AFRICOM i recursos naturals

El febrer de 2007, el Departament de Defensa dels Estats Units va anunciar la creació de la infraestructura d'un nou comandament militar denominat AFRICOM i destinat a coordinar tots els interessos militars i de seguretat nord-americana al continent africà.

Aquest comandament passa a inserir-se a l’arquitectura militar que els EUA ja tenen desplegada per moltes altres regions del planeta. Des de 1983, els EUA ja disposen del comandament CENTCOM a l’Orient Mitjà i als països del Golf Pèrsic, incloent Egipte, amb la missió de vetllar pels interessos nord-americans i dels seus aliats en aquesta regió. A més, des de 1947 existeix el PACOM, que abasta tota l’àrea del Pacífic i que inclou les illes africanes de Madagascar, Comores i Maurici.

Abans de la creació de l’AFRICOM, i fins a desembre de 2006, quan els EUA van començar a ajudar Etiòpia en la seva invasió a Somàlia, aquests comandaments ja havien mantingut una relativa presència a l'Àfrica, i sovint utilitzaven forces especials per entrenar, equipar i treballar conjuntament amb els exèrcits nacionals de països africans aliats.

El 30 de setembre de 2008 es va crear finalment l’AFRICOM. Amb una seu provisional a Stuttgart (Alemanya), mentre no es troba un lloc més apropiat a l'Àfrica, es van començar a desenvolupar diferents activitats:

•   A Algèria, els nord-americans van constituir un Centre d'Estudis i d’Investigació sobre Terrorisme, el qual es va completar amb una base d’escolta electrònica i de comunicacions situada a la rodalia de Tamanrasset, al sud algerià. Per la seva situació geogràfica, la zona meridional d’Algèria es troba en l’epicentre de tota la regió del Sahel, i propera als pous de gas algerians.

•    Al Marroc, el Pentàgon va voler desplegar un sistema de comunicacions i de connexió entre l’AFRICOM i el Comandament de Forces estacionades a Europa amb seu a Stuttgart, i instal•lar una base naval a Tan Tan, al sud d’Agadir. Tots dos projectes continuen en estudi sense haver-se materialitzat.

•  A Níger, al Txad i a Mali es va proposar instal•lar-hi casernes per a la formació de comandaments i unitats especials antiterroristes, dirigides per oficials nord-americans de l’escola de Fort Bragg.

•    També es va estudiar la possibilitat de situar la comandància d’AFRICOM a Libèria.

•    Pel que fa a l’illa de Sant Tomé i Príncep, atesa la seva posició estratègica en el Golf de Guinea, on es duen a terme prospeccions i s’han trobat pous de petroli, s’ha especulat que podria ser el lloc escollit per instal•lar-hi una base naval nord-americana.

•    Una coalició internacional de 18 països liderada per França, Regne Unit i els EUA, i coordinada per l'OTAN, a l’empara de dues resolucions de Nacions Unides (17/3/2011), va iniciar atacs a Líbia. Aquesta nova guerra es va dirigir des del lloc de comandament que els EUA tenen a la base de Stuttgart a Alemanya, seu d’AFRICOM. D'aquesta manera, AFRICOM rebia reconeixement com a organisme que coordina i planifica les intervencions militars a l'Àfrica.

Totes aquestes activitats militars dels EUA han estat dirigides a exercir el control sobre els recursos naturals africans, especialment els hidrocarburs que flueixen cap a Amèrica del Nord i, en aquest sentit, contrarestar la cada vegada més important presència de la Xina a l'Àfrica. A més a més, també han tingut l’objectiu de continuar amb el compromís de la lluita antiterrorista iniciada després dels atemptats de l'11-S a qualsevol punt del planeta.

Competència pels recursos naturals

Aquest compromís dels EUA amb Àfrica, basat en un enfocament militar, reflecteix l'interès del Govern nord-americà durant l’etapa de la presidència de George Bush per a controlar els recursos estratègics del continent africà, especialment el petroli, el gas i l'urani. S’ha de recordar que Nigèria és el cinquè país exportador de cru als EUA i que juntament amb Guinea Equatorial i Angola proveeix del 20% d’hidrocarburs aquest país, amb possibilitats d’arribar al 25% l’any 2015. El naixement d'AFRICOM subratlla, doncs, l'interès dels EUA per l’accés i control de les indústries extractives, i molt particularment del petroli.

El Sudan i la Líbia de Gaddafi, que van estar inclosos en la llista del Departament d’Estat dels EUA com a països que promovien el terrorisme, van passar a ser considerats com a socis en la lluita contra el terror. Els dos països havien desplegat reeixides campanyes diplomàtiques que els havien permès millorar les seves relacions amb Washington. En aquesta dinàmica, les companyies nord-americanes s’han beneficiat de les llicències d’explotació de cru a Líbia i alhora de l’accés als recursos petroliers del Sudan.

L’acostament de la Casa Blanca a Sant Tomé i Príncep podria explicar-se per la posició estratègica de l’illa en el Golf de Guinea, on es va trobar petroli. I on s’especula que seria el lloc escollit per a una base naval nord-americana. Sant Tomé i Nigèria comparteixen una àrea amb reserves de petroli estimades en 11.000 milions de barrils.

L’estratègia nord-americana a l'Àfrica és similar a la de França i Regne Unit, pel fet que opta per la presència militar, però va més enllà que aquestes, tal i com apunta la creació d’un comandament especial. En canvi, difereix de l’estratègia duta a terme per la Xina. La Xina ha optat en l’últim decenni per incrementar les seves relacions comercials amb els països africans, amb l'interès posat a aconseguir recursos minerals i energètics que ajudin a la forta demanda que aquest país necessita per al seu desenvolupament. L'interès pels recursos africans per part de la Xina es mostra en l'intercanvi comercial. Xina va importar d'Àfrica el 2010 per valor de 100.000 milions de dòlars (segons el FMI). D’altra banda, 500.000 xinesos han emigrat per treballar a l'Àfrica en les diverses inversions d’aquest país. Al Sudan la Xina ha invertit 15.000 milions i n’importa petroli i productes agrícoles; a Etiòpia, 15.000 milions i n’importa minerals; a Nigèria, 10.700 milions en infraestructures i extracció de petroli; a RD Congo, 8.860 milions en fusta i construcció; a Angola, 4.500 milions en infraestructures; a Sud-àfrica, 3.600 milions en indústria; a Gabon, 2.600 milions en l'extracció de fusta i petroli. A més, Pequín va aportar més de 8.000 milions de dòlars a Angola, Nigèria i Moçambic el 2006, quantitat que supera amb escreix els 2.300 milions de dòlars que el Banc Mundial va destinar a tota l'Àfrica subsahariana aquell mateix any.

La guerra contra el terror

En el marc de l'estratègia de lluita contra el terrorisme, els EUA van reforçar la seva presència militar a la Banya d'Àfrica a través de l’establiment d’una caserna militar a Djibouti, on 800 efectius, inclosos 400 soldats d’elit, van establir una base amb l’objectiu de mantenir vigilada aquesta zona davant les sospites de l’existència de grups terroristes vinculats a Al-Qaida.

La presència del grup Al-Shabab a Somàlia amb campaments d’ensinistrament de gihadistes presumiblement lligats a Al-Qaida va convertir Somàlia en un altre objectiu militar dels EUA, que el setembre de 2009, mitjançant una ordre militar, va assassinar el líder del grup local afiliat a Al-Qaida. Així mateix va enviar vaixells de guerra per vigilar les costes somalis, ja que la fràgil estructura governamental, els escassos nivells de control a les fronteres i la inestabilitat política, econòmica i social del país són elements que converteixen Somàlia en refugi de grups terroristes.

El port de Mombasa (Kenya) alberga una base per a avions militars dels EUA encarregats de controlar qualsevol senyal d’activitat terrorista a la costa est d'Àfrica. Alhora Kenya alberga la major estació de la CIA a la regió, a qui preocupa que el grup somali Al-Shabab pugui establir-se en aquest país.

Al Sudan, grups d’oficials nord-americans establerts vigilen que aquest país pugui esdevenir una base de grups armats salafistes.

A més, EUA ha enviat tropes a la regió del Sahel, on equips nord-americans formen les forces antiterroristes locals del Marroc i Algèria per a la seva actuació en la regió, des de Mauritània passant per Algèria, Txad, Mali, Níger i Burkina Faso. L’esforç forma part d’un programa denominat Iniciativa Pansaheliana, dissenyat per proveir entrenament antiterrorista.

En aquest sentit, l’abast global que es pretén donar a la lluita antiterrorista es desvirtua en la mesura que s’enfoca en aquelles regions amb recursos estratègics, com l'Orient Mitjà, Àsia Central i Àfrica. El llenguatge utilitzat amb el terrorisme s’ha convertit en una excusa al servei d’interessos específics i ha servit per justificar les accions que busquen protegir aquests interessos per tot el món. Així, el març de 2011 l’administració Obama publicava la Ressenya Quadriennal de la Defensa 2010 (QDR en anglès). Aquest document definia els plans militars dels EUA per als pròxims quatre anys. La QDR aprofundia les línies dissenyades en l'Estratègia Nacional de Defensa de 2008 del final del mandat de George Bush i definia les operacions militars que s’havien d’utilitzar en guerres no convencionals.

La QDR ja s’està duent terme i unitats militars dels EUA estan treballant a la Banya d'Àfrica i al Sahel proporcionant capacitació, assessorament i equipament a les forces armades del país col•laborador sobre com combatre, expulsar o desmantellar les xarxes terroristes i insurgents. En concret, els EUA han desenvolupat forces especials per combatre en conflictes de petita escala o de baixa intensitat, per realitzar operacions secretes amb assassinats selectius de presumptes terroristes en diverses localitzacions, com les dutes a terme al Iemen, Somàlia o Pakistan a suposats militants d'Al Qaida amb míssils teledirigits i avions no tripulats.

Oposició a l’AFRICOM

La nova obsessió dels EUA amb l’AFRICOM i el seu enfocament militar té diverses conseqüències:

• Augmenta la interferència dels EUA en els assumptes interns dels països de l'Àfrica.

• Atraurà més armament militar al continent, augmentant el risc de desestabilització interna dels països que ja pateixen conflictes armats o tensions internes.

• Ajudarà a construir mecanismes de major repressió des dels estats contra els dissidents polítics, reforçant pràctiques antidemocràtiques.

• Considerar la força militar una prioritat més important que el desenvolupament i la diplomàcia crea un desequilibri que podria animar règims irresponsables a utilitzar l’ajuda militar dels EUA per oprimir a la població.

• Aquest tipus de polítiques creen inestabilitat, fomenten les tensions i fan d'Àfrica i el món un lloc menys segur.

L’estratègia de contrainsurgència global de l'actual política exterior dels EUA no dóna marge per a l’esperança i la pau. No és una política que busqui trobar solucions als problemes que originen l’extremisme violent. Però, en canvi, sí que podem assegurar que la instal•lació de bases militars, l’ostentació de poder armat i la vulneració de la legalitat internacional amb una política d’assassinats selectius no faran més que atiar l’odi i l’espiral de la violència contra el primer món. Àfrica no necessita una major militarització. El que necessita Àfrica són mecanismes per a respondre a les seves necessitats de desenvolupament, que seran els que realment ajudaran a la pacificació dels seus conflictes.