La militarització de la seguretat al Mediterrani
Gemma Amorós - Article publicat a La Directa - 30/03/2020
Des del Centre Delàs, la investigadora Gemma Amorós alerta de com es desdibuixa la frontera entre seguretat i defensa a la regió mediterrània. Un exemple d'actualitat és la gestió de la pandèmia del coronavirus, que inclou una resposta militar a una crisi sanitària
La regió mediterrània tendeix a militaritzar-se cada cop més. I entenem per militarització el mode en què es gestiona la defensa i la seguretat. No és que hi hagi més armes, de fet, en l’informe recentment publicat pel Centre Delàs es veu com els arsenals militars s’estan reduint en la majoria dels països que envolten el Mediterrani. El que ens fa dir que hi ha un augment de la militarització és que els armaments cada vegada es modernitzen més i es tornen polivalents, de manera que no només es fan servir per a combat en context de conflicte armat, sinó que es poden fer servir per labors de patrullatge i policials. Això es demostra en les exportacions dels països del Mediterrani Nord –europeus- cap als països del Mediterrani Sud –no europeus-, que exporten sobretot avions, helicòpters, bucs i blindats, i que es cataloguen dins de categories ambigües donat que el material és fàcilment adaptable si se li afegeixen components posteriorment -com poden ser radars, sonars o llançamíssils-, es poden utilitzar tant per missions de defensa com de seguretat. Per tant, hi ha un increment de la militarització de la seguretat.
L’informe també reflecteix com els exèrcits es van reduint al llarg dels darrers deu anys, segurament perquè la tecnificació de l’armament i els nous escenaris en disputa, principalment el ciberespai, fa que siguin necessaris menys efectius militars. No obstant això, es manté el nombre d’efectius de les forces paramilitars, amb tasques normalment relacionades amb el patrullatge i control en fronteres, siguin marítimes o terrestres. La despesa militar es manté alta, i en el cas dels països del Mediterrani Sud fins i tot incrementa. I això tenint en compte que les dades que s’analitzen són referents únicament a despesa i material d’ús militar, és a dir, no hi ha les dades de despesa i compra de material d’ús civil, de doble ús o armes curtes i lleugeres.
En aquest context, es fa evident que la frontera entre seguretat i defensa és cada cop més confusa, i de fet interessa que sigui així, perquè la societat probablement acceptarà més fàcilment ingerències militars en la vida civil, si la justificació és per temes de seguretat. Així, a poc a poc, la gestió militar va prenent terreny a la gestió civil, i això comporta la imposició de tot el que representa la militarització -jerarquia, poder, patriarcat- en les ments, la forma de gestionar els conflictes, la cultura i les relacions.
Sense anar més lluny, aquests dies estem veient com l’Estat espanyol vol donar resposta militar a la crisi sanitària per la COVID-19. Des d’un principi, el Ministeri de defensa espanyol ha manifestat la disposició de les forces armades al servei de l’Estat. Això és donar una resposta militar a un problema de seguretat humana, que inicia amb una crisi sanitària i que està repercutint greument altres àmbits de la seguretat humana com són l’economia, l’educació i l’habitatge. En cap cas, però, no justifica una resposta per part del Ministeri de defensa. Això no obstant, va calant la idea propagandística que tant es pregona des de les forces armades, és a dir, la cultura de defensa: l’exèrcit protegeix la societat i és garant de la seguretat. Però la seguretat de qui? I de què? Al cap i a la fi, és ben clar que l’objectiu és protegir els interessos de l’Estat, i l’Estat no deixa de ser una empresa que vetlla pel benestar i el benefici dels poders fàctics i per mantenir el model capitalista de privilegis i explotació. I el model de seguretat que proposa l’Estat evidentment està encarat a poder mantenir aquest statu quo.
Al contrari que la defensa, la seguretat posa el focus en prevenir, en crear condicions de benestar, és a dir, en tenir una sanitat i una educació públiques i de qualitat, en invertir en investigació i garantir l’accés a l’habitatge, la feina, la seguretat social i la vida digna a tota la població, entre altres factors. En canvi, veiem com s’incrementa cada cop més la militarització.
L’actual crisi de la COVID-19 serveix per adonar-nos que el sistema capitalista militarista és fràgil a l’hora d’aportar seguretat a la població. Si haguéssim tingut seguretat sanitària, no s’hauria arribat a crear el caos i la saturació dels centres de salut que avui estem vivint. I evidentment, una resposta militar no compensarà la falta d’inversió econòmica, la falta d’investigació i la falta de protocols d’actuació i reacció.
Per això ens preocupa que es militaritzi la regió mediterrània, perquè ja fa molt temps que veiem l’increment en la militarització de les fronteres, i també cada cop més, veiem com es desdibuixa la frontera entre seguretat i defensa, així com la frontera entre seguretat i control. L’exemple d’actualitat ens l’aporta la gestió que s’està fent a Espanya de la crisi de la COVID-19, però de ben segur anirem veient més exemples en els mesos i anys vinents.
La crisi actual és una magnífica oportunitat per crear un precedent més de militarització de la seguretat. I l’Estat no la desaprofitarà. El més preocupant és que d’aquí a donar resposta militar a la protesta social, només hi ha un pas.
