L’Europa de la vigilància*
La Unió Europea, de la mà de Política Exterior i Seguretat Comuna (PESC) d’una banda, i de l’altra, de Justícia i Assumptes d’Interior (JAI), han construït el Programa Europeu d’Investigació i Seguretat (ESRP). Un programa destinat a augmentar la seguretat interna dels estats membres de la UE.
Programa que, alhora, fomenta el creixement de les indústries lligades als sectors de la seguretat, de les tecnologies de la informació i comunicacions i també de defensa militar, amb la voluntat de crear un “complex industrial de seguretat” a Europa.
Els passos donats en aquesta direcció per la UE, han estat, sobre tot, incrementar, mitjançant ajuts, la investigació a les empreses que puguin implementar l’ESRP en els àmbits de la vigilància terrestre, marítima, aèria, espacial i cibernètica. Investigacions que alhora puguin ser utilitzables amb finalitat civil, comercial, de seguretat policial i de defensa militar. El programa ESRP deixa entreveure que aquest dividirà la seguretat europea en dues zones: una de fronteres enfora de la UE destinada a donar cobertura a la seguretat exterior per exercir funcions de defensa, amb forces d’intervenció ràpida sota comandament militar; i una altra de seguretat interior, amb una complexa xarxa de controls físics i virtuals en mans policials que disposaran de sofisticats sistemes de vigilància.
Aquest complex sistema de control i vigilància de la UE, s’ha anat gestant com a resultat de les mesures adoptades pels Estats Units després dels atemptats de l'11-S. I és, en certa manera, una còpia del homeland security (seguretat nacional) dels EUA iniciat el 2002 per implementar una política de seguretat de control total del territori incloent els ciutadans, mitjançant agències estatals internes de seguretat, actius militars, empreses privades de seguretat i indústries fabricants d’armes.
En el cas europeu, l’ESRP va ser creada el 2003, i el primer pas va ser formar un “grup de personalitats” en el qual estaven presents: l’Alt representant de política exterior (Mr. PESC) aleshores l’espanyol Javier Solana; diversos Comissaris europeus per a la societat de la informació; diversos Comissaris d’assumptes exteriors i comerç; representants de l’OTAN; representants de l’Agència d’armament de la UE; representants de les quatre indústries militars europees més importants, Thales, EADS, BAE Systems i Finmeccanica, i quatre representants més de l’àmbit de l’electrònica i tecnologies militars i civils: Ericsson, Siemens, Diehl i Indra (espanyola).
Aquest grup de “personalitats” va elaborar un primer Informe (2004) on es detallaven quines eren les amenaces a la seguretat europea de les quals calia estar previnguts, i assenyalaven: el terrorisme, la proliferació d’armes de destrucció massiva, els conflictes regionals, el crim organitzat i la immigració il•legal. A continuació, l’Informe afirmava que la tecnologia era indispensable per garantir la seguretat. I per últim, establia els vincles existents entre seguretat civil i seguretat militar, aconsellant una col•laboració estreta entre ambdós sectors. L’ESRP va rebre 200 milions d’euros per iniciar estudis sobre seguretat i poder desenvolupar-se.
Paral•lelament, la Comissió Europea va crear una junta de consellers per assessorar l’ESRP, anomenada ESRAP, composada per 50 membres, entre acadèmics, institucions, Europol, Agència Europea de Defensa, i set seients reservats a empreses militars, dues de les quals, EADS i Thales, es van repartir la presidència per períodes iguals. De les 325 propostes que van sorgir d’aquesta junta, es van aprovar 46 projectes amb un pressupost de 156,5 milions d’euros que es van assignar a Thales, Finmeccanica, EADS, BAE Systems, Saab i Sagem, totes vinculades a la producció militar. Alhora, es van continuar creant noves plataformes amb importants pressupostos: l’ESRIF dotat amb 1400 milions d'euros, un Fòrum Europeu d’Innovació i Investigació en Seguretat (Berlín març 2007), EOS (Organització de Seguretat Europea), ASD (Organització de Defensa Europea), totes amb el mateix propòsit i amb forta presència d’empreses militars.
Un dels projectes que ha rebut l'impuls més important de totes aquestes noves plataformes va ser FRONTEX (2003), l’agència de control de fronteres de la UE. El resultat ha estat la militarització de les missions que aquest organisme porta a terme contra la immigració il•legal. Especialment en l’àrea de la Mediterrània, zona considerada com la principal “primera línia de defensa” de les fronteres d’Europa. Frontex desenvolupa missions policials, aèries i navals d’intervenció ràpida, equipades amb material militar pesant, avions i helicòpters de combat i bucs de vigilància marítima.
Una altra conseqüència de les mesures de seguretat adoptades, han estat les mesures legislatives adoptades per captar tota mena de informació dels ciutadans: empremtes dactilars en passaports, permisos de residència i visats, totes les dades en telecomunicacions (correus electrònics i telèfons) i les dades de tots els passatgers que circulen per l’espai aeri, tant dins com fora d’Europa, i també de totes les transaccions financeres. Informacions que són emmagatzemades per l’Interpol System i la Schengen System, les dues bases de dades criminals d’Europa. És a dir, s’està acumulant una enorme pila d’informació privada que permet fer un seguiment acurat de tots els ciutadans europeus.
El document més influent en política de seguretat de la UE, va ser l’anomenat “Informe Solana” elaborat per Javier Solana el 2003. Un document en què es marcaven les línies generals d’actuació de la UE en matèria de seguretat. I que anunciava una “nova cultura estratègica que fomenta la intervenció “temprana” ràpida i, quan sigui necessari, contundent” en situacions d’emergència a l’exterior d’Europa. Cal fixar-se, que no s’utilitza l’epítet “preventiva”, substituït aquí per “temprana”, per evitar el paral•lelisme amb les “guerres preventives” de l’etapa de la presidència Bush als Estats Units, però en definitiva vol dir el mateix.
L'objectiu de tot aquest entramat d’agències i recursos destinats a incrementar la seguretat europea, com bé revelen tots els informes i els documents elaborats per la Comissió Europea, és la defensa del “propi territori” d’Europa i la lluita enfront de les “amenaces contra l’estil de vida occidental”. Unes idees ultraconservadores que ens aboquen a una perillosa “societat de vigilància” d’estil Orwelià. Uns sistemes de vigilància supraestatals que ho veuen tot i ho controlen tot i que s’estan construint sense cap control ni regulació democràtica. Uns sistemes que vulneren el principi de privacitat, un dels fonaments de la democràcia. Però amb un greu perill afegit, aquesta vigilància està exercida des de fora dels estats, amb la concurrència d’empreses privades, amb l'agravant que la majoria d’elles són militars.
Els atemptats perpetrats a Madrid el 23M i a Londres el 7de juliol de 2005 van posar sobre la taula quin tipus de polítiques de seguretat necessita Europa. La resposta de la UE ha estat de practicar mesures de tipus pal•liatiu, a base d'extremar les mesures de vigilància policial i militar, la qual cosa ha suposat una inevitable pèrdua de llibertats i drets. Però si es vol buscar solucions per a les causes que van motivar els atemptats terroristes a Europa, caldran polítiques preventives d’un altre signe. Aquestes polítiques han d’anar dirigides a establir mesures de confiança entre Europa i els països del Proper i Mitjà Orient per exemple: aturar les intervencions militars i substituir-les per accions diplomàtiques exteriors per tal de desactivar els conflictes; aturar el suport a règims corruptes i en canvi fomentar la democràcia, el respecte dels drets humans i practicar la cooperació i el desenvolupament amb el món àrab musulmà.
Compartir la seguretat i practicar el codesenvolupament mutu són les millors mesures que Europa pot oferir a governs i poblacions hostils. Atrinxerar-se amb mesures policials i militars és condemnar Europa a la inseguretat permanent.
* Aquest article està basat en el Informe NeoConOpticon de Ben Hayes, Transnational Institute 2009 http://www.centredelas.org/attachments/614_Neoconopticon.pdf
