L'augment de tropes i la nova Directiva de Defensa
L' anunci de l'augment del nombre d'efectius de forces armades en missions a l'exterior i passar dels 3000 soldats a 7700 obeix als desitjos del gobern d' una major implicació en els conflictes internacionals d'acord amb els compromisos adquirits amb l'Aliança Atlàntica i la Política Exterior i de Seguretat i Defensa de la UE. (Artícle aparegut en Diagonal nº 92 de 7/enero/2009
La decisió de la ministra Chacón d'ampliar el nombre d'efectius de les forces armades en missions en l'exterior i passar dels 3.000 actuals a 7.700 no és cap sorpresa. Si s'observa l'última Directiva de Defensa Nacional, així com l'actual en tràmit d'aprovació, denoten un canvi substancial respecte d’altres anteriors, la definició d'un marc estratègic per a la seguretat nacional presidit per nous riscos i amenaces. Assenyalant que aquests són: el crim organitzat, el terrorisme internacional, la immigració massiva o el canvi climàtic. Aspectes que difícilment tindran solució a través de mitjans militars com la mateixa Directiva assenyala. Encara que no deixa de ser alarmant que siguin objecte d'atenció. En canvi, s'inclouen altres amenaces no tan pelegrines que sí podrien ser objecte d'intervencions, com la proliferació nuclear, els conflictes regionals, especialment a l'àrea mediterrània, els estats fallits on hi ha violacions dels drets humans o l'accés als recursos bàsics necessaris per a mantenir el nostre sistema de vida.
Si s'observen per separat, cap d'aquests problemes té la seva solució dintre de les fronteres espanyoles, sinó a l'exterior, i aquí radica la necessitat d'ampliar el nombre d'efectius en missions exteriors.
Ara recordem els perills i amenaces definits per la Aliança Atlàntica i inclosos en l'Informe Solana “Estratègia de Seguretat Europea” de la Unió Europea. En ambdós es mantenen exactament les mateixes amenaces. Aquí tenim la veritable raó del govern Zapatero. Alinear-se al costat dels organismes militars internacionals en els quals Espanya participa amb una major presència militar en l'exterior i adequar l'exèrcit a aquestes suposades amenaces. La pròpia OTAN aconsella tenir un 8% de forces operatives per al seu desplegament immediat. Quota que s'arribarà a amb els 7.700 efectius que proposa la ministra de Defensa.
Cert és que hi ha altres organismes, ONU i OSCE, amb major reconeixement que no pas la OTAN i la Política Exterior i Seguretat Comuna de la UE, dels quals també es deriven compromisos. Però si s'observen les missions militars en l'exterior realitzades per Espanya entre 1994 i 2008 tan sols dos (Líban i Haití) han estat emparades per la ONU, tres han estat de la UE (Macedònia, Bòsnia i Congo), i vuit de la OTAN. Entre elles, les tres agressions contra estats sobirans, a Kosovo, Afganistan i Iraq i realitzades al marge de la legalitat internacional.
Analitzant breument algunes de les missions que aquestes forces han de realitzar. La d'ajuda humanitària, en defensa dels drets humans o catàstrofes naturals. Només un ingenu es pot creure que els exèrcits són els cossos idonis per a portar a terme aquestes missions. Des de quan les forces armades poden jugar un paper d'imparcialitat, independència, neutralitat i universalitat que les víctimes d'un conflicte requereixen? A més, per a portar a terme aquestes intervencions són més apropiats cossos especials formats per a tal menester, que no soldats proveïts d'armes i més pendents de la seva pròpia seguretat que de la població a la qual han d'assistir. I per descomptat molt menys costoses. Avui aquestes missions de 3000 efectius ronden els 700 milions d'euros anuals.
Major importància té la qüestió dels recursos naturals, doncs el seu simple esment ens empeny a pensar que es contempla la possibilitat de llançar operacions militars per a accedir a recursos que, sense esmentar, cal suposar són els hidrocarburs.
Altra raó de l'ampliació, és el desig del govern actual de guanyar més pes en els fòrums internacionals on es dirimeixen les grans qüestions del nostre temps. I això, segons el govern, no és possible sense una major presència militar en els conflictes que avui pateix al planeta. Però malauradament, en lloc de buscar la resolució dels conflictes impulsant mitjans de seguretat humana, s'escull el camí de la seguretat militar.
