Indústria d’armes a Catalunya Dels trabucs a l’aeronàutica

El primer cop que vaig escoltar l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau de Barcelona, dir que “les armes no són béns de consum” vaig recordar la definició que feia Marx dels productes quan distingia entre valor de canvi o valor d’ús, i que val la pena rememorar. Marx deia que un producte té valor d’ús simplement pel fet d’existir, ja que s’havia produït com un bé per tenir una utilitat per a l’ésser humà. I afegia que, per tenir un valor de canvi, aquest mateix producte necessitava entrar en els circuits de consum i s’havia de poder intercanviar, i solament aleshores adquiria un valor social. És a dir, solament aquells productes que els homes i dones d’una comunitat consumeixen tenen com a atribut el valor social, la qual cosa no tenen els productes que no es poden intercanviar. Per exemple, no tindria cap valor social en la Catalunya d’avui produir manufactures que no tenen cap ús ni són capaces de generar cap intercanvi en cap comunitat. Produir llibres en una llengua desapareguda tindria un valor simbòlic o testimonial lingüístic, però seria difícil que circulessin en el mercat, ja que si algú els posés a la venda no aconseguiria que tinguessin cap valor social.

En certa manera, el mateix ens passa amb les armes quan afirmem que no són béns productius perquè no tenen valor de canvi. I és que si ho observem amb atenció, les armes no circulen en la majoria dels països, no poden ser adquirides i les poques existents tenen un ús molt restrictiu i necessiten permisos molt especials. I, en aquells països on sí que tenen un valor de canvi, com és el cas d’Estats Units o de països més permissius, com Brasil, Afganistan o Somàlia; o aquells altres que no tenen capacitat de controlar el seu territori i donar seguretat a la població, estats dèbils on circula un mercat d’armes lleugeres, com Iemen, Afganistan o Sudan. Tots ells, països que pateixen un alt índex d’incidents o conflictes armats.(10) Això fa possible l’aparició d’una “violència reguladora”(11). Són regions o zones on impera l’exclusió social amb contínua expansió per tot el món i on la violència és utilitzada com a mitjà predominant de regulació econòmica i social. Aquesta és una de les realitats més negatives i dramàtiques de l’etapa actual de globalització capitalista.

Però, malgrat la importància d’aquest fenomen, en els països on la població té accés al mercat de les armes, aquestes representen no gaire més d’un 3% dels 22.000 milions de dòlars del comerç mundial d’armes.(12) Això no li resta importància, doncs aquest escàs mercat il·legal d’armes lleugeres és el que alimenta la majoria de conflictes armats i guerres, que són els causants de la majoria de morts anuals víctimes de les armes de foc. Però la resta dels 21.000 milions, és a dir, la immensa majoria d’armes, no entren en el mercat d’armament, perquè són adquirides directament pels estats a les indústries productores per abastar els seus exèrcits. I fixem-nos que, en aquest trànsit, des del fabricant fins al client, es forma un cercle viciós que alguns anomenem “cicle econòmic de les armes”. Té la seva gènesi en l’aprovació dels pressupostos pel govern de l’Estat i la designació d’una part del pressupost al manteniment de les forces armades i, una altra, a equipar-les d’armament. Aquest armament, però, estarà en contínua elaboració per aconseguir les últimes novetats en tecnologia i no quedar desfasat respecte dels compromisos derivats de pertànyer a algun organisme multilateral militar, per exemple, l’Aliança Atlàntica, i necessitarà contínues injeccions per investigar nous ginys militars, la R+D militar, també amb càrrec a l’Estat. Aquest circuit genera una espiral en continu creixement d’un alt cost econòmic i social.

La despesa militar en armament, en termes de rendibilitat social, sempre representa una disminució de la inversió pública productiva derivada dels costos d'oportunitat desaprofitats. Aquests mateixos recursos, monetaris, de materials, de béns d'equip, de coneixements tecnològics i de mà d'obra, destinats a altres sectors de la producció civil, generarien majors beneficis. Hi ha altres inconvenients no menys importants, com el fet que exèrcits i armaments generen un efecte inflacionista sobre l’economia de l’Estat, perquè la despesa que ocasionen no es veurà compensada amb ingressos, la qual cosa irremeiablement genera un major dèficit públic de l’Estat.

Això es generalitzable a tots els països. És especialment cert en el cas d’Espanya donada la inèrcia d’un passat on hi ha hagut una dependència directa de la indústria militar del Ministeri de Defensa. Efectivament, la indústria pesant era de titularitat pública. En el procés de privatització generat en els últims quinze anys, les noves indústries han arrossegat el vici de tenir un tracte de favor i de protecció per part de l’Estat espanyol.

A la vegada això comporta que les indústries militars no es regeixin per les lleis del mercat de l’oferta i la demanda per manca de competència i, per aquest motiu, no es desenvolupi cap tipus de control sobre els costos de producció. Es pot observar, doncs, que els projectes militars en l’etapa de desenvolupament augmenten de preu cada any, i el preu de l’arma es fixa al final de la cadena de producció. Aquesta manca de costos d’oportunitat entorpeix i traspassa la ineficiència a la indústria civil, que d’aquesta forma es veu privada de R+D i de béns de capital per al seu desenvolupament. Aleshores, el suposat benefici del transvasament de tecnologia al sector civil és una invenció de l’entramat d’interessos que formen part de l’anomenat complex militar industrial. És a dir, aquells que treuen algun profit o lucratiu o d’influència política o militar en tot l’engranatge del cicle econòmic armamentista.

Una altra qüestió són els efectes que generen les exportacions d'armaments cap a països no industrialitzats que, com ja s’ha dit, també seran adquirits pels estats, contribuint a augmentar el seu dèficit i deute exterior i afeblint les seves economies poc desenvolupades en haver de destinar recursos a la compra d'armes. Aquesta mateixa despesa destinada al desenvolupament humà milloraria la situació de les seves poblacions. I, a més, poden alimentar la possibilitat de l’esclat de nous conflictes o provocar possibles curses d’armament amb altres països rivals.

Respecte a l’esmentat valor d’ús, també cal fer-se la pregunta de quina classe de moral justifica utilitzar uns productes que serveixen per destruir vides humanes. La resposta és fàcil, només la necessitat de defensar-se d'amenaces o d’agressions pot empènyer a la seva possessió. Aquest és l'argument utilitzat pels estats per armar-se per prevenir i dissuadir els altres de possibles atacs. Però aquest argument condueix a una dinàmica perversa, la d’un militarisme creixent que condueix a una ininterrompuda cursa d'armaments sense fre ni final. Una espiral que irremeiablement militaritza les nostres societats. Militarització que avui prossegueix impulsada pels països industrialitzats, amb Estats Units al capdavant, que continuen incrementant la despesa militar, la producció i la venda d'armes per tot el planeta, i que en alguns casos impulsa alguns països a intentar aconseguir l’arma nuclear, amb la falsa convicció que posseir-la els lliurarà de la possibilitat de ser atacats. Sense adonar-se que estan contribuint a la possibilitat d’una guerra nuclear i a eliminar la vida humana del planeta.

Finalment, fixem-nos que les raons adduïdes pels investigadors de la crisi dels mestres armers de final del XVIII apunten en general cap a qüestions relacionades amb la corrupció: producció d’armes de baixa qualitat en el ferro i la tecnologia, sistemes de pedrenyals que no funcionaven, canons que esclataven, relacionats amb la compra de voluntats mitjançant la prevaricació. Si s’observa, aquest és un dels fenòmens apuntats en el capítol anterior, molt estès i vulgaritzat en els sectors de la indústria que depèn de l’Estat, quan aquest és l’únic client. Fixem-nos que la inexistència d’un mercat elimina la competitivitat del producte i contribueix a la morositat entre els fabricants que busquen uns guanys ràpids i fàcils que acaben enfonsant el sector.

Aquest és un dels mals de la indústria de guerra a l’Estat espanyol i generalitzable a molts altres països. Especialment a molts dels països del bloc soviètic, i en concret a la URSS, amb una indústria militar obsoleta que va haver de reconvertir-se amb un elevat cost social i amb desenes de milers de treballadors sense feina. Però també molt estesa als Estats Units,(13) la qual és absolutament dependent de l’Estat. I també té molt a veure amb l’actual crisi que pateix (abril 2006) EADS. Les ajudes dels estats francès, alemany i espanyol han conduït l’empresa a una excessiva confiança, han fet promeses falses sobre la bondat de la seva tecnologia i els seus avions, la qual cosa ha conduït a un venal comportament dels seus directius i a la prevaricació. Un cercle viciós que es reprodueix regularment entre les empreses que treballen en règim de monopoli dins d’un sector industrial.

Quant a l’argument del valor afegit que s’atribueix als productes relacionats amb les noves tecnologies, en particular els lligats a la creació de llocs de treball més segurs, convé matisar que no sempre és així. Molts dels components lligats a les noves tecnologies han sofert una sobrevaloració en el mercat borsari que va provocar una bombolla del sector i va portar a un esclat amb la caiguda de moltes empreses. En el sector de la tecnologia electrònica ha passat quelcom de similar, moltes de les empreses s’han deslocalitzat cap a països emergents. Aquest és el cas, per exemple, d’Electrònica Bàsica, de la localitat d'Abrera (Barcelona), i de Microser, que estava instal·lada a Madrid, ambdues indústries eren de les més importants d'Europa dedicades a la producció de circuits impresos, un procés que comporta un fort impacte ambiental, ja que produeixen molts residus contaminants. Les exigències imposades pel Govern en matèria ambiental van impulsar-les a tancar les portes i deslocalitzar la seva producció fora d'Espanya. Amb la qual cosa tampoc serveix l'argument sobre el valor afegit de les noves tecnologies, ja que les indústries poden buscar països amb menors costos socials o amb beneficis fiscals més avantatjosos.