Riscos i amenaces a la seguretat de Catalunya

Molt sovint els mitjans de comunicació ens plantegen dilemes o qüestions en termes de sí o no, blanc o negre i hem de posicionar-nos en el sí o el no. En els últims mesos als ciutadans ens plantegen preguntes d’aquest estil: vol un estat català independent o no?, vol un exercit català o no?.

La primera reflexió a fer és no caure en el parany de falsos dilemes: per què l’única resposta a si vull un estat o no ha de ser la independència?. És com si pel fet de tenir independència els governants de l’estat seran menys corruptes, prioritzaran serveis com la sanitat o l’educació, destinaran més recursos a la protecció social, governaran sota els criteris del bé comú i no dels interessos de les elits econòmiques o financers, etc. Avui podem dir que vivim dintre d’un estat independent, l’espanyol, però no podem dir que cap dels atributs mencionats es donin. La qüestió seria si algú es creu que pel fet de tenir un estat català independent aquest nou estat es regirà amb criteris de governabilitat diferents. Si ens limitem a afirmar que volem un estat independent i no anem més enllà, és com donar un xec en blanc als qui governaran aquest estat.

Amb aquest mateix sentit alguns ens volen fer abordar en termes de só o no la possibilitat que si Catalunya esdevé un estat independent, aquest ha de tenir exèrcit o no. Cal tornar a insistir que no hem de caure en el fals debat del sí o no. La pregunta seriosa seria un exèrcit per protegir-nos de què o de qui i per fer què, si hi ha raons per dotar-se d’un exèrcit, si definim que ha de fer aquest exèrcit (les missions) i es genera consens social, caldrà passar a formular altres preguntes de segon ordre.

Cal aprofitar el debat que s’ha obert al voltant de construir un estat català separat d’Espanya per reflexionar sobre com voldríem que fos un estat del segle XXI; és en aquest context que cal plantejar una reflexió al voltant de la seguretat, no de l’exèrcit. El concepte de seguretat s’ha d’entendre com un concepte ampli, complex i multidimensional, que ha de fer front al que considerem que són els riscos i amenaces.

El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o repel•lir atacs militars i per tant defensar militarment valors com la sobirania, la independència i la integritat territorial. Des de fa unes dècades les crítiques a aquest enfocament s’han centrat a posar de manifest que aquesta concepció solament planteja la seguretat de l’estat, oblidant-se dels ciutadans al mateix temps que solament planteja amenaces militars des de l’exterior sense considerar altres fonts d’inseguretat tant de caràcter global i transfronterer com internes, econòmiques o mediambientals.

Aquests debats al voltant de la seguretat estan assentant les bases per a un nou concepte, el de seguretat humana, en el qual la seguretat queda inextricablement unida al benestar de les persones, i implica que totes les persones puguin tenir la capacitat de satisfer les seves necessitats bàsiques en un entorn mediambiental segur. Aquest enfocament desplaça l’amenaça per la violència per posar en primer pla les amenaces a la subsidència de les persones amb condicions de dignitat, és a dir amplia el terme de seguretat a la seguretat econòmica, alimentària, de salut, mediambiental, personal, política i comunitària. Aquest plantejament mostra que tots els éssers humans estem profundament interconnectats en un escenari global on les principals amenaces sorgeixen per la manca de desenvolupament humà, educació, salut, igualtats o respecte als drets humans.

Aquest enfocament de seguretat humana es formula a partir de dues reflexions: qui es el subjecte de la seguretat, produint un canvi en el mateix, des de l’estat a l’individu; i l’altra es refereix a quina seguretat o quines son les amenaces davant les quals cal protegir-se. La seva aportació consisteix d’anar més enllà de la violència física i assumir altres factors, com els socioeconòmics o els mediambientals, com a essencials per a la supervivència i la dignitat humanes.

Des d’aquesta perspectiva qualsevol política hauria de tenir present l’objectiu d’aconseguir la seguretat de les persones, dels ciutadans, de protegir–los davant de riscos o amenaces. L’element que cal debatre i consensuar amplament serà de què ens hem de protegir?, quins són dels riscos o amenaces a la seguretat que tenim les persones quan estem dintre del nostre territori, quan estem en un tercer país o quan ens trobem en un entorn virtual? Les amenaces més comunes recollides en diverses estratègies i que a continuació es recullen, són:

Delinqüència organitzada. En totes les seves diverses formes apareix allà on poden obtenir beneficis econòmics, sense veure’s afectats per les fronteres.  Tràfic de drogues, delinqüència econòmica, tràfic d’éssers humans, d’armes, explotació sexual de menors, pornografia infantil, delictes violents, blanqueig de diners, falsificació de documents i corrupció són algunes de les formes en les quals la delinqüència organitzada es manifesta. La corrupció constitueix una font d’inseguretat i amenaça als fonaments de l’estat de dret i del sistema democràtic.

La ciberdelinqüència representa una amenaça global, que utilitzant mitjans tècnics -informàtics i transfronterers- ataca els sistemes d’informació amb finalitats econòmiques, polítiques o geoestratègiques.

La violència directa, com pot ser la delictiva, la violència de grups radicals, la violència en esdeveniments esportius o d’altres, la violència de grups i bandes juvenils, etc.

Desastres naturals o causats per les persones, com incendis forestals, inundacions, sequeres, falles en el subministrament d’energia o aigua, falles en la tecnologia de la informació i comunicació (caiguda d’internet), etc.

Accidents de tràfic, que costen la vida a milers de persones anualment.

Terrorisme. Atemptats que per diverses raons acaben amb la vida humana i destrueixen valors.

Per fer front a aquestes amenaces, els estats elaboren estratègies i polítiques públiques de seguretat. Qualsevol estratègia de seguretat ha de tenir uns principis rectors, com la protecció dels drets i llibertats de les persones, el respecte als drets fonamentals, el respecte a l’estat de dret i la justícia, o el respecte a la privacitat; el diàleg com a mitjà per resoldre diferències en consonància amb principis com la tolerància, el respecte, la llibertat d’expressió, etc.; la integració i la inclusió social i la lluita contra la discriminació i la solidaritat.
Qualsevol estratègia posa en marxa línies d’acció, aquestes actuacions o accions haurien d’estar sotmeses al control democràtic i judicial, les actuacions haurien de ser eminentment de prevenció i d’anticipació; haurien de considerar actuacions d’intercanvi d’informació i de cooperació operacional i judicial entre els diversos cossos responsables a tots els nivells, des del local a l’internacional.

Si consensuem els riscos i les amenaces a la seguretat i definim els principis rectors de les accions a portar a terme, podrem discernir quina és la millor manera per fer-los front. El debat no ha de ser exèrcit sí o exèrcit no, el debat ha de ser, davant d’aquests problemes i davant d’aquestes amenaces, quina és la millor actuació que es pot portar a terme. En cas contrari, com passa molt sovint, el debat que transcendeix és el nombre de soldats que fan falta, sense definir o fer el debat previ de les missions que s’haurien de portar a terme.
Avançant una mica més en aquesta línia de reflexió, si estem d’acord que les amenaces que tenim els ciutadans són les anteriorment descrites, el debat s’ha de centrar en com fer-hi front, si hi ha cossos policials i judicials suficients o es necessiten altres eines com de caire educatiu. Resulta difícil pensar que un exèrcit dotat amb avions de combat, míssils, bombes, vaixells de guerra, etc. sigui d’utilitat contra el crim organitzat, la ciberdelinqüència, els robatoris, els accidents de transit o el terrorisme.

No ens deixem enredar, no ens deixem atrapar en el parany de qüestions simples com estat independent o no, exèrcit català o no. La vida mai ha estat tan simple.