L’Estratègia de Seguretat Nacional de 2013: seguretat... per a qui?
Al llarg de la darrera dècada es produeix un canvi de conceptes a escala internacional, on se substitueix el concepte de defensa pel de seguretat, un terme molt més ampli en el qual s’inclou la defensa.
Així, doncs, pren protagonisme la concepció àmplia de la seguretat, on tots els ciutadans tenen el dret i el deure de vetllar per un entorn segur, on la col·laboració pública i privada es fa indispensable i on es planteja la seguretat com una idea de base compartida per tots els ministeris de l’Estat. D'aquesta manera, mentre que la defensa és exclusiva de les Forces Armades, la seguretat és cosa de tots. Amb el canvi de conceptes qualsevol cosa que pugui suposar un perill per a la seguretat és competència de tota la població i, per tant, és una responsabilitat del cap de govern. No obstant això, la seguretat recau en la necessitat de mantenir la sobirania nacional, i cal tenir en compte que la institució encarregada de garantir-la en última instància són les Forces Armades.
En aquest sentit, l’any 2011, d’acord amb el que estableix la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC) de la Unió Europea es crea “l’Estratègia Espanyola de Seguretat (EES): una responsabilitat de tots”, on es planteja de manera integral la política de seguretat, que agrupa les diferents polítiques i línies d’acció desenvolupades en els diferents àmbits ministerials i les relaciona en un document unificat. En l’Estratègia, que és el document base a partir del qual s’organitza la seguretat espanyola, es defineixen els punts que preocupen actualment l’Estat en temes de seguretat i defensa i el paper que té en les diferents organitzacions internacionals, i també el paper de les Forces Armades, de la societat civil i de les empreses privades. S’aposta perquè els aspectes relacionats amb la seguretat de l’Estat siguin responsabilitat de tota la ciutadania, s'incideix en la importància de la integració en alguns dels organismes regionals i internacionals, i s'aposta per reduir la diferència entre seguretat interna i externa.
Posteriorment, l’any 2013, es presenta l’“Estratègia de Seguretat Nacional (ESN): un projecte compartit” que, sota la pretensió de ser una revisió de l’anterior i una adaptació als canvis en la seguretat, es tracta d’un document molt similar al del 2011 que aporta poques idees noves, tot i que la presentació és més clara i els continguts més sintètics. Cal destacar la inclusió de dos àmbits nous en l’apartat de riscos i amenaces: l’espionatge -que en l’EES 2011 era un punt dins les ciberamenaces- i la seguretat marítima.
Per una banda, considerem d'extrema rellevància el fet que el document es refereixi indistintament als riscos i a les amenaces per a la seguretat, dos conceptes totalment diferents que hauran de servir posteriorment per a definir les línies d'actuació de les FAS. D'alguna manera, sembla que amb aquesta barreja de mots es pretengui confondre la ciutadania convertint en subjectes de la seguretat qüestions que actualment no haurien de preocupar, com ara les emergències i les catàstrofes o la vulnerabilitat de les infraestructures crítiques i els serveis essencials.
D'altra banda, en el document també es juga a crear certa ambigüitat referent a les armes. Es destaca com una de les amenaces importants la proliferació d'armes de destrucció massiva, per la qual cosa es recomana participar dels tractats internacionals signats contra aquestes armes, però per contra es reafirma en el compromís del Govern de fer costat a les indústries espanyoles d'armament. En aquest sentit, s'entén que la proliferació d'armament d'altres tipus no ha de suposar un risc per a la seguretat.
Tampoc prenen importància en aquest document les amenaces no compartides, de les quals tant es parlava a la Directiva de Defensa Nacional (2012), i Ceuta i Melilla passen a un segon pla respecte a les necessitats de defensa. També passa bastant per alt la qüestió de la pirateria, que fins al moment semblava que fos percebuda pel Govern com una de les principals amenaces per a l'Estat.
Aquesta nova Estratègia transmet una falsa sensació de desmilitarització de l’àmbit de la seguretat, i és evident que tots els potencials riscos i amenaces establerts, en el moment que posessin en perill la Seguretat de la sobirania nacional, constituirien un motiu perquè actuessin les Forces Armades: en el moment que la seguretat falla, entra en joc la necessitat de defensa, i el braç executor de la Defensa Nacional són les Forces Armades.
Segons el baròmetre del mes de juliol de 2013 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), el que preocupa la població de l’Estat espanyol és: l’atur (80,9%), la corrupció i el frau (37,4%), els problemes de caire econòmic (32%), els polítics en general, partits i política (27,6%). D’altra banda, temes relacionats amb àmbits de l’ESN preocupen més aviat poc: la inseguretat ciutadana (2,8%), les drogues (0.3%), el terrorisme, ETA (0,6%), la immigració (2,6%), els nacionalismes (0,6%), el terrorisme internacional (0,1%).
Aquestes dades evidencien un desajust important entre la percepció que té el Govern i la que té la ciutadania sobre el que és la seguretat i el que no. Si és cert el que es predica que la seguretat interna i la externa queden diluïdes, que tan important és el que passa dins les fronteres com fora, a l’hora de generar seguretat aquesta estratègia queda curta.
Des del Centre Delàs proposem una estratègia on es vetlli per la seguretat humana, on s’inclogui el que realment preocupa la població i el que necessita per poder desenvolupar-se en el seu dia a dia de manera autònoma i lliure.
La major part dels riscos i amenaces que es detallen a l'Estratègia difícilment poden ser apaivagats per mitjans militars. La seguretat laboral, les bones pràctiques de les institucions polítiques i de les empreses, el reforçament dels serveis públics, les relacions internacionals fidels al dret internacional, etc. haurien de ser els pilars de la política de seguretat espanyola. Això, és clar, si l’ESN estigués parlant de seguretat humana.
