Desarmament global, condició necessària per a la Justícia Global

Pere Brunet - Fentipensat de LaFede - 07/2017

Els reptes del segle que estem començant són immensos. Viurem -de fet, ho viuran sobretot els nostres fills/es i néts/es- les conseqüències de l’escalfament d’un planeta que no sabem cuidar, la fi dels combustibles fòssils, unes condicions climàtiques extremes i un fort creixement demogràfic. El consens al món científic és elevadíssim, però quasi cap dirigent els escolta. Tant és així, que persones implicades en el món de la ciència van organitzar una «march for science», una marxa mundial per la ciència el passat mes d'abril en la qual denunciaven que les retallades, la censura, la desaparició de dades i els intents de desmantellar les agències governamentals, ens amenacen a tots i totes, i posen en risc la salut, el menjar, l’aire, l’aigua, el clima i el treball. Amb tot, veiem que els mateixos que s’emporten els recursos dels països del sud, i que provoquen l'escalfament global del planeta, ens venen seguretat davant la suposada amenaça d’un terrorisme -que, de fet, és la rebel·lió d'aquells que se senten espoliats-, quan el que realment passa és que el poder necessita la protecció del complex militar-industrial per mantenir-se.

I com abordem aquests problemes? Una primera resposta ens la dóna l’Andrew Holland, membre del “American Security Project” en un article a la revista científica americana "Scientific American". Holland comenta que, ara fa un any, el Departament de defensa dels Estats Units va emetre una directiva dirigida a líders d'alt nivell dient-los que és molt important avaluar i planificar els riscos que planteja el canvi climàtic. Segons Holland, el Departament de defensa no diu explícitament que el canvi climàtic acabi causant guerres de manera directa, però sí esmenta que serà un "accelerador de la inestabilitat" i un "multiplicador d'amenaces". Ara bé, de quines amenaces parla? Aquí no hi ha lloc a dubtes, perquè explica que la missió de l’exèrcit nord-americà és la de “salvaguardar els interessos dels Estats Units a tot el món”, i que “la història recent ha demostrat que els estats fallits, com l'Afganistan i Síria, presenten una amenaça real per a la seguretat nacional dels EUA atesa la desestabilització de les seves regions i la formació de terroristes que podrien acabar amenaçant els nord-americans”. És a dir, el canvi climàtic sí que és una amenaça, i ho és per als interessos dels Estats Units a tot el món que cal assegurar i protegir com sigui. És, en definitiva, l’estratègia de la defensa del castell dels poderosos i benestants, una idea reforçada per les paraules del professor i científic, Noam Chomsky, en la seva última visita a Barcelona: "com que el món se’ns ha acabat i ja no podem colonitzar ni depredar noves terres, els poderosos només poden tenir més i més a costa d’augmentar les desigualtats i de protegir, amb exèrcits, els seus privilegis". Tot plegat, amb una geopolítica basada en el comerç d’armes i en el manteniment de governs titelles i corruptes arreu.

Benestar cooperatiu o extinció col·lectiva

Davant la política excloent de protegir els "nostres" interessos dels possibles atacs dels "altres", hi ha una segona opció: la de la Justícia global. La Justícia global es planteja transformar les relacions de poder que generen desigualtats mitjançant mesures que garanteixin una vida digna a totes les persones, tals com la redistribució dels béns, una justícia universal i la reivindicació del dret a la pau. El sociòleg Zygmunt Bauman ho deia ben clar, citant el filòsof Kwarme Anthony Appiah: “el repte és transformar la ment i el cor formats al llarg de mil·lennis i equipar-los d'idees i d'institucions que ens permetin viure junts com la tribu global que finalment hem esdevingut. Un gran repte, de veres: un repte de vida i mort (vida conjunta, mort conjunta). Ens acostem, o potser ja hi hem arribat, a una bifurcació en el camí dels nostres possibles futurs: benestar cooperatiu o extinció col·lectiva, i encara som incapaços de prendre consciència de la interdependència global de la nostra espècie, que sense cap mena de dubte no retrocedirà”.

Un exemple de tot plegat és la mal anomenada "crisi de refugiats" actual. Segons Chomsky, aquesta ha escenificat la crisi moral d'Occident. Som en un carreró que només té dues sortides, hem de decidir entre armar-nos més per defensar els interessos dels poderosos, o desarmar-nos tot destinant els diners que ara van als pressupostos militars a objectius de construcció de pau i justícia global, a garantir els drets humans de totes les persones que viuen al món, i al compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de la ONU.

Si optem per la segona sortida, és urgent posar les eines tecnològiques al servei dels grans objectius de Justícia global. Fa pocs mesos, la Reial Acadèmia Anglesa d'Enginyeria va organitzar un congrés per intentar analitzar quins haurien de ser els objectius de l'enginyeria mundial durant els propers anys, en base al programa de desenvolupament sostenible de la ONU i als seus 17 punts fonamentals. Les conclusions del congrés proposen: promoure la qualitat de vida de tots els habitants del planeta; assimilar les seves restriccions, usant els recursos del planeta de manera sostenible; i el repte de crear noves infraestructures socials i físiques per a tothom. En Paul Smith Lomas creu que necessitem més "justícia tecnològica" per empoderar totes les persones del món i per a que tinguin accés equitatiu a les tecnologies necessàries per a la seva vida, salut i producció, amb un èmfasi especial en l'accés a l'energia. Però a més, és imprescindible la participació plena i efectiva de les dones en els projectes d'enginyeria i en els rols de lideratge, reivindica Yassmin Abdel-Magied, enginyera i activista, així com la igualtat d'oportunitats en els àmbits polític, econòmic i social. La veu més crítica i visionària és però la de Jason Hickel. Hickel, professor de la London School of Economics, afirma que els nivells actuals de producció i consum global estan sobrepassant la biocapacitat del planeta en un percentatge al voltant del 50%, i que aquest excés ecològic s'ha d'imputar gairebé íntegrament al consum excessiu dels països rics d'Occident tot que, de manera paradoxal, el creixement del PIB està disminuint el nivell de vida en lloc de millorar-lo. Hickel proposa un canvi ràpid cap al que Herman Daly, economista ecologista americà, anomena l'economia d'estat estacionari que manté l'equilibri ecològic. Planteja el gran repte de l'enginyeria del segle XXI: fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari, amb una reducció de recursos als països rics. Perquè decreixement no significa pobresa. És perfectament possible, diu, reduir el nostre consum de recursos mentre fem créixer les coses que realment importen: la felicitat humana, el benestar, l'educació, la salut i la longevitat. I aquest és el nucli del problema: hem de poder definir uns objectius que siguin humanament acceptables. Després, ja ens posarem a treballar per trobar solucions.

El segon imaginari, que hem anomenat “Justícia Global com a empoderament dels oprimits”, desafia el primer imaginari i el relat únic del progrés. Parteix de la premissa que la prosperitat de l'anomenat “Primer Món” ha estat i continua sent subsidiada per l'explotació, l'imperialisme injust i les pràctiques militars a què el “Tercer Món” està sotmès. En aquest imaginari, la promesa de prosperitat universal a través del desenvolupament convencional és una promesa falsa perquè presenta un conflicte d'interessos inherent: el “Tercer Món” ha de ser més pobre, estar en una posició subordinada i en un estat de desordre, si es vol seguir utilitzant com a font de recursos barats (matèries primeres, mà d'obra), com a excusa per a l'avanç de la indústria armamentística i militar o com a mercat que contribueixi a la prosperitat del “Primer Món”. Des d'aquesta perspectiva, les nacions i els pobles explotats haurien de buscar la seva emancipació adonant-se dels mecanismes de la seva pròpia opressió (incloent com ells mateixos l'han assimilat) i creant, de manera col·laborativa, formes de governança i desenvolupament econòmic alternatius que els ajudin a competir en peu d'igualtat amb els països del “Primer Món”. L'agenciament és aquí l'emancipació d'una falsa consciència i una construcció d'aliances per empoderar els oprimits. En aquest imaginari, la ciutadania global consisteix a treballar en solidaritat amb grups marginalitzats per al seu/nostre alliberament de les forces opressores.

Pressupostos per a la pau

Amb els anys, anem aprenent a discernir entre els objectius de construcció (de drets humans, d'una vida digna i de les condicions per la pau) i els de destrucció (de vides de la població civil i de països sencers). El món incrementa la despesa militar mentre hi ha gent que mor de fam i que viu en condicions infrahumanes. Costa d'entendre. Per què ningú parla d’incrementar el pressupost per a la pau?

Després de les armes nuclears i de les químiques es comença a parlar ara de les armes autònomes. Diuen que les armes autònomes són la tercera revolució de la guerra moderna, després de la pólvora i de les armes nuclears. Seleccionen i ataquen objectius sense intervenció humana. Això sí, amb alguns errors que els seus dissenyadors qualifiquen de "danys col·laterals". Per això, científics com Stephen Hawking i Noam Chomsky i empresaris com Elon Musk i Steve Wozniak han escrit una carta demanant la prohibició d'aquestes armes autònomes. La pregunta clau per a la humanitat d'avui, diuen, és si vol iniciar una nova carrera mundial d'armes autònomes basades en la intel·ligència artificial. Perquè si alguna potència militar segueix endavant amb el desenvolupament d'aquestes armes, és pràcticament inevitable que això portarà a una nova cursa militar que farà que aquestes es converteixin en els Kalàixnikovs del demà.

Penso molt sovint en el que deia l'arquitecte Buckminster Fuller: en lloc d'armament, el que hem de demanar és més vida. Hem de reduir dràsticament els pressupostos actuals dedicats a la producció d'armes i dedicar-los a la fabricació i producció de vides per viure. Si Fuller aixequés el cap segur que ens diria que aquest hauria de ser l'objectiu científic i tecnològic del segle XXI. Perquè, com bé ens explicava James Baldwin, escriptor i activista pels drets civils, hi ha una llei terrible a la vegada que inexorable: la que diu que no es pot negar la humanitat dels altres, sense disminuir la d'un mateix. Perquè el món té masses armes i la pau no té suficients diners, tal com va declarar el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, l'any 2012. Si volem donar a la pau una oportunitat real, també li hem d’assignar un pressupost real, que ara no té.