El nou Tractat de Lisboa i la vella Política de Seguretat i Defensa
Tal com anunciaven amb entusiasme els mitjans de comunicació fa uns dies, el passat 1 de desembre el Tractat de Lisboa es va convertir en una realitat, amb un gran ressò mediàtic.
De totes les conseqüències per a la vida pública i política que suposarà aquest nou acord entre els estats de la Unió Europea, des dels moviments socials per la pau fa temps que manifestem la nostra decepció en els aspectes que es refereixen a la Política Europea de Seguretat i Defensa a causa del seu caràcter militarista, tant pels tipus de missió que s’autoencomana, com per la carrera armamentista que promou entre els estats membres.
Quant a l’estratègia, es continua mantenint la doble fidelitat a les dues visions de la defensa a Europa: d’una banda, “el fonament de la defensa col•lectiva de la Unió Europea i l’organisme per a la seva execució”, que continua sent l’OTAN, legitimant d’aquesta manera la vigència i utilitat d’aquesta organització militar que ha hagut de reinventar i de redefinir els seus conceptes estratègics en les dues darreres dècades a la recerca de nous enemics fora dels seus límits d’actuació originals dels temps de la Guerra Freda.
D’altra banda, el Tractat inclou també la voluntat de crear una Política de Defensa genuïnament europea. Així, el text apunta tímidament a “la definició progressiva d’una política comú de defensa de la Unió que conduirà a una defensa comuna una vegada que el Consell Europeu ho decideixi per unanimitat”.
Però, en qualsevol cas, en aquesta llarga i complexa recerca de consens, la Unió Europea es permetrà a sí mateixa “recórrer a mitjans civils i militars” en missions dels seus estats membres que inclouran “actuacions conjuntes en matèria de desarmament, missions humanitàries de rescat, d’assessorament, de manteniment de la pau, o aquelles en què intervinguin forces de combat per a la gestió de crisis”. A més a més es podrà donar suport a tercers països per combatre el terrorisme en el seu territori, missió que recorda perillosament l’actuació de l’OTAN a Afganistan.
Quant a l’aspecte del militarisme que anunciàvem, podem dir que la carrera armamentista està servida. El Tractat de Lisboa fa explícit “el compromís dels estats membres de millorar progressivament les seves capacitats militars”. Per a aquesta funció es reafirma el paper de l’Agència Europea de Defensa com l’organisme que ha de determinar les necessitats operatives, fomentar mesures per satisfer-les, i pel camí reforçar la base industrial i tecnològica del sector de la defensa. No hem d’oblidar que l’Agència Europea de Defensa ha estat una més de les institucions a través de les quals el lobby del complex militar industrial europeu ha fet pressió sobre els estats membres per forçar-los a augmentar la despesa en equipament i en R+D de defensa amb criteris pràcticament mercantilistes, com per exemple el de situar-se en el mercat de material de defensa internacional en igualtat de condicions que EUA, que gasta molt més que la UE.
En definitiva, tenim Tractat de Lisboa nou sense massa novetats, però una vella Política de Seguretat i Defensa orientada a satisfer la desorbitant despesa militar, que encara es considera molt petita, i a renovar la imatge i la justificació dels exèrcits, que tenen un complicat encaix en les veritables necessitats que ens planteja avui en dia la seguretat humana.
