Seguretat, per a qui?

Article publicat a Diagonal

La nova Estratègia Espanyola de Seguretat segueix la lògica militarista establerta després del 11S. Aposta per continuar amb un esforç militar sostingut i consolida la política de desarmament perpetu.

 

El Consell de ministres va aprovar abans de l’estiu l'Estratègia de Seguretat Espanyola (EES). Aquest document pretén abordar de manera integral la política de seguretat, més enllà de l'àmbit militar des d'on habitualment s'ha tractat, per integrar altres mitjans i recursos de l'estat com els polítics, econòmics i diplomàtics.

Amb aquesta primera EES, l'estat espanyol se suma a un reduït grup de països, primer els EUA, seguit després per Holanda, Regne Unit, Alemanya o França, que en els últims anys han elaborat les seves estratègies de seguretat nacional.

L'Estratègia de Seguretat Espanyola traça un mapa dels riscos i amenaces que presenta pocs canvis sobre la política de defensa que s’ha anat establint en els últims anys. Com a novetat s'afegeix la inseguretat econòmica i financera, d'acord amb la crisi actual, que se suma a riscos més tradicionals com els conflictes armats en què Espanya pugui participar, ja sigui per defensar interessos propis, interessos compartits o que es derivin d'unes retòriques obligacions internacionals que ningú ens imposa; el terrorisme, tant el d'ETA, del qual ja s'apunta al final, com el transnacional, especialment el gihadista; així com el crim organitzat; la proliferació d'armes de destrucció massiva; les ciberamenaces; la vulnerabilitat energètica o els fluxos migratoris no controlats.

La novetat és que l'EES agrupa les diferents polítiques i línies d'acció desenvolupades en diferents àmbits relacionant en un únic document. Així mateix crea nous organismes: el Consell Espanyol de Seguretat, com a màxim òrgan d'assessorament presidencial i de gestió de crisi, i altres òrgans i iniciatives com la Unitat de Resposta Integrada Exterior (URIE), que permeti desplegar de manera coordinada personal civil en missions a l'estranger, el Sistema d’Intel•ligència Econòmica (SIE), o la potenciació del Centre d'Intel•ligència contra el Crim Organitzat (CICO).

La seguretat humana
El debat de la seguretat ha avançat aquests anys per camins més profunds que els que l'EES proposa. Un d'ells és el concepte de seguretat humana. Aquest concepte va sorgir en l'informe del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) de 1994, i des d'aquest moment ha desplaçat l’enfocament d'una seguretat centrada en protegir als estats per posar a les persones com a subjecte central de la seguretat. El paradigma de la seguretat humana mostra que la seguretat de tots els éssers humans està profundament interconnectada en un escenari global en el qual, o tots perdem o tots guanyem.

Malgrat aquest nou paradigma, a partir de l'11 de setembre de 2001, els EUA van reforçar un concepte de seguretat formulat gairebé en exclusiva en termes militars, en què la principal amenaça a la seguretat nacional prové del terrorisme internacional, al qual s'afegeix la proliferació d'armes de destrucció massiva. Amb la "guerra global contra el terrorisme" es va fixar una estratègia reactiva i militarista centrada en la seguretat i en els interessos particulars d'alguns estats.

L'administració Obama ha suavitzat l'impuls unilateralista inicial, però manté la "guerra contra el terror" duta ara cap a una "guerra quirúrgica", de la qual els assassinats d'Osama Bin Laden i d'Anuar el Aulaki al Iemen -al marge de tota legalitat nacional o internacional- en són la seva expressió més visible.

Malauradament, la política de seguretat espanyola no significarà un canvi en la militarització de la seguretat. L'EES aposta per continuar amb un esforç militar sostingut. Consolida la política de rearmament perpetu, invertint en armament i en promoure una indústria militar que és incapaç de complir amb el propi codi de conducta de la UE, i exporta a països en conflicte, a països que vulneren els drets humans o que generarien major seguretat en la seva població dirigint la despesa a cobrir les necessitats de sanitat o educació. L’Estratègia aposta també per impulsar la investigació i desenvolupament militar buscant la implicació de la universitat i de l'empresa privada. I no es pot argumentar que això genera inversions o desenvolupament, perquè està demostrat que el mateix esforç econòmic adreçat al sector civil  genera més llocs de treball i major innovació tecnològica.

L'EES s'interroga sobre els riscos i amenaces als quals enfrontar-se com a societat. Però no s'interroga sobre quins riscos i inseguretats generem sobre els altres. El Sud és vist com un perill. Es genera empobriment i subdesenvolupament al mateix temps que aquest és temut com a font de conflicte, criminalització i inestabilitat internacional. Quan l'EES diu "La política de seguretat espanyola estarà sempre guiada per la defensa dels nostres interessos vitals i estratègics i dels nostres valors", en realitat s'està parlant de com preservar els recursos i beneficis obtinguts d'un intercanvi desigual amb el Sud; de com impedir que la desestructuració que el nostre consum i les nostres polítiques econòmiques generen ens sigui retornada en forma d'inseguretat. Inseguretat a la qual es fa front militarment.

És necessari un canvi de paradigma que articuli les estratègies de seguretat situant a les persones en el centre de les polítiques públiques i internacionals. Mentre el gruix dels recursos es destini a augmentar les nostres capacitats militars i a intentar blindar el nostre primer món d'amenaces exteriors que, d'altra banda, nosaltres mateixos contribuïm a alimentar, ens allunyem de la pau i la justícia, que és, en definitiva, al que una política de seguretat hauria d'aspirar.