Qui pot negar la relació entre armes, guerra i refugiats?

Jordi Calvo i Anna Montull - ElCugatenc - 18/07/2017

Dilluns 17 de juliol de 2017 una moció de rebuig a la producció i venda d’armes que alimenten els conflictes dels què fugen les persones refugiades va ser aprovada per tots els grups municipals de Sant Cugat amb excepció del vots en contra del PP i Ciutadans. Moltes us podeu preguntar els motius pels quals els regidors d’aquests grups –quatre de 25– s’han oposat a una moció que declara Sant Cugat una ciutat lliure d’empreses que tinguin alguna relació amb la producció o venda d’armament i que en rebutja, per tant, la seva instal·lació al municipi.

En primer lloc i segons del senyor Benejam del PP, la moció confon la crisi migratòria amb el comerç d’armes. Sense estendre’ns massa, des del Centre Delàs considerem que negar l’evidència que milions de refugiades cada any –actualment 65,3 milions milions de persones a nivell global segons ACNUR– fugen de les conseqüències que genera la violència de les armes amb l’esperança de trobar un lloc més segur només pot respondre a una manca d’anàlisi. Com a argument principal, el senyor Benejam al·lega que partim de l’errònia premissa que les guerres les provoquen les armes. En tot cas, diu, les armes constitueixen una eina més per combatre conflictes que d’altra banda també es donarien a través d’altres mitjans. Sens dubte, i aquí li donem la raó al senyor Benejam, els conflictes sempre han existit i sempre hi seran, ja que un conflicte no és més que una situació de divergència en què hi ha una contraposició d’interessos o necessitats oposades entre grups. El seu error, però, resideix en confondre el concepte “conflicte” amb el de “guerra”. No hi ha cap institut de referència en anàlisi de conflictes armats que consideri una guerra com a un enfrontament sense armes; ni tampoc que no consideri l’armamentisme com un factor de rellevància en l’esclat, evolució i perpetuació dels conflictes armats. Tota guerra necessita d’armes i grups armats en forma d’exèrcit regular, guerrilla, organització paramilitar o d’altres modalitats amb armament que facin servir la violència per tal d’aconseguir els seus objectius. Per tant –com a mínim a nivell acadèmic perquè ja hem constatat que en l’àmbit polític no tothom ho té clar–, s’assumeix que necessàriament les guerres es fan amb armes, les quals innegablement tenen greus conseqüències sobre la població. Tan greus que fan impossible la vida a casa seva.

I d’on venen aquestes armes? No podem obviar que les guerres actuals d’Orient Mitjà i d’altres regions d’inestabilitat política s’estan perpetuant en gran mesura a causa del flux d’exportacions d’armes provinents de la Unió Europea, una de les principals productores i subministradores d’armament a aquestes zones, i és plenament conscient de l’ús que se’n fa. No obstant això, el regidor Benejam, assumint el relat maniqueista del bo i el dolent, gairebé parafraseja a Charlton Heston –antic president de l’Associació Nacional del Rifle i un dels principals lobbys armamentístics del món–, argumentant que sempre són els altres “dolents” els culpables del mal ús d’aquestes armes, i no pas nosaltres –els “bons”– en vendre’ls-hi. A tot això, Benejam ha obviat la il·legalitat de molts països de la Unió Europea en incomplir les legislacions dictades pel mateix organisme sobre comerç d’armes, segons les quals no es pot exportar material a països en conflicte o partícips en un conflicte armat. A tot això el regidor ha volgut deixar clar que, malgrat el seu vot en contra de la moció, el seu grup advoca plenament per la defensa de la cultura de la pau. Senyor Benejam, defensar la cultura de la pau i sostenir alhora l’increment de la producció i exportació d’armes és una contradicció irreconciliable.

Per la seva banda, el grup de Ciutadans –també posicionat en contra– ha tractat de desmerèixer la moció al·legant que l’activitat empresarial no es pot limitar, ni tan sols a una empresa d’armes. Al final, estem davant d’una qüestió de prioritats: què va primer, l’ètica, els valors i els principis o el negoci encara que sigui de la guerra? En relació als criteris per considerar una empresa militar i/o armamentista, li agraïm la seva consulta al directori del Centre Delàs. El regidor Blázquez ha posat en dubte el rigor dels nostres criteris de classificació i ens ha acusat de traçar un discurs demagògic a partir d’aquesta mala anàlisi. Bé, en aquest sentit l’informem que el nostre directori d’empreses militars i/o armamentistes està basat en les definicions de la Unió Europea, el Ministeri de Defensa i la pròpia indústria militar. La UE, per la seva banda, estableix 22 categories de material de defensa i doble ús; el Ministeri de Defensa especifica als seus contractes i informes els productes que considera militars; i la indústria militar publicita en diverses publicacions els productes que tenen com a destinataris grups armats i que per tant es consideren armament. És justament a partir de tota aquesta informació que el Centre Delàs identifica quines empreses produeixen aquest material militar i, per tant, es poden classificar com a empreses militars –per molts que es dediquin també a la fabricació d’altres productes d’àmbit civil–. Per tant, senyor Blázquez, si té qualsevol esmena al respecte li suggerim que es remeti a la Unió Europea, al Ministeri de Defensa o a la pròpia indústria militar espanyola.

També Ciutadans ha mostrat el seu desacord amb la crítica que fem respecte a l’augment del fons comunitaris europeus destinats a la seguretat i derivats a agències com FRONTEX (actualment constituïda com a Agència de Control de Fronteres de la Unió Europea). La Unió Europea concedeix contractes multimilionaris a empreses militars i de seguretat que aixequen fronteres per impedir el pas a les refugiades que fugen de les guerres; empreses que alhora han produït i exportat les armes que protagonitzen els conflictes als seus països d’origen. Aquestes empreses han aconseguit que tractem els fluxos de persones (desarmades) com una amenaça i, com a tal, assumim que se les pot deixar morir durant el seu trajecte cap a Europa, impedint el seu pas amb tanques militaritzades, desplegament d’exèrcits i fins i tot tancs i bucs de guerra. Pel que fa a l’actuació suposadament humanitària de FRONTEX a les costes mediterrànies, només cal remetre’ns a les declaracions del propi Fernández Díaz al respecte per fer-nos una idea de la seva funció: “És una agència que té per missió assegurar les fronteres i no es pot convertir en una agència de salvament i rescat”. El pressupost europeu s’està destinant amb més intensitat que mai a la securitització de les nostres fronteres i no pas a la millora de les tècniques i recursos per a garantir la protecció de les persones refugiades que malauradament moren contínuament al Mediterrani.