobre la Tortura a China, una visita que el gobierno chino tardó 10 años en autorizar. También se encuentra el informe de varios mecanismos especiales sobre las condiciones de detención en Guantánamo y que tanto ha molestado a las autoridades de Estados Unidos. Informes muy esperados, pero que en medio de tanta reforma pasarán desapercibidos, o incluso quedarán ignorados. También quedan en la ambigüedad la continuidad de muchos mecanismos especiales.

A pesar del caos y los inconvenientes de este proceso, debemos creer que la sustitución de la Comisión de Derechos Humanos por un Consejo de Derechos Humanos constituye un paso adelante significativo. La resolución finalmente aprobada no contiene todas las garantías que las ONG de defensa de los derechos humanos y el propio Kofi Annan esperaban. Por ejemplo, no se ha elevado el nuevo órgano al mismo nivel que el Consejo de Seguridad, como se sugirió en un inicio, con tal de hacer de los derechos humanos uno de los pilares estructurales de las Naciones Unidas.

Aun así, la creación del Consejo de Derechos Humanos aporta un cambio necesario, un aire fresco de legitimidad que tendría que fortalecer los mecanismos internacionales de protección de los derechos humanos. Propone una manera de salir del estancamiento y la debilidad en los que las críticas de los últimos años habían dejado la Comisión de Derechos Humanos. Esperando que estos cambios sean suficientes para evitar que este nuevo órgano se politice y degenere como hizo la Comisión, debemos felicitarnos por la aprobación casi unánime del nuevo Consejo, el cual refleja las ganas de muchos actores para seguir trabajando con transparencia y eficacia por el respeto universal de los derechos humanos. Hemos hecho bien en cambiar las reglas del juego, esperemos ahora que haya una voluntad real de ser fair-play.

Tengamos también bien presente que esto es sólo un nuevo inicio y que el objetivo final de esta reforma es construir un sistema que aporte una diferencia palpable a las víctimas de violaciones de los derechos humanos, a todas, ya sean periodistas encarcelados en Túnez, mujeres violadas en Myanmar, detenidos en condiciones inhumanas en Estados Unidos, niños de la calle en Honduras, indígenas expulsados de sus tierras en Chile, jóvenes objeto de tráfico ilegal de personas en Italia, opositores políticos asesinados en la República Democrática del Congo, defensores de los derechos humanos amenazados en Colombia, inmigrantes discriminados en España, demócratas torturados en China, grupos minoritarios perseguidos en Rusia, refugiados políticos expulsados de Australia, o poblaciones enteras a quienes se les niega los derechos socio-económicos más básicos. El nuevo órgano debe dar voz a todas estas personas y contribuir a que las violaciones que se cometen contra ellas no sigan siendo ignoradas, negadas e impunes.


Materials de Treball, Núm. 28, abril de 2006

Centre d'Estudis per a la Pau J.M.Delàs - Justícia i Pau
Rivadeneyra, 6, 10è - 08002 Barcelona
T. 93 317 61 77 - Fax. 93 412 53 84 - Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.
www.justiciaipau.org/centredelas