Les guerres de videojoc del segle XXI
Article publicat al Diari Ara
Les guerres del segle XXI sembla que seran molt diferents a les que coneixem fins ara. Robots, aeronaus no tripulades, armes no letals i ciberatacs substitueixen les maneres tradicionals de fer la guerra.
Una de les novetats més importants és la dels avions no tripulats, també coneguts per les seves sigles en anglès UAV, UAS si es parla també de l’estació de control terrestre o amb el sustantiu drone (que significa abellot). Els drones poden ser tan petits com per llançar-los amb una ma o tan voluminosos com un avió convencional, sobre tot els models dissenyats per llançar míssils.
Els drones, com qualsevol altre avió, poden ser, doncs, civils o militars, segons l’ús que se’ls hi doni. Els avions no tripulats civils serveixen per a vigilància, topografia o collites. El seu funcionament evidentment es basa en la filmació a través de càmeres que porten incorporades que transmeten a un centre de control. En aquest cas apareix el debat sobre la legitimitat de la vigilància policial a través dels drones i de la possible vulneració del dret a la intimitat, ja que amb els drones es fa impossible saber quan i on seràs gravat i vigilat per una càmera. Per la seva banda, els drones militars serveixen tant per reconeixements i vigilància com per bombardejar objectius militars.
No hi ha cap exèrcit del nostre entorn que no hagi acollit amb entusiasme la implantació dels drones entre els seus equipaments. Les raons són moltes: són més barats que un avió de guerra convencional, no cal formar durant anys a un pilot de combat, en cas de rebre artilleria antiaèria no suposaria la pèrdua de vides humanes de la corresponent tripulació i a més, es fa més senzilla la decisió de disparar sobre l’objectiu militar, ja que comporta menys qüestionaments morals disparar a objectius que apareixen en una pantalla d’ordinador que fer-ho veient els efectes de l’atac amb els teus propis ulls. Als avantatges militars cal sumar els polítics. Si una cosa fa mal a un govern que emprèn aventures militars en terres llunyanes és haver d’explicar a l’opinió pública que els seus compatriotes tornen de la guerra en taüts.
A més, el dels drones és un negoci puixant. Podria arribar a tenir un volum de mercat proper als 89.000 milions de dòlars, 28.500 dels quals corresponen a I+D+i. Evidentment, ningú vol perdre’s formar part d’un dels negocis amb més recorregut dels propers temps. Aquestes dades, però, es refereixen al mercat global de drones, incloent el negoci militar i el civil. En tot cas, tan sols a l’OTAN hi ha més de 60 tipus de drones, més de 2.200 estacions de control terrestre i més de 6.700 UAS. A nivell mundial ja hi ha més pilots d’UAS que d’avions comercials. En el cas espanyol és l’exèrcit de terra l’únic que en posseeix 17 UAV, quatre dels quals es troben desplegats a l’Afganistan. Les empreses espanyoles més importants pel que fa als UAV són Cassidian (EADS) i Indra, en un sector clarament dominat pels EUA i Israel.
Acceptar l’ús dels drones com un arma comporta problemes d’ordre jurídic i ètic. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que l’ús dels drones militars és il•legal i èticament inacceptable . Perquè un avió no tripulat no pot respectar el Dret Internacional Humanitari, ja que aquestes armes no són capaces de distingir entre civils i combatents o de mesurar la proporcionalitat de l’atac. De fet, entre els criteris utilitzats per a la identificació d’objectius militars pels drones, s’empra el criteri de “grup d’homes que es trobin reunits”. I no hem d’oblidar que els Estats tenen l’obligació de garantir que tos els sistemes d’armes vigents respectin l’ordenament jurídic internacional. Els EUA, que són líders en el seu ús, només a Pakistan, Iemen i Somàlia han realitzat almenys 500 atacs, amb un balanç de quatre mil víctimes mortals, una quarta part de les quals eren civils.
Des d’un punt de vista ètic el qüestionament és encara més evident: Qui és responsable d’un bombardeig fet sense intervenció humana directa? Què passa si un hacker interfereix el sistema informàtic de l’UAS? Què passa si hi ha una errada de programació? Amb els avions no tripulats militars la guerra es converteix en una activitat trivial, en un videojoc, on els objectius sobre els quals es llancen bombes i míssils són imatges en una pantalla d’ordinador. Si no som capaços de deixar en segon pla els interessos econòmics i politics entrarem en l’era de la guerra de videojoc amb l’única diferència que amb el cas dels drones les víctimes seran reals. És, doncs, necessari i urgent una legislació que ordeni l’ús dels drones i que eviti el seu ús militar.
