Desallotjar l'enemic

Article aparegut a Tribuna del Diario.es. 

Dues notícies sobre desallotjaments omplen les portades dels diaris els últims dies. Es desallotja persones per ordre judicial o política. Però es desallotja com a verb transitiu, és a dir, el que vol dir treure una persona del lloc on era allotjada, com ho defineix l’Enciclopèdia Catalan qui, curiosament, utilitza com a exemple un que no podia venir més al cas: “Desallotjar l’enemic d’una població”. Doncs sí, si ens atenem a com han ocorregut els fets dels desallotjaments d’Idomeni i de Gràcia, s’ha tractat de treure enemics, de desallotjar enemics d’Idomeni i Gràcia. 

Enemic és un terme de caràcter militar que podem definir com ho fa el Diccionari de la Guerra, la Pau i el Desarmament editat recentment per Icaria: “persona, grup, institució o estat que un percep com antagònic i que amenaça la seva existència, identitat i necessitat”. La definició fa referència també a altre aspecte de gran rellevància, la que es refereix a que l’enemic sempre respon a una construcció distorsionada i estereotipada de l’altre, la qual cosa genera hostilitat, desconfiança i por. A Idomeni l’enemic són les persones refugiades a Gràcia els ocupes.

És per això que se’ls ha de tractar amb força, agressivitat i si cal, violència. Un enemic no mereix més.  A Idomeni hi havia policia i militars, acompanyats de grans màquines excavadores que no necessitaven excavar per desmuntar les precàries tendes de campanya que eren la llar de més de 8.000 enemigues. A Gràcia hi havia la policia antiavalots, en bona mesura militaritzada en les seves maneres de fer, amb armes que disparen un substitutiu massa similar a les bales de goma “buida ulls” que van ser prohibides per això mateix, i amb vehicles no massa llunyans als blindats militars. 

El delicte d’uns i altres no és cap. Cap que pugui ser entès com una amenaça, pròpia de l’enemic. Això sí, ocupaven espais que no els hi pertanyien. Els refugiats ocupen un tros de terra d’Europa, i això no és per ells. Els ocupes l’antiga sucursal d’un banc, i això tampoc és per ells. Els propietaris legítims dels espais reclamen la seva propietat i com que els altres són enemics del seu estil de vida, dels seus privilegis, els hi envien la força, l’agressivitat i la violència. El resultat doncs no és estrany que sigui violent. No s’ha de ser Gandhi per entendre que la violència porta a més violència. Cosa que també han de saber els que s’enfronten a la policia ja que sempre tindran les de perdre si es comporten com els enemics que esperen que siguin, tant en la batalla cos a cos com en la batalla de l’opinió pública.

I no s’hauria pogut fer d’una altra manera? No podríem afrontar qüestions importants com el desallotjament d’un camp de refugiades o un local ocupat anant a l’arrel del problema? Ni les refugiades ni les ocupes són enemics de ningú, ni tan sols dels policies que els tracten en última instància com a tal. Són persones que busquen tenir una vida digna i viure en llibertat. Com tu i com jo, com el jutge, el polític i el policia que els tracta com enemics.

O potser sí, són enemics inconscients d’un sistema que genera molta més violència que la de la seva ocupació i desallotjament que ens escandalitza quan ho veiem a les notícies. Són enemics d’un model que genera desigualtat, pobresa i guerra, de la qual fins i tot arriba a fer negoci. Un sistema pervers, que ha fet que 62 mil-milionaris tinguin tanta riquesa (econòmica) com la meitat de la humanitat més pobre del planeta.  Un sistema que salva bancs -i que desallotja una sucursal convertida en centre social- i que envia a camps de refugiats militaritzats als que fugen de la guerra.

Potser sí, els refugiats i els ocupes poden ser enemics del sistema, la seva presència i lluita per sobreviure ens fa pensar, i això, que pensem, amenaça la seva existència.