Les armes tenen una conseqüència perversa per les societats, frenen el desenvolupament i no representen cap avenç econòmic, doncs si els mateixos recursos que es destinen al manteniment d'exèrcits i la indústria militar, fossin a parar a la indústria civil serien generadors de més desenvolupament humà i social.
A més, les armes, són una de les causes principals de les desigualtats entre el països del nord i el sud, doncs contribueixen a la pobresa del Tercer Món, per l'endeutament que provoquen les exportacions d'armes dels països del nord cap el sud.
Realment hi ha tantes armes com es diu? Són necessàries?
El cert és que hi ha armes nuclears i no nuclears. Entre les no nuclears podem diferenciar entre convencionals (totes les que no són de destrucció massiva) i les biològiques i químiques.
Malgrat la seva importància la majoria de les armes acumulades no són nuclears. Es més, quatre cinquenes parts de les despeses mundials militars es dediquen a les armes convencionals i al manteniment de les forces armades.
Un bon exemple de la inseguretat que crea la sobresaturació d'armes, des de la fi de la Guerra Freda s'han produït 87 conflictes armats amb més de set milions de morts, dels quals el 90% han estat civils, i on s'han emprat armes convencionals produïdes al nord.
Què ens costa mantenir aquesta situació?
A escala mundial les despeses militars continuen sent extraordinàries: representen, per exemple, divuit vegades més que l'Ajuda al Desenvolupament que els països dels econòmicament desenvolupats transfereixen al Tercer Món, i absorbeixen una quantitat set vegades més gran que la dels pagaments que s'exigeixen als països del Sud en concepte de serveis (interessos i amortitzacions).
Quin és l'efecte econòmic de la producció d'armes?
Resulta difícil saber quin tipus de béns són les armes. No són béns de consum (sabates, aliments ...) ni béns productius (tractors, maquinària, equipaments ...). Des d'una perspectiva estrictament econòmica són béns improductius, no produeixen valor econòmic malgrat el cost notable que provoquen: consumeixen recursos valuosos (alguns d'ells no renovables) que es sostreuen d'altres destins possibles.
Pot dir-se, però, que són béns de seguretat, de defensa. Ara bé, a qui defensen ?, de qui ?, com ?, qui i quan ha decidit les prioritats defensives ?, qui i com ha definit les amenaces ?.
D'altra banda, els efectes negatius de la inversió militar (els costos d'oportunitat) tenen conseqüències debilitadores a llarg termini en els països desenvolupats, que resulten devastadors a curt i mig termini en el cas dels països del Tercer Món. S'ha demostrat que per aquests això significa un camí per al desastre: un país en vies de desenvolupament necessita inversió productiva, educació de la força de treball, millora de l'assistència sanitària, sistemes de comunicació i transport, més i millor equipament... Desviar recursos de la satisfacció d'aquestes necessitats bàsiques suposa optar per un fort potencial destructiu per a l'economia del país.
Espanya, no és una excepció. També aquí els efectes econòmics de la producció d'armaments són a mig i llarg termini negatius.
Exigeix la defensa d'un país comptar amb una indústria militar poderosa?
Sol dir-se que la defensa d'un país exigeix una indústria de defensa potent, viable i amb capacitat i vocació exportadora. Allò que no es diu és, però, qui decideix les necessitats defensives del país en qüestió. La història recent demostra que les prioritats assenyalades pels centres de decisió política no coincideixen amb les percepcions de l'opinió pública: volen defensar-nos de persones o nacions que no considerem amenaçants. La política de defensa oficial sol sobrevalorar els aspectes militars i armamentistes, a causa del militarisme imperant, i negligeix els aspectes polític-diplomàtics o econòmics. El cert és que les argumentacions de la indústria d'armaments i de la política de defensa oficial parlen sempre d'interès nacional però, curiosament, són ells mateixos els qui decideixen unilateralment què cal entendre per interès nacional.
És possible una política de defensa estrictament defensiva? Costaria menys?
La investigació i producció d'armes funciona amb una dinàmica pròpia, seguint criteris comercials i de mercat. Això significa que, des d'una perspectiva estrictament defensiva -no provocativa ni intervencionista-, es fabriquen armes innecessàries. Clar i català: les armes no es fabriquen tant per interès nacional com per raons de profit econòmic de les empreses del sector. L'interès nacional de vegades coincideix curiosament amb l'interès de l'empresari o del complex militar-industrial.
Es pot articular una política de defensa molt més barata renunciant a totes les armes ofensives, 10 vegades més cares com a mitjana que les orientades a contrarestar-les.
El govern espanyol, però, ha optat per la via contrària: fabricar, mitjançant projectes nacionals i internacionals, tot tipus d'armes convencionals, algunes innecessàries com l'Avió de Combat Europeu (Eurofighter 2000), els helicòpters Tigre, les fragates F-100, els blindats Leopard, els avions de transport militar A-400M, totes elles armes ofensives per transportar la guerra a altres territoris. L'explicació és planera: s'ha optat per una política de seguretat basada en el rearmament i la força militar i això, i no l'interès nacional, implica enfortir la indústria bèl.lica autòctona.
Cal tenir una indústria militar potent per evitar la dependència exterior?
Se sol dir també que el desenvolupament d'una indústria de defensa autòctona permet disminuir les compres de material a d'altres països i millorar l'autosuficiència.
El que no se sol dir, però, és que les necessitats d'armament d'un país depenen del tipus de defensa escollit o de les alianses en que es participa. A Espanya s'ha optat per un que implica necessàriament importar molt sistemes armamentístics, tot i que, a mig termini, podrien reduir-se mitjançant cofabricacions internacionals i fabricació autòctona. Cal repetir una vegada més que moltes d'aquestes armes serien innecessàries amb una política de defensa no provocativa.
A més, la independència d'un país no es basa únicament en l'autosuficiència en materia armamentista. En una època en què, almenys als països desenvolupats, no s'estilen les invasions militars, la penetració econòmica, financera, cultural, resulta molt més eficaç.
Crea llocs de treball la indústria d'armaments?
Diversos estudis de Nacions Unides assenyalen que la mateixa inversió en un altre sector que no sigui el de la indústria de defensa generaria més llocs de treball, en eliminar l'exigència d'especialització notable pròpia d'aquest sector. Però analitzem concretament la realitat espanyola.
El creixement de les indústries del sector ha estat i és desigual. Algunes empreses han vist incrementar notòriament les xifres de vendes i exportacions. D'altres, però presenten dèficits importants i estan sotmeses a reestructuracions profundes. El cert és que la tendència dominant és la de promoure empreses de capital intensiu i, per tant, amb poca ma d'obra. És a dir, que la tecnologia militar no sols no crea llocs de treball sinó que els fa disminuir.A més, la mateixa inversió en un altre sector sempre en crearia més.
L'exportació d'armes és inevitable?
La veritat és que no necessàriament. Tot depen de si es produeix només per raons de seguretat o si es produeix per exportar. No obstant, les declaracions oficials solen ser circulars: la indústria d'armaments assegura la capacitat de defensa; considerats els preus actuals dels productes bèl.lics, la viabilitat de la indústria exigeix augmentar la producció per reduir costs; la sobreproducció, però, exigeix exportar.
El cert és que hi ha indústries creades en funció de l'exportació i no de la satisfacció de les necessitats del mercat interior. Hi ha països on només s'exporta una quarta o cinquena part de la producció (Suècia, Alemanya); d'altres, com Itàlia, exporten pel contrari un 70% de la seva producció.
Espanya (com França i Gran Bretanya) exporta entre un 40 o 50% de la producció del sector, la qual cosa significa que moltes armes són dissenyades per ser venudes a l'exterior.
L'exportació d'armes té alguna cosa a veure amb criteris polítics?
Justificar l'exportació tot parlant de la necessitat de reduir costos i de rendabilitzar l'esforç d'investigació i desenvolupament suposa oblidar el caràcter polític de la indústria de defensa. Arreu la indústria de defensa és afavorida i fomentada pels governs; arreu gaudeix d'incentius i subvencions ; arreu hi ha legislacions o reglamentacions de les exportacions. No estem parlant d'un sector industrial típic; en aquest cas, sigui com sigui, és l'Estat el principal i sovint gairebé únic comprador de la producció. No es poden mantenir alhora dos discursos oposats: o "cal disposar d'aquestes armes per raons de seguretat nacional" independentment del seu cost donat que se sol dir que la seguretat no té preu, o "el mercat nacional per el mateix mai no justificarà les quantioses inversions derivades de la producció d'armes". Pretendre mantenir ambdues coses com veritats simultànies invalida totes dues afirmacions. En qualsevol cas, exportar per "rendabilitzar costos" no eximeix les empreses, autoritats i ciutadans de la responsabilitat política de vendre armes a dictadures, països que violen els drets humans o nacions en guerra.
Es pot controlar internacionalment el comerç d'armes amb pactes o tractats?
Teòricament sí. Resultaria possible establir acords entre països subministradors per tal de reduir el volum de transferències, impedir el de cert tipus d'armes o l'exportació a determinats països. Tanmateix, els intents han estat pocs i sense èxit. Queda la possibilitat de limitacions i control a partir d'acords de Nacions Unides o embargaments adoptats per organismes internacionals. Pel que fa a Nacions Unides, les idees han estat nombroses. L'any 1978, en ocasió de la I Sessió Especial dedicada al Desarmament, tots els estats membres prometeren que els receptors i proveidors iniciarien converses per limitar les transferències d'armes convencionals. Fins ara encara no s'ha passat d'aquest estat inicial de promesa.
Per tant, els acords internacionals, tot i que són ben desitjables, no solen rutllar per: la falta de dades clares i acceptades per tots els països sobre transferències; els diversos interessos econòmics i polítics en joc; les justificacions de governs i empreses adduïnt la lliure sobirania i el dret a la lliure empresa.
Resulta, doncs, imprescindible, fomentar els controls a nivell d'Estat de la producció i exportació d'armes.
Pot un país determinat controlar les transferències i exportacions?
Pot fer-ho. Hi ha, sens dubte, dificultats polítiques, econòmiques, legals, tècniques (establir un llistat clar de què s'entèn per "arma") però, un cop més, hem de dir que es pot fer allò que realment es desitja fer. Països com Suècia o Austria ho han fet, tot optant per polítiques restrictives de llurs exportacions. Els països que opten per polítiques clarament restrictives reben la pressió del complex militar-industrial. No resulta difícil sentir coses com aquestes: " si no les venem nosaltres, algú ho farà... fet i fet, millor que ens aprofitem nosaltres ...", ni tampoc recórrer a tràfic d'influències, suborns i xantatges.
Hi ha països que les exportacions d'armes tenen que ser aprovades en els Parlaments respectius, altres tenen comissions parlamentàries que controlen les exportacions per seguir les operacions triangulars i diverses exportacions encobertes a través de certificacions de destí falses, etcètera. La política espanyola, malgrat l'actual legislació, és molt permissiva
Hi ha mesures indirectes que fomentin les limitacions del comerç d'armes?
N'hi ha, efectivament. Entre d'altres: a) retallar els pressupostos militars; b) dedicar els recursos estalviats al desenvolupament (sense acceptar que per "desenvolupament" s'entenguin coses com vendre camions per a ús militar a un país en vies de desenvolupament); c) impedir que les vendes d'armes a països del Tercer Món es facin amb crèdits FAD (Fons d'Ajut al Desenvolupament) o crèdits tous a baix interès; d) iniciar un procés de conversió de les indústries bèl.liques en indústries dedicades a la producció de bens socialment útils.
És realment possible convertir la indústria d'armaments?
Certament si. No es tracta d'una promesa irrealitzable. En primer lloc, existeixen exemples i propostes molt elaborades a diversos països. En segon lloc, els criteris generals, pel cas espanyol, a falta d'estudis concrets coordinats amb els sindicats, són ben clars: a) els productes alternatius haurien d'emprar essencialment les mateixes destreses en la seva producció que ja tenen els treballadors actuals; b) els productes alternatius haurien de produir-se al mateix lloc de treball, emprant les fàbriques, línies de muntatge i recursos materials ja existents, amb les innovacions i noves inversions adients; c) els nous productes haurien de ser factibles i necessaris, és a dir, productes susceptibles de ser comprats pel públic o pel govern; d)els treballadors no haurien de traslladar-se; e) la totalitat del procés de conversió exigiria planificació, decisió i realització totalment i absolutament democràtica.
