Qui te por de la mobilització indígena?

Article publicat a La Directa

Si el mes d’Octubre eren la gent camperola, de la mineria artesanal i camioners de Colòmbia qui s’aixecaven durant gairebé un mes en el Paro Nacional Agrario ara són els pobles indígenes els que han dit prou, farts de que el govern no compleixi els acords adoptats i de que els seus drets cada dia estiguin més amenaçats per la invasió de les seves terres tradicionals per empreses mineres, petrolieres i altres.

El  14 d’octubre , els pobles indígenes, encapçalats per l’Organització Nacional Indígena de Colombia (ONIC) i les 44 organitzacions que en formen part, van iniciar la Minga Indígena Social y  Popular.  

Com ells i elles diuen, han hagut de recórrer a la mobilització no per capritx sinó perquè els escenaris de negociació estaven exhaurits i només amb la mobilització poden obrir vies de canvi perquè els seus drets siguin respectats.

Les reivindicacions indígenes no afecten únicament als seus pobles, sinó que qüestionen un model econòmic i polític que està destruint la mare Terra. A les exigències de seguretat jurídica per als seus territoris, l’exercici ple al dret al territori, al dret a l’autonomia territorial i política, i la desmilitarització dels territoris indígenes, se suma l’exigència del dret a la consulta prèvia sobre projectes miners i energètics,  la revocació de les concessions o contractes d’explotació mineres en territoris indígenes i un canvi en la política agrària tot posant a referèndum el Tractats de Lliure Comerç i la derogatòria de totes les normes que afecten la sobirania alimentària.

Però la mobilització pacifica de les comunitats indígenes ha tingut una resposta repressiva absolutament desmesurada i desproporcionada, fins i tot superior a la recent mobilització camperola. Ha estat d’una violència brutal, tot convertint el territori de la protesta, especialment en 4 departaments, en un escenari militar, amb l’actuació de l’Escuadron Mòvil Antidisturbios (ESMAD) i de l’exèrcit i més de 130 persones ferides, en molts casos per bala, de gravetat, amb la policia controlant les entrades als hospitals per detenir les persones que anessin a sol•licitar assistència mèdica. Ha estat una resposta de guerra als clams indígenes.  Segons informes d’Amnistia Internacional la policia va disparar pots de gas lacrimogen, recarregats presumptament amb metralla. Fa poc, Canal Capital, la TV de Bogotà, informava de com la policia reutilitzava pots de gas recarregant-los amb boles de vidre, ferros i claus, provocant ferides  greus en les persones que exerceixen el legítim dret a la protesta. No és d’estranyar que cada cop més veus clamin per la desarticulació de l’ESMAD.

La reforma del sistema de justícia militar, l’anomenat Fuero Penal Militar, que manté una jurisdicció penal militar separada de la jurisdicció ordinària, que  crea també una jurisdicció penal policial (!!) i que fa casi impossible jutjar a membres de les forces de seguretat implicats en violacions als drets humans, sens dubte ha envalentit aquesta repressió desproporcionada sobre la població civil i malgrat que, després del fets esmentats, la Cort Constitucional ha anul•lat la reforma de la justícia militar ho ha fet per defectes de forma en la seva tramitació i, por si hi havia cap dubte, el president Santos s’ha apressat a declarar que “el Fuero Militar existe, existe hoy en día, con o sin reforma, y se hará valer”.

La violència verbal dels ministres de l’Interior i de la Guerra, per estigmatitzar, criminalitzar i reprimir per la via militar la protesta indígena  ha estat recollida pels paramilitars de la banda de los Rastrojos amenaçant de mort a persones dirigents i comunicadores indígenes, entre elles José Vicente Otero que el 2010 va estar acollit a Barcelona pel programa de Protecció de Defensors dels Drets Humans.

El pobles indígenes  es declaren teixidors de pau en mobilització permanent, a la recerca de propostes de solucions reals als problemes socials estructurals que afecten la societat colombiana. La pau per a Colòmbia no passa sols per l’Habana, sinó fonamentalment perquè s’acabi la guerra contra el poble.