L'ocupació de l'Irak i la destrucció del sistema educatiu
Article publicat a La Directa
Aviat farà deu anys de la invasió de l'Irak per les tropes de la coalició dirigida pels Estats Units i Gran Bretanya, amb la participació espanyola (recordem el trio de les Açores; Bush, Blair i Aznar). Els efectes, immediats i a llarg termini, de l'ocupació han estat devastadors i els seus culpables no han estat detinguts, ni jutjats.
Aquest any, més de 200 organitzacions han presentat al Consell de Drets Humans de l'ONU diversos documents que exposen les constants violacions dels drets humans a l'Iraq i demanen que s'investiguin i es prenguin mesures per acabar amb l'actual situació d'impunitat.
Després de deu anys d'ocupació, el país no només no s'ha recuperat sinó que està en una situació de destrucció gairebé total. Hi ha un atur per sobre del 50%, la població té greus problemes per sobreviure, hi ha carestia d'aliments, els serveis públics essencials són gairebé inexistents (el subministrament d'aigua potable i les xarxes de sanejament són molt precaris), hi ha restriccions d'energia elèctrica (en alguna zona només hi ha subministrament elèctric durant una hora diària), etc. Després de la destrucció realitzada per les forces d'ocupació, els governs locals no han fet res per millorar la precària situació de la població.
Voldria posar èmfasi en la repercussió de l'ocupació en el sistema educatiu iraquià. Abans de 1991, el sistema educatiu iraquià era dels millors de la regió, amb un bon nivell d'alfabetització i d'escolarització. A partir de la invasió, l'Iraq ha patit un procés de desmantellament i de degradació que sembla intencionat, segons els documents presentats per les 200 ONG. Més d'un 80% de les institucions d'educació superior han estat destruïdes, saquejades o cremades. S'han bombardejat més de 700 escoles de primària (eren objectius militars?), incendiat unes 200 i s'han saquejat tres mil. Durant el govern de Paul Bremer es va dur a terme una política de desbaazificació. Es calcula que, amb aquesta excusa, es van acomiadar més de 15.000 persones de la universitat i van ser substituïdes per altres, en general poc competents, però properes al nou govern. A més d'aquests acomiadaments, també hi ha hagut centenars d'assassinats de professors. El maig de 2004 la comunitat acadèmica es considerava amenaçada: s'havien produït molts assassinats i les coaccions i amenaces eren constants. Això va provocar que molts professors marxessin del país. Es calcula que van marxar més de 65.000 entre 2003 i 2008. A primers de 2012 s'havia comptabilitzat 317 professors universitaris assassinats. Pertanyien a disciplines acadèmiques ben diverses i la majoria tenien una alta preparació. Fins ara no s'ha investigat seriosament cap d'aquests assassinats a l'Iraq. Les autoritats de les forces d'ocupació tampoc han fet cap investigació sistemàtica d'aquests crims. S'han portat alguns casos a diferents organismes internacional, sense cap resultat.
A més d'aquest esgarrifós panorama, la corrupció s'ha fet la mestressa de la situació.
Desmantellar el sistema educatiu impossibilita el redreçament d’un país i el fa altament dependent d’altres. L’assassinat sistemàtic de personal acadèmic és doblement criminal, primer per la mort i patiment immediat i segon, perquè hipoteca el futur de tot el país.
La responsabilitat d'aquesta situació no és únicament del govern actual, les forces d'ocupació en són co-responsables. Voldríem que els culpables de la devastació de l'Iraq fossin jutjats i condemnats. Si no hi ha rendició de comptes, és possible que aquests abusos es tornin a produir. Crims d'aquesta magnitud no han de quedar impunes.
No podem oblidar l'Iraq.
