Bombardejos químics en el RIF. Gas mostassa espanyol o napal marroquina: un error no justifica un altre

El 21 de juny de 2008, el diputat republicà Joan Tardà, per problemes burocràtics en el pas fronterer, no va aconseguir entrar a Nador (Marroc) per participar en el Segon Col·loqui Internacional sobre la guerra química contra el Rif.

Acte organitzat pel Congrés Mundial Amazigh, la Confederació d’Associacions Culturals Amazigh del Nord del Marroc i el diari el Món Amazigh.

Sota el lema Reconeixement, Responsabilitat i Reparació. Aquest segon Col·loqui donava continuïtat al realitzat el 2004 amb l’objectiu de posar sobre la taula la responsabilitat moral, jurídica i política de les institucions espanyoles i franceses de l’època, per l’àmpliament demostrada utilització d’armament químic en la guerra del Marroc. Alhora, en els dos col· loquis, s’exigia la realització d’una rigorosa investigació capaç d’identificar i determinar si l’alt índex de càncer existent a la zona del Rif guardava relació causa -efecte amb els bombardejos amb armament químic realitzats per l’exèrcit espanyol entre 1921 i 1927. També es reclamava que, en cas de demostrar-se la relació, el govern espanyol adoptés mesures de suport a les víctimes.

Com s’ha dit, el diputat republicà no va aconseguir participar en el segon Col·loqui Internacional, però sí ho van aconseguir membres de la Plataforma contra el complex químic militar de La Marañosa, potent grup antimilitarista del sud de Madrid que des de 1994 desenvolupa una pertinaç campanya oposant-se a l’ampliació i existència de la fàbrica d’armament químic La Marañosa d’on van sortir les bombes de gas mostassa que van ser llançades sobre el Rif. Gràcies a la presència de membres de la Plataforma, la gent amazic va aconseguir escoltar veus que, des de la península, denunciaven l’atrocitat comesa al Rif i evidenciaven el seu compromís a seguir lluitant per clausurar la fàbrica d’horrors La Marañosa. Joan Tardà no tenia bones notícies a compartir en aquest Segon Col·loqui. Abans al contrari. Era portador de males noves: la Proposició no de Llei que Esquerra Republicana de Catalunya havia presentat al Congrés de Diputats a l’agost de 2005- entre el primer (2004) i el segon Col· loqui Internacional (2008) -després de gairebé dos anys– va ser denegada per la Comissió Constitucional del Congrés el 14 de juliol de 2007. La proposta “De reconeixement de responsabilitats i reparació de danys com a conseqüència de l’ús d’armament químic en el Rif”, instava el govern espanyol a:

1. - Reconèixer la responsabilitat de l’Estat espanyol per les accions militars desenvolupades per l’exèrcit espanyol contra la població civil del Rif per ordre de la seva màxima autoritat, el rei Alfons XIII, durant els anys 1922-1927.

2. - Comprometre l’organització i celebració d’actes de reconciliació, de fraternitat i de solidaritat envers les víctimes, els seus descendents i el conjunt de la ciutadana rifenya, com a forma d’expressar la petició de perdó per part de l’Estat espanyol.

3. - Facilitar l’obra investigadora dels historiadors i de tots aquells interessats en aprofundir en el coneixement dels fets històrics mitjançant l’adequació dels arxius militars als protocols que regeixen avui dia l’arxivística actual.

4. - Procedir a la revisió de les anotacions, referències i capítols relatius a les campanyes militars portades a terme per l’exèrcit espanyol, contingudes en museus, monuments, casernes militars, llibres de text, manuals militars... que ocultin l’ús d’armament químic i/o tergiversin la veracitat històrica.

5. - Recolzar aquelles associacions culturals, acadèmiques i científiques espanyoles i marroquines dedicades a la tasca d’investigació dels efectes i conseqüències de l’us d’armament químic al Rif.

6. - Assumir les possibles compensacions econòmiques de caràcter individual que puguin reclamar pels danys causats.

7. - Contribuir en el marc de la cooperació hispano-marroquí, a la reparació dels danys col· lectius i a la compensació del deute històric a través d’una activació i increment dels plans de cooperació econòmica...

8. - Dotar els hospitals del Rif, i especialment els de les províncies de Nador i Alhucemas, d’unitats sanitàries especialitzades en el tractament oncològic que contribueixin a disminuir els alts percentatges de malalties cancerígenes.

Malgrat que en l’exposició de motius, s’argumentava amb rigor que, des d’inicis del segle XX, l’Estat espanyol va desenvolupar una guerra d’agressió contra la població rifenya utilitzant armes no convencionals expressament prohibides per la Convenció de l’Haia de 1899 i 1907 i ratificades a Versalles el 1919; aquest armament químic es va utilitzar indiscriminadament contra població combatent i civil. Per si fos poc, Espanya que el 1925 –en el període més àlgid de la seva ofensiva amb armament químic–, ja havia subscrit l’acord de Versalles, es va adherir al protocol de Ginebra sobre la Prohibició d’armes químiques i bacteriològiques. Malgrat tot això, el PSOE -llavors al govern- i el PP -a l’oposició- van votar en contra de la proposta. Esquerra Unida i PNB van votar al costat d’Esquerra Republicana 33 en contra i 3 a favor.

Això sí, no es va qüestionar la veracitat de les atrocitats comeses contra el poble amazic, ni l’existència de l’acord germano-espanyol per a la compravenda d’armes químiques a l’inici de la contesa del Marroc i el suport tecnològic per la seva posterior fabricació a Espanya. No es va negar l’existència de la fàbrica d’armament químic de la Marañosa, ni va objectar que l’aviació bombardegés poblats, mercats, pobles, camps de cultiu... en el que seria el primer bombardeig sobre població civil indefensa de la història. No van desmentir les afirmacions que l’exèrcit espanyol va cometre aquest abús veient que l’efecte esperat amb el gas mostassa no era l’esperat en el seu ús contra les tropes i per això va començar a bombardejar els socs setmanals de les diferents cabiles, llocs concorreguts per nens, dones i ancians (a mésde per suposats homes a reclutar per les forces rifenyes).

Ni tan sols es va objectar la veracitat de les afirmacions aportades en els últims anys per diversos experts en investigació històrica, espanyols (Joan Pando, Maria Rosa Madarioaga, Ángel Viñas, Carlos Lazaro...) i internacionals (els alemanys Rudibert Kunz i Rolf-Dieter Müller, el britànic Sebastià Balfour...). Dos van ser els elements de discòrdia: el fet de “demanar perdó” -punt 1 de la Proposició no de Llei- i el d’haver d’acceptar la responsabilitat per l’increment de mortalitat i morbiditat pel caràcter cancerigen i mutagen de l’armament químic emprat -punt 6 de la Proposició no de Llei.

Pel que fa a “demanar perdó”, tant el PSOE com el PP es van oposar amb vehemència. El Sr. Diputat Fernández Díaz va argumentar “[...] com a diputat espanyol, no estic disposat a aceptar que el poble espanyol, al qual jo com els altres col·legues que estem aquí representats, haguem de demanar perdó per un crim contra la humanitat que suposadament hàgim comès fa vuitanta anys [...] i si volen l’hi consulten vostès a la resta de ciutadans espanyols, també a Catalunya, i diguin-los a més de quina partida pressupostària pensen deduir la dotació corresponent per fer front a aquest deute històric [...]“. Per la seva banda el Sr. Diputat Galache Corts després de deixar clar que, en aquells anys, el Partit Socialista va mantenir una forta oposició a la guerra colonial d’Àfrica i que Indalecio Prieto es va destacar per les seves contundents de núncies a les Corts, va precisar que “la actuació d’Espanya al Rif va estar motivada, des del punt de vista jurídic –i cal dir-ho–, per la seva responsabilitat a la zona del protectorat del Marroc davant la rebel·lia d’unes tribus, que l’habitaven, contra el sultà del Marroc, ja ho hem dit. Mai va ser una guerra d’agressió, i si no que l’hi diguin als caiguts en Annual i Monte Arruit “. Vet aquí una transmutació conceptual de “forta oposició a la guerra colonial d’Àfrica” a “Mai va ser una guerra d’agressió”.

No van ser millors les argumentacions abocades sobre el punt sis: Assumir les possibles compensacions econòmiques de caràcter individual que puguin reclamar pels danys causats. El Sr. Diputat del grup socialista va adduir que, segons una conversa telefònica mantinguda amb el professor Brahim el Gueddari, director de l’Institut Nacional d’Oncologia a Rabat, aquest reconeixia que l’índex de l’activitat cancerígena era més elevat al nord rifeny que en el resta del Marroc, però que no es podia establir científicament quina era la raó. A més el Sr. Diputat recordava la Cambra que, posteriorment a l’ús de gas mostassa per part de l’exèrcit espanyol, Hassan II -llavors príncep alauita- havia atacat la mateixa zona amb napalm entre 1956 i 1959, pel que cabia deduir que la responsabilitat sobre els alts percentatges de malalties cancerígenes es relacionés amb el napalm i no amb el gas mostassa. Per la seva banda el diputat Fernández Díaz es va sumar a les argumentacions socialistes “Encara que només fos des d’un punt de vista cronològic semblaria raonable plantejar-se si no tindran més probabilitats de ser les causants d’aquest increment de la morbiditat i de la mortaldat les revoltes del Rif dels anys 1958 i 1959, quan el general Ufkir va estar bombardejant la zona amb bombes de napalm”.

Malgrat el “descàrrec de culpa” dels diputats socialista i popular, les “bombes X” o “bombes especials” -com les anomenaven l’oficialitat de l’exèrcit colonial espanyol- elaborades a partir de diversos materials (fosgen, difosgeno, cloropicrina i fonamentalment iperita, més coneguda per “gas mostassa”), van ser llançades sobre la població en quantitats difícilment calculable. Ara bé, el general d’aviació militar, Hidalgo de Cisneros, en la seva autobiografía titulada Canvio de rumbo afirma “En aquells dies em va tocar fer una feina veritablement canallesca, que em va atorgar el vergonyós i trist privilegi de ser el primer aviador que va tirar iperita des un avió”. Des de el seu Farman F60 Goliath, només en l’estiu de 1924, va llançar 100 quilograms de bombes de gas mostassa. Altres càlculs apunten que, durant la campanya militar al Rif, es van arribar a utilitzar uns 127 bombarders, que van llançar unes 1.680 bombes diàries, generalitzant els bombardejos químics fins sufocar la revolta rifenya. Els bombardejos van ser tan constants que segons l’historiador Joan Pando “...les pròpies tropes espanyoles van patir gairebé tantes baixes de iperitados com les rifenyes, i els parts oficials són ben explícits, amb noms i cognoms dels espanyols gasejats”.

La guerra colonial va acabar el 1927, i van cessar els atacs. Però es va acabar també amb la vida de milers de víctimes innocents gasejades, es va afectar a altres milers de rifenys, es van contaminar els territoris bombardejats i es van afectar les aigües que van seguir provocant mort tot després de la retirada de les tropes espanyoles. Els actuals governs d’Espanya i el Marroc, per diferents motius, però davant un enemic comú, el rebel poble amazic, no tenen cap interès a reconèixer, responsabilitzar-se i reparar el dany causat.

No cal dir que seria un imperatiu moral que el govern espanyol reconegués la seva responsabilitat més enllà de les conseqüències que pogués comportar aquest reconeixement. Així com meritaria que els Protocols, Convencions i instàncies que, teòricament, vetllen pel control de l’armament químic fossin determinants i contundents en el seu actuar. I, responent a la preocupació del diputat Fernández Díaz, sobre d’on obtenir els fons per al rescabalament a les víctimes, suggerim que dels pressupostos militars, ja que militar va ser l’agressió, que des dels fons militars es solucionin les conseqüències. I òbviament no cal escudar-se en les atrocitats comeses per el napalm marroquí, per eludir les responsabilitats dels gasejats espanyols: un error no justifica un altre. Tal i com reclama la l’Associació de Defensa de les Víctimes de la Guerra del Gas Químic al Rif, creada el 1999 i menyspreada pel règim de Mohamed VI, cal obrir una investigació rigorosa i realitzada per autoritats competents per aclarir l’abast de la tragèdia i determinar el grau de responsabilitat de l’agressió espanyola. Reconèixer la culpabilitat i demanar perdó, és tan obvi..