Una política militar continuista

Amb la proclamació el passat 30 de desembre de la nova Directiva de Defensa Nacional(1) el govern del PSOE obria un nou procés de reforma de les Forces Armades espanyoles. Malauradament aquest nou procés no suposarà cap canvi substancial sobre la política militar que han vingut desenvolupant els diferents governs des de la transició.
Tomàs Gisbert (abril 2005)

En tot cas el que s’anuncia serà l’intent de corregir algunes disfuncions, com és el fracàs de reclutament de l’exèrcit professional, ajustar de manera formal les intervencions militars a l’estranger i prosseguir l’esforç armamentista que ha vingut fent l’estat espanyol per rearmar-se i consolidar una potent indústria militar.
Tots aquests elements fan que aquesta política es pugui definir com a continuïsta, truncant l’esperances que van despertar la retirada de tropes espanyoles de l’Iraq.

Els mitjans de comunicació han destacat que la Directiva contempla que “l’acció exterior espanyola ha de basar-se amb el respecte escrupulós a la legalitat internacional com a mitjà per a la resolució de conflictes” i concreta que aquesta actuació s’ajustarà a dos requisits: 1) una decisió prèvia de Nacions Unides, o de una altra organització multinacional de la que Espanya en formi part, i 2) que s’acordi amb la participació activa del Parlament, sense prejudici totes dues condicions al dret a la legítima defensa individual o col·lectiva.

Si entrem una mica més en el detall, podem veure que supeditar la intervenció militar a que ho decideixi una organització de la que Espanya en formi part no es cap garantia de respecte a la legalitat internacional. Efectivament, amb aquest redactat s’haguera pogut certificar, per exemple, una intervenció espanyola a la guerra de Kosovo de 1999, guerra que no va emanar d’una decisió de Nacions Unides sinó d’una decisió unilateral de l’OTAN.
La definició de condicionants que es fa igualment hauria emparat una intervenció espanyola, per ser membre de l’OTAN, en la guerra empresa pels Estats Units contra l’Afganistan. Estats Units va invocar el dret a la “legítima defensa” per atacar i derrocar el règim dels talibans en entendre com una agressió indirecta d’Afganistan l’ús del seu territori per Al-Qaeda. Però la invocació a la legítima defensa d’un país membre de l’OTAN obliga automàticament, a través de l’article 5é del tractat de l’OTAN, als altres socis, com ho és l’estat espanyol, a intervenir si en són requerits.
La Directiva fa un pas endavant respecte la situació anterior en buscar la participació del Parlament en totes les decisions d’intervenir militarment a l’exterior. No obstant això, el projecte de Llei Orgànica de la Defensa Nacional, recentment aprovat pel Consell de Ministres, deixa clar l’abast d’aquesta participació, situant-la en el terreny de la consulta no vinculant “el Gobierno realizará una consulta previa para recabar el parecer del Congreso de los Diputados” (art.16.1). Tampoc contempla la participació d’aquest en altres greus decisions com pot ser la participació indirecta en agressions a tercers països. Agressions que poden vulnerar el dret internacionals, i ser iguals o més greus que una intervenció directa de les tropes espanyoles. Responsabilitat en l’agressió que es deriva del consentiment i el suport a la utilització de les bases nord-americanes en el nostre territori amb aquests fins.

La Directiva deixa oberta, amb una redacció ambigua, la possibilitat d’atacs preventius en assignar a l’estratègia europea de defensa “la posibilidad de realizar intervenciones tempranas, rápidas y, de ser necesario, contundentes”, termes en els quals poden encabir-se, si cal, els “atacs preventius”. D’altra banda, cal tenir present la doctrina de l’OTAN, emanada a la cimera de Praga de 2002, que contempla els atacs preventius en la lluita contra el terrorisme. Doctrina assumida per la Revisió Estratègica de la Defensa que l’anterior ministre de Defensa, Federico Trillo, va presentar al Congrés del diputats el desembre de 2002 i que va comptar amb el consens del PSOE, entre d’altres partits(2) .

Es igualment preocupant l’esforç armamentista que s’anuncia. La Directiva referma tots els compromisos de rearmament amb la Unió Europea, amagats sota una retòrica del tipus “augmentar les capacitats”, però a més amb la intenció de treure bona nota en expressar la voluntat de participar “decididament” en l’Agència Europea d'Armament, Investigació i Capacitats Militars, ratificada per la Constitució europea i en el Pla d’Acció Europeu de Capacitats. També assumeix amb entusiasme el Compromís de Capacitats de Praga, que estableix els objectius de rearmament de l’OTAN.

Però aquest rearmament no vindrà només de suposades obligacions amb els aliats, sinó també d’un esforç propi, tot completant el programes en marxa per rearmar l’exèrcit espanyol i iniciant-ne de nous si cal. En aquesta línia s’anuncia la continuació de les polítiques de foment de la R+D militar, tant com estratègia de rearmament militar però també com a via per afavorir la competitivitat de la indústria militar, és a dir per millorar la posició espanyola en el lucratiu negoci de la venda d’armes.

Per poder dur sense entrebancs aquest programa rearmamentista la Directiva compromet al govern a mantenir durant la present legislatura un increment pressupostari per a les forces armades igual o superior al del període anterior. És a dir, que en la present legislatura no hi ha lloc per a cap reducció del pressupost militar.

L’aposta per una indústria militar competitiva s’adorna amb una anomenada “diplomàcia de defensa” i un estretament de la cooperació militar amb els països iberoamericans en les que ja s’endevina que la venda d’armes serà la moneda de canvi d’aquestes diplomàcies i que, de bon segur, contribuirà encara més a estendre la militarització del món. La recent venda d’armes a Veneçuela és un primer assaig d’aquesta nova diplomàcia.

Pel que fa a la definició de model de Forces Armades, la Directiva segueix la tendència que comparteix amb els socis de l’OTAN i de la UE d’anar a buscar un exèrcit amb més capacitat d’actuació fora de la seves fronteres. És per això que la prioritat està en buscar un augment de la mobilitat, la flexibilitat i interoperabilitat amb els aliats. És a dir, tampoc en aquest apartat cal esperar un debat sobre una altra manera d’abordar la seguretat i la defensa.

La directiva trasllueix una gran preocupació per un procés de professionalització que no ha aconseguit, ni de lluny, reclutar els 102 o 120.000 soldats professionals establerts pel model d'exèrcit professional aprovat el 1998 quan, per fí, es va suspendre el servei militar obligatori. D’aquesta preocupació en sortiran dos fets, el primer que ja anuncia la directiva serà l’ajustament, a la baixa, del nombre d’efectius de l’exèrcit espanyol més d’acord amb les possibilitats reals de reclutament. Però en segon lloc, ja ha començat un esforç per augmentar el nivell de reclutament oferint d’una banda, condicions econòmiques i socials més avantatjoses pels soldats professionals, el que significa més despesa militar, i de l’altra un increment renovat de la propaganda i la presència militar per captar les voluntats dels nostres joves.

I parlant de militarització de les consciències, la Directiva no oblida el que ja és un clàssic de totes les Directives, com és la necessitat d’augmentar el nivell de cultura de defensa en la societat espanyola, cosa que no deixa de ser un retret a tota la ciutadania pel que interpreten com una manca de esperit de la defensa.

En resum podem afirmar que malgrat hi ha hagut un canvi de govern, no hi ha un canvi profund en la forma d’entendre i promoure la seguretat al món i al nostre país. Una nova forma que es desvinculi de la concepció militar. Els reptes o amenaces principals no són de naturalesa militar, i per tant no és amb mitjans militars com cal abordar-les. Perquè no és amb més militarització que assolirem més seguretat.

-------------
Notes:
(1) La Directiva de Defensa Nacional és el document que marca els eixos de la política de defensa per la present legislatura, o període de govern. Les anteriors es van aprovar el 1980, 1984, 1986, 1992, 1996 i 2002.
(2) Veure Materials de Treball, núm 23, Desembre 2003