Armes nuclears i estratègies trobades
Edgard Vega i Quique Sánchez - Número especial versió impresa Jornada - 01/10/2017
El 20 de setembre va tenir lloc a l’Assemblea General de les Nacions Unides l’obertura del període de signatures per al ja aprovat Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP). Tot just 24 hores abans, en aquesta mateixa sala, Donald Trump amenaçava Corea del Nord amb la seva «destrucció total» en cas de no cessar les hostilitats. Quines conclusions podem extreure d’actuacions i estratègies tan diametralment oposades al si de l’ONU? Com poden conviure actituds tan diferents?
Aquesta dualitat, sense cap mena de dubte, té especial rellevància si parlem d’armament nuclear, una de les armes amb major capacitat destructiva. Es calcula que hi ha uns 15.000 caps nuclears, més que suficients per fer explotar el planeta diverses vegades i que al voltant del 95% estan en mans dels EUA i Rússia. La resta se’ls reparteixen entre el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord.
El recent Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears –que substitueix l’antic TNP del 1970–ja no només en prohibeix l’ús sinó també la possessió, desenvolupament i emmagatzematge. Pretén així pal·liar aquest fracàs de la comunitat internacional, que d’alguna manera, considerava admissible que la major arma de destrucció massiva no estigués prohibida (sí que ho estaven les armes químiques i biològiques) i que uns pocs països es reservessin el dret a posseir-la i usar-la.
Aquest tractat, però, serveix només per a senyalar allò alarmant, desproporcionat i injust de la mera existència de l’armament nuclear, perquè mentre no sigui ratificat pels països armats nuclearment (ni els seus aliats, com Espanya), dificilment tindrà cap efecte.
Aquesta situació exemplifica a la perfecció com a la comunitat internacional els principis de cooperació, diàleg i multilateralisme xoquen sovint frontalment amb els de competitivitat, coerció i unilateralisme, i amb l’ús de la força, l’amenaça i la dissuasió com a formes habituals de dirimir desavinences entre països. Aquesta atmosfera és sens dubte la més favorable no només per justificar l’existència i el (caríssim) manteniment d’exèrcits i arsenals, sinó també per seguir augmentant la despesa militar global que hipoteca la despesa social.
