Crisi capitalista i indústria militar europea
Dels 20 majors productors mundials d'armes, 4 empreses europees ocupen llocs importants. La primera d'elles és British BAE Systems (anteriorment British Aerospace).
L'institut suec de recerca per a la pau SIPRI ha situat a BAE fins i tot com el major productor mundial d'armes el 2008, però la publicació nord-americana Defence News, utilitzant un altre mètode de classificació, situa BAE en tercera posició darrere de les companyies nord-americanes Boeing i Lockheed Martin. A més de BAE, els altres 3 gegants europeus són la italiana Finmeccanica i la formalment radicada a Holanda EADS, ambdues principalment empreses aeronàutiques, i la companyia francesa d'electrònica Thales. Els volums de negoci d'aquests gegants són més grans que els de molts països en desenvolupament. Van sorgir a mitjans dels anys 90 en un procés de fusions i adquisicions, quan la competència internacional (principalment nord-americana) va obligar a les empreses armamentístiques europees a superar els límits nacionals per sobreviure. En aquests moments, moltes empreses estatals van ser privatitzades, facilitant el procés d'acumulació. Encara els governs nacionals sovint mantenen una participació en les seves indústries militars: Finmeccanica està participada en un 30% per l'Estat, el 27% de Thales és propietat de l'Estat francès, i EADS és en part propietat dels estats francès i espanyol. En contrast, BAE Systems és privada, encara que l'empresa pot comptar amb un fort suport del govern, incloent promoció de l'exportació, finançament de les vendes i fins i tot encobrint corrupció d'alt nivell.
Aquesta implicació estatal subratlla el fet que la indústria de defensa no és un sector qualsevol de l'economia capitalista. La producció d'armes és un cas d'interès nacional més que una simple activitat econòmica. Mitjançant una excepció de seguretat nacional, el comerç d'armes va ser exclòs el 1947 dels acords del GATT i tots els acords comercials des de llavors, incloent els tractats de l'OMC i la UE. Això dóna als governs la possibilitat de finançar la investigació i producció, i de promocionar les vendes. Les indústries armamentístiques nacionals són mimades.
Retallades en les despeses
No obstant això, des de la crisi econòmica, ni tan sols als EUA els pressupostos militars són ja sagrats. Només el fet que el Senat dels EUA no retallés en absolut el pressupost –amb només una mica més d'un 1% de retallada dels 678.000 milions de dòlars que Obama demanava– ja és preocupant per a la indústria armamentística. A Europa, el Regne Unit i França junts representen prop del 40% de la despesa militar europea, i el 50% de la despesa en equipament. L'estructura militar britànica s'enfronta ara a fortes retallades del 8% en 4 anys. Incloent la retirada dels avions Harrier dels seus portaavions, i la cancel•lació de l'avió de combat d'aterratge vertical –versió per portaavions– Joint Strike Fighter. Això ha portat a l'acudit que el Regne Unit serà l'únic país del món amb un portaavions sense avions que portar. Fins i tot el reemplaçament dels submarins nuclears serà retardat. Altres comandes, com la dels helicòpters Chinook, han estat reduïdes en volum. Tant la Casa Blanca com la indústria armamentística britànica han expressat la seva preocupació. Està per veure si totes les retallades anunciades es materialitzen realment, però BAE Systems ha anunciat recentment que retallarà 1.350 llocs de treball a tot el Regne Unit, com a resultat de la decisió del govern d’anular les comandes dels avions Nimrod i Harrier.
A França, el creixement del pressupost militar simplement s'ha alentit. Fins ara la indústria armamentística no ha estat gaire afectada i la majoria de l'estalvi prové dels acomiadaments de personal. Programes com l'actualització intermèdia dels Mirage estan sent endarrerits més que suspesos. D'altra banda, la indústria francesa està preocupada per perdre la seva posició en el mercat d'exportació d'armes. L'any passat no es va signar cap acord d'avions de combat i el govern francès ha hagut d'intervenir per sostenir els nivells de producció. Aquest és un altre avantatge –per a la indústria– de ser un interès de seguretat nacional protegit. Si el problema del deute persisteix, els analistes esperen més retallades en defensa, preferentment després de les eleccions de 2012.
Altres països europeus mostren un panorama divers. Espanya ha retallat el seu pressupost militar en un 3,5% en termes reals en comparació amb 2010, principalment reduint la despesa en personal. A Suècia encara no està clar si el nou govern de centre-dreta retallarà en defensa i com ho farà. El nou govern holandès retallarà el pressupost militar en 600 milions d'euros, però salva el seu pla favorit de comprar avions de combat JSF, afavorint a la indústria armamentística, que es beneficia de la participació i les deduccions.
A Alemanya encara no està clar en què s’han de traduir les anunciades retallades. No és probable que l'abolició del reclutament per si sol cobreixi les retallades. S'està considerant retallar algunes comandes, afectant possiblement als beneficis d'EADS. D'altra banda, Alemanya ha pujat fins a la tercera posició dels exportadors mundials d'armes per aplicar pràcticament cap restricció a les exportacions. Itàlia, rebutjant advertències de retallades militars de fins el 10%, manté estable el pressupost pel 2011. Segons un executiu de Finmeccanica, les despeses per adquisicions fins i tot augmentaran el 2011. Encara que això podrien ser només pures il•lusions: Itàlia va reduir recentment la seva comanda del Eurofighter a 25 avions i comprarà 6 fragates FREMM en comptes de 10.
D'altra banda, Noruega incrementa la seva despesa militar en un 3,5% basant-se en els seus creixents beneficis petrolífers. També hi ha creixement a Europa de l'Est, notablement a Polònia, que augmentarà el seu pressupost militar en un 7,1% respecte al 2010, gran part del qual es dedicarà a modernització d'armament.
No sempre és possible retardar o cancel•lar les adquisicions. Què passarà, per exemple, amb les 4 fragates FREMM per la marina italiana? O bé no són construïdes –amb conseqüències laborals per les drassanes italianes– o es construeixen i són revenudes immediatament. En tot cas el problema és el següent: qui voldrà comprar? Països emergents com el Brasil podrien disposar dels diners necessaris, però són molt conscients de la seva forta posició en aquest paradís dels compradors amb només un limitat grup de clients possibles. Van per la millor oferta, que potser no sigui una fragata de segona mà lleugerament més barata, sinó una fragata que vingui amb llocs de treball i transferència de tecnologia.
Reaccions a les retallades de pressupost
La indústria de les armes està preparant-se per les vaques magres amb retallades dels costos interns. Per als més grans contractistes, això significa retallades en burocràcia, increment de l'eficiència de la producció, i transferir les conseqüències de les crisis als subcontractistes. També significa arreglar-se-les amb els desitjos dels clients. Durant anys, els clients preferien els productes fets a mida i la producció ràpida. Sobretot en armes d'ús directe en el front de batalla, com les bombes rebenta-búnquer, desenvolupades en temps rècord quan els EUA va voler atacar els centres de comandament subterranis iraquians. Les guerres de l'Afganistan i l'Iraq han escurçat el temps entre el disseny i la producció, i incrementat la participació militar en el disseny, però pagant un preu financer. Els clients post-crisi s'estan tornant més conscients dels costos un altre cop. Molt probablement la crisi acabarà amb l’irresponsable hàbit d'encarregar sistemes d'armes abans que estiguin completament desenvolupats, com ha passat amb el Joint Strike Fighter. Dir a la indústria "anem a comprar el vostre producte de totes maneres" s'ha traduït en permetre els sobrecostos.
La indústria de les armes no depèn només de les noves adquisicions. El manteniment i la modernització dels sistemes existents poden ser igual de rendibles, i la demanda creixerà quan el material vell sigui usat durant més temps per a cobrir els buits produïts pel retard de les adquisicions. La indústria espera també que les retallades pressupostàries en mà d'obra puguin incrementar la demanda de més automatització i robòtica per realitzar les tasques "brutes, avorrides i perilloses", i que el nou mercat de la "seguretat nacional" continuï creixent. Tampoc depèn la indústria europea només dels pressupostos europeus. Principalment els quatre grans-BAE, Thales, EADS i Finmeccanica-són actors globals amb instal•lacions de producció per tot el món. El procés de fusions de la darrera dècada no només ha estès la seva capacitat de producció, sinó que també va donar accés a nous mercats, sovint mitjançant partenariats amb indústries locals que més tard es van convertir en propietat completa. Especialment Thales i BAE tenen baluards en el mercat dels EUA que podrien compensar per les pèrdues en comandes europees, sobretot quan els EUA segueix amb les seves guerres, el que malauradament és probable que passi.
I per descomptat, hi ha les exportacions a països en desenvolupament. A causa de l'alt preu de les matèries primeres (especialment el petroli), països com Brasil, Veneçuela i Algèria han pogut gastar molt en armes. Com els preus de les matèries primeres no es veuen tan afectats per la crisi econòmica, aquesta tendència continuarà. Altres països com l'Índia, intenten armar-se per estar a l'altura del seu nou estatus com potències emergents. Els seus preocupats veïns reaccionen també comprant més armes, donant lloc així a carreres armamentístiques regionals al Sud i augmentant els beneficis a Occident.
L'escassetat de finançament podria causar problemes per als grans contractes d'armes. El comerç internacional en general està tocat greument per la crisi econòmica en ser els bancs més reticents a finançar projectes arriscats. Per aquest motiu alguns governs han estès els seus pressupostos de crèdit a l'exportació. Els crèdits a l'exportació europeus cobreixen aproximadament un terç de les exportacions d'armes.
Facilitats a l'exportació d'armes de la UE
En el mercat internacional de les armes Europa s'enfronta a una forta competència per part dels EUA, no només fora d'Europa sinó també dins del mercat europeu. Amb el seu extensiu mercat nacional, les empreses nord-americanes tenen un avantatge d'escala en la retallada dels costos sobre les europees. S'han desenvolupat programes de producció comuns, com el de l'helicòpter NH90, per contrarestar això. La majoria d'aquests programes són, no obstant això, ineficients i extremadament malbaratadors en temps i pressupost, perquè el treball es divideix segons criteris polítics més que per raons econòmiques. El mateix nom NH90 il•lustra aquesta qüestió. Va ser anomenat així perquè se suposava que seria un helicòpter dels anys noranta, però els lliuraments van començar el 2006.
Una política europea d'adquisicions més estandarditzada en el context de la Política Europea Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) està també lluitant amb els massa interessos nacionals a tenir en compte. La UE va fundar una Agència Europea de Defensa (AED) per desenvolupar les capacitats militars europees, la qual va aconseguir minimitzar el paper de l'excepció europea de seguretat (article 296 del Tractat de la UE). No obstant això, l'eina de l'AED per crear un sistema de concurs públic per a la producció militar –un tauler d'anuncis electrònic– no ha tingut molt èxit fins ara.
Probablement la mesura de més èxit de la UE per donar suport a la indústria armamentística ha estat posar la seguretat nacional sota un línia/límit en el pressupost de la UE. D'aquesta manera, és possible donar suport als programes d'investigació de la indústria d'armament amb diners de la UE al mateix temps que s'eviten les sensibilitats polítiques, senzillament nomenant producció de seguretat a la producció militar. Només s'aconsegueixen progressos en la cooperació militar europea quan participen pocs països. Un exemple d'això és la iniciativa franco-britànica llançada el 2006 a St. Malo, quan es va crear un grup de treball d'alt nivell incloent-hi els dos ministres de defensa i dos alts executius industrials. El 2 de novembre de 2010, els dos països es van reunir de nou a Portsmouth. Cameron i Sarkozy van signar un acord de defensa per major cooperació. Entre altres assumptes, l'acord ajudarà a resoldre el problema del portaavions britànic. L'acord ha entrat ja en vigor. No pot ser derogat pels propers càrrecs polítics i serà ratificat per l'Assemblea Nacional francesa i possiblement pels diputats britànics.
Segons un funcionari del govern, "apuntalar aquesta firma és important, sobretot si es vol donar confiança a les indústries militars nacionals per treballar juntes més estretament." Això és important perquè la major amenaça per a la indústria armamentística europea no és la crisi econòmica. Són els EUA i potser, en el moment oportú, les indústries xineses de armament. I per descomptat, una pau duradora.
Publicat a FriedensForum, novembre de 2010
