Raons de ser i justificacions dels exèrcits: La Unitat Militar d'Emergències

En el món tots els països disposen d’un exèrcit propi o d’un organisme superior amb forces armades que el protegeix. Els estats legitimen l’ús de la violència amb l’argument de “la defensa de la seguretat del territori nacional”. Així, doncs, al llarg de la història i de manera constant s’ha difós la idea que existeix un enemic exterior que en qualsevol moment pot atacar i posar fi a la pau establerta.
Miquel González, Materials de Treball, núm. 34 (juny 2008)

 

Avui dia els nostres enemics exteriors són grups radicals islàmics i determinats estats no capitalistes. Els mitjans de comunicació s’encarreguen enèrgicament que captem que el terrorisme, l’enemic, està amenaçant-nos en tot moment. Al ciutadà se l’atemoreix amb la idea que aquests grups i països representen una gran amenaça per a l’estabilitat de la seva vida. Sota aquesta pressió, aquest ciutadà cedeix part de la seva llibertat individual a canvi de “seguretat”. D’aquesta manera la despesa militar augmenta. Això sí, sense que la societat tingui la paraula a l’hora d’opinar sobre les tasques, l’organització o les competències dels exèrcits, que estan fora del debat públic. Aquests temes són delegats a un reduït nombre de persones considerades expertes en la matèria.

Els exèrcits, però, són cada cop més mal vistos per diferents segments de la població. És per això que quan la justificació de “l’enemic exterior” no funciona s’opta per eines més subtils. La professionalització i l’artificiosa humanització dels exèrcits són altres vies per intentar legitimar l’existència de les forces armades. La justificació d’intervenir militarment per protegir i ajudar els altres, a més, és una forma molt eficaç per reforçar i incrementar pressupostos i despeses militars.

Un bon exemple a Espanya d’humanització de l’exèrcit és el cas de la Unitat Militar d’Emergències (UME). La UME es va crear arran dels incendis que es van patir a Espanya durant l’estiu del 2005. Es tracta d’un cos especialitzat dins les Forces Armades que té l’objectiu de pal·liar els efectes de les catàstrofes.

La UME, operativa des de l’estiu de 2007, intervé en casos d’emergència relacionats, principalment, amb riscos naturals (com incendis, inundacions, nevades i terratrèmols) i riscos tecnològics (químic, nuclear, radiològic o biològic). Depèn del Ministeri de l’Interior en els supòsits d’emergències declarades d’interès nacional, i dels responsables de protecció civil de les comunitats autònomes afectades, en els altres casos.

Aquest nou instrument de l’exèrcit espanyol, d’ajuda a la societat en cas de desastre, afegeix competències civils a un òrgan purament militar amb la intenció d’actualitzar i reformar les Forces Armades en un moment de plena decadència. No és pas una coincidència que el pressupost de Defensa per al 2007 hagi sigut el més alt dels últims vint anys.

Taula 1: La Unitat Militar d’Emergències el 2008

Pressupost	4.500 milions d’euros
Efectius	4.310 (434 oficials, 822 suboficials i 3054 militars de tropa)
Bases a	- Torrejón de Ardoz (Madrid) - Morón de la Frontera (Sevilla) - Bétera (València) - Saragossa - San Andrés del Rabanedo (Lleó) - Gando (Les Palmes) - Los Rodeos (Tenerife)
Aeronaus i vehicles	24 avions, 19 helicòpters i 400 vehicles

 

Font: elaboració pròpia

El caràcter civil-militar que ara ha pres l’exèrcit espanyol crea un missatge contradictori: els militars no són actors humanitaris ja que la seva raó de ser és exclusivament de defensa. De fet, Javier Solana, representant d’exteriors de la UE, ha afirmat que la divisió civil-militar de l’exèrcit és inadequada, així com el fet que els militars acudeixin com a ajuda humanitària en els primers moments d’un desastre natural.

L’Estat espanyol, en lloc de donar més autoritat a l’exèrcit, hauria d’haver reforçat els cossos de protecció civil, perquè es tracta de cossos no militars que tenen la missió de donar suport a la societat. A més a més, bombers, guàrdia civil, policia autonòmica, guardes forestals, entre altres cossos civils, són tradicionalment els primers a reaccionar i afrontar els desastres, mentre que la UME està dispersa pel territori i en conseqüència el seu temps de reacció és més lent. És per aquest principi de subsidiarietat, i perquè són òrgans no militaritzats que són més eficients i, per tant, té més sentit dotar amb majors recursos els cossos ja existents de protecció civil que no crear-ne de nous.

En definitiva, no té sentit que els exèrcits es dediquin a tasques civils o humanitàries, perquè el seu objectiu és, i continuarà sent, sotmetre els pobles a l’obediència a través de l’ús de la violència.

Aleshores, per a què serveixen els exèrcits actuals? Estan els països occidentals, amb els majors exèrcits del món, amenaçats per algun enemic? No seria més aviat al contrari, que la resta de països hauria de tenir por d’Occident i de la seva abismal enginyeria militar? On han quedat la diplomàcia i el diàleg, instruments tan valorats en les nostres democràcies? Podem resoldre els conflictes a través de la guerra i la destrucció?

Els exèrcits tenen la principal missió de defensar els interessos econòmics i polítics de governs i de diferents grups de pressió a través de l’ús de la violència. Els exèrcits són els instruments de les elits imperialistes que s’alimenten de l’ús de la força amb fins molt particulars. Els governs, els seus mitjans, es veuen sovint doblegats davant la seva enorme pressió i cedeixen mentre engrandeixen la figura d’un enemic exterior i la urgència de la defensa nacional. Sabem de sobres, i així ens ho ha demostrat l’experiència, que l’única via per a la resolució dels conflictes és a través de la paraula i la raó, perquè la violència només genera més violència. Els exèrcits, en definitiva, beneficien una minoria i destrueixen i enganyen la resta de la societat.