L’exèrcit i la cultura de la por

Jordi Calvo - Diari Ara - 15/03/2018

Un conglomerat d’empreses militars fan de la necessitat de defensa permanent una perversa manera de lucrar-se

L’exèrcit espanyol és un any més al Saló de l’Ensenyament. Aquest any torna a tenir un ampli estand des del qual es dirigeix als joves que vulguin fer la carrera militar. I si bé és cert que teòricament enfoquen la seva presència al Saló mostrant-se com una opció educativa i formativa, les incongruències d’aquest missatge són moltes. Així ho denuncia, amb molt d’encert, la campanya Desmilitaritzem l’educació any rere any. Si l’educació no és una qüestió pròpia de l’estament militar, quines poden ser la veritables raons de la presència del ministeri de Defensa al Saló de l’Ensenyament?

En primer lloc cal ser conscients de l’existència de polítiques actives del govern espanyol de promoció de l’anomenada cultura de la defensa. Es tracta, segons el mateix ministeri, d’“el conjunt de coneixements que permet a les persones desenvolupar judicis i opinions sobre els instruments amb què l’Estat protegeix els ciutadans de determinats perills, tenint en compte que les Forces Armades són un dels instruments més importants”. La cultura de la defensa és promoguda amb subvencions a projectes de sensibilització, amb la celebració del Dia de les Forces Armades, el Dia de la Festa Nacional, amb els Premis de la Defensa, els Premis dels Exèrcits i l’Armada, amb cursos, seminaris, jornades, conferències, exposicions, concursos de pintura, jures de bandera de personal civil, concerts de música militar, visites a unitats i organismes militars. Un seguit d’activitats que, tot sigui dit, consumeixen no pocs recursos públics.

A més, dins la promoció de la cultura de la defensa hi ha previst un pla de col·laboració amb el sistema educatiu i de recerca a través d’universitats, col·legis majors, instituts, col·legis i organitzacions de professors i mares i pares d’alumnes. De fet, l’actual ministra de Defensa i presidenta del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ha celebrat àmpliament la signatura d’un acord amb l’Asociación de Centros Autónomos de Enseñanza Privada (Acade), que representa més de 3.000 centres d’ensenyament de tot l’Estat, on, a partir d’ara, la cultura de la defensa es treballarà a dins de les aules.

La presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament no pot veure’s més que com una de les activitats de promoció d’aquesta cultura de la defensa, una política de promoció de la defensa i el militarisme que parteix de l’assumpció del fet que hem de defensar-nos, que hi ha riscos i perills, que podem ser atacats en qualsevol moment, que hem d’estar vigilants, en alerta, preparats per a qualsevol agressió. De qui?, tant és, fabricar enemics no és gaire difícil. La cultura de la defensa no és més que la cultura de la por. La por, com a sinònim de defensa, és la millor estratègia per justificar uns ja de per si elevats pressupostos de defensa que Cospedal pretén gairebé duplicar, dels quals es beneficien un conglomerat d’empreses militars que fan de la necessitat de defensa permanent, de la por, una perversa manera d’aconseguir beneficis econòmics.

No ens deixem enganyar per les imatges idíl·liques de la tasca d’un militar que de ben segur tindran al seu estand, on gent jove, guapa i aventurera s’ho passa d’allò més bé. Ni això ni els mil i un anuncis que mostren l’exèrcit com una ONG que apaga focs, construeix pous, cura malalts i rescata nens de les runes d’un terratrèmol poden amagar la seva veritable identitat. L’ oenegército és un exèrcit com qualsevol altre, amb armes i a l’ordre, com no pot ser d’una altra manera. L’acció humanitària ha de ser independent, neutral i imparcial, tres condicions que els exèrcits no compleixen. Per tant, els exèrcits, per definició, no poden fer tasques humanitàries, de la mateixa manera que no poden ser una opció educativa.

Els exèrcits, a més, són una de les expressions més evidents del fracàs d’una societat. Són la constatació de l’opció per la força militar, per l’ús de la violència armada com a eina plausible de la política i de la resolució de conflictes. Els plantejaments militaritzadors fan que l’opció bèl·lica sigui massa fàcil, i militaritzar la societat és el primer pas per naturalitzar la guerra. Ni la guerra és normal ni els exèrcits són els garants de la pau. Els exèrcits fan les guerres i les armes serveixen per matar.

L’estratègia pot ser més global del que sembla: cultura de la defensa i llei mordassa conformen un bon tàndem per fabricar ciutadans acrítics i obedients, al qual caldria afegir alguna llei d’educació, l’ombra del servei militar obligatori... Ho han aconseguit, és per tenir por.