Canons o mantega?
És difícil discutir com han de ser els exèrcits avui si, en primer lloc, no ens posem d'acord en quina hauria de ser la seva funció i de què ens defensen.
Se'ns diu que la seva funció és defensar la nostra seguretat, però una simple mirada al seu volum i la despesa que en ells s'empra ens permet veure que tenen una dimensió absolutament desproporcionada, que no es correspon amb el que se'ns indica. El conjunt d'exèrcits de la Unió Europea disposa avui de 1,8 milions de soldats, absorbint el 22% de la despesa militar mundial. Si la referència és l'OTAN, aquesta empra el 67% de la despesa militar mundial mentre que només agrupa al 13% de la població que habitem aquest planeta.
Aquesta enorme desigualtat en la despesa militar hem de relacionar-la no amb una major seguretat, sinó amb una realitat més terrible com és garantir un accés profundament desigual i injust als recursos i la riquesa del planeta. Vivim en una profunda militarització, que tots els riscos que enfrontem s'han militaritzat. Les estratègies de seguretat dels nostres països parlen de terrorisme, delinqüència organitzada, estats fallits, desastres naturals, d'armes de destrucció massiva, de seguretat energètica i fins i tot de les amenaces que representa el canvi climàtic. És fàcil, molt fàcil, trobar amenaces que justifiquin els exèrcits en un món convuls com l'actual, però gens es diu de la responsabilitat en aquesta realitat d'un procés de globalització econòmica que ha augmentat la bretxa entre països desenvolupats i països empobrits que es tradueix en la pressió ambiental, els conflictes bèl•lics, la inestabilitat política i social o en la pobresa. Existeixen riscos i amenaces que hauríem d'afrontar i prevenir, però quan es veuen només els perills que procedeixen del Sud, però no els que nosaltres generem en ell i únicament es pensa en els mitjans militars i a augmentar la despesa militar per a enfrontar-los, ens està indicant que el que es prefereix és mantenir el món tal com està i, en tot cas, contenir el descontentament i els conflictes que això genera.
En l'estat espanyol, des de la fi del servei militar obligatori, hem viscut una permanent campanya per a legitimar un exèrcit, ara professional, que va néixer sobredimensionat, que va costar emplenar amb soldats professionals fins que la crisi econòmica i l'atur ha empès als joves al reclutament. S'ha justificat el seu paper amb les denominades missions de pau, nom multi-ús en el qual s'ha vingut a encaixar la participació espanyola en guerres contra estats sobirans que no han comptat amb la necessària legitimació de Nacions Unides, com han estat la guerra de Kosovo, la de l'Iraq, de la qual ens va retirar el govern Zapatero, o la d'Afganistan, que malgrat tenir un aval inicial de Nacions Unides s'ha integrat plenament en la guerra d'agressió que va iniciar Bush i que encara continua l'actual administració nord-americana. S'han creat unitats com la UME, la Unitat Militar d'Emergències, perquè l'exèrcit intervingui en cas de greu risc o catàstrofes naturals o incendis. Però, per posar un exemple, no seria millor disposar d'uns bons equips de protecció civil? O pot explicar-se per a què es necessiten persones armades per a intervenir en desastres naturals.
Avui, els exèrcits occidentals, s'han transformat d’exèrcits preparats per a un enfrontament amb exèrcits similars a exèrcits capaços de ser desplegats en escenaris llunyans en un curt espai de temps, s'han dotat amb sofisticats armaments i tot això ha anat acompanyat, després d'un petit parèntesi després de la guerra freda, d'un increment progressiu i sostingut de la despesa militar. És potser ja l'hora de plantejar-se una reducció dràstica dels exèrcits i de la despesa militar, d'alliberar recursos que permetin assolir els Objectius del Mil•lenni de l'ONU i abordar les causes socials i econòmiques que constituïxen l'arrel dels conflictes actuals.
