Armes, militarisme i complicitats al nord d’Àfrica

Article publicat a la Directa

La història dels països del nord d’Àfrica no es pot entendre sense el pes de les forces armades, la despesa militar i el comerç d’armes en les seves polítiques internes. La Unió Europea i l’Estat espanyol, com moltes altres potències, han jugat un paper clau a la regió a l’hora de subministrar armament.

Aquestes exportacions posen de manifest la manca de regulació i d’escrúpols en el comerç militar a la zona.
Com més pes tenen les forces armades d’un país en l’economia i la vida política més dificultats troben els moviments que lluiten per la democratització i la justícia social. És una de les conclusions que s’extreu de l’informe El militarisme al Nord d’Àfrica publicat pel Centre Delàs, on es fa un repàs del paper dels exèrcits a partir de la despesa militar dels sis països de la regió (el Marroc, Mauritània, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte) i el paper que hi juguen l’Estat espanyol, la Unió Europea i les potències mundials amb les seves polítiques d’ajut militar i d’exportacions d’armes.
Una conclusió que podria semblar òbvia i que, a més, posa de manifest la hipocresia dels estats de la Unió Europea cap a aquesta regió i evidencia que, sovint, les normes pel control d’exportacions d’armes són lletra morta, tenint en compte la manca d’aplicació preventiva que se’n fa enfront de règims autoritaris i repressius.
Lletra morta
El 2008 els estats membres de la Unió Europea van adoptar la Posició Comuna del Consell de la UE 2008/944/CFSP, amb la qual es pretenia harmonitzar el control per l’exportació d’equipament i tecnologia militar. Aquesta normativa, versió millorada d’un codi de conducta orientatiu de l’any 1998, desglossa vuit criteris que haurien de guiar l’atorgament o la denegació d’exportacions d’armes i material militar fora de la Unió Europea. Els criteris són amplis i abracen situacions que van des del respecte als drets humans fins al perill de desviament cap a països en conflicte (vegeu requadre). Teòricament, la Posició Comuna (PC) és vinculant, però, finalment, els estats són qui decideix sobre les seves vendes. Així doncs, no s’ha harmonitzat la presa de decisions ni la gestió de la informació sobre aquests processos decisoris i, per tant, no existeix un control detallat d’aquestes exportacions més enllà del que cada estat decideix publicar. Països com Alemanya o el Regne Unit no informen de les seves exportacions, tot i que, segons el SIPRI, són el tercer i el sisè país exportador mundial, respectivament, per al període 2009-2013.
L’Estat espanyol, a més, compta amb una llei pròpia (Ley53/2007) de caire restrictiu i per la qual cada any es publiquen xifres relacionades amb la venda d’armes agrupades en categories ambigües. Però cap d’aquestes normes no ha evitat la manca de transparència, coherència i ètica en les exportacions d’armes. A no ser que la coherència sigui el foment de la indústria armamentística i les seves exportacions. Això explicaria perquè cada any és el Secretari d’Estat de Comerç, adscrit al Ministeri d’Economia i Competitivitat, qui presenta les xifres d’exportació davant la comissió de defensa del Congrés dels Diputats en lloc d’algun representant del Ministeri de Defensa. I explicaria, també, la manca d’escrúpols a l’hora de vendre armes i tecnologia militar a dictadures repressives a països on les violacions dels drets humans són flagrants i contínues.
Zona estratègica pel Nord
Els països del nord d’Àfrica tenen una indústria militar escassa, per això són bons clients per a les indústries del Nord. A més, el comerç d’armes obeeix a aliances estratègiques canviants. Algèria, per exemple, el primer comprador d’armes a la regió, és client preferent de Rússia pels seus lligams tradicionals. Els darrers cinc anys, Rússia ha venut armes a la regió per un valor de 4.632 milions d’euros, seguida pels Estats Units, amb 1.678 milions d’euros. França, o Itàlia també conserven relacions de metròpoli. La primera subministra armes a les seves antigues colònies de la regió, principalment el Marroc i Algèria. El regne alauita és el primer comprador d’armes franceses, amb 581 milions d’euros durant el període 2007-2012. Cal destacar, també, la Xina que, com a país exportador d’armes, cada cop guanya més presència i ja ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial d’exportadors. Al nord d’Àfrica, ven armes al Marroc i Egipte principalment.
Segons les dades que faciliten els estats –sovint de dubtosa veracitat–, el nord d’Àfrica és una regió força militaritzada, tenint en compte l’esforç econòmic que dediquen els estats a mantenir i alimentar els seus exèrcits. El nivell de militarització adquireix proporcions dramàtiques si es compara amb els nivells de desenvolupament o de justícia social. Així, Mauritània, el país més pobre de la regió i un dels més pobres de tot el continent africà, és dels que dedica més recursos a la despesa militar: un 4,9% del PIB els anys 2003-2004. El Marroc també dedica més PIB a la despesa militar que a la sanitat, fet que es palesa en la deficiència de les seves infraestructures sanitàries públiques, en un país on un 50% de la població viu en zones rurals o de difícil accés.
Les armes venudes al nord d’Àfrica abans, durant o després de les revoltes de 2011 han estat utilitzades per reprimir l’oposició o, simplement, per augmentar el poder militar i el pes de les elits castrenses en la política d’aquests estats i en detriment del benestar de les poblacions. Les dades recollides posen sota sospita l’eficàcia real de la legislació europea i espanyola en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans.
L’Estat espanyol
Les elits militars tenen un paper important en la configuració dels estats autoritaris de la riba sud del Mediterrani i sovint ostenten un poder simbòlic, econòmic i polític que obstaculitza enormement qualsevol procés de democratització o de lluita per la justícia social. L’Estat espanyol, un dels grans exportadors europeus a la regió, ha contribuït a impulsar aquest militarisme als sis països del nord d’Àfrica.
A més de les cessions o les vendes simbòliques, que serveixen per estrènyer relacions o negociar d’altres polítiques, durant els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha exportat armes al nord d’Àfrica per un valor de 453 milions d’euros. El Marroc ha estat el receptor d’armes més important, amb 193 milions.
A més, la UE i els Estats Units han prioritzat l’estabilitat d’uns règims dictatorials i repressius que es venien com a garants davant les controvertides amenaces del terrorisme i la immigració.
Líbia
Des de la fi de les sancions al règim de Gaddafi el 2003, els estats de la UE no han dubtat a fer-hi negocis, tot i que les armes venudes fossin utilitzades per reprimir les manifestacions que van esclatar el 2011. Entre aquestes transaccions, destaca la venda de bombes de dispersió de l’empresa espanyola Instalaza, utilitzades contra la població civil a la ciutat de Misrata el 2011. Dins el règim de Gaddafi, diverses organitzacions convivien amb les forces armades: milícies com la Guàrdia revolucionària, la Guàrdia de la Jamahiriya, sis unitats de seguretat i la legió panafricana islàmica, amb soldats provinents de tota la regió del Sahel saharià. Amb la caiguda del règim, els africans negres de diverses nacionalitats ha estat víctimes de represàlies molt virulentes. Alguns han fugit cap al sud, s’han endut les armes i han adoptat un estil de vida de combatents que ha proporcionat efectius als grups armats gihadistes del Sahel saharià, entre ells, MUJAO, AQMI o Boko Haram a Nigèria.
A més, des de l’execució sumària de Moammar al-Gaddafi i la caiguda del règim, la despesa militar ha augmentat ostensiblement. Les causes d’aquest augment podrien ser: 1) la comptabilització més acurada i transparent, 2) la creixent inseguretat i 3) els nous compromisos establerts pel desaparegut Consell de Transició Nacional amb els països que van participar en la caiguda del règim i que ara han esdevingut els venedors d’armes al país. Els països que van participar a l’operació Protector Unificat, a partir del 23 de març de 2011, al costat de la coalició liderada per França i, després, per l’OTAN són, ara, els principals socis comercials, energètics i industrials del país. Entre ells, trobem els Estats Units, que ja entrena tropes d’un nou exèrcit libi com a principal bandera per ajudar a la reconstrucció i l’estabilització del país. Mentrestant, l’àmplia proliferació d’armes i la fragmentació de la violència armada han exacerbat la lluita acarnissada pel poder i el control dels recursos energètics.
Algèria
A Algèria, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) reconvertit en exèrcit nacional, es va erigir com a garant de la resistència i de l’orgull nacional després de la cruenta guerra d’independència contra la metròpoli francesa. Segons el tinent coronel i investigador Gómez Puyuelo, “l’exèrcit algerià va ser el creador de l’Estat, el que aportà la ideologia” i, fins ara, una cúpula militar envellida –i sovint enfrontada– ha controlat el poder polític i econòmic del país. De fet, segons l’índex de Global Fire Power, Algèria és la segona potència militar de la regió –després d’Egipte– i la primera importadora d’armes, desena a escala mundial.
Tot i que Rússia proporciona el 91% de les armes que compra Algèria, el país no deixa de ser un dels principals aliats d’Occident en la pretesa lluita contra el terrorisme. De fet, l’antiga metròpoli, França, és el país europeu que els ven més armes. El darrer mes, aquesta dictadura, comandada per un Bouteflika absent, hauria acordat una compra de 2.000 milions d’euros amb les empreses alemanyes Rheinmetall, Daimler i Thyssen-Krupp.
L’Estat espanyol és el quart exportador europeu d’armes al país, principalment avions i equipament aeri. Els negocis espanyols amb el veí algerià es concentren, bàsicament, en la dependència gasística i les inversions en construcció i infraestructures.
Egipte
L’elecció d’Abdel Fattah al-Sisi al capdavant de l’Estat egipci ha estat un cop dur contra el procés revolucionari al país. El cop d’estat ha evidenciat, també, la gran influència de l’anomenat Estat profund, l’entramat polític, econòmic i institucional en mans de les elits militars que no ha deixat mai de controlar el destí del país.
Egipte és el segon país receptor d’armes i tecnologia militar espanyola de la regió. També és el cas més flagrant d’hipocresia pel que fa als criteris de la Posició Comuna. El 3 de juliol de 2013, el general Al-Sisi va dur a terme un cop d’estat que es va saldar amb la detenció del primer ministre electe Mohamed Mursi, més de 1.400 morts i prop de 15.000 detencions entre simpatitzants dels Germans Musulmans i altres activistes. L’Estat espanyol va suspendre l’atorgament de llicències per a vendes a Egipte el mateix mes de juliol, però no va ser fins al 28 d’agost que, en compliment d’una decisió comunitària, es van aturar les vendes que ja estaven en marxa. Aquestes es van renovar el 16 de setembre. Dues setmanes de retard en les vendes és, doncs, l’única prevenció que l’Estat espanyol ha considerat necessària davant un règim que incompleix bona part dels criteris que haurien de regir les decisions en aquesta matèria.