Multinacionals de defensa. Privatització de la guerra
En els darrers conflictes ens trobem amb un increment de la presència de cosos de seguretat armats pertanyents a empreses privades de seguretat que venen els seus serveis a estats, organismes i agències internacionals, multinacionals o inclós amb onG. És a dir, la seguretat s'ha convertit en un excelent negoci que ha animat a moltes empreses a internacionalitzar els seus serveis que es venen especialment en països amb conflictes armats. Aquesta és una qüestió que a de fer reflexionar sobre qui ha de recaure la legitimiat de la violència.Tica Font (juliol 2005).
La liberalització dels anys 80 i 90 ha impulsat i ha comportat la privatització de molts serveis públics con la sanitat, l’energia, l’aigua... Aquesta tendència també ha arribat a l’esfera militar. El final de la Guerra Freda va suposar el final de l’enfrontament Est – Oest, el final de la lluita contra el comunisme, el final del suport occidental als militars colpistes i en definitiva una baixada de la tensió mundial. Tot plegat en els països del Nord va comportar una reducció de les forces militars (especialment de comandaments) i dels arsenals. Els excedents d’armaments van ser venuts a altres països, eminentment del Sud, com armament de segona ma i una part dels excedents del personal militar es van ubicar en empreses transnacionals de defensa.
Però el final de la Guerra Freda també va suposar que els conflictes deixessin d’estar emmarcats dintre del conflicte Est – Oest i passessin a ser classificats com a conflictes interns, molts d’ells es van agreujar com a conseqüència de la falta de suport econòmic, d’armes, formació militar… que proporcionaven cada bloc a cada bàndol. Amb el final de la Guerra Freda els conflictes van deixar de ser conflictes ideològics i van passar a ser conflictes pel control de les riqueses del territori. Els anomenats senyors de la guerra o homes forts que controlen una zona, una part del territori de l’Estat, exploten els recursos d’aquell territori i controlen la seva activitat econòmica; control que proporciona els ingressos suficients per mantenir la guerra. Els Senyors de la guerra son personatges que han estat capaços d’aprofitar els canvis que aporta el procés de globalització per crear vincles amb el mercat mundial, utilitzar les companyies estrangeres com a font de finançament o font de riquesa personal i establir una autoritat local basada en la coacció o l’ús de la violència.
El període anomenat de Globalització en el que estem immensos està provocant canvis importants en l’Estat-nació. Tan en el Nord com en el Sud la globalització està comportant que els estats cedeixin decisions polítiques importants sobre l’economia i les persones a instàncies superiors o al "mercat". Els estats cada cop tenen menys control sobre l’economia, veuen disminuïda la seva capacitat recaptadora d’impostos, disposen de menys recursos per prestar serveis a la població i veuen disminuïda la seva capacitat per planificar i redistribuir la riquesa i els bens públics dintre de les seves fronteres. La Globalització està erosionant funcions importants de l’Estat – nació dels països industrialitzats, però també ho ha estat fent en els Estats en vies de desenvolupament; on resulta més dramàtic per les persones. L’Estat cada cop es més feble i en molts llocs ha perdut, total o parcialment, el control sobre els instruments de coacció física, ha perdut o renunciat, total o parcialment, al monopoli de l’ús de la violència. L’Estat en molts indrets no pot proporcionar seguretat o protegir les riqueses naturals d’altres homes forts o de les guerrilles, no pot proporcionar seguretat a la població, a les empreses o multinacionals o fins i tot les forces militars o de seguretat pública no son fiables pel propi president del govern.
En definitiva el final de la Gerra Freda i la Globalització ha comportat l’aparició d’una demanda de seguretat, que en molts casos no podia ser atesa per les forces militars estatals, però també va suposar, eminentment en els països industrialitzats, una reordenació dels efectius militars. A la dècada dels noranta aquest binomi demanda – oferta, va provocar-hi un esclat d’empreses que oferien els seus serveis militars i de seguretat a governs, bancs, cossos diplomàtics, multinacionals, empreses mineres, petroleres, agencies de Nacions Unides, institucions internacionals i Organitzacions No Governamentals. Aquestes empreses son anomenades Corporacions Militars Privades (CMP). Afirmen que la seva participació en el mercat dóna resposta a una creixent demanda de seguretat, que elles són respectuoses amb els Drets Humans i que es limiten a donar serveis a aquells poders reconeguts internacionalment.
Els directius i treballadors d’aquestes empreses han estat vinculats als exèrcits, generalment són exmilitars, militars en la reserva, expolicies, militars retirats o militars expulsat de l’exèrcit per conductes agressives o delictives, militars que van servir en cossos o operacions especials o expolicies. La CMP Blackwater(1) entre els currículums del seu personal figura el del director, on diu que va treballar 13 anys en el cos de marines dels Estats Units, que va treballar com assessor en l’ambaixada dels EUA a Manila, que va ser cap de grup en missions especials a Filipines, Bòsnia i altres llocs. El director en Anglaterra de Northbridge Services Group(2) va estar 23 anys en l’exèrcit, va ser paracaigudista, veterà en la guerra de les Malvines i va treballar en operacions especials en Alemanya, Noruega, Itàlia, Xipre del Nord, Sud Amèrica, Belize i l’Orient Mitjà.
Durant la invasió d’Iraq es va calcular que corporacions d’aquest tipus tenien desplaçats a Iraq entre 15.000 i 20.000 homes, xifra superior al contingent britànic. Es deia que per cada deu militars regulars presents a Iraq hi ha un treballador privat corporatiu, el que representa un augment des de la Guerra del Golf de 1991 on la proporció era de un per cada cent.
Aquests militars privats que estan o han estat a Iraq, cobren un mínim de 15.000 $ al mes, encara que poden aconseguir pagues diàries de fins a 2.000 $, depenent del risc que corrin i del tipus de contracte. Les CMP tenen un petit grup de treballadors fixes, però la majoria està a contractes de dies, setmanes o mesos. Algunes CMP han aconseguit contractes de seguretat que ofereixen salaris de 250.000 $ anuals. A. Williams de Northbridge Services Group afirma que un bon tirador de rifle pot guanyar uns 480 $ al dia. Segons alguns experts, el conjunt de les CMP tenen uns ingressos d’aproximadament 100.000 milions de dòlars anuals, quantitat que podria doblar-se en el 2010 o fins i tot abans a causa dels esdeveniments d’Iraq. Northbridge Services Group al 2003 ha signat diversos contractes en Àfrica subsahariana, un dels amb una multinacional del petroli en Angola, un altre l’està negociant amb el govern de Costa de Marfil i Libèria, i mostren interès en treballar en el conflicte del Congo.
Els exèrcits occidentals i especialment els dels Estats Units estan cada vegada més privatitzats i les empreses de serveis militars augmenten en nombre.
Depenent del criteri que s’utilitzi, es calcula que hi ha al voltant de 90 empreses de defensa, la majoria d’origen britànic i nord-americà. Gairebé la totalitat de les CMP ofereixen un servei de protecció a persones o instal·lacions, assistència en emergències, consell estratègic, entrenament, formació, servei de vigilància i tasques auxiliars de desminat de territoris. Entre el clients d’aquestes empreses hi ha caps d’estat que demanden protecció personal, multinacionals que demanden protecció en les seves instal·lacions (BP, Exxon...), Organitzacions com la Creu Roja Internacional, el Programa mundial d’aliments, UNICEF…per la pròpia protecció dels seus membres. Les CMP també s’ofereixen com a suport a l’exèrcit o als serveis d’intel·ligència. Cada cop hi ha més tasques que per tradició eren portades a terme pels mateixos militars i que ara són encarregades a les CMP. Les seves funcions van des de la construcció de campaments fins a la utilització i manteniment de complexes sistemes armanetistics i d’alta tecnologia com el bombarder B-2, augmentant d’aquesta manera la dependència de l’exèrcit d’aquest tipus d’empreses.
Membres d’aquestes corporacions es troben sovint en situació de combat, com en l’entrenament de la policia a l’Iraq, patrullant del carrer, i fins i tot apareixen a la premsa baixes humanes, encara que no son reconegudes oficialment com a baixes de personal militar (es refereixen a ells com a contratistes). Un exemple d’aquest son els quatre morts i el tracte posterior mediàtic que van rebre els cadàvers dels empleats de Blackwaters morts a Faluya.
La composició d’algunes d’aquestes CMP és el resultat de l’evolució des dels mercenaris dels anys seixanta fins a la integració privada actual, poden oferir soldats i batallons sencers disposats per la lluita a més d’avions i helicòpters de combat. Per il·lustrar què fan aquestes corporacions i el significat de la privatització dels militarisme es presenten alguns exemples.
Executive Outcomes (EO), una CMP sud-africana amb sucursal a Gran Bretanya, va ser fundada al 1989 i formada per ex - soldats del règim d’Apartheit, durant un temps va gaudir de bona reputació per la seva eficàcia amb governats de països petits; encara que altres argumenten que els seus èxits van ser obtinguts utilitzant mètodes poc transparents, legalment dubtosos i èticament reprovables. EO va tancar al 1999 i segurament es va dissoldre a través d’alguna de les seves filials com la Sandline International(3), que també ha plegat a l’abril del 2004.
En quant a la protecció de les élites en Estats febles, com per exemple Sierra Leone o Liberia, els governants han confiat en CMP per protegir l’explotació i comercialització de les reserves de diamants (Valentine Strasser i Charles Taylor han estat clients de CMP). La relació entre les CMP i Sierra Leone esta íntimament lligada a Executive Outcomes, el seu paper inicialment era el de donar suport al govern militar de V. Strasser fins les eleccions de 1996; al llarg de casi dos anys EO es va dedicar a empaitar al Front Revolucionari Unit (FRU), primer fins fer-lo fora de les rodalies de Freetown i després dels jaciments de minerals i, finalment deixant el camp lliure a que es celebressin eleccions i el FRU signés uns acords de pau. Aquesta actuació va durar 21 mesos, va tenir un cost de 35 milions i va utilitzar una mitjana de 150 militars, arribant en els principals moments fins a 300 empleats. El nou govern civil va continuar utilitzant els serveis de EO fins al 1997, un parell de mesos desprès de que EO abandonés el país els militars van donar un cop d’estat i van invitar al FRU a unir-se a ells. Una altra empresa militar que va entrar en acció va ser Sandline International quan el president en l’exili Kabbah va decidir contractar-la (aquesta empresa ofereix serveis militars i equipaments per lluitar en qualsevol conflicte) per recuperar el poder a canvi de concessions en la companyia Diamond Works. Un dels aspecte que més interès ha generat Executive Outcomes, i aplicable a alguna altra companyia, ha estat que habitualment canviava els seus serveis per participacions en les riqueses minerals o per concessions de petroli com en Angola. D’aquesta manera queda reflectida la intima relació entre CMP i les corporacions mineres i petrolíferes.
També voldria destacar d’Executive Outcomes que les seves operacions militars comptaven amb un nucli relativament petit de tropes entrenades i disciplinades, suportades per unitats de l’exèrcit local o milícies. Les forces base eren angolesos o de Sierra Leone i estaven comandats per sud-africans blancs. Com a CMP estaven ben equipades, disposaven d’helicòpters de combat, reactors de combat, avions de transport, avionetes…, pels rebels EO representava una força armada poderosa.
S’especula sobre les raons per les quals Executive Outcomes va tancar al 1999, però una cosa és segura, no va plegar per manca de feina o d’oportunitats. Possiblement va influir la nova legislació sud-africana que restringia les activitats militars en l’estranger i suposo que també va influir la incomoditat política que generava una empresa com EO que començava a acaparar l’atenció dels mitjans de comunicació.
El 1992, durant la presidència de G. Bush, Dick Cheney (vicepresident) va encarregar a la sucursal d’Halliburton, Brown & Roots Services (en l’actualitat Kellog Brown & Roots KBR) dur a terme un informe sobre la possible ajuda a les CMP a l’exèrcit. Per a la seva realització, Halliburton va rebre 3,9 milions de dòlars i 5 milions extra per una actualització posterior. Després d’això, Halliburton i Kellog Brown & Roots han rebut dotzenes d’encàrrecs com l’aprovisionament logístic per a cada destacament militar. Solament a l’Iraq, els seus compromisos, dedicats sobretot en el marc petroler, els han aportat 2,3 mil milions de dòlars. Aquesta mateixa empresa KBR ha treballat per l’exèrcit dels EUA en Afganistan, Croacia, Kosovo, Kuwait, Aràbia Saudí i Somàlia.
La indignació internacional que va provocar el descobriment de les tortures a presoners d’Abu Ghraib no queda al marge de les activitats que realitzen aquestes empreses. Moltes de les presons sota la gestió de l’administració nord-americana, tenen zones on es porten a terme els interrogatoris i on solament entren aquests exèrcits privats. Això és el que va passar a Abu Ghraib i l’empresa California Analisis Center Included (CACI)(4), que té 9.400 empleats i que va facturar 843 milions de dòlars al 2003 i Titan(5), en la que treballen 12.000 persones i ha tingut un volum de negocis de 2.000 milions de dòlars al 2003. En definitiva torturadors a sou i sense bandera. Aquests mercenaris o exèrcits privats porten a terme operacions que l’exèrcit regular no vol realitzar o que el seu govern no vol que realitzin, d’aquesta manera tost dos, exèrcit i govern, esquiven la responsabilitat legal d’aquestes accions.
Davant d’aquest fets podem afirmar que s’ha produït una passivitat escandalosa, cap institució internacional s’ha pronunciat de manera ferma contra l’utilització de mercenaris privats; el portaveu d’exteriors de la Comissió Europea Diego Ojeda "La comisión no tiene nada que decir sobre las aparentes irregularidades o violaciones de derechos. No estamos en Iraq y no somos capaces de juzgar lo ocurrido; serán las autoridades competentes las que lo hagan" (La Vanguardia, 5 de maig del 2004).
Una de les CMP nord-americanes més importants i conegudes és la Military Professional Resources Incorporated (MPRI), va ser fundada al 1990 i al 1998 tenia una plantilla fixa de 400 treballadors i una reserva de 7.000 en la seva base de dades. L’empresa destaca que les seves funcions són les d’assessorament, formació i planificació; deixant constància i assegurant que no estan directament involucrats en operacions militars. Les activitats d’aquesta companyia estan subjectes a la legislació dels EUA i l’empresa està obligada a obtenir permís del govern dels Estats Units. El que significa que els contractes internacionals que obtenen estan estretament vinculats a la política exterior americana. Així, al 1994 el govern croat va demanar al govern dels EUA ajut per modernitzar les seves forces armades; però el govern Amèrica, que estava d’acord en prestar ajut, degut a l’embargament decretat per l’ONU, no podia donar resposta oficial. Aquesta oportunitat es va traspassar a MPRI ja que no era una feina "letal". L’exèrcit croat va ser format durant mesos per Recursos Militars Professionals (MPRI). Quan empreses privades com aquesta treballen per governs del Sud podem dir que la seva actuació és una prolongació de la política exterior dels governs del Nord.
El 4 d’agost de 1995 l’exèrcit croat va llençar una ofensiva militar per recuperar la Krajina, una extensa franja ocupada per serbobosnis. Els croats ho van recuperar en tres dies, en una operació anomenada Operació Turmenta (al més pur estil americà) en la que es van cometre execucions sumàries, bombardejos indiscriminats i neteja ètnica. La CMP americana MPRI ha negat reiteradament la seva participació directa en els fets i ha sostingut que la seva feina va consistir únicament en preparar tècnicament a l’exèrcit croat. Els comandants croats que van dirigir aquesta Operació Turmenta han estat processats pel Tribunal Internacional de Crims de Guerra. Seria convenient fer un exercici de reflexió entre les diferencies de responsabilitat que hi ha entre entrenar a algú per utilitzar un arma i prémer el gallet. A l’agost de 1996 MPRI va obtenir un contracte de formació per a les forces armades de la Federació Bòsnia–Herzegovina.
Una altra companyia americana amb presencia en Iraq es DynCorp(6), fundada per ex oficials de la policia de la ciutat de Los Angeles, entrena a les forces de la policia iraquí, té un contracte per valor de 50 milions de dòlars. DynCorp es també coneguda per entrenar a les forces paramilitars colombianes i per portar a terme missions per destruir camps de coca i per informar sobre la situació i moviments de rebels; encara que alguna vegada la informació que han donat ha estat errònia, al 1998 la força aèria colombiana va bombardejar un poble i va causar la mort a 17 persones, l’atac es va basar en informacions errònies; igualment al Perú, al 2001 van informar a l’exèrcit d’un avió sospitós que, després que el fessin caure, va resultar que les ocupants eren unes missioneres. DynCorp en els seus treballs a Bòsnia es va veure implicada en un escàndol d’esclavitud sexual amb treballadors acusats de violar, vendre i comprar nenes menors de dotze anys i de tràfic il·legal d’armes; ningú ha estat processat per aquests fets ocorreguts a Bòsnia, per escapar de les autoritats locals, els empleats van sortir del país. Aquesta mateixa companyia està encarregada del manteniment del Air Force one i ha aconseguit el contracte per la protecció personal del president Hamid Karzai d’Afganistan (contracte que puja 130 mil dòlars anuals)(7).
Quines avantatges comporten pels governs dels països occidentals com els EUA el fet de contractar aquestes empreses? Estats Units es el país que més utilitza les CMP en les seves accions exteriors a causa, essencialment, del fet que mentre que qualsevol tramesa de tropes pròpies ha d’estar autoritzada pel congrés, aquest permís no és necessari si la mateixa activitat la du a terme una CMP. Per una altra banda els treballadors d’aquestes empreses que moren, per exemple a Iraq, no passen a augmentar l’estadística governamental del nombre de morts en el conflicte, de cara a l’opinió pública els morts no són soldats que moren en acte de servei, són morts casi invisibles que treballen pels estats ocupants o amortiren el cost polític de les pèrdues oficials; fins i tot es desconeix el nombre de morts d’aquest contractistes. Finalment cal considerar que l’exèrcit i el govern no es fan oficialment responsables de les actuacions improcedents, il·legals, abusives… que pugin cometre els treballadors d’aquestes empreses, evitant d’aquesta manera l’impacte negatiu en l’opinió pública i esquivant les responsabilitats legals que aquestes actuacions puguin comportar.
La Convenció de Ginebra, article 47, prohibeix l’ús de mercenaris i els defineix com "aquelles persones reclutades per un conflicte armat per un país diferent del seu i motivat pels guanys personals". Les Corporacions Militars Privades no oculten el seu afany de lucre, encara que rebutgen l’acusació de mercenaris per definir el seu personal, al·legant que són empreses militars privades legalment constituïdes. Gran part dels empleats són exmilitars que decideixen abandonar l’exèrcit del seu país i posar-se l’uniforme militar de l’empresa, amb la intenció de fer diners ràpidament acceptant una feina perillosa com a contractista. El problema que planteja l’existència d’aquestes empreses, es que els seus treballadors escapen a tota jurisprudència. L’estatut d’aquests contractistes no està cobert per la Convenció de Ginebra. No podem dir que es tractí de combatents per que no tenen uniforme i no obeeixen a cap estructura militar reconeguda, però tampoc es pot dir que no ho siguin per que van armats. Una altra dificultat de caràcter legal és que l’empresa pot se nord-americana, o anglesa, però els treballadors poden ser ciutadans amb passaport de qualsevol país del món, italians, francesos, sud-africans, xilens, colombians, indis...
No voldria acabar aquest apartat sense esmentar el debat que es va produir dintre de l’ONU sobre si s’utilitzaven o no CMP per al manteniment de la pau. Després de l’experiència de la incapacitat de la comunitat internacional per impedir el genocidi de Rwanda, i tenint en compte que la CMP Executive Outcomes va aconseguir amb només 35 milions de dòlars el que la onU no va aconseguir amb 247 milions de dòlars a Sierra Leone, van sorgir veus d’experts i de membres de l’ONU, que proposaven utilitzar les CMP per al manteniment de la pau, fins i tot es diu que Koffi Annan va pensar en enviar contingents privats a Rwanda, encara que la idea no va avançar perquè ell mateix creia que el món encara no estava preparat per donar aquest pas.
Un important dilema que ens aporten aquestes CMP, ja esmentat, és el de la responsabilitat. Qui es responsabilitza de les accions o delictes, que puguin fer aquestes empreses? Com es poden controlar les activitats de les esmentades empreses quan la seva màxima és la confidencialitat?
Es difícil per no dir impossible controlar aquestes empreses, per una banda son empreses civils i per una altra empreses militars, però els seus empleats no estan sotmesos al codi militar i treballen en una espècie de terra de ningú o buit legal. Els governs dels països on estan inscrites ni els organismes internacionals vigilen aquestes empreses i les seves activitats, ben bé no se sap com funcionen, com són els mecanismes de licitació i de contractació, quines són les condicions que s’imposen als contratistes… Es necessita transparència, legislació i control sobre les activitats d’aquestes empreses; que es posin límits a les seves actuacions, que s’acabi amb el buit legal en que es mouen. A la practica es comprova que amb les seves actuacions creuen la frontera de lo èticament reprovable amb massa facilitat.
En principi les CMP tindrien que estar subjectes a la llei del país en el qual actuen, però si pensem que normalment operen o treballen en països on la llei no existeix, o no té massa valor, o és impossible d’aplicar, o qui les contracta és el mateix govern, és evident que les practiques d’aquestes empreses no estan sent i no estaran sotmeses ni a la llei ni als tribunals.
Un altre dilema que obren les CMP gira a l’entorn de l’aparició d’un nou mercat, el mercat privat de la seguretat i l’ús privat de la violència; en definitiva la privatització de la guerra. La privatització de la seguretat i la defensa suposa la privatització de l’ús de la violència. Fins ara l’Estat modern tenia el monopoli de la violència legítima, els nous conflictes representen un exemple de com l’Estat ha perdut o està perdent el monopoli de l’ús de la violència, encara que no la seva legalitat, fins ara legalment solament l’Estat, a traves dels militars o cossos policials, pot utilitzar la violència física directa. Però l’aparició d’empreses de defensa legalment constituïdes, obren l’escletxa de la legalitat de l’ús de la violència en mans privades, sense que hi hagi un marc jurídic que reguli la seva activitat o li posi límits. Però la privatització de la guerra també comporta l’aparició d’homes amb un historial personal d’intervenció o servitud a les pitjors causes de la història (i que ara actuen impunement), i també comporta l’aparició d’empreses que no treballen exclusivament per grups multinacionals sinó al servei institucional dels Estats. En definitiva les CMP ens proporcionen un problema nou i seriós que haurem de debatre i davant del qual hem de prendre posicions.
Davant de tot això deixo sobre la taula els interrogants següents:
Sobre qui ha de recaure la legitimitat de l’ús de la violència? Cal regular les activitats d’aquestes empreses?Qui i com es controlen les activitats de les CMP?La legislació i els tribunals han se ser d’àmbit nacional o mundial?
Notes:1 www.blackwaterusa.com/securityconsulting/2.www.northbridgeservices.com3. www.sandline.com. La pàgina web continua activa, es pot visitar però anuncien el tancament de la companyia per manca de suport governamental a les Companyies Militars Privades.4 www.caci.com5 www.titan.com6 www.dyn-intl.com7 www.nodo50/csca del 7 d’abril de 2004
Nota: Ponència presentada en la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès del 14 al 20 de juliol de 2005
