Egipte i els militars

Els militars, a través de la força que els atorguen les armes poden, quan ho desitjen, anar en contra de l'estat  de dret, aquest és el cas d'Egipte.

Les forces armades són la màxima expressió del poder de l'Estat i serveixen, quan l'Estat ho requereix, tant per fer la guerra contra altres Estats com per reprimir les demandes de la seva pròpia població. Però aquesta legitimitat que els ha estat atorgada per exercir la força, pot tornar-se contra el mateix Estat i com en el cas d'Egipte, servir per donar un cop d'estat i enderrocar al govern.

Aquest és un recordatori per els defensors a ultrança de la supervivència dels exèrcits com a garants de la seguretat de l'Estat. Doncs en moltes ocasions, els exèrcits, a través del poder que els atorguen les armes poden rebel • lar-se contra el govern i erigir-se ells en màxim poder polític sense respectar principis democràtics.

En aquest sentit, hi ha múltiples experiències de com les forces armades s'han aixecat en armes contra règims democràtics, Sud-Amèrica i Àfrica van ser continents que durant el Segle XX van ser víctimes de múltiples cops militars. En aquest període, a Europa no tants, però també n'hi va haver: a França, el 1961, el cop dels generals francesos en contra de la independència d'Algèria; a Grècia, el 1967, el cop dels coronels, a Espanya el 1936 i el 23-F de 1981; a Turquia, el 1980, i en algun cas, però per descomptat en menys ocasions, revoltant-se contra una dictadura, com a Portugal, en la revolució dels clavells de 1974.

Però com s'ha assenyalat, els exèrcits han servit als Estats per reprimir les manifestacions i revoltes dels ciutadans. De forma habitual ho hem vist en nombroses ocasions dut a terme per règims despòtics, per exemple, en totes les recents revoltes àrabs que han sacsejat el nord d'Àfrica i el Proper Orient en demandes de llibertat i democràcia, però igualment també, en Estats que se suposen democràtics, així  hem vist els exèrcits patrullant pels carrers per impedir manifestacions populars a Turquia, Israel, Argentina, Mèxic, Veneçuela ...

A Egipte, els militars, que van arribar al poder mitjançant un cop d'estat el 1952 de la mà del coronel Nasser, al qual van seguir altres dos militars, Sadat i Mubàrak, han ostentat el poder durant 60 anys. Després de les protestes de la població contra el dictador Mubarak en 2011, van ser els mateixos militars els que van deposar al general dictador al negar-se a dissoldre als manifestants de la plaça de Tahir. Militars que van facilitar la transició democràtica que va portar al poder al partit Llibertat i Justícia dels Germans Musulmans, que va guanyar les eleccions fa tan sols un any de forma neta i incontestable i que ostentava la majoria absoluta del Parlament.
És cert que el nou govern islamista de Mohamed Morsi, havia iniciat una deriva islamista amb l'oposició del moviment social laic que havia protagonitzat la revolució. També la resta de partits de l'arc parlamentari, degut per una part, a una reforma de la constitució, que sense consens amb l'oposició, atorgava al president Morsi poders especials; també per la creixent islamització d'un Estat que presumia de laic en detriment de la resta de confessions, un codi de família que feia retrocedir els drets de les dones. Aquests fets, han anat acompanyats d'un deteriorament de l'economia del país (alta inflació, augment del deute, carestia de productes bàsics, talls d'energia ...), que havia generat una allau de descontentament amb milions de persones mobilitzant-se en contra del govern de Morsi.

Una situació econòmica i social que per descomptat no excusa als militars per procedir a donar un nou cop d'estat. Perquè els Germans Musulmans havien guanyat les eleccions de manera legitima i aquest cop militar ve a entorpir tot el procés democràtic egipci. Un cop militar que demostra el paper que juga l'exèrcit en la vida política i econòmica del país. Els 60 anys en el poder han possibilitat que els militars es fessin amb el control d'una gran part, un terç, de l'economia del país, controlen el sector turístic, el de l'energia, el canal de Suez, i tota l'ajuda militar ( 1,2 milions de $) que provenen dels Estats Units, país on s'han format tots els seus alts comandaments.

La revolució democràtica egípcia no té futur mentre no sigui capaç d'eliminar el poder d'aquest militarisme.