Per què no es publiquen les dades dels finançaments de les exportacions espanyoles d'armament?

De les característiques del negoci de les armes, destaca l’enorme falta de transparència que envolta totes les fases del procés que va des de la fabricació d’una arma a la seva utilització. L’argument més utilitzat pels governs de tot el món és que aquest secretisme es justifica per una necessitat de protecció en tres àmbits: la seguretat nacional de l’Estat venedor, la de l’Estat comprador i la confidencialitat de les empreses.
Alejandro Pozo. Materials de Treball núm 32 (setembre 2007)

Una de les fases imprescindibles del cicle armamentista és el finançament de les exportacions. Les companyies que fabriquen armes i obtenen l’autorització del Govern espanyol per exportar-les no reben els diners de la venda de manera immediata, sinó en un determinat període de temps, generalment llarg. Per fer front a aquests inconvenients, les empreses d’armes necessiten que entitats financeres els facilitin els fons necessaris per continuar sent funcionals.

Com també succeeix a la resta d’operacions relacionades amb les armes, els finançaments de les exportacions no són transparents. Gairebé cap país del món els fa públics, els de la Unió Europea tampoc. Itàlia, que fa públiques sistemàticament les seves exportacions de material de defensa, podria ser l’excepció que confirma que els arguments que apel·len a la seguretat dels estats i a la confidencialitat de les empreses són –i penso que aquesta és la paraula correcta– una enganyifa.

Em permeto avançar que si Itàlia és una honrosa excepció al model hegemònic no és com a conseqüència d’una suposada supremacia ètica dels seus governants, sinó de la combinació de com a mínim dos factors. Per una banda, destaca la bona feina duta a terme pels moviments socials italians a les campanyes durant els anys vuitanta. Per l’altra, l’escàndol que va suposar la participació de la branca nord-americana de la italiana Banca Nazionale del Lavoro en la venda il·legal d’armes al règim de Saddam Hussein a l’Iraq. Fruit d’aquesta conjunció d’esdeveniments, el 1990 Itàlia va aprovar la llei 185/90, que regula els sistemes d’importació i exportació d’armes i la publicació de la informació relacionada amb aquestes operacions comercials (com són la producció i l’empresa fabricant, el volum de cada transacció o el país de destinació). Cada any, el Ministeri de Finances prepara un informe per al Parlament a partir de la informació que rep, obligatòriament, d’altres ministeris com Defensa, Tresor o Afers Exteriors.

El model italià és un exemple del camí que haurien de seguir altres governs, com l’espanyol. Però malauradament també s’ha de posar en qüestió. La seva aplicació rigorosa inicial va donar pas a algunes interpretacions interessades que han afectat la seva eficàcia. Destaca el fet que, com a conseqüència de les directrius que pretenen establir una indústria de Defensa europea comuna, una empresa d’armament originalment italiana pugui, a través d’un canvi de seu social, exportar armes des d’altres països de la Unió Europea on imperi el secretisme –Espanya, per exemple–, esquivant la legislació italiana. Per altra banda, la llei 185/90 no regula les armes petites (Itàlia és el segon exportador del món); no inclou tots els mecanismes de finançament que faciliten els bancs; promou la impunitat dels intermediaris d’armes; i presenta un buit en la participació de les agències de crèdits a l’exportació (cosa que significa que a Itàlia els bancs privats han de donar més informació que les agències estatals). Feta la llei, feta la trampa. Però malgrat aquestes limitacions, denunciades repetidament per la campanya italiana “Banca Armata”, el model italià és, avui, una utopia per al cas espanyol.

El BBVA i el BSCH i les exportacions d’armes italianes

Els mecanismes de control italians i la seva exclusivitat fan palesa la gravetat de la situació: no sabem què fan bancs espanyols com el BBVA amb armes de fabricació espanyola, però, paradoxalment, sí que sabem el que fa aquesta entitat financera espanyola amb les armes italianes. I els resultats són d’escàndol: el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria l’any 2002 va ocupar el primer lloc de la classificació per volum de finançaments d’exportacions d’armes italianes. També el Banco Santander Central Hispano figura en la llista de finançadors, tal i com es mostra en la taula següent:

Principals banques exportadores d’armes italianes, any 2002:

Banc (ordenats segons valors de 2002)	Valor exportacions (milions d’euros)				% total 2002
	2001	2002	2003	2004
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria	46,7	216,0	5,2	16,2	29,60
Banca Nazionale Lavoro	104,6	137,8	69,7	71,6	18,88
Unicredito Italiano	55,6	99,6	31,9	20,2	13,65
Capitalia	190,9	98,4	229, 8	396,1	13,48
Gruppo Bancario San Paolo Imi	48,9	80,6	91,8	366,1	11,05
Banca Intesa	78,3	56,8	97,4	23,2	7,78
Barclays Bank	27,2	31,3	22,7	28,1	4,29
Banca Antonveneta	-	6,9	13,3	121,0	0,95
Cassa di Risparmio della Spezia	-	2,3	34,1	50,9	0,32
Banco Santander Central Hispano	19,7	-	-	-	-

Font: Beretta, Giorgio, “Banche e armi: un bilancio a sei anni dalla Campagna”, gener 2006.

A més, cal destacar la falta d’escrúpols del BBVA en facilitar les exportacions d’armes a països que violen de manera inequívoca el Codi de Conducta de la Unió Europea sobre el comerç d’armes. El fet que un govern com l’italià publiqui obertament que el BBVA va finançar exportacions d’armes a Israel per un valor de 329.066 euros representa un pas endavant en qüestions de transparència. El que preocupa és la falta de reacció que desperten aquestes pràctiques:

Països destinataris d’exportacions d’armes italianes amb finançament del BBVA el 2006:

País destinació	Divisa	Import	País destinació	Divisa	Import
Espanya	Euro	37.772.173,80	Mèxic	Dòlar	435.167,00
Líban	Euro	14.442.100,00	Israel	Euro	329.066,00
Malàisia	Dòlar	700.000,00	Brasil	Dòlar	94.924,51
Singapur	Dòlar	499.700,00		Euro	31.306,08
TOTAL: 52.574.645,88 euros i 1.729.791,51 dòlars

Font: Elaboració pròpia, a partir de Riepilogo per Istituti di Credito relativo al periodo 2006. Ministero dell’Economia e delle Finanze

Finalment, cal concloure amb dues reflexions. La primera convida a la preocupació, i parteix del fet que un dels escassos mecanismes de control que existeixen en el món aporti uns resultats tan alarmants. És prudent pensar que aquesta mostra pot ser només la punta d’un iceberg que s’oculta sota una mar d’impunitat? Per contra, la segona conclusió convidaria a l’esperança, a la necessitat de reivindicar la implantació a Espanya del model italià. Malgrat que la llei italiana també conté implícitament els mecanismes per evadir-la de manera parcial, el remei és sense dubte millor que la malaltia del sistema imperant, que promou el secretisme i l’evasió de responsabilitats en un assumpte tan preocupant com és el negoci de les armes i els seus perniciosos efectes.

Nota: Aquest article no hagués estat possible sense la col·laboració d’Andrea Baranes i Giorgio Beretta, activistes de les campanyes pel desarmament de la banca a Itàlia. www.banchearmate.it/home.htm