Cultura de guerra, cultura de pau. El cas d'Europa

La situació de la defensa a Europa desprès dels aconteixements de l'11 de setemebre del 2001. I els entrebans per la construcció d'una política exterior i de seguretat europea.  Pere Ortega, (juliol de 2002), Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat

La política de Defensa i Seguretat de la Unió Europea Pocs dies després de l’atemptat del 11-9 a les Torres Bessones, el president Bush anuncia una guerra prolongada en el temps contra un eix del mal (Iraq, Iran i Corea del Nord) i tots aquells països que donessin cobertura a grups terroristes. Exactament dos mesos després, en la cimera de Laeken-Brussel·les, els mandataris europeus de la UE pregonaven el compromís d’enviar tropes a Afganistan sota el paraigües de la o­nU en l’operació “Llibertat duradora”. Inclosos els tradicionalment “neutrals” Àustria, Irlanda i Suècia.Ben aviat les coses es van torçar. El canceller britànic, avisava que això no seria així, doncs també estarien presents, Turquia, Canadà i Jordània, a més el comandament no seria conjunt de la UE, sinó estrictament britànic. La cosa quedava clarament degradada en entitat i significat. La UE no actuaria com un bloc homogeni, sinó que tindria que donar cabuda a altres països externs a la UE en una força multinacional i a més, sota exclusiu comandament britànic.  O sigui, la proclamada “primera missió militar europea” a l’exterior, no era tal. A més, aquest optimisme demostrat a Brussel·les pels cancellers tampoc podia ser creïble. Doncs la coneguda Força de Reacció Ràpida (FRR) de 60.000 soldats, més 100.00 de reserva, que la UE pretén posar en marxa, no serà operativa fins el 2003. I per tant, mentre, caldrà pensar en les forces dels respectius països amb el considerable retràs i complicació que representa posar-los d’acord sota un únic comandament.  Però ja a Laeken-Brussel·les, l’entusiasme d’alguns va quedar frustrat per l’actitud de ministre grec que avisava que la presència de Turquia en la força multinacional era contradictòria amb l’actitud del govern de Turquia respecte a la FRR, que manté una actitud contraria a aquestes forces amb presència de països de la OTAN (de la que forma part), i el compromís, de que cap força militar dels països membres de la OTAN pot actuar en contra d’un país membre. I de sobre és coneguda la rivalitat d’ambdós països que mantenen diferencies en la frontera del mar Egeu sobre la territorialitat de moltes illes (similar al cas de Leyla/Peregil), però sobre tot per la divisió e Xipre.  O sigui, qualsevol desenvolupament de les forces militars de la UE, necessiten el vist-i-plau dels països membres de la OTAN que no són de la UE per què no s’actuï en contra d’ells. La qual cosa tampoc es acceptada per Grècia, doncs en cas de conflicte amb Turquia no es veuria protegida per la OTAN, i en aquest cas vol assegurar-se la cobertura de la UE. Aquest factor, marcà molt el destí del futur desplegament de les FRR de la UE, molt dependents de les infrastructures d’EUA de la OTAN (intel·ligència, telecomunicacions, transport de tropes). Les quals, es veuen supeditades al que digui Turquia, aliat incondicional d’EUA, i per tant estretament relacionades a les decisions del Pentàgon. Ja en la cimera de la UE d’Helsinki de finals de 1999. Turquia va expressar el desig de participar en la presa de decisions sobre intervencions militars, sota l’amenaça expressa d’impedir (veto) el préstec de recursos de l’Aliança Atlàntica. El preacord signat i acceptat per Turquia, contempla que les FRR no podran actuar en el Mediterrani Oriental, ni en el cas d’un hipotètic enfrontament entre dos països de la OTAN, i per tant, a no actuar mai contra un país membre de la OTAN.  En qualsevol cas, vull dir que, el naixement de les FRR de la PESC, està sota el patrocini dels països més hostils al projecte europeista i més proatlantistes: Turquia, Gran Bretaña i EUA. I en matèria de defensa aquests estats només veuen a Europa com un protectorat de EUA, que, per altre banda ja érem abans, doncs la dependència dels estats europeus a través de la OTAN ja era ben evident. No es d’estranyar, doncs, que mister PESC Javier Solana, hagi declarat en diverses ocasions que les FRR tindran com a principal missió ser “forces pacificadores”. Deixant el monopoli de la gestió dels conflictes en mans de EUA, i per tant devaluant considerablement el paper de la PESC.  Però, els problemes no s’havien acabat amb el preacord signat a esquenes de la UE entre EUA, Turquia i Gran Bretanya. Doncs quedaba que passaria amb Grècia. I la crisi va esclatar durant el primer semestre del 2002 de presidència de José M. Aznar de la UE. Grècia soci de la UE i de la OTAN no havia acceptat mai el pacte que s’havia arribat amb Turquia. I l’inefable ministre d’afers exteriors Josep Piqué, va proposar una formula per que una força de pacificació i de gestió de crisis de la UE actués a Macedònia. La formula era un document en el que tots els països de la UE es comprometien a no actuar mai contra un altre país de la UE. I Grècia es clar, diu que ni parlar-ne, doncs, com pot fer-ho, quan la OTAN diu el mateix sobre els països de la OTAN? Quedaria indefensa davant un conflicte amb Turquia?  El qual es un trencaclosques irresoluble i impossibilita trobar una formula que satisfaci a Grècia dins de la UE. O una altra que no sigui vedada per Turquia dins de la OTAN. A la cimera de Sevilla de juny de 2002 els membres de la UE van arribar dividits. Però s’arbitrà una formula d’acord entre la UE-OTAN que possibilitava als europeus accedir als mitjans de la OTAN en les següents condicions:- Autonomia de les decisions militars europees- Igualtat entre la política de defensa de la UE i de la OTAN- Respecte a la integritat i sobirania territorial- Resolució pacífica dels conflictes. Però Turquia, present a Sevilla, va afegir un cop terminada la reunió. Que per ells no hi havia altre acord que el signat amb USA i Gran Bretanya, que donava garanties de que les FRR no intervindrien en els conflictes entre dos membres de la UE.  O sigui, digui el que digui el ministre Piqué, el president Aznar o Javier Solana. El problema continua sent irresoluble. I pesen, com sempre, més els interessos nacionals dels estats que no pas els del conjunt dels països de la UE. La política Exterior i de Seguretat continua sent una entelèquia impossible de posar en marxa. I per tant continuarà sent la OTAN l’única força militar decisòria a Europa. Amb tot el que això implica: dependència militar de EUA i per tant, dependència política i econòmica.  Encara que, ni que sigui breument, cal comentar la marginació que en el recent atac contra Afganistan, EUA ha mantingut una actitud de menyspreu per la OTAN. L’incident de Leyla/Peregil. El primer dia, quan es parlava en la primera taula dels mitjans de comunicació i com poden educar per la pau, Xavier Giró parlava de la necessitat de buscar la veritat i del per què passen les coses, i en conseqüència conèixer les causes dels conflictes. Doncs bé, si és llegia amb detall tota la informació al voltant de l’incident de Leyla/Peregil es podia arribar a conclusions.Des del primer moment, la lletra petita dels periodistes que van fer millor la feina, ja informava que en els tractats de 1956, quan el retorn a Marroc per part d’Espanya de les zones ocupades en el nord d’Africa, no figurava aquest illot. En conseqüència, no formava part, com Ceuta, Melilla, les illes Chafarines, i les puntes d’Alhucemas i Gomera de les possessions Espanyoles al Marroc. A més, també ens deia la premsa, que aquest illot, era ocupat a l’hivern per ramats d’ovelles (marroquines), i a l’estiu per pescadors i submarinistes (també marroquins). Per tant presència humana l’illa en té, i no precisament espanyola. L’incident entre el govern espanyol i el marroquí sobre l’ocupació de l’illot de Leyla per part de Marroc, es podia considerar un acte d’enemistat cap a Espanya. Però en cap cas, el sentit comú aconsellava començar una acció de força i una ofensiva militar sense haver esgotat els mitjans polítics i diplomàtics. Si l’incident hagués anat a més, la pregunta és, ens hagués assistit la PESC (Política Exterior de Seguretat i de Cooperació) de la Unió Europea, o potser l’Aliança Atlàntica? Ja es va veure que no. Ni els uns, ni els altres van semblar massa disposats a donar suport a Espanya en les seves aventures militars colonials. Total, un desgavell de despropòsits que han deixat en ridícul a Espanya davant la comunitat internacional. I a més, s’ha malmès la sempre difícil convivència amb la riba sud. I afortunadament no es van disparar trets, ni es va vessar sang, però podria haver passat. I l’únic que s’ha aconseguit és profunditzar les diferències entre les societats de les dues ribes. Creant més desconfiança dins el món àrab cap a Espanya. Quan lo aconsellable era tot el contrari, crear ponts de diàleg i enteniment amb els veïns del sud. A propòsit del cas Leyla/Peregil, jo vull recordar el primer incident important amb la OTAN succeït el 1955, quan l’Egipte de Naser va nacionalitzar el Canal de Suez, i la Gran Bretanya i França van invocar a la OTAN a donar-li suport en contra d’Egipte. EUA ho va impedir adduint que Suez no estava sota la cobertura de la OTAN. I sempre que sorgeixi algun conflicte amb Marroc sobre les possessions espanyoles al nord d’Àfrica, apareixerà el dubte raonable que aquests territoris no estan en el Atlàntic Nord, sinó a l’Àfrica i que difícilment la OTAN s’inclinarà a defensar-les.  Un epíleg. Els estats són prepotents, patriarcals, s’escuden en el secretisme, en la falta de transparència, no busquen la participació dels seus ciutadans i malgrat prediquen el contrari són restrictius en els drets i la democràcia dels ciutadans. Els estats a pesar de la seva evolució i transformació fins arribar a les actuals democràcies parlamentaries, continuen utilitzant com un dels eixos del seu poder, l’ús de la violència. Violència, evidentment legítima quan existeix un estat de drets, ells són els únics legitimats per exercir-la (Hobbes i Weber). El problema sorgeix quant aquest us de la violència, apareix de forma desproporcionada al marge del poder legislatiu, la constitució, del parlament, o del compromís (programa) electoral presentat als ciutadans. Aleshores ens podem trobar amb aventures militars fora de les fronteres del propi estat (com ha estat el cas de l’illot de Leyla/Peregil). Ja sigui de forma unilateral o en estructures militares supraestatales, quan s’embarquen en aventures guerreres, condemnables des de un punt de vista ètic, o en violacions flagrants dels drets humans. Aquí es quant intervé la qüestió de la consciència individual, i el rebuig de les lleis que imposen els estats, obligant als ciutadans a participar en una cultura de la violència.  Quan es vulneren principis ètics i morals que poden posar en perill la seguretat de les persones. I en el cas de Perejil/Leyla, el conflicte armat entre els dos països podia haver esclatat. Aleshores els ciutadans espanyols podríem considerar-nos no obligats a seguir al nostre govern en un conflicte armat amb Marroc, i per tant a desobeir-lo, fent us de l’objecció de consciència i cridant a la població a no participar en cap conflicte bèlic amb Marroc.Seguint a Thoureau, Tolstoi, Ghandi, Lutker King i el nostre Gonzalo Arias. L’objecció de consciència és un deure ètic que crec devem defensar. Amb això no vull dir que cal prescindir dels estats. Tots sabem que l’absència d’estat vol dir caos. Doncs ja sabem el que passa quan l’estat és mot feble, com el cas d’Afganistan en els últims 20 anys, o en molts estats africans com Serra Lleona, Costa d’Ivori, Congo…Vistes des d’una perspectiva històrica, les forces armades representen una de les poques herències del passat que els estats no han sabut adequar als temps democràtics i a la gobernabilitat mundial. Sens diu que els exèrcits estan pensats per a defensar fronteres i territoris d’un possible atac exterior. Però substancialment, els veiem actuar en l’exterior de les seves fronteres en defensa de foscos interessos. O en encara pitjor, els hem vist actuar per reprimir l’exercici de les llibertats de la població interna. La guerra i els exèrcits, són tan antics com la pròpia humanitat. La cultura de pau és una invenció molt moderna, és des de mitjans del segle XIX quan es comença a estendre el principi de pau, i gràcies a la classe treballadora que cansada de que els estats l’utilitzi com “carn de canó” en les seves guerres, proclami el principi de solidaritat internacional i el rebuig de les guerres (1ª, 2ª, 3ª Internacional), crida continuada més recentment pel moviment pacifista. Si l’armamentisme i les seves conseqüències negatives, com la despesa militar en exèrcits, indústria, investigació (R+D) i comerç d’armes, continuen sent una part important del PIB dels estats, i un dels ingredients que causen, tant a nivell de països desenvolupats com dels que estan en vies de desenvolupament, un dels impediments pel desenvolupament humà i social de la població. Haurem de convenir que fa falta crear més consciència ciutadana per a oposar-se.Per acabar, que podem fer com a societat civil. Avançar en el camí d’estendre el concepte de ciutadania universal. Com fer-ho? Convertint els valors que considerem de caràcter universal en principis inviolables pels estats. Em refereixo als valors de respecte a la pau i els drets humans (individuals, socials, econòmics i del medi ambient). I quan aquests drets estan en perill, cal oposar-se amb totes les nostres energies en la seva defensa, incloent la desobediència civil.