Moviments de la societat civil demanen acció inmediata per aturar la guerra Siria
19 Octubre, 2016. La massacre de masses i els crims de guerra que presenciem cada dia a Síria mereixen el nivell de compromís més alt dels ciutadans: ells demanen compromís global per aconseguir un alto al foc i obrir un procés per tal d’aconseguir una solució política. L’assumpte no podria ser més urgent.
Arran de les discussions al seu Congrés de Berlín (a principis d’octubre), l’IPB proposa els següents 6 punts d’un pla de pau. No és una estratègia exhaustiva, però ofereix una orientació per l’acció de la societat civil internacional en les pròximes setmanes i mesos, especialment pels que vivim en els països Occidentals.
1. No fer mal (Do no harm). Hi ha límits al que qualsevol govern (incloent el dels EUA, el més poderós) és realment capaç de fer. Però quan les seves actuacions al terreny empitjoren en realitat la situació, la resposta ha de basar-se en el jurament hipocràtic: primer, no fer mal. Això vol dir aturar els atacs aeris de tots els fronts, aturar la destrucció de gent i ciutats. Atacar hospitals i escoles es un crim de guerra. Ara mateix a Alep els principals culpables sembla ser que són el règim d’Assad i Rússia. De totes maneres, els EUA i alguns dels seus aliats també tenen un llarg historial d’atacs aeris a civils –en el seu cas, en altres parts de Síria i a països que van des d’Afganistan a Líbia i a Iemen. Cada bomba és de més –especialment quan de fet, acostumen a enfortir organitzacions extremistes. A més, no només és una qüestió d’atacs des de l’aire. La lluita, l’entrenament i els subministraments per forces militars externes al terreny també han d’acabar.
2. Fer una realitat la no presència militar sobre el terreny (“no boots on the ground”). Fem una crida a la retirada de totes les tropes incloent forces especials, i també l’eliminació d’avions estrangers i drons de l’espai aeri sirià. Tot i això, no donem suport a la petició d’una zona d’exclusió aèria, que requeriria patrulles aèries dels membres del Consell de Seguretat i significaria un risc de conflicte directe entre els EUA i Rússia. Això és especialment perillós en un moment en el qual les tensions entre ells estan augmentant, i també podria intensificar la lluita en el terreny. La presència de tropes americanes ofereix exactament el que ISIS i altres organitzacions extremistes volen: la presència de tropes estrangeres en el seu territori, proporcionant noves oportunitats de reclutament basades en una renovada evidència de la intromissió d’Occident en països musulmans, així com proporcionant milers d’objectius nous. Això és idèntic als objectius d’al-Qaeda de fa 15 anys, que consistien en provocar als EUA perquè enviessin tropes al seu territori per confrontar-los des d’allà. Dit això, la nostra intenció no és de deixar el terreny lliure a les forces governamentals. L’objectiu de la retirada de les forces estrangeres es la des-escalar el conflicte i obrir ràpidament converses per una solució política. Mentre això, evidentment, conté alguns elements de risc pels civils, també en contenen les polítiques actuals que permeten que les massacres de masses continuïn.
3. Aturar l’enviament d’armes. L’IPB creu que s’haurien d’emprendre mesures en la direcció d’un embargament d’armes complet i absolut per part de tots. Els sirians ‘moderats’ subministrats pels EUA són sovint arrossegats per ISIS, la franquícia d’al-Qaeda a Síria, o per altres milícies no gaire moderades, o bé veuen que els seus combatents deserten per incorporar-se a aquestes milícies menys moderades. Tant si aquestes armes es despleguen y són utilitzades per extremistes o pels governs o milícies “moderades” suposadament aliats dels EUA, el resultat es més i més violència contra civils. Els governs occidentals han d’acabar la seva pràctica d’ignorar les violacions de drets humans i dret internacional comesos amb les seves armes i pels seus aliats. Només llavors tindran credibilitat per instar a Iran i Rússia a que acabin amb el seu propi enviament d’armes al règim sirià. Els EUA podrien, si ho volguessin, posar fi immediatament als enviaments d’armes dirigits a Síria d’Aràbia, els Emirats Àrabs, Qatar i altres, mitjançant la implantació de restriccions d’usuari final, amb l’amenaça de perdre tot accés futur a armes nord americanes. Si bé és cert que una votació del Consell de Seguretat per prohibir la venda d’armes amb quasi tota seguretat seria vetada per un o altre costat, s’ha obert una important via per la seva aplicació amb l’entrada en vigor del Tractat de Comerç d’Armes. A més, les prohibicions unilaterals de transferència d’armes podrien i haurien de posar-se en funcionament immediatament.
4. Construir relacions diplomàtiques, no militars. És el moment per a què la diplomàcia passi al centre de l’escenari, no només com una activitat secundària a accions militars. La diplomàcia dels grans poders que contínuament veiem en els nostres televisors ha de ser proporcional a la diplomàcia siriana. Eventualment això significa que tothom involucrat ha de ser a la taula: el règim sirià; la societat civil dins de Síria incloent activistes no-violents, dones, joves, desplaçats interns i refugiats forçats a fugir de Síria (sirians, iraquians i palestins); el kurds sirians, cristians, drus i altres minories, així com sunnites, xiïtes i alauites; els rebels armats; l’oposició externa i els actors regionals i internacionals: els EUA, Rússia, la Unió Europea, Iran, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, Turquia, Jordània, el Líban i altres. Una tasca difícil probablement; però a llarg termini la inclusió serà més eficaç que l’exclusió. Mentre Kerry i Lavrov farien bé en posar sobre la taula plans immediats per retirar les seves pròpies forces militars. Les tensions entre els dos gegants nuclears són ja massa altes. La solució del conflicte sirià podria (només possiblement) ser el projecte que finalment els permeti aprendre una lliçó de pau. No hi ha solució militar. Rússia, com altres actors, té clars els seus interessos geo-estratègics. I apunta a la doble moral dels polítics occidentals i els mitjans de comunicació que els hi donen suport, que són evidents quan ens fixem en les seves accions (directes o indirectes) en el foment d’hostilitats en tota la regió. Però Rússia també té les mans tacades de sang civil i no es pot concebre com a un promotor de pau desinteressat. Aquesta és la raó per la que ha de reunir-se un grup més ampli d’estats. La recerca de solucions diplomàtiques més amplies en les Nacions Unides que cobreixin tant ISIS com la societat civil siriana significa, a curt termini, més suport als esforços per negociar altos al foc locals, per permetre l’entrada d’ajut humanitari i l’evacuació de civils de zones assetjades. El que no es necessita és una altra Coalició de Bona Voluntat; per contra, hauríem de donar començament ja a una Coalició de Reconstrucció.
5. Incrementar la pressió econòmica sobre ISIS –i sobre tots els altres grups armats. L’Estat Islàmic és un cas especial i representa una amenaça especialment letal. En efecte, ha de ser desmantellat. Però és poc probable que els atacs brutals, tal com veiem ara amb l’assalt a Mossul, proporcionin una solució satisfactòria a llarg termini. D’aquesta manera no s’arribarà a l’arrel del problema. Per això compartim la por dels funcionaris de l’ONU de que podria provocar un gran desastre humanitari. Occident ha de treballar més per reduir els fluxos de finançament a ISIS, en particular mitjançant actuacions dirigides a les companyies petrolíferes, i especialment als intermediaris turcs, perquè no comerciïn amb 'petroli de sang’. Bombardejar combois de petroli té seriosos impactes ambientals i humans; seria més efectiu fer a ISIS impossible vendre el seu petroli. D’altra banda, Washington hauria d’acabar amb el suport als aliats de faccions armades, incloent al Qaeda i ISIS. La majoria d’analistes estan d’acord en que una gran part del finançament que reben ISIS i altres grups armats prové d’Aràbia Saudita; tant si ve des de fonts oficials com no oficials, el regne té prou control de la seva població com per acabar amb la pràctica.
6. Augmentar les contribucions humanitàries per refugiats i ampliar els compromisos de re-assentament. Els poders occidentals han d’augmentar massivament les seves contribucions humanitàries a les agències de la ONU pels milions de refugiats i desplaçats interns tant dins com fugint de Síria i Iraq. Es necessiten diners desesperadament a Síria i als països que l’envolten. Els EUA i l’UE s’han compromès amb fons significatius, però gran part d’aquests no s’han posat a disposició de les agències, ni entregat a destí. Però en tot cas, la crisi no només es financera. L’IPB argumenta que els països occidentals hauríem d’obrir molt més les portes als refugiats. És inacceptable que Alemanya n’aculli 800.000 mentre altres països (incloent aquells que van promoure la guerra d’Iraq en primer lloc) n’acceptin pocs milers, i mentre alguns, com Hongria, neguen totalment el concepte inter-Europeu de solidaritat i repartiment de responsabilitats. L’acció que proposem no és simplement la pròpia d’una resposta de solidaritat humana. Es la nostra obligació legal com a signataris de la Convenció del Refugiat. Mentre reconeixem la dificultat política de tal posició donat l’ambient polític actual, hem de declarar que les respostes dels països occidentals rics són simplement inadequades. Hi ha moltes mesures específiques que es poden prendre: per exemple, l’establiment de corredors humanitaris (amb transport organitzat), per tal que les persones que fugen de la guerra no hagin d’arriscar les seves vides de nou en el Mediterrani. L’hivern s’acosta de pressa i veurà més morts tràgiques a no ser que adoptem un nova política ràpidament.
CONCLUSIÓ: Síria és difícil. Tothom sap que la solució política es extremadament difícil i que tardarà molt temps en resoldre’s. Tot i això, és precisament quan la situació és més seriosa que s’ha de prosseguir amb negociacions. El fet que alguns dels interlocutors han comès actes inacceptables no es una raó per abandonar les converses.
Fem una crida per l’alto al foc local i regional, altos al foc humanitaris i qualsevol altra forma de permetre als serveis de rescat arribar a la població civil. Entretant, urgim un canvi immediat en polítiques clau, com ara posar en marxa un embargament a totes les bandes, i retirar forces estrangeres de la zona de batalla. També demanem una revisió de totes les sancions contra Síria, algunes de les quals tendeixen a castigar la població civil.
Finalment, urgim als nostres companys en els moviments de la societat civil en tots els continents a que mantinguin i reforcin les seves mobilitzacions. Els polítics i diplomàtics han de saber que l’opinió mundial vol atenció i que no tolerarà més prolongació d’aquesta carnisseria atroç. Guanyar la guerra (per qualsevol bàndol), ara no és una opció. El que importa és acabar-la.
