Davant la crisi sistèmica que travessa l'economia espanyola, el Govern ha decidit aplicar retallades en els pressupostos d'aquest any 2009. El Ministeri de Defensa rebrà 150 milions d'euros menys dels aprovats, els quals s'uneixen als 250 milions retallats al pressupost inicial. Com que no se sap a quines partides s'aplicarà l'austeritat anunciada, s'haurà d'esperar la liquidació del pressupost per saber si és cert o no que hi ha hagut una retallada en la despesa militar d’enguany. Perquè, segons el que s’ha esdevingut en anys anteriors, la despesa militar quan finalitza l'exercici augmenta segons els anys entre un 15 i un 20% en la liquidació final del pressupost.

El govern espanyol va aprovar la venda a l'armada del Marroc pel preu simbòlic d’un euro de sis torpedes lleugers MK46. Es tracta d'un model de torpede dissenyat el 1966 per EUA per atacar submarins. A pesar del ridícul preu d'un euro, es tracta d'una venda beneficiosa per a l'armada espanyola, ja que es tracta d'uns torpedes que han acabat la seva vida útil i haurien de ser desmantellats amb un cost important. Amb la qual cosa l'armada estalvia en despeses. Aquesta és la segona venda al Marroc en pocs mesos. A l'anterior, també pel preu d'un euro, Espanya va subministrar llançadors de bombes destrossadores (CLB-30). Un tipus de bomba de fragmentació de 250 kg de pes llançada des de caçabombarders per a la demolició d'edificis, de la qual disposen la majoria de forces armades dels països desenvolupats i són molt utilitzades en tota classe de conflictes.

Ambdues operacions s'han de situar en el marc de restablir bones relacions amb el govern alauita, després que el govern d'Aznar es distanciés del Marroc amb motiu del conflicte de l'illot de Julivert. Mentrestant, el govern del Marroc, aquest any 2009, ha decidit duplicar la seva despesa militar fins al 4,6% del seu PIB, cosa que representa el 16% del seu pressupost i, entre altres despeses, plantar cara a la compra de 24 caçabombarders F-16 als EUA. Un rearmament que s'explica per la rivalitat amb Algèria i la carrera d'armaments existent entre ambdós països. Algèria, per la seva banda, també va adquirir avions de combat a França i ha augmentat un 10% la seva despesa militar per a aquest any 2009.

Argentina ha derogat definitivament la jurisdicció penal militar, a partir d'ara els militars que cometin delictes en temps de pau no seran jutjats per altres militars sinó que se sotmetran, com qualsevol altre ciutadà, als tribunals civils ordinaris. S'acaba amb això amb una jurisdicció especial al marge de la societat feta a la mesura de l'exèrcit, que es convertia en jutge i part. Amb uns tribunals militars en els quals jutges i integrants no era necessari que fossin advocats o llicenciats en dret.

Malgrat els anys transcorreguts des de la mort del dictador, l'Estat espanyol continua mantenint la jurisdicció militar. Jurisdicció que, com la vigent fins a ara a Argentina, és plena de greus defectes intrínsecs que vulneren els principis d'independència, imparcialitat i tutela judicial efectiva. Una jurisdicció que permet la presència en els tribunals militars dels denominats vocals militars, oficials llecs en dret, al costat d'altres militars que provenen del Cos Jurídic de la Defensa, amb formació jurídica, però que depenen dels seus superiors del Ministeri de Defensa.

Una jurisdicció especial, l'espanyola, a la qual, dels 4,5 milions de diligències que van iniciar el conjunt d'òrgans judicials el 2007, només van correspondre 1.186 procediments, dels quals el 86,29% van ser per perseguir i reprimir els qui volien fugir de les files de l'exèrcit.

Urgeix la necessitat de derogar la jurisdicció militar traspassant els seus organismes, competències i funcions a la jurisdicció ordinària, com ja han fet bona part dels països europeus i ara Argentina.

Qui va ser fins a juliol de 2008 Cap d'Estat Major de l'Exèrcit de Terra, el general Carlos Villar Turrau, ha estat contractat el febrer passat com a vicepresident d'Estratègia de Negocis per la indústria militar General Dynamics/Santa Bàrbara.

El fitxatge de Carlos Villar per una indústria militar no és un nou, en els últims temps s'han prodigat els militars que deixen el servei actiu per incorporar-se com a executius en empreses militars. Així, el que fou també cap d'Estat Major de l'Armada, almirall Sebastián Zaragoza, es va incorporar el novembre passat com a assessor comercial per a l'exportació a l'empresa pública Navantia. I anteriorment, l'almirall Francisco Torrente va ser nomenat president de la més important fàbrica d'explosius espanyols, Explosivos Alaveses (Expal).

Totes aquestes empreses són subministradores habituals d'armament a les forces armades espanyoles. Navantia construeix i repara tots els bucs de guerra de l'Armada. Expal subministra projectils i municions. El que crida més l’atenció de la incorporació de Carlos Villar a Santa Bàrbara és que aquesta empresa és el proveïdor més important de l'exèrcit de terra, al qual subministra blindats antimines, carros de combat Pizarro i Lleopard, fusells d'assalt i diverses classes d'explosius i municions. Dintre de les forces armades hi ha hagut manifestacions contràries a aquests fitxatges per empreses privades d'armament, ja que danyen el comportament ètic dels militars, que han de complir principis d'exemplaritat, objectivitat, honradesa, confidencialitat, que queden en dubte pel fet d'incorporar-se a empreses privades que són contractistes del Ministeri de Defensa. Fins i tot hi ha hagut comentaris de militars sobre el tracte de favor que va dispensar Carlos Villar a l'empresa Santa Bàrbara que ara l’ha fitxat.

Quan es denuncia l'existència d'un complex militar industrial espanyol, els militars Carlos Villar, Sebastián Zaragoza i Francisco Torrente es converteixen en un bon exemple de la relació que uneix els interessos de militars amb les indústries de guerra espanyoles.

Els governs dels països del nord d'Europa són històricament grans especialistes en el doble llenguatge. És el cas de Noruega. El seu historial de participació en operacions internacionals de manteniment de la pau, no li impedeix escalar posicions en el rànquing internacional de la venda d'armes. Segons dades proporcionades per la governamental Oficina Central de estadístiques, basats en els guanys de les empreses productores, els ingressos dels exportadors noruecs d'armes el 2007 van ser de 425 milions de dòlars, amb un increment del 18 per 100 respecte a l’any anterior.

Segons informa l'agència Efe (2/10/08), el Departament de defensa d'EUA va aprovar la venda a l'estat d'Israel de 75 avions de combat F-35, per valor de 15.200 milions de dòlars. En una altra operació i durant el mes d'octubre d'enguany, el mateix    departament va aprovar una altra operació de venda d'armes a Israel per valor de 330 milions de dòlars. La mateixa nota informativa comenta que militars nord-americans es desplaçaren a Israel durant aquests mateixos dies per engegar un modern sistema antimíssils, destinat a localitzar i neutralitzar les armes d'aquest tipus que poguessin llançar-se des de l’Iran.

El president libi, Muammar el Gaddafi va visitar Moscou a primers de setembre. Aquesta visita forma part de l'ofensiva diplomàtica de l'estat rus per recuperar influència en les zones del nord de l’Àfrica. Ja a principis d’any el president Putin va realitzar una visita a Líbia, que es concretà en la condonació del deute libià a canvi de la compra d'armes. Segons la premsa, en aquesta visita realitzada al setembre es posaren d'acord sobre contractes d'armament que podrien sumar prop de 2.000 milions d'euros.

La indústria i el complex militar-industrial nord-americà no pensa només en els mercats exteriors, sinó també en el mercat interior, perquè el d’armes lleugeres és de gran importància. Segons un informe publicat per l'agencia Reuters, la nord-americana és la societat mes armada del món. Els ciutadans d'EUA posseeixen de 270 milions d'armes de foc, dels 875 milions coneguts oficialment, segons l'Enquesta d'Armes Lleugeres 2007, realitzada per l'Institut d'estudis Internacionals amb seu a Ginebra. Els països que, segons l'enquesta, segueixen a EUA en armes per habitant són Índia i Xina.