Continuïtat i canvi en la política exterior dels Estats Units
Transcripció de la ponència de les Jornades del Centre Delàs de 2010
Michael T. Klare
Professor de pau i seguretat mundial al Hampshire College, EUA
Des del final de la Guerra Freda i la caiguda de la Unió Soviètica, la política exterior dels Estats Units ha tingut un objectiu cabdal: mantenir els Estats Units com l’única potència dominant a escala mundial.
Ser l’única superpotència mundial té, evidentment, avantatges; dóna als Estats Units un elevat poder d’influència a tot el món. Ara bé, aquest poder comporta també la necessitat d’assumir un conjunt de responsabilitats alhora que exposa el país a una sèrie de riscos.
Aquest objectiu es va articular per primera vegada en un document realitzat pel Departament de Defensa dels Estats Units conegut amb el nom de Guia de Planificació de la Defensa (1994-1999) fet públic el 1992, l’any posterior a la caiguda de la Unió Soviètica. Va ser el secretari de Defensa, Dick Cheney, qui en va promoure la realització amb la idea de disposar d’una guia per al desenvolupament de l’exèrcit nord-americà en l’època de la Postguerra Freda.
Aquesta guia exposava de manera molt clara l’objectiu predominant de mantenir a qualsevol preu el paper dels Estats Units com a única superpotència mundial. El text senyalava que la principal prioritat de l’exèrcit nord-americà era evitar l’emergència d’un rival en el territori de l’antiga Unió Soviètica, o a qualsevol altre lloc, que suposés una amenaça a l’odre dels Estats Units. Aquest document havia de funcionar com una guia d’estratègia militar per a l’establiment de la seva superioritat sense cap rival i contra qualsevol possible potència per dominar la zona atlàntica i la regió del Golf.
Tot i que es va realitzar de forma secreta, l’any 1992 el New York Times i altres diaris americans el van filtrar a la premsa, cosa que va ocasionar una gran onada de crítiques, especialment a Europa, on es va rebre com un document molt arrogant i militarista. Justament va aparèixer en un moment difícil, després de la Guerra Freda, quan se suposava que hi havia un moviment d’allunyament d’aquest militarisme a ultrança. Davant de la pressió europea, el president Bush es va veure obligat a rebutjar públicament aquest document i a adoptar una política exterior menys ofensiva i menys arrogant. No obstant això, aquesta versió original representa, de fet, la manera més honesta i precisa d’expressar la política exterior dels Estats Units i ha dominat el seu pensament estratègic militar fins avui dia.
En un primer moment, aquest objectiu es va concretar en una estratègia defensiva estàtica que buscava perpetuar l’estatus privilegiat dels Estats Units com a única superpotència mundial, tal i com era l’any 1992. És a dir, fossilitzar l’escenari resultant de la fi de la Guerra Freda i la caiguda de la Unió Soviètica. Aquesta perspectiva estàtica va dominar la política exterior nord-americana durant l’administració Clinton i durant la primera administració Bush. Malgrat això, en la darrera algunes veus la consideraven inapropiada. De fet, la segona administració Bush, molt influenciada pel pensament ultraconservador, va concloure que un enfocament defensiu immobilista no era suficient i el poder militar es va concebre des d’una perspectiva molt més ofensiva. Calia reconfigurar el món perquè fos encara més avantatjós de cara als Estats Units i imposar els valors americans arreu, sobretot en aquells països més resistents a la dominació nord-americana.
Diferents estrategs, com el mateix Dick Cheney, van considerar que Estats Units gaudia d’un poder militar tan elevat que havia de ser capaç de sacsejar les estructures polítiques i econòmiques que dominaven l’Orient Mitjà i reconfigurar un nou marc regional que conduís a la imposició del interessos i valors nord-americans.
De fet, si bé l’explicació directa de la invasió de l’Irak l’any 2003 gira entorn de la necessitat del govern nord-americà de garantir el control sobre els rics pous de petroli iraquians, per al president Bush i els seus assessors l’objectiu principal de la invasió va ser demostrar l’eficàcia de la potència militar nord-americana. La invasió d’Irak havia de funcionar com una demostració de força que sacsegés l’odre prevalent a l’Orient Mitjà i establís les bases per a una nova era més avantatjosa per als interessos dels Estats Units.
L’elaboració d’aquesta estratègia va ser molt anterior als atemptats de l’11-S, però, quan aquests es van produir, Bush, Cheney i altres membres de l’elit política nord-americana van aprofitar aquest moment històric per posar en marxa el seu pla per a una utilització ofensiva de la potència militar dels Estats Units. Evidentment, hi havia veus que estaven en contra d’aquesta utilització agressiva de la potència militar, però no van tenir ressò.
Així, doncs, l’exèrcit nord-americà va envair Irak sota el règim de Saddam Hussein i s’esperava que aquest atac fos tan decisiu i contundent que tingués un efecte d’ona de xoc a tot l’Orient Mitjà i provoqués una sèrie de canvis històrics favorables als Estats Units. També s’esperava que el poble iraquià donés la benvinguda i acollís positivament aquesta invasió, impulsant un règim favorable als interessos dels Estats Units.
Com vostès saben, això no va succeir. Els països de l’Orient Mitjà no es van sotmetre a la pressió dels Estats Units i, per contra, van enfortir la seva resistència a la intervenció americana en tota la regió. De la mateixa manera, la població iraquiana tampoc va donar la benvinguda al nou règim imposat per Washington. Molts líders indígenes o locals van extremar les seves posicions, sovint utilitzant mitjans irregulars no convencionals –altrament anomenats asimètrics– per contraposar el poder i la potència militar de la zona. Tenint en compte totes les seves implicacions, la invasió d’Irak es va convertir en un fet cabdal per als Estats Units. Des del 2003, l’exèrcit nord-americà ha estat lluitant a l’Irak per un motiu ben concret: evitar la derrota i poder acabar sense exposar-se a la debilitat de la seva capacitat militar.
El 2008, sembla que les elits polítiques americanes van veure com l’esforç de seguir mantenint aquesta estratègia defensiva no només havia estat un fracàs, sinó que, encara pitjor, havia amenaçat la capacitat dels Estats Units per garantir el seu objectiu principal de mantenir la seva hegemonia com a superpotència mundial. La guerra d’Irak havia debilitat greument l’exèrcit i el poder militar nord-americà, havia buidat les arques de l’Estat i havia debilitat també les seves aliances, fins a tal punt que la pròpia capacitat dels Estats Units per seguir mantenint la seva hegemonia es va veure seriosament amenaçada.
Aquest va ser, de fet, el primer delicte del president Bush als ulls de les elits americanes i explica els esforços destinats a l’elecció d’Obama el 2008. Quan el president Obama va arribar al poder el 2009 tenia el suport de molts americans i fins i tot de molts republicans per una raó predominant: havia promès, una vegada més, intentar preservar l’hegemonia i la posició mundial com a objectiu principal de la política exterior dels Estats Units, tot i rebutjant qualsevol intent d’utilitzar el poder militar,com havia fet el president Bush.
Així, doncs, el president Obama va arribar al poder amb un objectiu: recuperar els danys provocats per la guerra d’Irak i restaurar l’estatus dels Estats Units com a primera potència mundial, és a dir, restituir la situació tal com era el 1992, quan ningú havia qüestionat als Estats Units el seu rol de superpotència. Tanmateix, des de l’any 1992 fins a l’actualitat s’han produït canvis molt importants en la situació dels Estats Units amb relació al panorama internacional. Sense pretendre fer-ne una llista exhaustiva, una tasca que comportaria una conferència sencera, sí que és interessant assenyalar-ne alguns dels més significatius.
L’exèrcit americà s’ha vist seriosament perjudicat amb les guerres d’Irak i Afganistan, de manera que ja no es veu tan invencible com semblava que era l’any 1993. Tot i que encara no hem assistit a l’emergència de cap actor equivalent als Estats Units en termes de potència militar, els seus adversaris han trobat nous mitjans per combatre’l, com els ja esmentats mitjans “asimètrics”. D’altra banda, les elevades baixes de militars nord-americans en guerres com les d’Irak i Afganistan, entre d’altres fets, han afectat seriosament el poder militar dels Estats Units, qüestionant-ne la seva utilització.
Al mateix temps el poder econòmic dels Estats Units s’ha vist greument erosionat per la guerra. En el que portem d’any, el govern americà s’ha gastat ja 1.000 bilions de dòlars (un bilió de dòlars en terminologia europea) en les guerres d’Irak i Afganistan. A més, encara s’hauran d’afrontar importants despeses pel que fa a necessitats sanitàries, com per exemple aquelles destinades a atendre els soldats amb profundes afectacions psicològiques causades per les situacions d’extrema violència.
En els darrers anys, l’economia nord-americana s’ha vist també perjudicada pels elevats preus del petroli i, sobretot, per l’augment d’importacions de mercaderies de la Xina. De la mateixa manera, la crisis que va començar als Estats Units a causa de fluctuacions en el sistema i de l’existència de serioses llacunes en el sistema econòmic dels Estats Units, ha perjudicat greument l’economia nord-americana, sense que s’hagi produït encara cap recuperació notable.
Un altre dels canvis significatius que han sorgit en les darreres dues dècades està relacionat amb l’emergència de la Xina com una nova potència econòmica mundial. Si bé el 1992 va ser el punt d’inici de l’emergència de la Xina, en aquell moment no va suposar un problema com a país capaç de presentar batalla als Estats Units i, per tant, no es plantejava com un repte militar.
Avui en dia, tot i que els Estats Units segueixen sent una potència sense rival des del punt de vista militar, la Xina s’ha convertit en un rival econòmic que amenaça l’hegemonia nord-americana com a única superpotència mundial, fet que ningú no va preveure el 1992. L’economia xinesa està progressant mentre que l’americana s’està estancat, fet que suposa un problema seriós. A banda d’això, estem assistint també a l’emergència d’altres potències, com l’Índia, Brasil i Rússia, entre d’altres, que comencen a imposar els seus interessos en diverses parts del món.
Tot plegat s’inscriu en un entorn global que el president Obama i els seus aliats intenten restituir –en el sentit de restituir l’hegemonia americana– tot i les reticències d’un món més hostil als interessos nord-americans i en un moment on les seves capacitats s’han vist fortament reduïdes respecte a les que tenia als anys 90.
Un cop exposada la situació actual des Estats Units en contrast a l’escenari dels anys 90, podem començar a entendre quins són els principis subjacents a la política exterior d’Obama. Al meu entendre, els seus principals objectius són a grans trets: intentar contrarestar el declivi del poder nord-americà i restaurar el seu estatus com a única superpotència internacional utilitzant tots es mitjans que tingui a l’abast. No només el poder militar, que és efectiu, sinó cada cop més la diplomàcia, estratègies de persuasió, estratègies de relacions públiques, mitjans de comunicació o campanyes de propaganda.
En la pràctica, aquest objectius o principis més generals s’han concretat en accions i mesures polítiques que ens informen sobre les actuals prioritats de l’administració Obama i defineixen l’actual relació dels Estats Units amb diferents parts del món.
La primera prioritat del president Obama ha estat treure els Estats Units d’Irak, d’una guerra que ha demostrat ser un autèntic fracàs, i eliminar així aquesta càrrega constant, tant militar com econòmica, que suposa una guerra d’aquestes característiques. Efectivament, com ja s’ha comentat, en lloc d’enfortir el poder nord-americà, la guerra d’Irak l’ha debilitat greument, amb un cost igual a dues terceres parts dels 1.000 bilions de dòlars esmentats i amb l’afebliment de la capacitat militar de l’exèrcit.
La segona prioritat d’Obama sembla ser la d’intentar buscar una fórmula eficaç per a una sortida honrosa d’Afganistan. Com Irak, Afganistan ha suposat per als Estats Units un cost insostenible a des del punt de vista militar i econòmic. Ara bé, per al president Obama Afganistan representa la “bona guerra” en contrast amb l’Irak, que havia estat la “mala guerra”. Sota aquestes declaracions s’amagava el temor del president dels EUA a una sortida precipitada d’Afganistan que podria posar en dubte la seva credibilitat. Per al president Obama seria un suïcidi polític retirar-se d’Afganistan sense enfrontar-se de manera efectiva a l’amenaça que representen Al-Qaeda, Osama Bin Laden i els santuaris del nord de Pakistan. Així, doncs, l’actual prioritat d’Obama i els Estats Units és retirar-se d’Afganistan de tal manera que la credibilitat dels Estats Units no es vegi posada en dubte i que Al-Qaeda no tingui les mans lliures per seguir actuant impunement en les zones del nord de l’Afganistan.
Sincerament, em sembla un objectiu inassolible, malgrat que això és al que Obama i els seus consellers dediquen bona part del seu temps, molt més que a altres temes de política exterior. De fet, un s’ha de plantejar què representa una prioritat en la política exterior nord-americana basant-se en el temps que Obama i el seu gabinet hi dediquen.
Aparentment, sembla que l’administració Obama està treballant per aconseguir una mena d’acord de distribució de poder compartit amb el president Karzai, un acord amb algun tipus de contraprestació perquè el govern afganès deixi d’acceptar la presència d’Al-Qaeda als seus territoris. Dubto que es pugui aconseguir, però aquest és un dels objectius actuals dels Estats Units amb relació a Afganistan, que podria possibilitar una futura retirada del país.
Aquesta prioritat guarda una estreta relació amb dos objectius més de l’administració Obama. El primer objectiu apuntaria directament al govern de Pakistan. El president Obama treballa perquè aquest jugui un rol més agressiu a l’hora de combatre els talibans i Al-Qaeda en la regió de Waziristan, un objectiu especialment problemàtic i difícil d’aconseguir.
El segon objectiu, relacionat amb el conflicte d’Afganistan, seria trobar nous mitjans armamentístics i militars, tècnicament viables, per controlar les cèl•lules islamistes en aquesta regió de Waziristan. Sembla que els Estats Units es plantegen la possibilitat d’utilitzar armes d’avantguarda, com avions sense pilot entre d’altres, per perseguir i assassinar els líders en els seu amagatalls. Es tractaria de posar en marxa una nova forma de guerra en la qual la presència militar no impliqués necessàriament una presència física en el territori. Aquesta nova estratègia podria disminuir la resistència que causa a Pakistan i Afganistan la presència de soldats nord-americans, al mateix temps que podria evitar l’elevat nombre de baixes entre les files nord-americanes.
Després d’Irak, Afganistan i Pakistan, la següent prioritat dels Estats Units sembla que és Iran. Aquest fet és molt coherent amb l’objectiu principal de la ja citada guia de defensa de 1992 que, recordem-ho, explicitava de forma clara que els Estats Units mai no haurien de permetre l’emergència d’un rival a l’àrea del Golf que pogués amenaçar el subministrament de petroli als EUA. Aquesta és la raó per la qual Estats Units va intervenir en la primera guerra del Golf Pèrsic el 1991 i explica també parcialment la decisió d’envair Irak el 2003.
Com a conseqüència de la invasió dels Estats Units a Irak, el rival potencial més important en aquesta zona seria precisament Iran. Així, doncs, un dels objectius predominants dels Estats Units és contrarestar la influència creixent d’Iran en la zona. Un objectiu que sembla estar-se afrontant no de manera explicita i oberta, sinó a través de mitjans encoberts. Aquest objectiu passa, evidentment, per evitar que Iran pugui obtenir armament nuclear, ja que això suposaria justament un augment de la influència i prestigi d’Iran a la zona. D’altra banda, aquesta prioritat explica també la decisió anunciada per l’administració Obama de proporcionar a l’Aràbia Saudita una quantitat d’armament militar equivalent a sis milions de dòlars. I, encara, explica l’esforç d’Estats Units de mobilitzar la Comunitat Internacional per imposar sancions econòmiques a Iran. Es tracta de treballar per obligar la Comunitat Internacional i Iran a negociar una rendició davant d’aquesta situació.
Personalment, temo que aquests esforços acabin fracassant i que Iran persisteixi en els seus intents no tant d’aconseguir armament nuclear, sinó la capacitat de desenvolupar i produir per si mateix armament nuclear. Si aquest és el cas, crec que el president Obama no trobarà cap altra opció que intervenir amb mitjans militars. Si bé això no sembla gaire probable ara mateix (octubre del 2010), podria ser diferent d’aquí a sis o deu mesos, si no hi ha hagut cap progrés en els intents d’obligar Iran a renunciar a les seves ambicions.
Així, doncs, seria possible sentir, d’aquí a uns deu mesos, un discurs d’Obama anunciant l’inici d’una intervenció a Iran, assenyalant l’amenaça que podria suposar aquest país si disposés d’armament nuclear i al•legant tota una sèrie d’esforços duts a terme juntament amb la Comunitat Internacional i les Nacions Unides, que haurien estat desestimats pel govern iranià.
Aquests països, Irak, Afganistan, Pakistan i Iran ocupen, segurament, el 90% del temps que el president Obama dedica a la política exterior dels Estats Units, en detriment del temps que dedica a l’Àfrica, a certes parts d’Amèrica o, fins i tot, a Europa, tret, és clar, dels afers europeus que l’afecten directament. El 10% restant del temps se centra en Rússia i Xina. En l’esforç per mantenir el seu lideratge, Estats Units és conscient del rol que aquests països juguen en els assumptes mundials i, especialment, en les regions veïnes, com Euràsia i el Sud-est Asiàtic.
De la mateixa manera, Estats Units admet, encara que amb certa resistència, que els seus objectius a països com Afganistan o Iran no es poden assolir sense la col•laboració de Rússia i la Xina. Això implica que una part important de la política exterior nord-americana es basa a trobar la manera d’aconseguir que aquests països li siguin favorables.
Atès que no és possible coaccionar-los mitjançant una amenaça militar, cal trobar incentius i “càstigs” per aconseguir aquesta cooperació, cosa que es tradueix sovint, tal com el president Obama ja ha pogut comprovar, en la necessitat de fer concessions favorables als interessos d’aquests països. Així, si bé és cert que l’administració Obama no gaudeix d’una posició còmoda en aquests tipus de pactes, està obligat a fer-los i és per aquest motiu que treballa intensament en la recerca de solucions que, sense suposar un cost massa elevat per als Estats Units, comporti un apropament respecte a Moscou i Pekín.
Com vostès sabran, ja s’han produït algunes concessions, com per exemple l’acceptació per part del president Obama d’abandonar l’ubicació de míssils nord-americans a Polònia, i, segurament, s’aniran produint més negociacions d’aquest tipus en els pròxims mesos.
Pel que fa a la Xina, la situació és més complicada. Als líders nord-americans els agradaria trobar maneres de col•laborar-hi, però no està gens clar què és el que Estats Units pot oferir. Tret de Taiwan, una qüestió que de moment els nord-americans no estan disposats a posar sobre la taula, sembla que Estats Units no té gaire més a oferir.
Una altra possibilitat seria comptar amb l’ajut europeu en tots aquests temes i, de fet, Washington n’espera un cert ajut. No obstant això, no considero que Europa estigui en situació de jugar un paper massa important a escala mundial, fora del propi continent i en els seus entorns més immediats. Francament crec que aquesta és la visió dels líders nord-americans, de manera que el fet de cultivar les relacions amb Europa no sembla que sigui ara mateix –a diferència del que solia ser en el passat– una prioritat de l’actual política exterior dels EUA.
Contràriament a això, Estats Units està buscant nous aliats que puguin ser molt més útils a l’hora d’aconseguir els seus objectius, com per exemple l’Índia. De fet, Obama viatjarà a l’Índia el proper mes en una trobada de gran importància en la qual el president Obama intentarà apropar-se a l’Índia perquè aquesta col•labori en les negociacions entre Estats Units i la Xina. També s’estan restablint contactes amb Indonèsia, una tendència que s’anirà accentuant.
Espero que la meva intervenció els hagi donat una idea de quina és, al meu entendre, l’agenda de la política exterior nord-americana en aquests moments i el seu vincle amb l’objectiu que ha vertebrat l’exposició, és a dir, amb la intenció dels Estats Units de restaurar el poder nord-americà en l’escenari internacional i, especialment, en aquelles zones on darrerament s’ha vist més erosionat.
M’agradaria fer dues reflexions finals. La primera i més breu és assenyalar que aquesta estratègia no només té conseqüències per als Estats Units, sinó per a tot el món.
La segona observació està relacionada precisament amb les greus implicacions que aquesta estratègia té per al meu propi país, els Estats Units. Penso que aquesta tendència és un desastre per al país. Es tracta d’un modus operandi desmesuradament car i està posant els EUA en una situació d’endeutament creixent, fent augmentar de forma seriosa el dèficit federal i el dèficit de la balança comercial dels Estats Units. A més a més, està excedint la capacitat militar nord-americana, posant-la al límit.
Tot això té lloc en un moment en què l’economia americana es troba en una situació molt dèbil. Estats Units tot just està començant a sortir de la recessió econòmica, amb el perill que se’n desencadeni una de nova. Les elevades taxes de desocupació estan provocant un important malestar públic.
Mentre els fons federals van a parar a la despesa militar, el govern és incapaç de fer front a les necessitats prioritàries de la política interior. La nostra infraestructura s’està desmuntant, les nostres escoles es troben en un estat nefast i el nostre sistema sanitari no funciona. Les prioritats dels Estats Units està tan esbiaixades, tan sotmeses al predomini i l’hegemonia nord-americana, que falten recursos per destinar a les necessitats domèstiques del país.
M’agradaria dir que això està portant a un situació de canvi militar, però, contràriament, està causant un moviment favorable al pensament ultraconservador representat pel Tea Party. Així, doncs, no a un moviment antimilitarista, sinó a un clima antigovernamental que, segurament, portarà a la derrota del Partit Demòcrata en les properes eleccions, amb tots els perills que això pot comportar: més decadència, més crisi econòmica, més militarisme i un tomb cap a la dreta més conservadora dels moviments polítics dels Estats Units. Amb tot plegat, l’estratègia del president Obama sembla que és un desastre no només per als Estats Units, sinó per al món sencer.
Extracte del debat
Una hipotètica guerra a l’Iran
Els últims informes realitzats per l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica assenyalen que sembla que l’Iran està produint urani enriquit en un grau que suggereix la possibilitat de produir armament nuclear. Aquests informes apunten també a una capacitat creixent d’Iran per acumular la quantitat suficient d’urani enriquit per fabricar la bomba atòmica.
Michael T. Klare tem que, si en els pròxims deu mesos la comunitat internacional, encapçalada pels Estats Units, no aconsegueix convèncer el govern iranià perquè cedeixi en les seves pretensions de produir armament nuclear, és molt probable que assistim a un atac de les forces aèries nord-americanes a l’Iran.
Efectivament, hi ha indicis que fan pensar que els Estats Units s’està preparant per una possible intervenció a l’Iran. Recentment, l’Aràbia Saudita ha promès retornar a la Xina la mateixa quantitat de petroli que té invertida a l’Iran en el cas que les reserves de petroli d’aquest país siguin destruïdes en un futur.
Aquest fet ens pot donar una idea de la seriositat d’una situació en la qual hi juguen una gran diversitat d’actors. Per començar, la Xina ja està utilitzant mitjans diplomàtics per assegurar els seus interessos en la zona. Tanmateix, tal i com indica el pacte establert amb l’Aràbia Saudita, no s’espera cap intervenció per part del govern xinès en el cas que l’atac es dugués a terme.
El govern iranià també pot jugar un rol molt important en la decisió que finalment prengui el president Obama. A diferència del que es pensa habitualment, el poder polític iranià està dividit entre diferents veus que lluiten entre si. D’una part, el president Ahmadineyad manté una postura rígida i completament antiamericana, de l’altra, el líder espiritual, l’aiatol•là Alí Jamenei, manté una postura més flexible i més oberta a negociar amb la comunitat internacional. Finalment, l’oposició juga un paper important en el qüestionament de les polítiques i postures del govern.
L’administració Obama és conscient de la rivalitat interna que existeix a l’Iran i se n’intenta aprofitar per tal d’evitar una intervenció que podria tenir unes conseqüències nefastes per a l’estabilitat internacional i per als mateixos Estats Units. De fet, Estats Units sembla estar utilitzant tots els mitjans que té a l’abast per desestabilitzar el govern iranià i així pressionar-lo perquè actuï segons els seus propis interessos. D’una banda, està utilitzant mitjans diplomàtics per guanyar-se la col•laboració i el suport de la comunitat internacional, com en el cas de les sancions econòmiques; de l’altra, està posant en marxa una sèrie d’estratègies encobertes, aprovades pel mateix congrés, com el finançament de l’oposició al president Ahmadineyad.
Algunes d’aquestes estratègies ja estan donant resultats. Iran es troba en una situació de crisi econòmica que està ocasionant un alt nivell de malestar entre la població. Per tal de frenar-ho, el president Ahmadineyad fa gala del seu antiamericanisme més acèrrim, amb el qual pretén cohesionar una població cada cop més dividida. Tanmateix, està per veure si aquesta via permetrà que les veus més pròximes al consens tinguin poder per decidir.
En cas d’una resposta afirmativa del govern iranià a les demandes dels Estats Units i la comunitat internacional, que permetés inspeccions més invasives en les plantes d’enriquiment d’urani de què disposa el país o, sobretot, l’entrega de l’urani enriquit que Iran acumula, el president Obama sortiria guanyador d’una situació que podria ajudar-lo a ser reescollit en les properes eleccions presidencials.
En cas contrari, Obama es veuria amb la necessitat d’actuar per tal d’evitar el seu suïcidi polític. En el context de la cultura política nord-americana i davant del fracàs de les seves propostes en polítiques domèstiques, Obama no es pot permetre el luxe de deixar que Iran anunciï la seva capacitat de produir armament nuclear sense veure seriosament amenaçada la seva carrera política.
Xina i la lluita pels recursos
Ens trobem en un moment inusual de la història en el qual estem assistint a l’alçament d’una nova superpotència econòmica com és la Xina, a la vegada que presenciem el declivi de la que ha estat l’única superpotència mundial des del final de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units.
La tasca prioritària del peacemaking en l’actualitat és crear les condicions adequades per garantir que aquesta reestructuració de l’escenari internacional, aquesta transferència de poder d’Estats Units a la Xina, es dugi a terme de la manera més pacífica possible.
Això passa per la creació de noves estructures internacionals més adequades a l’actual escenari mundial, però, sobretot, pel desenvolupament d’alternatives energètiques que impedeixin una lluita pels recursos capaç d’ocasionar un conflicte obert entre els Estats Units i la Xina.
En la seva publicació més recent, Planeta sediento, recursos menguantes, Michael T. Klare assenyala que la principal amenaça per la pau en el segle XXI prové, justament, de la lluita per uns recursos cada cop més escassos, com són el petroli, els minerals o l’aigua, en un moment en què països emergents com la Xina, l’Índia o Brasil comencen a elevar les seves taxes de consum fins a equiparar-se en un futur no molt llunyà a les dels països desenvolupats, creant una situació d’excés de demanda.
Conscient d’aquest perill, el president Obama va viatjar a Beijing el novembre passat per firmar una sèrie d’acords amb el govern xinés per al desenvolupament de sistemes energètics alternatius eficients. Sembla, doncs, que, efectivament, l’administració Obama treballa per fomentar la cooperació amb la Xina i evitar així la que podria ser una segona Guerra Freda. Tanmateix, no està clar que el president Obama sigui capaç de flanquejar el conflicte.
Darrerament, els diaris nord-americans s’han fet ressò de la decisió de la Xina de continuar amb el bloqueig de terres rares. Les terres rares són un tipus de minerals transurànics molt inestables i difícils de trobar a la natura, però molt valuosos per la seva utilització en productes d’alta tecnologia. La Xina en té el 95% de les reserves mundials, mentre que el 5% restant es troba en alguns països africans i a Mongòlia.
Quan al setembre la Xina va anunciar el bloqueig, es va entendre que era una estratègia de pressió per tal de resoldre el conflicte pesquer que tenia amb el Japó. Un cop el conflicte ha finalitzat, no està clar quin és el motiu pel qual la Xina no ha reprès les exportacions.
En un primer moment, es creia que era una forma de fer pressió amb la qüestió de la guerra de divises. Tanmateix, en els últims dies s’està barallant l’opció que la Xina pretengui recuperar la producció de vehicles híbrids que necessita aquests materials, i que ha anat a parar a mans de l’empresa Toyota.
Un acte com aquest pot ser interpretat per algun sector d’Estats Units com un acte de preguerra. Així, doncs, tot i els esforços del president Obama de crear unes bones relacions amb el govern xinès, cada cop són més presents veus, sobretot provinents dels partits de l‘oposició, que estan fomentant un sentiment antixinès entre la població americana com una estratègia per debilitar l’actual administració.
Encara més perilloses resulten les postures de tot un sector del complex militar industrial dels Estats Units que està promovent un sentiment d’amenaça provinent de la Xina. Específicament, es tracta dels contractistes de l’armada americana que es podrien veure altament beneficiats per un enfrontament entre la Xina i els Estats Units que, si es produís, s’hauria d’efectuar per mar.
Només un rival com la Xina podria justificar grans quantitats de despesa militar per a la fabricació de material destinat a l’armada, com són els míssils o bombarders, armaments molt costosos ambdós. Tenint en compte que, amb només un 4% de la població mundial, Estats Units dedica a la despesa militar la meitat del total que es destina en el món i que per aquests diners competeixen les forces aèries i l’armada, la quantitat de diners que està en joc és perillosament alta.
