Canvi o continuïsme en la política de defensa?

Zapatero va signar el 30 de desembre passat la nova Directiva de Defensa Nacional¹ que ha de guiar la política de defensa en aquesta legislatura. Carme Chacón, la titular del ministeri de defensa, ha presentat la nova directiva com un canvi significatiu en la política de defensa a l'englobar-la en una visió de la seguretat més àmplia, integral, que va més enllà de la defensa militar.

En aquest sentit la directiva anuncia l'elaboració d'una Estratègia de Seguretat Nacional, que garanteixi la defensa i seguretat d'Espanya, potenciant una visió que englobi l'aportació a la defensa i la seguretat amb altres mitjans i recursos de l'Estat com els polítics, econòmics i diplomàtics

Cap preguntar-se si estem davant una desmilitarització real de la seguretat, tal com alguns hem vingut reclamant, o bé seguim instal·lats en la militarització i el rearmament.

Els perills del Sud

Un primer apunt indicatiu és com es plantegen a la Directiva els riscos i amenaces a la nostra seguretat. Així, s'enumeren com a tals el terrorisme internacional, la criminalitat organitzada, la proliferació d'armes de destrucció massiva, els estats fallits, sense oblidar els grans moviments d'immigració il·legal o les catàstrofes mediambientals, evidenciant una percepció en la que tots els riscos provenen del Sud, del món empobrit. Des d'aquesta perspectiva el propi Sud és vist com una amenaça per a la nostra manera de vida, però res es diu d'un procés de globalització que concentra i centralitza la riquesa, la tecnologia, el poder militar i polític, generant el revers de l'augment de l'atur, la pobresa i l'exclusió en el Sud. El Sud és vist com un perill, i com a tal s'aborden les polítiques de seguretat, com polítiques de contenció i control de disturbis. Es genera empobriment i subdesenvolupament al mateix temps que aquest és temut com a font de conflicte, criminalització i inestabilitat internacional. Es responsabilitza i es confinen les causes del conflicte en el Sud i això dóna arguments per a noves intervencions militars, justificades com humanitàries, i per a un rearmament militar que aprofundeix encara més la bretxa entre el Nord i el Sud.

Es parla de seguretat nacional quan en realitat s'està parlant de com preservar els recursos i beneficis obtinguts d'un intercanvi desigual amb el Sud, de com impedir que la desestructuració que generen les nostres polítiques econòmiques ens sigui retornada en forma d'inseguretat.

Militaritzar recursos civils

La visió més àmplia de la seguretat que surt a la nova Directiva no és aliena a les noves doctrines militars, que han anat apareixent al caliu del fracàs de les intervencions militars a l'Iraq i Afganistan, que postulen per utilitzar tots els recursos disponibles, civils i militars, de forma coordinada per arribar a els objectius proposats.

A finals de 2006 Estats Units va adoptar un nou manual de contra-insurgència (COIN) que va donar un gir als manuals vigents a les dues últimes dècades. En ell s'advocava per una estratègia militar menys condicionada pels canvis revolucionaris en la tecnologia militar, la denominada Revolució en els Assumptes Militars, i més per tenir en compte les dimensions polítiques, socials, culturals i humanes del conflicte. La conclusió era la necessitat d'un apropamement integral de la política, la economia i els esforços militars.

També està avui en ascens la doctrina militar anomenada d'Operacions Basades en Efectes, EBAO (per les seves sigles en anglès, Effects Based Aproach to Operations), que per aconseguir els objectius planejats busca l'aplicació integral dels diferents instruments de poder de la nació o l'Aliança, combinats amb la cooperació pràctica d'actors aliens com ONG o ajuda humanitària².

Estem així, no davant la desmilitarizació de la seguretat i la recerca de la pau... sinó davant un nou procés de subordinar els recursos de la Nació a les estratègies militars de seguretat.

Continuïtat de la despesa militar

És amb aquesta lògica que la Directiva renova amb escreix la continuïtat del desmesurat esforç militar realitzat en les anteriors legislatures, que es tradueix en un compromís de despesa militar sostingut, el foment de la investigació i desenvolupament militar i el desenvolupament de la indústria militar, presentats com una despesa de naturalesa productiva beneficiosa en si mateixa per al país, quan en realitat té un menor impacte en la economia productiva i les necessitats reals de les persones que si s'invertís en investigació i desenvolupament civil. El govern ha optat també per l'ampliació dels efectius militars, una vegada salvada la caiguda de reclutament i d'efectius que va produir l'atropellada professionalització de les forces armades i s'ha fixat l'objectiu d'arribar el 2009 a un màxim de 86.000 efectius de tropa. I tot això, a més, perseguint obtenir el més ampli suport i adhesió de la ciutadania als Exèrcits.

Multilateralismo o subordinació

En l'àmbit internacional, encara que s'adopta un llenguatge relativament nou que parla de seguretat compartida, de respecte a la legalitat internacional, d'actuar sota els principis de Nacions Unides,... pocs canvis de calat cap esperar. La defensa col·lectiva segueix descansant plenament a l'OTAN, donant suport i sumant-se a l'esforç armamentista que lidera l'Aliança atlàntica, mentre que de l'impuls a la Política Europea de Seguretat i Defensa (PESD) s'espera una col·laboració més domèstica en intel·ligència, formació i indústria que serveixi per desenvolupar les “capacitats”, militars per descomptat, que contínuament demanda l'OTAN. Així la Directiva reafirma el compromís amb l'OTAN i aposta perquè aquesta es doti de tots els mitjans militars necessaris, sense qüestionar, si més no, la participació en la guerra que es lliura a l'Afganistan a través de la ISAF, plenament integrada en Llibertat Duradora, la guerra de represàlia i ocupació empresa per Estats Units després dels atemptats del 11-S. Això si, Carme Chacón va puntualitzar en la seva presentació de la directiva que Espanya s'esforçarà, sembrant sense pretendre-ho la sospita, perquè l'OTAN actuï sota els principis i valors continguts en la Carta de Nacions Unides. Formulació no exempta d'engany que ja va servir per donar cobertura a la fi dels 90 a la guerra de Kosovo o la invasió d'Afganistan, i eludir amb ella la prohibició a l'ús de la força establert per la Carta de Nacions Unides, que només fa excepció quan l'ús de la força sigui expressament autoritzat pel Consell de Seguretat en cas d'una greu amenaça a la pau, de trencament de la pau o un acte d'agressió, o en cas de legítima defensa.

En aquest camp dos seran els punts clau en aquesta legislatura als quals caldrà romandre atents. El primer, la revisió, avui ja a debat, del Concepte Estratègic de 1999 de l'OTAN, que va desterritorialitzar el seu àmbit ampliant la seva àrea d'actuació a tot el planeta modificant substancialment el contingut del Tractat de l'Atlàntic Nord. I el segon, la renovació, a final de legislatura, del Conveni de Defensa amb Estats Units, conveni que va donar cobertura a la utilització del territori espanyol per EUA per a la guerra de l'Iraq i Afganistan, o com a escala en els ignominiosos vols de la CIA.

 

Poques novetats hi ha per tant d'aquest costat, i sí de mantenir una dinàmica militar que té segrestada la seguretat. És necessari un canvi de paradigma que articuli les estratègies de seguretat situant al ser humà en el centre de les polítiques públiques i internacionals, amb l'objectiu de resoldre les necessitats de milions d'éssers humans afectats per les inseguretats provocades per la globalització en els àmbits polític, econòmic, social i cultural. Que parli el llenguatge dels drets humans, de l'equitat, la justícia i la subsistència.

Mentre el gruix dels recursos es destini a augmentar les nostres capacitats militars, a intentar blindar el nostre món d'amenaces exteriors que nosaltres mateixos contribuïm a alimentar, ens allunyem de treballar per complir els requisits necessaris per arribar a la pau a nivell internacional, regional i local. Cal abordar una autèntica política de seguretat humana perquè les persones i els pobles puguin viure lliures de necessitat i lliures de temor, que promogui la governabilitat democràtica, el creixement amb equitat i la superació de l'extrema pobresa, només així podrem avançar a una major seguretat en un món més just i en pau.