Una defensa militaritzada

El Congrés dels diputats ha aprovat la Llei de Defensa Nacional, però malgrat ser una nova llei la política de defensa seguirà marcada per la militarització.
Centre Delàs. Novembre 2005

 

No s’ha produït el canvi de paradigma en la defensa que 23 entitats catalanes hem reclamat. Un canvi d’orientació on la defensa fos entesa com seguretat humana. És a dir, introduir noves idees per la seguretat de les persones en aquelles qüestions que requereixen intervencions per eradicar la pobresa, la injustícia, la manca de drets humans, d’un medi ambient saludable, de salut, educació, casa i treball dignes. Aquests són els reptes que les societats han d’abordar si volen eradicar la violència en el món. Per tant, no és enfortint els aspectes militars com s’aconseguirà el desenvolupament econòmic, social i polític que eliminarà les desigualtats que impedeixen la pau mundial.

La llei tampoc ha abordat una cosa tan elemental i justa com la renúncia de l’Estat espanyol a l’ús de la forca militar com a forma de resolució dels conflictes.

La llei continua la política de militarització de la seguretat i prova d’això és el desmesurat increment, superior fins i tot al d’anys anteriors, del pressupostos de defensa i de la recerca militar per al 2006 presentats pel govern actual.

És molt preocupant com els afers de defensa es continuen emparant en una malentesa responsabilitat d’estat i de govern, que ha arrossegat, amb l’excepció del PNB, a gairebé tots els partits a donar suport a aquesta llei, i si el PP l’ha votat en contra és perquè encara volia empitjorar-la més. Però cal entendre que allò realment irresponsable és seguir buscant la seguretat i la pau amb mitjans militars, com ho fa la llei aprovada.

Cal reconèixer, no obstant, que la llei ha donat un parell de petits passos en la transparència de la sempre opaca política militar.

El primer ha estat la incorporació de l’obligatorietat de que les missions militars espanyoles a l’estranger seguin aprovades per les Corts. Aquesta modificació va més enllà de la consulta prèvia no vinculant que figurava en el projecte original. Després de la imposició pel govern Aznar de la participació espanyola a la guerra d’Iraq, aquest és un pas que dona més transparència i permet millor un debat públic sobre aquestes missions. Però aquest fet positiu no pot amagar que no hi ha hagut un canvi substancial en els condicionants que la mateixa llei estableix per intervenir militarment a l’exterior. Aquests condicionants emparen plenament que l’estat espanyol pugui participar, directament o indirecta, en accions militars i en guerres contraries al dret internacional. Directament perquè avala totes les operacions decidides per organismes internacionals dels quals Espanya forma part. I cal recordar que entre aquests organismes hi ha l’OTAN i la UE i que sota aquests criteris s’hagués pogut participar a guerres com la de Kosovo, emanada no de una decisió de Nacions Unides sinó d’una decisió unilateral de l’OTAN, o fins i tot a la guerra d’Afganistan, justificada per Estats Units com a guerra de legítima defensa, fet que podia obligar l’Estat espanyol a participar-hi si era requerit per l’OTAN. I indirectament perquè no es pot ser aliè a permetre la utilització del territori espanyol per tercers països en agressions o guerres, com en la recent guerra d’Iraq. O és que el govern espanyol no té cap responsabilitat quan permet que centenars d’avions carregats de bombes recalin en les bases militars de camí a lliurar la seva mortífera càrrega? Considerem que la guerra és sempre immoral i innecessària, dissortadament no és aquest el criteri de la legalitat internacional, però la nova llei no sols no comparteix aquest punt de vista sinó que legitima la possible participació en guerres de dubtosa legalitat.

La llei tampoc tanca la possibilitat de realitzar atacs preventius, possibilitat que permet l’ambigüitat de la Directiva de Defensa Nacional dictada pel govern Zapatero el passat mes de desembre, i que està contemplada tant en la Revisió Estratègica de la Defensa(1) com en el Concepte Militar de l’OTAN aprovat a la cimera de Praga de 2002.

La llei anuncia la creació de l’Observatori de la Vida Militar. Aquesta és una de les propostes que Justícia i Pau i la Fundació per la Pau van plantejar als grups parlamentaris i que ens alegra que la llei hagi assumit. Caldrà, però, estar atents al seu desenvolupament legal i reglamentari per tal que el nou observatori no es quedi amb una mera declaració d’intencions i sigui realment útil per garantir el respecte i la dignitat de les persones dins l’àmbit militar i lluitar eficaçment contra la violació de drets humans, per la qual cosa necessitarà disposar dels mitjans necessaris i d’uns profunds poders d’inspecció i control.

La llei ratifica el Règim Disciplinari Militar sense abordar cap modificació que el faci compatible amb el Conveni Europeu dels Drets Humans. Cal recordar que el règim disciplinari permet a l’administració i als comandament militars la imposició de penes privatives de llibertat sense cap tutela judicial, fet que entra en contradicció amb la pròpia constitució espanyola i amb els articles 5 i 6 de l’esmentat conveni, raó per la qual l’Estat espanyol no l’ha ratificat en la seva total integritat.

La llei tampoc ha abordat la supressió de la jurisdicció militar, una altre rèmora del passat. La jurisdicció militar no respecta els principis constitucionals d’independència i imparcialitat judicial per la manera en que es designen els jutges militars, ni ofereix prou garanties als acusats ni a les víctimes en no permetre l’exercici de l’acusació particular i popular sense limitacions. Cal traspassar les seves competències i funcions, en temps de pau, a la jurisdicció ordinària, tal com ja han fet bona part dels països europeus com Alemanya, França, Àustria, Suècia, Noruega o Dinamarca.

El desenvolupament legislatiu de la política de defensa iniciat pel nou govern no s’acaba amb aquesta llei, el moviment per la pau haurà de seguir expressant els seus punts de vista plantejant aquestes i altres qüestions.

Centre Delàs

 

Nota:

1 La Revisió Estratègica de la Defensa que, va ser presentada al Congrés del diputats el desembre de 2002 per l’anterior ministre de Defensa, Federico Trillo i que va comptar amb el consens del PSOE, entre d’altres partits. Aquest document és vigent i defineix la política militar de l’Estat espanyol fins l’any 2015